Resum REVISTA 11 : EVOLUCIÓ CASC URBÀ SETEMBRE 2002

Tornar a la pagina "revistes ja publicades"
Llegir la revista completa


Polsa damunt de la imatge per vore ampliada la portada de la revista 11

Fragment: Editorial 
Parlar d'on és un tal vegada siga allò defendre la pertinença a un país quan es parla d’altres. O d'un carrer precís si s'enraona del propi poble. O simplement siga invocar l'atracció prodigiosa que dels nostres peus fa la terra que sovint xafem. Al capdavall, nàixer en un lloc o altre, ha de ser del tot fortuït i anecdòtic. Considerar la terra on s'ha nascut, o on es viu, pot esdevenir un art sublim que manté l'expectació.
Nosaltres tan sols escrivim, contem sense voler fer endevinalles. Sentim pels altres l'orgull que alguns havien de sentir pel que de vegades els seus van llegar.
Les gents són, però, les que fan els pobles. Homes que un dia han rebassat muntanyes i han segat arròs. Dones carregades amb cànters o amb la post plena de pans tovats per dur-los al forn. Gatzara que ha omplint els horts de gom a gom, perfumant les mans amb la mateixa olor que la pell de la taronja.
Fragment: El cultiu de la canya de sucre a la Safor. 1a part.
El monocultiu del taronger a les nostres terres ens ha fet oblidar que en segles passats s’hi cultivaven alguns productes que avui en dia resten oblidats o perduren com a simple curiositat. Aquest és el cas de la canya de sucre.
L'esplendor del comtat d'Oliva i del ducat de Gandia a la Safor dels segles XV i XVI no s'entendria sense els beneficis generats per la transformació del suc de la canyamel en sucre i productes ensucrats elaborats.
Però hui, el cultiu de la canya dolça és residual i només es pot adquirir en alguns mercats i llocs de venda de fires locals per al consum fresc.
És per aquest motiu que cal rescatar aspectes de la nostra història que han quedat oblidats i, el cultiu de la canya de sucre, n'és un d'ells.
L'origen de la canya de sucre, canya dolça o canyamel -la ''Saccharum officinarum''- cal situar-lo al llunyà orient. Ja des de l'antiguitat fou coneguda més enllà del riu Ganges, on creixia de forma silvestre, com recull Strabó en la seua Geografhikà (18 a.C.): ''A l'Índia hi ha una canya que produeix mel sense el concurs de les abelles''.
Des d'aquests indrets, la canya de sucre recorregué un llarg camí a través dels segles fins arribar a les nostres terres.
Foren els àrabs qui, des d'orient, portaren el seu cultiu al nord d'Àfrica i des d'allí, ja en el segle IX, la canya passà a Sicília, on el suc ja fou transformat per mitjans industrials.
Laura Campos García
Raül Verdú Moncho
Fragment: Antonio Sales, El guarda.
Diuen que per ser bon guarda hi ha que ser bon lladre, però no és així. Has de ser honrat i saber molt bé que vas a fer cada dia i perquè ho has de fer.
El de guarda sempre ha estat un ofici mal mirat, sobretot quan a algú li furten al seu tros.
Tant per al guarda com per a qui va pel camp, el que es porta a la panxa no és pecat. Menjar-te dues taronges o quatre figues és insignificant. Altra cosa és furtar per regalar-ho o vendre-ho, o com feien alguns, vendre-ho a les botigues per traure uns durets i fer-se unes copes.
Amb els xiquets calia tindre molta cura, especialment quan anaven a nadar a les basses del terme. Era millor no dir-los res, per no espantar-los, i parlar amb els pares.
Vicent Puig
Fragment: Síntesi d'una possible història de Xeresa. 2a part
En principi, cal no descartar la hipòtesi d'un probable poblat iber -de la tribu dels contestans- com l'origen de Xeresa, -no exactament al lloc que ocupa l'actual nucli de població, però sí pròxim- encara que de moment no s'han trobat vestigis abundants que la demostren -si aquestos són lèxics, potser el nom del poble en siga un. Afinant més, Menéndez Pidal ho afirma i l'historiador comarcal Josep Camarena ho deixa amb un interrogant per no tenir proves físiques ni documentals. Els llocs més adients pel poblat potser foren la muntanyeta de la Pedrera, amb un cim pla, no massa elevat, però el suficient per dominar els voltants fins la mar; el tossal del Calamau o la part més pròxima a la mar de la contigua Barcella -d'amdues es tindria visió directa del poblat ibèric situat al pujol que ara ocupa l'actual castell de Bairén-. El centre econòmic, xicotet, emmurallat, amb carrerons estrets i mal alineats, amb una necròpolis exterior. Basada l'agricultura en cereals, vinya i oliveres, amb la ramaderia com a complement, i un comerç no molt continu amb els pobles colonitzadors. I amb una gran destresa en el treball del metall -metal·lúrgia del bronze i forjat del ferro-, molt especialment en les armes -els autors clàssics elogien la qualitat i flexibilitat de les falcates (espases) ibèriques-, malgrat no ser les nostres terres riques en recursos miners.
Ramon Navarro
Fragment: Evolució del casc urbà.
Com la majoria dels pobles i ciutats, Xeresa ha crescut al voltant d'un temple religiós, musulmà o cristià segons l'època. I és al seu voltant on trobem els carrers més antics de Xeresa, a prop de l'actual església parroquial de Sant Antoni de Pàdua, construïda el segle XVIII en estil neoclàssic sobre l'anterior, situada en un eixamplament del carrer Major i sobre el marge dret del barranc. Un altre edifici emblemàtic per a l'època era el situat al final del carrer Major, que probablement fóra la casa del senyor de la vil·la i que era conegut pel Castell, citat ja per Escolano en la seua obra sobre el Regne de València el 1610. El nucli originari el composarien parcialment els carrers Major, Font de la Pila, les Parres i les Danses amb un traçat interior irregular i tortuós ajustat a la morfologia del terreny.

Vicent Altur
Fragment: Sobre la marjal de Xeresa.
El senyor de Xeresa, a més de la prohibició va multar els vassalls de Valldigna, cosa que va provocar l'acció del monestir valldignenc.
Finalment, el cas va arribar a mans del governador del Regne de València, el qual mitjançant l'amenaça d'una multa elevada va fer que la situació tornara a ser normal. S'afirmava així la posició de prestigi i de poder que ostentava el monestir, un dels senyorius més importants i rics del regne.
Per últim, he de dir que igual que els nostres avantpassats valoraven aquest ecosistema com a font de riquesa, nosaltres l'hem d'estimar i mantindre doncs forma part de la història i vida del nostre poble.

Emili Moscardó
Fragment: Els rajolars a Xeresaa i altres elements de construcció.
Des de temps antic al nostre poble hi han hagut rajolars. La prova la tenim en l'extensa catifa de restes ceràmiques trobades arreu del terme. S'han localitzat abundants teules romanes, rajoles, vaixella àrab i altres peces de terrisseria que confirmarien una activitat ceramista constat al llarg del temps. Cal assenyalar també la presència de restes de forns terrissers -pro-bablement àrabs- encara observables, i que junt al testimoni d'algun vell rajoler que explicà l'aprofitament que es feia d'aquests forns antics, també afermarien la continuïtat d'aquesta indústria des del passat fins fa unes poques dècades.

J.L. Mollà
Fragment: Un trinquet nou de trinca.
Després d'un parèntesi de 30 anys Xeresa disposa d'un trinquet nou integrat al polisportiu on pot practicar-se la pilota. No és hora d'assenyalar algunes deficiències fàcilment observables. Cal, això si, iniciar l'escola de pilota com a viver de futurs pilotaires sucessors d'aquell trio format per Vicentico, Caballero i Gorrita, dels germans Luis i Cipriano, d'Antoniet, Comba, Pauet, Banyuls...
Autoritats, mestres, clubs, aficionats tenen molt a dir i a fer perquè amb la llarga tradició existent sembla completament possible iniciar una nova etapa per a que Xeresa recupere el lloc que li correspon per la seua història.

Antoni Martí
 Fragment: Els figatells de Paco Gostí.
Posar els figatells a la paella roent, és encetar un esclat de perfums. Primer sentireu els olors de la canella i de l'altiu all acompanyats de la nou moscada, i un tant més tímid a l'olfacte, del pebre negre. El crepitar del greix que la carn va deixant anar en daurar-se serà el murmuri d'aquest quefer, doncs poc o gens d'oli necessitaran per torrar-se.

J.L. Mollà

Anar al començament de la pàgina