Tornar a la pagina "revistes ja publicades"
Llegir la revista
completa
Polsa damunt de la imatge per vore ampliada la portada de
la revista 15
Les pàgines de "la Cisterna" sempre han pretés contar, fer reflexionar, qüestionar -si es vol-; fins i tot polemitzar en aspectes que trobem importants. Hem intentat que mai no hi hagueren dobles lectures on pensàvem que no les devia haver, i aleshores, hem sigut clars i rasos manifestant conscient i conseqüentment la nostra postura quan així ho hem trobat oportú.
Les passejades pel terme, les anècdotes o les receptes de cuina han de ser compatibles amb la crítica social, si es vol dir així. Al capdavall potser d'ací a uns anys es recorde aquest infructuós intent per fer callar "La Cisterna" com una “passada” més dels que manen amb actuacions massa sovint desafortunades.
Repartim al voltant quatre-cents exemplars que lligen tantes altres famílies. Molta gent que no es mereix cap persecució policial, personal ni política en uns temps com els que corren. Potser açò tan sols haja sigut la demostració inútil i furiosa de no saber contestar d'una altra manera.
C.E.I.X.
Després d'haver divisat una parella de colls-verds, que han aterrat a unes mates de serreig (Setaria adhaerens) a una cinquantena de metres i haver vist un gran ocell, que no sabem ben cert si era un agró o una garsa reial (Ardea cinerea), de tan alt com anava, continuem amb el nostre itinerari, fins arribar a "La Palangana", espècie de trastellador que regulava l'aigua de la sèquia, al seu pas cap el terme de Xeraco. Una vegada arribats ací, per la vereda dels Vinaders, podem elegir entre anar en direcció la mar, travessant El Canyar, fins arribar a la carretera Natzaret-Oliva, just enfront de la Casa Cigró Simeó?- i des d'allí tornar a Xeresa, o bé seguir aquesta camí en sentit oposat, arribant a l'antiga “Duana de cítrics" -Revisió"- i tornar al poble pel Camí Vell de Xeraco, passant pel motor del Sindicat molt utilitzat quan es cultivava arròs a les marjals.
Ramon Navarro
A partir del 14 de maig de 1939 s'implantà el racionament en tot el país, amb l'objecte de pal·liar l'escassetat d'aliments que se sofria a causa de la prolongada guerra. A tal fi es crearen les "cartilles de racionament" en tres categories: de 1a, 2a i 3a. En elles figuraven els productes que proporcionava la Comissaria d'Abastiments, principalment cigrons, moniatos, abadejo, oli, sucre i cansalada i, de tant en tant, café, xocolate, codonyat o sabó, i més rarament carn, llet i ous. Per exemple, el pa que era negre (ja que el blanc de blat era un producte quasi de luxe), s'expedia a raó de 150 a 200 grs. per cartilla. A més, l'oli era mescla, el sucre moreno, les llentilles i cigrons amb cucs i pedres, el xocolate de garrofa, etc. i es necessitava comptar amb el permís de les autoritats per a fer la matança.
El racionament era l'acció del govern destinada a controlar la distribució de les mercade-ries, assignant a cada per-sona deter-minada quan-titat una ració dels articles que més escassejaven. Eixe control ferri de la producció no va impedir l'aparició del mercat negre: l'estraperlo.
En aquesta cartografia part del terme municipal de Xeresa apareix amb Risc Nivell 3, que representa una probabilitat de que es produeisca una inundació superior al 4% anual, equivalent a un període de retorn inferior a 25 anys i amb un calat màxim de l'aigua inferior als 80 cm. Aquesta àrea ocupa una superfície total de 3.853.800 m2, el 22,8% del terme municipal, dels quals 254.543 m2 (el 6,6% de la zona inundable) són generats pel Barranc de Xeresa (VC38) i la resta per l'anomenada Marjal de Tavernes (VC34).
En 2001 la COPUT presenta a exposició pública el projecte del Pla d'Acció Territorial de caràcter sectorial sobre Prevenció del Risc d'Inundació a la Comunitat Valenciana (PATRICOVA) amb els objectius, entre altres, de proposar les mesures d'actuació, l'articulació amb el planejament municipal i territorial i l'aprovació d'una normativa tècnica i de protecció.
José Andrés Sanchis Blay
Vicent Jesús Altur Grau
En aquest número anem a dedicar la secció a una persona que va estar molt relacionada en l'estació de l'estiu, a l'igual que el tema central de la nostra "Cisterna", donat que Baldomero, avi meu per part de pare, pertanyia al ram o professió del món dels gelats i dolços. Qui no recorda el sabor agre-dolç del granitzat de llimó en un dia d'estiu a "La Venta"?. Encara que els seus arrels no pertanyien a Xeresa sinó més bé a Xixona, cuna de la pastisseria i dolços en general, ja en catorze anys, orfe de pare, anava a fer la temporada de l'estiu, uns anys a Melilla i altres a Malllorca.
En un dels recorreguts als pobles per vendre els seus apreciats i refrescants productes, va prendre residència a Lorxa on es va casar amb Teresa.
No va ser fins els primers anys dels cinquanta quan la família Serra vingué per primera vegada a Xeresa, i no ho feren per dedicar-se a l'hosteleria, com tothom el coneixíem. Baldomero i la seua dona els van encomanar la faena de fer-se càrrec del Molí de Xeresa, on es molia blat i dacsa; a Lorxa ja portaven el Molí del riu, i durant els anys 51 i 52, el nostre Molí va treballar a les mans de Baldomero. Al mateix temps també s'encarregà de la molta del Molí de Xeraco, situat al primer carrer a la dreta per l'entrada Sud del poble.
Vicent Serra
La tan recordada i enyorada Venta de Xeresa ubicada en un lloc de pas on avuí topem en la revolta de l'entrada a Xeresa per l'eixida de l'autopista, fins l'any 74 lindava a l'est per la carretera nacional, al sud pel camí dels Casals o camí l'estació i a l'oest pel magatzem Camilor, separada d'aquest per un estret camí de pols.
No coneguem amb exactitut l'any de la seua construcció, calculem que serà anterior als anys quaranta, però les rajoles emprades per alçar-la van ser fabricades en Xeresa, en la Fàbrica de rajoles.
Vicent Serra
Fragment:
El Senyor Carlos
A Carlos li va encantar el nostre paisatge i va decidir que des d'aleshores Xeresa anava a
ser un punt important en els seus viatges. Viatjava constantment des que s'havia jubilat.
Tenia una petita pensió i d'ella vivia, i com era fadrí no tenia cap lligam familiar
especialment fort que el retinguera en un lloc determinat.
Al llarg dels 20 anys que va anar visitant Xeresa, Emília Armengol, la dona de Manuel, el
convidava sovint a dinar o a sopar i ell hi anava moltes nits d'hivern a calfar-se a la
llar i a conversar. Es quedava a la pensió de Remedios Roselló Pla la Caminera.
A Reme li va contar que ell i el seu amic Martin, que era vidu, venien des de feia molts
anys a Espanya, des d'abans de la guerra i que ja en guerra els detingueren per sospitosos
(per anar molt per la muntanya) i els tancaren a la presó. Carlos estava prou tranquil,
però Martin estava molt excitat per aquella situació. Els van retindre la documentació
però els van deixar enviar un escrit al cònsol alemany, que els va avalar i a les 24
hores estaven altra vegada al carrer. Després de la guerra van seguir visitant Espanya
tots els anys. Lamentablement, Martin va morir relativament jove i va deixar a Carlos sol
en els seus viatges.
Vicent Puig
Un dia del mes de juliol de l'any cinquanta i pico, Toni Pastor i Pauet -en aquell temps tenien uns setze anys- estaven al cine d'estiu. L'Ajuntament, presidit pel ti Paco Gorrita, tenia un carret per apagar el foc i per a altres menesters. Se li va manar al ti Fernando Moliner i al pare d'Alfonso el coeter que havien d'anar a netejar els escusats del quarter. Quan venien de tan escrupulosa obra portaven dalt del carro quatre bidons plens de m..., i quina casualitat que passaren per davant del cine en el moment del descans. El ti Alfonso anava enganxat a les barres del carro i al passar per davant la porta del cine, allí estaven les dos penyores esmentades al principi, com esperant-los, que no se'ls va ocórrer cap altra millor idea que botar al cul del carro. Allà va anar el carro!
Vicent Serra
Diuen que han dit que han oït,
al mig d'una discussió,
mil calúmnies que han sortit
en forma d'acusació.
Diuen que han dit que han oït,
a la plaça del Mercat,
que han oït sentir que han dit
que el poble està escarotat.
Extracte de "Poemes satírics"
de Salvador Bolufer
(Edicions del Bullent, 1999)
mientras no “hasan”
tu no hagas “cas”.
Roman Serralta Blanquer
“Campanero” (1892-1963)