LA CISTERNA 17. L'ESCOLA 2. Setembre 2004

Tornar

Editorial

Per Xeresa i fent camí 13.

Xeresa i la seua ermita.

L'escola Franquista

L'escola de Xeresa (1940-1960).

Qui no vulga pols que no vaja a l'era.
Terratrèmol: Quan la terra tremola. Entrevista Milio Capot.
Mandonguilles d'abadejo

EDITORIAL Inici

De bell nou "La Cisterna". Un número més, ja anem pel dèsset. Després d'un recés tornem a eixir al carrer i a entrar a les cases. Aquesta vegada ens hem permès allargar una mica l'eixida. Una mena de vacances, podíem dir, mai l'abandó del vaixell. Després de quatre anys, donar-nos un respir per tal de ventilar idees potser ens ha vingut bé. La conclusió més encertada: continuar com fins ara.
En aquest temps hem recollit algunes satisfaccions que ens encoratgen també a seguir publicant. Per una part la quantitat de correus electrònics que hem rebut: de Xeresans, o descendents de Xeresans, d'arreu del món; de persones i entitats que ens feliciten per la nostra tasca i; fins i tot, de periodistes que en acabar la carrera ens han enviat el currículum per tal d'aconseguir feina com a redactors de "La Cisterna". D’altra banda, les distintes mencions que ha tingut la nostra revista en publicacions de reconegut prestigi historiogràfic com la revista "Alba" de la Vall d'Albaida, o en la publicació "La Falzia" del Col·lectiu Vall del Vernissa o als llibres "Les fonts de la Safor", i "El Ravalet de Xeresa" de Salvador Roselló. Certament, aquestes coses ens omplin de satisfacció.
Cal agrair també la fidelitat dels xeresans que, tot i no viure al poble, fan un seguiment compromés de la nostra tasca, ens aporten noves idees i ens proporcionen molts motius per escriure. Així, doncs, endavant!

C.E.I.X.


PER XERESA I FENT CAMÍ Inici
Itinerari 13
"A la paret, escrit amb..." (1ª part)

La intenció i el propòsit que m'havia fet per aquest passeig -el número de la sort, el 13!-, una vegada entrenat el cos i les cames llestes per una dotzena de caminades anteriors, era el de seguir una ruta pel terme que em portara a mostrar els lectors la major part de les "pintades" -grafits, "graffiti"- que ens trobàvem als murs i parets, fóra en vies urbanes o semiurbanes, al casc de la població, a alguna caseta. O a l'asfalt, que també n'hi ha hagut!

Però vet ací que, de la nit al matí, allà on n'hi havia més, -i n'hi ha persones que opinen que allí hi estaven els més interessants des d'un punt de vista sociocultural- , sota el pont de la general, queden tapats per algunes capes de pintura. El perquè s'esborren precisament estos i no altres són qüestions en les quals no vull mesclar-me ni m'interessen. He escoltat rumors, de segur que sense fonament, que al·ludien a no-sé-què de la coincidència en el temps de l'esborrada amb el de la visita d'una personalitat autonòmica per inaugurar un cert lloc social ...Que l'entrada al poble i l'eixida la faria per aquell indret... Ni entrem ni eixim. És cert que alguns graffiti no són precisament, diguem-ne, "políticament correctes", per utilitzar una expressió actual. Que li anem a fer! El que m'interessa -m'ha interessat sempre- dels grafits és la seua component comunicativa, espontània i lliure. De crit antisistema, reivindicatiu i contestatari. En definitiva, de document social al marge de les estructures imperants. El que m'interessa dels graffiti més "moderns" és la seua component, també, moltes vegades, artística.

I com que algun en queda encara, de grafit, pel terme, en donarem testimoni. Abans, però, unes consideracions prèvies de caràcter general:
- De caràcter històric: els grafits no són tan actuals com semblen. A l'antiga Pompeia se n'han descobert a les parets d'algunes cases, immutables sota la capa de cendra i pols. De vegades em pregunte: fins i tot, les pintures prehistòriques, què són variants de grafits?
- De caràcter "geogràfic": habitualment els trobem a indrets ben visibles. Llocs de pas de molta gent, siga a l'aire lliure, i a vista de tothom, com llocs diguem-ne "íntims". M'explique: igual trobem "lletreros" a les cruïlles o a un pont, que a la part posterior que qualsevol porta d'excusat públic.

I unes altres, de tipus més "particular":
- Estes "quatre lletres", (com escrivien abans al començament de les cartes), no pretenen ser un "catàleg general" de tots els grafits del poble i del terme, sinó tan sols una mostra, "col·leccionada" en distintes eixides.

- Només consten els que al dia de hui estan visibles, és a dir, llegibles. Els esborrats, oblidats estan. Almenys pel moment.

-Perquè no es perdés l'autenticitat representativa dels missatges, no s'ha fet cap selecció, ni s'ha seguit cap criteri ideològic per triar-ne uns, airejant-los en posar-los en negre sobre paper, i deixar-ne uns altres oblidats intencionadament al teclat de l'ordinador. Estan tots els que s'han trobat.

-Per últim, aclarir que "fer pintades" és una actuació il·legal, pel fet que s'utilitza i es modifica físicament, sense permís, la propietat aliena, sense assumir-ne les conseqüències.

I passem a relacionar els que trobareu a la part est del poble, aquella que "mira" cap a la marjal i la mar:

Camí Gandia

LA MARJAL PER AL POBLE

NO AL CAMP DE GOLF

(Repetits)

PROU DESTRUCCIÓ DE XERESA (en roig)

BORONE (signatura , supose)

Camí Vell de Xeraco

Alguns il·legibles o tatxats

Altres, clars:

PUTA CATALUÑA (en blau)

NO AL CAMP DE GOLF

RÚSTIQUES MANIPULA

ENDAVANT (amb l'anagrama de "Terra Lliure")

COMBAT PER LA TERRA (id.)

Caseta Motor Sindicat

Molts, alguns indesxifrables i tatxats. O a mitges, com:

..NI CAÇADORS

Alguns clars:

MERDA (en blau)

A un angle de l'edificació

El de la foto adjunta i

VI 100 TIK VICENT PUCH

A la caseta electricitat, signatures vàries, il·legibles.

Un altre NO AL CAMP DE GOLF (caseta reg costat)

Més endavant:

FORA LES FORCES D'OCUPACIÓ

VIXCA VALENCIA (en blau)

I així acabe, per ara. En un altre número de La Cisterna continuarem amb els que hi ha a l'altra banda del casc urbà, cap a la muntanya.

Quede ben clar, per si de cas, que no participe, necessàriament, d'allò expressat a l'inventari anterior, ni al que seguirà. Ni m'hi faig responsable, simplement perquè no són obra meua. Només constate un fet.
Ramon Navarro


Ermites de València: XERESA I LA SEUA ERMITA Inici

He arribat, a Xeresa. Feia alguns anys que no havia entrat al poble. Xeresa era, llavors, un poble apartat de la carretera general, molt cenyit al si d'unes remarcades muntanyes cingles i pinars, verds i grisos, que prometien excursions meravelloses.

Xeresa, hui, també està apartada de la carretera perquè el poble sembla una banalitat el que vaig a dir no és mogué dels seus fonaments. Però Xeresa és una altra, distinta. Hui, en entrar pels seus carrers, la trobe pavimentada d'asfalt: són com pistes negres, com rius de betum, entre els caixers de les seues cases de façanes blanques.

Xeresa ha col·locat voreres i rastells de pedra, i fins i tot ha amansit el seu tradicional barranc, aquella espina dorsal de torrent que creuava el llogaret acovardint-lo amb l'estrèpit d'unes aigües de crescuda quan la pluja espessa queia sobre les penyes del Colom, Negra o el puntal de la Font Nova, o s'escorria pels altius roquers del Mondúver amb els seus huit-cents quaranta-un metres d'altura: una alçària impressionant a tan sols huit quilòmetres de la platja.

Xeresa estava aquest matí com vestida de núvia. Amb els seus millors endreços a les reixes amb flors i als balcons de baranes platejades. S'adornava amb la flor dels seus tarongers que havien destil·lat la blancor ebúrnia dels seus perfums en les façanes ben engalanades.

Un llenç intensament blau el teló del seu cel retallava amb màgia de filigrana eixe perfil únic de les cúpules, teulades, contraforts i campanar de la seua església; i uns núvols desflocats, uns cirrus de neu fosa esguitada de plata, semblaven el vel d'esposada o la mantellina de núvia sobre la pinta de les seues teulades.

Tot aquest paràgraf podrà semblar cursi, i potser ho siga, encara que jo no ho crec perquè el que he escrit ni és ridícul ni és de mal gust; però jo he vist així Xeresa aquest matí i així ho faig constar.

El poble de Xeresa està content. La seua alegria es reflecteix en la llum que inunda els seus carrers, en l'aire que és fred i transparent, en la seua atmosfera neta com a cristall..., en tot. I no és dia de festa; és un diumenge qualsevol, amb grups de gent a la plaça -és una plaça xicoteta com un eixam-plament del carrer principal- que esperen l'hora de missa major.rev17_01.jpg (22420 bytes)

Sobre l'asfalt roda un camió amb sostre de lona i porteta oberta i abatuda en la part posterior. Passa al meu costat i les rodes grunyen en fregar el rastell. Del seu interior brolla un alegre sarau. Contra els costats de la caixa han col·locat cadires i bancs, i sobre ells s'asseuen xicots i xicotes.

Porten guitarres. Rasquen, inicien cobles; altres, criden; i hi ha qui pressiona els trasts fent cantar amb alts i baixos les cordes. Dues xiques toquen les palmes, fins i tot inicien un ball entre olés i rialles.

Tots criden i donen ordres...

-Ja estem tots, xe...?"- pregunta una veu aguda entre la xerrameca dels altres.

Ningú no contesta, i la veu mana: "Au, anem..."

Tanquen la porta posterior i el camió avança pel carrer.

Unes dones velles, vestides de negre de cap a peus, comenten somrients:

"Havien d'eixir a les deu..."

Mire l'hora: les onze i mitja.

"Quina joventut, Mare de Déu!" i entren a l'església.

En l'atri m'encreue amb un senyor jovençà vestit de gris i amb jersei de coll alt i del mateix color.

- És vosté el senyor capellà?... S'anomena el senyor Antonio Santonja Tormo?

- Si, senyor.

- Vinc per vore l'ermita. Qui té la clau?

- La senyora Camil·la; que viu en el carrer del Ravalet.

Un xiquet ros, amb ulls molt oberts i redons, de cara espavilada i simpàtica, està plantat sobre el travesser de la portella i ens mira alternativament seguint l'encreuament de paraules del nostre diàleg com si estiguera contemplant l'anar i vindre d'una pilota en un partit de tennis.

- No tinc cap acòlit que el puga acompanyar- s'excusa el capellà, encara que res no li havia dit encara.

-Jo puc anar, senyor retor.

- Bé, ja té companyia.

- Gràcies, senyor capellà.

Eixim pel carrer principal, doblem a l'esquerra, en travessem un altre i després a la dreta entrem per un carrer estret retolat amb el nom de "Calvari".

Deixem a la nostra esquena les últimes cases construccions modernes de l'eixample i arribem al passeig del calvari flanquejat per les catorze capelletes de les estacions del viacrucis. Al fons, contra el teló de la muntanya, s'obri l'esplanada formada per una rotonda en el centre de la qual s'alça una creu de pedra sobre tres escalons circulars i concèntrics.

Sec a la vora del més gran i els meus ulls es claven en l'escenari muntanyós que tanca l'horitzó. Aquells precipicis grisos solcats per clevills i ximeneres que són boques de coves només accessibles per a escaladors, i aqueixes vessants d'acusades pendents poblades de pinars, em recorden les atapeïdes selves d'Oz.

Però la meua mirada s'esplaia és en realitat el pensament el que es distrau al compàs d'ella, rememorant escenes familiars que ocorregueren fa prou anys.

Fins aquest mateix passeig del calvari, no tan acurat com ara, arribava jo amb un cotxe utilitari un quatre per quatre a hora molt primerenca, a l'eixida del sol, amb tots els fills que cabien en el cotxe.

El deixàvem entre els garrofers. Els garrofers són els mateixos, quasi em són familiars els seus troncs negrencs que traspuen humitat i les seues arrels mitges descobertes que s'enrosquen aferrant-se a la vora del barranc i descarregàvem l'equipatge: motxilles amb termos i paquets de menjar, bandes per a les cames contra el fregament dels matolls era moda aleshores, peces de llana i altres vitualles i menudeses per l'estil.

Ens equipàvem i eixíem camí del Mondúver. Li dèiem "el colós" i, després, quasi el batejàrem amb el malnom de "l'inaccessible".

Quatre vegades férem l'excursió. La primera, per no conéixer el camí millor, no poguérem arribar perquè ens quedàrem tancats a un espessíssim argelagar que arribava a cobrir-nos, arrapant-nos els braços i fins i tot el cap.

Tornàrem derrotats. La segona temptativa va ser pitjor, perquè ens sorprengué un fort ruixat que ens deixà remullats. Com rondaven els torrents d'aigua en els buits d'aquelles goles! i haguérem de retrocedir morts de fred.

I quan baixàvem a Xeresa em preocupaven les tremolors dels meus fills xicotets i pensava a donar-los en el primer bar del poble un bon tassó de café amb llet ben calenta perquè reaccionaren. I quan entràrem en el primer que ens isqué al pas i els preguntí "què voleu?", mentre sacsejàvem les gavardines completament mullades i s'apartaven del front els flocs de cabells apegats per l'aigua, em contestaren xerricant les dents:

-"Volem una coca-cola amb glaçonets".

La tercera vegada arribàrem, però la quarta vegada ens embolicà la boira i no vérem res.

Ja he acabat amb el seguit de records.

- Bon dia... On està l'ermita?

-Ací- i el seu braç s'estén; jo seguisc la direcció de la mà i no veig res.

-On diu?

- Ací.., a l'altre costat del barranc"- i asse-nyala a la seua esquena per damunt del muscle.

El barranc és un llit angost i sec. Rodals de terra, muntons de còdols i, en la vessant, arrels de garrofer, piteres i atapeïts esbarzers. L'ermita és molt xicoteta: una caseta blanca que destaca sobre el fons verd-i-negre del tarongerar, amb teulada a dues aigües i un frontó amb dos pilars en les cantons rematats amb pitxers i una espadanya amb cimbaler i creu de ferro.

- I l'ermitana on viu?

- No ho recorde...

Un home, també d'edat avançada, vestint brusa i pantaló negre, cobert el cap amb gorra i pentinant una barba blanca, ve cap a mi caminant entre els xiprers.

Sembla un cavaller de l'edat mitjana disfressat de llaurador. Ha sentit les últimes frases del meu diàleg i intervé amb natural espontaneïtat.

- Vinga vosté.

- Li he fotut el passeig?

- No es preocupe. Jo vinc a prendre el sol. Camine un poquet i després m'assec en el banc.

El seguisc, i darrere de nosaltres ve el meu acompanyant, el xiquet ros.

Només recorrem uns passos acostant-nos a la vora del barranc.

La seua mà assenyala un caminet que baixa serpentejant per l'herba espessa de la rampa.

- Ací té aqueixa sendeta que travessa el barranc. Vosté veu eixa casa d'enfront i les palmeretes? Al costat viu l'ermitana.

- I si no estiguera, estarà a l'altra casa, a on viu la nora".

- Moltes gràcies".

Baixàrem i pujàrem per la senda creuant el barranc. La terra està humida i blana. L'herba brilla fresca i saludable. Les piteres lluïxen una capa de vernís llustrós a les seues fulles carnoses.

Els tarongers negres i foscos dormen abrigats en les seues branques entreguardades al centre dels seus cércols.

Colpegem el picaporta després d'alçar la persiana que cobreix la porta. Ningú no contesta. Una veïna aguaita.

- Què volia?

- La clau de l'ermita.

- Jo la trobaré- i ix de sa casa i corre pel carrer.

Quan torna amb la clau en la mà ens acostem a l'ermita. Intentem obrir però el nostre esforç és va. S'acosten dues dones que vénen del llavador portant de les anses una safa plena de roba escorreguda.

Tenen més manya que nosaltres i obrin la porta

Ja hem entrat. PIanta rectangular de tres per cinc metres, aproximadament. Pis de taulells amb capa de vernís cuit que em recorden els sòls d'alguns salons del palau del comte de Parcent.

Destaquen dos canelobres sobre el pis i uns bols o tassons plens d'oli amb diverses palometes enceses. En les parets pintades de blau clar retorna la humitat. El sostre amb florons en el seu centre, descansa sobre una cornisa que té un fris d'ovats i fulles d'acant.

L'altar és d'obra correguda de paret a paret. Està cobert amb un mantell i té gerros de porcellana i floreres de vidre blau amb rams artificials i sacres daurades. En una capelleta de fusta està una Imatge de la Divina Pastora rodejada de borreguets i damunt el nínxol amb la Santíssima Trinitat.

Anote a la meua memòria: "un Crist antic i diversos exvots de cera".

Quan isc m'acomiade del meu acompanyant i li promet que li enviaré una fotografia que li he tret al costat de la porta.

Vull caminar un poc més i m'endinse en un tarongerar per contemplar per última vegada la muntanya.

 

Tot el pinar que tanca la meua vista, pegat a la fragositat de la muntanya, és de tonalitats negres perquè està ficat a l'ombra dels alts cingles. Més avall, al principi del bosc, com el contrast de llum és molt dur, els pins que emergeixen de l'ombra espessa que projecta el precipici, converteixen les agulles finíssimes de les seues fulles en un halo platejat, quasi vaporós, irreal.

En canvi, les palmeres d'un xalet de recreació són com a sortidors d'or en cascada permanent, mentre el sol, sobre les fulles xicotetes dels garrofers mogudes pel vent, sembla el lluir dels seus rajos de foc sobre l'aigua movedissa d'un estany.

 1 de maig 1973
Las Provincias
Luis B. Lluch Garin


L'ESCOLA FRANQUISTA Inici

No seria oportú ni escaient, i a més a més, seria faltar a la veritat històrica, englobar quasi una quarantena d’anys amb un model únic i immutable d’escola. Ans bé, el franquisme va tenir unes etapes bastant ben definides, les quals donaren lloc a models diferents i canviants en els continguts del currículum, així com en la manera de transmetre’ls.

Encara que els estudiosos de l’època no classifiquen aquests períodes de la mateixa forma, entre 1939 i 1975, a grans trets, el règim dictatorial franquista pot subdividir-se en els següents:

- "Postguerra" (1939-1950). Caracteritzat per la repressió, l’autoritarisme, l’autarquia econòmica, l’aïllament internacional, la manca de capital inversor estranger.

- "Apertura" (1950-1960). Encara que els principis ideològics del règim es mantenen inalterables, comença tímidament una etapa d’obertura cap a l’exterior i una certa liberalització tant a nivell polític com a nivell econòmic."

- "Desarrollisme" (1960-1973). És un temps de modernització i desenvolupament i creixement de l’economia, impulsats pels govern tecnòcrates de l’Opus Dei. Hi ha una certa liberalització dels costums i es desplega el turisme.

- "Acaballes" (1973-1975). Anys de la fi del franquisme, governats per homes-forts del règim. Fase de crisi econòmica i política.

Intentarem fer una aproximació a l’escola en les dues primeres etapes, des de l’acabament de la guerra civil fins el començament dels anys seixanta, en els quals comença tímidament, en certs sectors de mestres joves, un moviment de renovació pedagògica, ocult, clandestí, democràtic, il·lusionat.

Acabada la guerra, un dels col·lectius que més depuració sofriren va ser el Cos del Magisteri: afusellats, empresonats, separats a la força de la docència, sempre per motius ideològics o polítics. Van ser els mestres –i les mestres- contraris o simplement "no afectos" al règim. Els vencedors tenien molt clar que la difusió de l’ideari del nacionalcatolicisme franquista calia fer-lo, sobretot, a les escoles i instituts. Eren les "canteres de futurs aliats i col·laboradors. O de revolucionaris, per contra. Calia educar, doncs, els xiquets i les xiquetes en els models i la sapiència del règim. I els coneixements depenien de dos factors: els mestres i els llibres de text. "Al enemigo hay que despojarlo de ideas absurdas, y esa es la misión del maestro"(1). Adoctrinament ideològic dels joves i de la societat sota un model centralista, autoritari, prohibitiu, inflexible, immòbil, tancat. Als mestres els calia seguir el programa marcat estrictament i el punts valoratius establerts pel Ministeri d’Educació Nacional, que ja en la primera llei del nou futur Estat, en matèria educativa (Ley de Reforma de la Segunda Enseñanza, 1938), proposa "una modificación profunda de este grado de enseñanza por ser el instrumento más eficaz para, rápidamente, influir en la transformación de una sociedad y en la formación intelectual y moral de sus futuras clases directoras". Els llibres de text –les enciclopèdies en la primària- tingueren també una profunda " remodelació": calia que mostraren la interpretació oficial donada pel franquisme, que era avalada per la seua condició de textos revisats per la censura.

Però més que comentaris, seria convenient mostrar unes "perles" dels primers llibres del règim franquista . Vosaltres mateix us fareu la idea:

En escoles de la zona "nacional" -la dominada pels golpistes-:

-"En las provincias dominadas por los rojos se da la vergüenza y el bochorno de que los generales rusos enviados por Stalin sean el único gobierno".

"Los rojos queman todas las iglesias, matan a todos los religiosos, a las personas en número de cientos de miles y martirizan y queman vivos por el solo hecho de no pensar como ellos".

O aquests altres "retalls", ja en llibres de tot l’estat espanyol:

- La libertad humana conduce a la anarquía y al despotismo (...)"

-"Los enemigos de España son siete: liberalismo, democracia, judaísmo, masonería, marxismo, capitalismo y separatismo, vencidos en la Gran Cruzada" (2)

-"América fue descubierta el día de la Virgen del Pilar. ¿No demuestran esas coincidencias que Dios premió a España a petición de su Madre agradecida?"

- "Si a los ciudadanos de un Estado se les consiente que cada uno piense en política como quiera y obre según piense, en lugar de un pueblo organizado tendríamos un caos social".

- "Los menos favorecidos deben conformarse con su posición social. La escasez de comodidades puede combatirse con la abundancia de buenas condiciones y resultarán ricos aun en la mayor pobreza" (3)

Respecte a les matèries que tractaven els textos –les enciclopèdies de primària-, a les tradicionals d’Aritmètica, Geometria, Llengua Espanyola (que no "castellana"), Geografia, Ciències de la Natura i Història (normalment Història d’Espanya), calia afegir altres com Història Sagrada, Formació Familiar i Social, Higiene, Evangelis, Formació Político-Social (xiquets) –també anomenada "Formación del Espíritu Nacional"- Formació Política i de la Llar (xiquetes), i Lliçons Commemoratives.

Les "matèries afegides" tenien ben clara la seua intenció: servien de vehicle de socialització de l’alumnat, de transmissió dels valors socials i de la normativa imperant en el moment, és a dir, pretenien ser, i foren, un element important d’adoctrinament ideològic. La Història d’Espanya s’utilitzà també com arma política del règim, i caracteritzada per tota una sèrie de valors imperants a l’època: raza, religió catòlica, pàtria, imperi, unitat, nació, etc. al temps que servia de justificació de la situació político-social del moment. I així, vàries generacions estudiaren una "història desvirtuada", "una història inventada, mitificada", "que té la capacitat d’inflamar el sentiment i de crear éssers fanàtics" (4)

Aquesta manipulació de la Història no ha acabat encara. Continua en certs aspectes. "Se sigue explicando el mito de la reconquista, se sabe poco de la II República y se siguen ignorando muchas cosas del franquismo".(5)  Encara queden reminiscències d’un temps que molts volem oblidar: "el món del poder, de les "autoridades competentes", pintat del blau dels falangistes, o del gris de la policia política del règim; el de les prohibicions, el de la persecució, el de la censura, el dels calabossos, el de "hábleme en cristiano", el que es veia als "NO_DO" en començar les sessions de cinema, el que se sentia en els "telediarios" de TVE... Un món de veus fetes callar per l’amenaça, per la por a ser detesos, multats, per la por a la tortura, l’empresonament o la mort. Un món que imposava silenci i obediència. El món dels vencedors..." (6)

De la història que mostraven estos manuals, de la seua ideologia i dels aspectes metodològics, així com dels llibres clau (Álvarez, Edelvives, etc.) escriurem en altre moment.

Ramon Navarro

(1) F. Franco. A los maestros de Salamanca 6-5-1937.

(2) Catecismo patriotico español. (Declarat llibre oficial a les escoles, 1939).

(3) Manual de Segundo Grado. 1942.

(4) Angel L. Abós. La historia que nos enseñaron. Edit. FOCA.

(5) Id. Id. Angel Luis Abós és Doctor en Història per la Universitat d’Alcalà.

(6)Temes d’història contemporània www.buxaweb.com

Ramon Navarro


L'ESCOLA DE XERESA (1940-1960). Inici

El que trobareu a continuació és un extracte de les actes de la Junta Municipal de Primera Enseñanza, des de les primeres de la postguerra fins les del principi del curs 1960-61.

S'inclouen també les diligències de les preses de possessió i els cessaments dels metres, de les quals es fa càrrec la Permanent, formada per uns quants membres de la Junta Local, a no ser que hi haja cap altre assumpte per tractar.

La diligència d'apertura del llibre d'actes porta data 25 juny de 1940, que és la de la primera sessió.

Els subratllats i les negretes són de "collita pròpia".

· 25 juny 1940

Components: Miguel Pellicer Sebastiá (alcalde), José Mª Mestre Pizarro (rector), Clemente Larraga (secretari ajuntament?); Felipe Pellicer Peiró (vocal), Isabel Balbastre Roselló (vocal), Fco. Gorrita Bou (vocal)

Assumptes importants: Per haver-hi un brot de pallola, es decideix el tancament de les escoles, fins nova ordre.

Així mateix, i a petició del rector, es recomana traslladar un "avís" a l'empresari del cine (Juan Aparisi Roselló) en el sentit que "no permita el acceso al salón de aquellos menores de 14 años, aunque vayan acompañados de sus padres ó familiares".

· 30 octubre 1940

El secretari de la Junta és ara el rector José Mª Mestre.

Cessament del mestre interí Vte. Pellicer Valero i nomenament propietari definitiu de l'escola nº 2 xiquets, de Rafael Ibáñez Benet, amb un sou anual de 5.000 pessetes.

· 15 novembre 1940

Reunió efectuada sota la presidència de la Sra. Inspectora de Zona, que ha efectuat una visita. Es considera "el excelente nivel en el orden patriótico, religioso y cultural", de les escoles de xiquetes, regentades per Dª Vicenta Gabarda y Dª Carmen Pinto.

rev17_02.jpg (17888 bytes)De darrere cap avant i d’esquerra a dreta: 1.- Mª Carmen Pellicer Alario, 2 Amparo Pellicer Velló, 3 Pepita Perelló, 4 Dª Vicenta Gabarda Galarza, 5 Pepita Roselló, 6 Rosa (neboda Guàrdia Civil) 7 Maruja Escrivà 8 Rosa Sebastià, 9 Pilar Bou Xaixo 10 Isabel Ferragud, 11 Adela Blanquer Cebolla 12 Rosa Gorrita 13 Amparo Torres 14 Emilia Velló 15 Tere Sorribas 16 Consuelo Pellicer Serralta 17 Fuensanta Llopis (filla secretari D. Ángel) 18 Filo Pellicer Serralta 19 Anita Peiró 20 Tere Seguí Visó 21 Emilia Roselló. Foto de Consuelo Pellicer.

Respecte a les "classes privades" -o "particulars" (fora horari escolar)-, queden totalment prohibides per a mestres no titulars del poble; mentre que aquells anomenats per una plaça poden fer-ne i cobrar per elles, sempre que no s'utilitze ni el local ni el material escolars.

· 13 febrer 1942

S'incorpora a la Junta el metge D. José Osca Torró, en qualitat de vocal.

Es discuteix "si procedía obligar a todos los niños de ambos sexos a la asistencia a las escuelas" i decidit que sí, es proposa fer un "bando".

El senyor rector recorda "la obligación y conveniencia de que todos los niños de ambos sexos asistan los domingos y días de precepto a hoir (sic) la Santa Misa", a més de que "se comunique a los Sres. Maestros la obligación que tienen de acompañarlos..."

· 19 febrer 1943

És vocal un mestre, Juan Taverner Taverner, (Jefe Local del Movimiento).

Renovació parcial Junta.

S'hi fa constar l'agraïment de la Junta i "voto de gracias... por su trabajo en esta población, desarrollado con sacrificios y amor inmenso al niño..." de dos mestres que canviaran de localitat per concurs de trasllats: Rafael Ibáñez Benet y -"casualment"- el Jefe Local del Movimiento, Juan Taverner Taverner,

· 1 gener 1944

Cessament definitiu de Juan Taverner i Rafael Ibáñez. (Es canvia de centre -o de lloc- per any natural i no per curs escolar? )

S'anomena a Enrique Guillén Alborch per l'escola de xiquets nº 2.

· 20 gener 1944.

Nomenament propietari provisional escola xiquets nº 1 José Sanz Climent.

· 25 febrer 1945

Entra com a vocal-mestra a la Junta Vicenta Gabarda, i com representant del Frente de Juventudes, José Sanz.

Es sol·licita que l'ajuntament es faça càrrec de la neteja de les escoles.

Sol·licitud creació d'una escola de pàrvuls.

· 30 setembre 1946

Cessament de José Sanz Climent i nomenament de José Sala Climent.

· 13 maig 1948

(Decret 24 octubre 1947 : Aprovació Estatut Magisteri Nacional)

Renovació Junta Municipal.

· 15 novembre 1948

Sol·licitud seriosa i documentada creació escola pàrvuls. (Creada O.M. publicada al B.O.E.de 27 abril 1949).

· 13 setembre 1949

Pren possessió com interina pàrvuls Genoveva Mocholí Sales.

· 22 març 1950

"Año Santo". Amb motiu del IV Congrés Nacional de Catecisme, es munta una exposició escolar a València "a la que han de concurrir todas las escuelas" .

· 24 agost 1950

Cessa Enrique Guillén Alborch.

· 19 setembre 1950

S'anomena mestre interí de l'escola nº 2 xiquets a Juan Antonio Martínez Puig.

- 6 desembre 1950

S'informa sobre la circular de 9 novembre de i normes complementàries de Govern Civil entorn la Campanya escoles nocturnes i d'analfabets. S'acorda la creació de la Junta Local contra l'Analfabetisme, amb els mateixos components que la de 1ª Ensenyament. "La Junta pondrá en ejecución todos cuantos medios halle oportunos para disminuir y si es posible desterrar- el analfabetismo en la localidad". Respecte a les classes nocturnes, com que l'Ajuntament no pot "gratificar" econòmicament les classes als mestres que les imparteixen, s'acorda que cada alumne "abone la cantidad de quince pesetas mensuales".

- 10 abril 1951

Cessament interina pàrvuls Genoveva Mocholí Sales. Pren possessió Josefa Fernández Sempere.

- 3 setembre 1951

Cessament interí escola xiquets núm. 2 , Juan Antonio Martínez Puig.

Pren possessió José Mut Oliver.

- 27 octubre 1951

Ha entrat un nou alcalde, i procedeix a la reorganització Junta Local, en compliment de l'art. 249 de l' Estatut del Magisteri i O. M. de 17 de març. Queda així:

President: Antonio Peiró Moscardó, alcalde

Secretari: José Sala Climent, mestre

Vocals: Fernando Ferragud Caballero, regidor

José Sanz Esteve, en representació de l'Església

Miguel Vivó Bonhora, en concepte d’Inspector Municipal de Sanitat

Vicenta Gabarda Galarza, en representació del S.E.M.

Francisco Serralta Ribes, en representació del "Frente de Juventudes"

Mª de la Concepción Peiró Morant, en representació de la "Sección Femenina de FET y de las JONS.

Carmen Pinto Ortiz, en concepte de mestra nacional

Ramón Peiró Rubiols, en concepte de pare de família

Carmen Caballero Roselló, en concepte de mare de família.

 

(NOTA. El pare i la mare de família són nomenats pel Governador Civil, a proposta de l'ajuntamen. Alguna vegada, el Governador els designa directament.)

- 8 setembre 1952

Cessament mestra pàrvuls Josefina Fernández.

- 13 setembre 1952

Possessió interina pàrvuls, María Monfort Maíques.

Es decideix:

- Les tres festes locals de l'any que corresponen a la Junta. I se'n trien dos en octubre (sense determinar dies) i 13 de juny (Sant Antoni de Pàdua).

- Utilització dels locals escolars exclusivament per actes escolars.

- Prohibició de l'eixida de les classes dels alumnes, en horari escolar.

En aquestos dos casos últims, caldrà un permís per escrit, autoritzat pel Ministeri d'Educació.

- Determinar en 50 alumnes el màxim per aula.


- 4 desembre 1952

Amb motiu d'una Circular de Govern Civil de 10 de setembre, es manifesta el següent:

"a) La Junta Municipal de esta localidad funciona normalmente...."

"b)La asistencia a clase de los menores de 12 años es casi completa y normal. No obstante, se ordenará por nuevo Bando a todos los padres de familia la obligación que tienen de mandar a sus hijos a las escuelas respectivas, castigándoseles si infringen este cumplimiento."

"c. El ingreso de los niños en las escuelas se viene haciendo mediante papeletas que extiende la Alcaldía, visadas y firmadas por el Secretario de la Junta y el médico e Inspector Municipal de Sanidad."

"d) Hacemos constar los componentes de esta Junta bajo nuestra responsabilidad que todos los maestros nacionales de esta localidad están al frente de sus respectivos destinos".

"e) En esta localidad no hay escuelas clandestinas; todas son del Estado."

"f) Se tomó en consideración y se acordó por unanimidad llevar a cabo el solicitar colaboración a los pudientes del pueblo para la ayuda a las Juntas Municipales y se estudia la manera de constituir una Asociación Protectora del Niño y de la Escuela."

( Hi ha un buit de quasi 4 anys, durant el qual no hi ha reunions de la Junta Municipal o no s'ha deixat constància d'elles. Ignorem el motiu.)


- 17 maig 1956

Renovació parcial de la Junta:

-Delegat Local "Frente de Juventudes", Vicente Aparisi Aparisi, en substitució de Francisco Serralta Ribes.

-Nou component: "Igualmente manifiesta (el president) que según las órdenes recibidas, el Delegado de la C.N.S- y Jefe de la Hermandad Sindical, D. Vicente Gironés Moratal pasa a formar parte de la Junta."

-Càrrecs vacants: representant de la "Sección Femenina", i de pare i mare de família, Es proposa per a cobrir-los a Teresa Aparisi Aparisi, Antonio Bou Sanchis i Josefa Miralles Gilabert, respectivament. S'accepta la proposta.

- 11 setembre 1956

Cessament interina pàrvuls, Maria Monfort Maiques.

Nomenament propietària, Carmen Estellés Herrera.

- 4 maig 1957

-Reunió extraordinària amb motiu de visita d'Inspecció a les escoles de xiquets núms. 1 i 2, regentades per José Sala Climent i José Mut Oliver, els quals són felicitats "por su conducta y compenetración dignas de loar".

-S'hi fa patent el deficient estat del mobiliari de l'escola nº 2, així com l'antiguitat del de la nº 1, i es proposa la seua renovació per l'Ajuntament, poc a poc.

-S'avisa que cal fer les reunions de la Junta Local amb major freqüència.

-L'Inspector Cap d'Educació "se congratula de que no haya analfabetos entre los varones de 12 a 21 años, lo cual es un gran honor."

-"A una insinuación hecha por el Sr. Cura preguntando lo que se debería hacer para obligar a los niños y niñas en edad escolar a oir los domingos y dias festivos la Santa Misa, el Sr. Inspector Jefe opina que no cree conveniente emplear medios coercitivos que podrían producir efectos contraproducentes, sino que la persuasión y el convencimiento han de ser los mejores procedimientos. A tal fin recuerda a los Sres. Maestros el cumplimiento de la Circular de 5 de marzo de 1938."

-L'inspector proposa unes "conferències per a pares", amb la finalitat "de armonizar las relaciones sociales y que la labor escolar pueda dar los mejores rendimientos."

-L'Alcalde mostra els plànols del nou grup escolar i explica el projecte, amb vivendes per a mestres.

- 31 agost 1957

Cessament Carmen Estellés Herrera.

- 13 setembre 1957

Nomenament interina pàrvuls Julia Peiró Morant.

- 26 febrer 1958

Reunió extraordinària per visita Inspector en Cap de 1er. Ensenyament José Mª Vela Payán., a les dues escoles de xiquets, "expresando su satisfacción por la labor observada y que con gran celo es llevada a cabo por los maestros propietarios D. José Sala Climent y D. José Mut Oliver.

A continuación manifiesta el Sr. Inspector Jefe la escasa asistencia observada en la Escuela nº 1, contestándole el Sr. Concejal Delegado de Cultura D. José Mª Daviu que ello es debido a la ineludible necesidad que se tiene de los chicos mayores de emplearlos en la recolección de la naranja, cosa que se permite por estar justificada y por ser cuestión de pocos días."

S'interessa la inspecció per les gestions de creació del grup escolar, contestant-li l'alcalde que estan en tràmit "la construcción de un grupo escolar, con seis secciones de momento y cuatro viviendas, cuya consignación por parte dels Estado es de 650.000 pesetas. El Sr. Alcalde promete tomarse el mayor interés para ver de empezar pronto las obras correspondientes a fin de que queden terminadas en el presente año".

- 9 juny 1958

Reunió amb la inspectora Dª. Desamparados Donderis Tatay, que ha visitat les escoles de pàrvuls i les unitaries 1 i 2 de xiquetes. I diu que "en vista de la admirable labor desarrollada al frente de sus escuelas por las maestras propietarias Dª. Vicenta Gabarda Galarza y Dª Carmen Pinto Ortiz le es grato proponer a los miembros presentes de la Junta se les conceda a las expresadas maestras un VOTO DE GRACIAS con el fin de que sirva de estímulo a las mismas y como agradecimiento a los excelentes servicios prestados durante cerca de 24 años en la misma escuela. Así se acuerda por unanimidad de todos los presentes."

La Inspectora llig i comenta la Circular de la Dcció Gral. d'Administració Local de 6 de març entorn les obligacions a complir pels ajuntaments a les escoles. Basant-se en aquesta circular "ordena a las Sras. Maestras presenten una nota del material necesario más indispensable, interesando del Sr. Alcalde haga lo necesario para cumplimentar su adquisición. Igualmente se interesa la Inspectora de que por todos los medios posibles se fomente la asistencia a clase de todos los escolares en edad obligatoria (6 a 12 años), recordando al Sr. Alcalde las atribuciones que a este respecto tienen los Ayuntamientos."

L'alcalde comunica els dubtes sobre el projecte de construcció del grup escolar i les vivendes per als mestres: per un costat té una subvenció de 200.000 pessetes per construcció de 5 vivendes (comunicat de Govern Civil de 10 d'abril 1957); per altra banda, l'arquitecte D.Javier Goerlich li comunica (data 11 desembre 1957) la subvenció de 650.000 ptes. per construir 6 classes i 4 vivendes. I l'ajuntament no sap què fer. La Inspectora "manifiesta que sobre este particular se tomará el mayor interés ante los Organismos correspondientes de la capital a fin que con la mayor urgencia decidan el proyecto a seguir i diligenciarlo con la repidez que merece."

- 31 agost 1958

Cessament Carmen Pinto, que passa a Manises per concurs de trasllat.

Cessament José Mut Oliver, que passa a Beniopa per permuta.

- 1 setembre 1958

Nomenament escola de xiquetes nº 2 de María de los Dolores Bravo Navarro.

Nomenament per escola de xiquets nº 2 Antonio Vicente López Soler.

- 14 juliol 1959

Vot de gràcies per testimoniar a Vicenta Gabarda Galarza, "que ha cumplido recientemente 25 años de servicios, todos ellos en esta población", la "gratitud por los constantes desvelos demostrados y por el interés puesto en el desempeño de su función".

- 24 setembre 1959

Nomenament interina escola xiquetes nº 2, Felicitas Pilar Barranco Calonge. (A la mateixa fulla, i en anotació al marge, consta el cessament com interina el 31 març de 1960 i el nomenament com propietària provisional amb data 1 d'abril).

- 31 agost 1960

Cessament dels següents mestres:

- José Sala Climent, propietari definitiu escola xiquets nº1

- Antonio Vte. López Soler, propietari definitiu escola xiquets nº2

- Felicitas Barranco Calonge, propietària provisional escola xiquetes nº2

- Julia Peiró Morant, interina pàrvuls.

 

- 1 setembre 1960

Prenen possessió els següents mestres:

- Arturo Domínguez Almunia, propietari escola xiquets nº1

- José Poquet Giner, propietari escola xiquets nº2

- Angeles Nadal Baguedano, propietària escola xiquetes nº2

- Francisca Lacomba Mengual, propietària provisional escola pàrvuls.

Els dos mestres de l'escola de xiquets les deixaran aviat:

- El 24 d'octubre José Poquet demana l'excedència voluntària. Es substituït per l'interí Santiago Arnal.

- El 31 del mateix mes, Arturo Domínguez obté una llicència per estudis. Es fa càrrec de l'escola de xiquets nº1 Aurelio Márquez.

Però deixem en aquest punt i data el resum, que ampliarem en el temps la pròxima vegada que tractem el tema de l'escola.

Ramon Navarro


 QUI NO VULGA POLS QUE NO VAJA A L'ERA Inici

L'expressió que duu com a títol l'article destinat a l'arròs, és aquella que hem sentit i esmentat tantes vegades per referir-nos a aquelles situacions en les que es donen dos esdeveniments simbiòtics: en aquest cas, la pols i l'era. L'orige de l'expressió està relacionat amb el món de l'arròs, siga balilla o bomba.

Parlem de l'arròs

Des de la sembra fins l'arribada de la seua sega, l'arròs duia un procés llarg, acurat, esmerat, fatigós i humit, i polsós per als homes que buscaven jornal. A Xeresa, com a terme de marjal, també era comú totes les temporades, dedicar-s'hi a aquesta tradició; fins l'any 63 quan va deixar de plantar-se per a sempre.

La mà d'obra esdevenia des de la primavera, quan començaven a omplir-se els quadros, fins l'Aurora, allà al mes de setembre, portant i separant-se el gra a les eres, o més modernament a la trilladora, després d'haver sigut segat per les quadrilles dels segadors, alguns del poble, mentre que altres vinguts de terres foranes.

Quines coses de l'existència que, on fa uns pocs anys, les marjals eren una font de riquesa o, almenys, de subsistència per a les famílies, i en els temps moderns que vivim, diuen algunes ments privilegiades que les nostres marjals no són productives i cal edificar-les o convertir-les en camps de golf, però deixem aquestes especulacions per a altres ocasions. El comentari venia a fer-se perque la zona arrossera abarcava des de la via del tren fins el camí Reial de Sueca, a la sèquia Devesa. Tot el que es coneix com el Sindicat i el Canyar, és a dir, la Marjal en majúscula.

Els planters als Vivers

A la zona denominada Vivers era el lloc ideal per omplir els terrenys amb aigua brollada de l'Ullal, a la fita del terme, entre la via i la carretera. Els Vivers és el mosset de terra amb figura de triangle que queda entre la recta de la carretera, abans del tallat del càmping, en direcció a Gandia, i el tros de carretera vella que entra al poble pel camí Gandia.

També ens han contat que el tros de terra, a hores d'ara sense profit, format entre la carretera nacional i la carretera vella a la seua rebolta pel càmping, era lloc d'inundació i planter dels guaxos.

Aquestes dues extensions de terra eren les adequades, per tindre la canalització de la sèquia de l'Ullal o dels Xops i la sèquia de Sant Joan, amdues paral·leles en el seu recorregut. Aigua no en faltava. Mentre que la primera tenia el seu naixement a l'Ullal, baix del càmping, l'última venia de baix del castell.

Les sèquies, com funcionaven antany, eren a càrrec dels sequiers, nom en desús a la nostra terra, però encara vigent a la Marina i altres llocs del país, encarregats del manteniment i bon ús de l'aigua. Un dels últims sequiers de la de l'Ullal va ser el ti Alfonso.

La sèquia de l'Ullal abraçava uns dos metres d'amplària i des del seu origen fins a la punta del càmping la custodiaven a les seues voreres, robusts plataners, xops i pins, els quals agraciaven d'ombres les seues proximitats que aprofitava molt de personal del poble per anar a fer-se la paella les festivitats de Sant Jaume i Sant Pere. Aigua fresca i abundant, i ombra per a tots: animals i amos. Què més podia desitjar-se un dia de festa a l'estiu?

Plantem l'arròs

Aquell que tenia poca terra s'ho feia tot sol, però si abastaven grans extensions, com el cas de Rústiques, s'havien de llogar quadrilles per a les seues labors. El capatàs del Canyar era el ti Martell, encarregant-se de totes les labors del procés.

En primer lloc venien els plantadors que, aigua pels genolls, arromangats fins les cuixes, sangoneres xuclant-los la sang, i amb el planter, anomenat guaxos: garba o pessiguet d'arròs, amb una mà, empraven la lliure per anar estacant-lo rítmicament i en ordre en filades alternatives al sòl fangós. En grups de quatre, set o més homes, depenent de la grandària del quadro, i fent marxa cap arrere per comprovar, de tant en tant, alçant la mirada, si les filades seguien l'ordre que havien de tindre, eren guiats per l'home amb més experiència que ocupava la part interna del camp. Se li anomenava el tallaor, ja que era qui tallava l'ordre de la plantada.

Una vegada plantat i conforme anava creixent, s'havia de tindre cura de tota mena d'herbes que habitaven junt als guaxos dificultant l'adequat desenrotllament d'aquests. Els bilbadors s'encarregaven de la neteja. Buidaven prèviament el camp per realitzar més còmoda i eficaçment la feina. Finalitzada la tasca, es tornava a reomplir. Això esdevenia abans que la mata començara a asomar l'espiga.

Més endavant, acabant-se l'estiu, els segadors finalitzaven el desenvolupament de les mates de l'arròs. Repetien l'operació de la bilbada: buidar definitivament el quadro. Aquestes quadrilles, corbella amb la mà dominant, per damunt del fang i per dins de les bassetes d'aigua no eixugades, i barret de palla al cap, anaven deixant cada vegada més clara i ampla l'entrada.rev17_03.jpg (23616 bytes)

Segant arròs. Foto de Antonio Sebastià "Tarsan".

Del Motoret cap avall, entraven un animal i li enganxaven uns patins on amuntegaven les garbes segades. Amb els patins plens de garbes, lliscant pel terreny fangós, guiaven a l'animal, estacant-se genolls i tot, fins la sèquia, la mota o el camí per transportar-les amb barques a la trilladora o amb carros i animals fins les eres.

Per a dur-lo a la trilladora encara necessitaven l'ajuda dels barqueros. Aquesta feina era per als més jovens. Als anys seixanta teníem a Juan Cameta, Vicente Peris, Fernando Pellicer, Pepito Puseta, Fernando el Surdo "Elvis", Pepe Cama, Pepe Catina, i altres. El transport el feien per parelles. Primer omplien les dos barques, unides per una corda dels cabilons, fins que l'aigua quedara a rinxo, a punt d'entrar en l'interior, -com més garbes menys viatges, però més perill de bolcar-, i una vegada les barques eren a gom, un dels xicons les guiava tirant de la corda de la barca capdavantera. L'altre, amb una canya grossa i llarga, enfilava la barca de davant per evitar que topara a les vores de la sèquia o bolcara. Els dos per la mota, viatjaven des del Motoret, per la sèquia de la Mota Travessera, Palancana avall fins arribar a la Trilladora.

El viatge no era senzill donades les circumstàncies en que es produien els fets: xicons jóvens, dos barques nugades a gom de garbes, per l'aigua,… Clar, tots aquests motius donaven peu a que més d'una vegada s'hagueren de remullar per evitar el cul per amunt de la barca, i altres, per tornar a carregar-la una vegada bolcada mentre les garbes, totes banyades suraven com podien per l'aigua. Si l'aigua era gelada, t'aguantaves!

La rialla esclatava quan un dels barqueros exclamava per costum pregant que la barca no bolcara: - Per l'amor d'un pato viudo!

Finalizat el viatge a la trilladora, llançaven les garbes dalt i, de tornada a fer el mateix. El més dolent era per descarregar, ja que anaven descalços i abundaven les espigues d'arròs en la zona de la trilladora. Aquestes acabaven fent-los sangnar les tendres iemes de les plantes dels peus. Semblaven llimes pulint-los els dits.

Els sequers

Si pel contrari, l'arròs anava a l'era, que era el més habitual quan la partida era menuda, s'en-carregaven els animals o els carros de transportar-lo. Arribades les garbes al sequer d'Ulleres, de Caballero, Campesins, de la ti Fluixana, de Fòquio, de Romualdo, de Pepe el Vell, de Fernandet i Miguelillo o les eres del Calvari, -cadascú escollia el seu, previ acord amb el propietari-, les deslligaven formant un cercle, una tongada damunt de l'altra. A contiuació pujaven els animals damunt de les garbes ja soltes, mentre un home, situat al centre del cercle manava del ramal de l'animal que anava pegant-li voltes xafant l'arròs i fent-lo soltar de les espigues. El procés següent consistia en enlairar la palla amb unes forques de fusta, això sí, quan bufava el vent, amb la finalitat de separar-la del gra. Quanta pols hi ha a l'era! Després, amb unes pales de fusta l'amuntegaven i amb l'ajuda de rastrells traçaven cavallonets per a que anara secant-se. Quan es feia de nit l'amuntegaven per evitar que la rosada el banyara i, l'endemà tornaven a escampar-lo fins que era sec per guardar-lo.

Quan ja era sec el posaven en sacs de tela i se'ls enduien a casa i, cada vegada que els feia falta per cuinar, calculaven la quantitat i el picaven amb grans morters de pedra massissa colpejats per una massa amb clauets arredonits en la base que posseïa un llarg mànec per poder imprimir-li major força -totes les cases del poble en disposaven-. Faltava soltar-li el pallús per deixar nu el gra.

Després el ventaven despedint el pallús i, ara sí, l'arròs era a punt per coure la paella de Sant Pere a l'ombra dels plataners de la sèquia de l'Ullal.

El procés d'eliminació del pallús també era dut a terme per alguns molins, tals com el de Daniel Pellicer (llegiu "La Cisterna nº 14), al barri Boltesar i el molí de Rústiques a la Trilladora.

De la palla de l'arròs

L'arròs era endut als rebosts de les cases o canviat per altres productes racionats en temps de l'estraperlo, però la palla tampoc no era desestimada, també se'n treia profit, perque en temps d'escassesa tot té la seua ganga; servia, bé de menjar de les cavalleries i altres animals de tracció que tothom guardava als corrals, bé per a l'eixut de les mateixes, per a la construcció de les grans barraques d'hortalissa que el llaurador alçava per fer el planter o d'utilitat per a la confecció d’arracers mentre els planters de tomaqueres i altres hortalisses depenien de temperatures suaus.

El planter de l'hortalissa començava a principis d'any. Els aires gelats del nord, la tramuntana, el gregal i el mestral, feien perillar l'afany de la sembra i la cura de les delicades mates; era, doncs, quan l'arracer de culs de palla -mig metre, aproximadament-, complien la seua funció. Una funció de protecció, d'aïllant del fred per facilitar el seu creixement fins l'arribada del bon temps quan la mata ja no necessitava de les mimades atencions del llaurador.

Vicent Serra

He d'agraciar al barquero Juan "Cama" per totes les anècdotes contades


TERRATRÈMOL: QUAN LA TERRA TREMOLA Inici

De tant en tant ens quedem bocabadats mirant per televisió com en alguns indrets del món i en escassos segons tot pot quedar destroçat després d'un inesperat TERRATRÈMOL. Quasi sempre en països atrasats on molta gent perd la vida o és queda a la porta del carrer, encara podem recordar el terratrèmol que va assolar el passat 24 de febrer a la històrica ciutat d'Alhucemas al veï Marroc. També hi han a altres indrets més desenvolupats com és el cas de Califòrnia o del Japó on les conseqüències, inclòs amb situacions greus, solen ser menys dramàtiques.

El seu nom ens indica clarament el fenomen, la terra tremola; fins ací tot sembla molt senzill encara que no ho es tant. Perquè ha de tremolar una terra que sembla ferma, assentada i amb més anys que tots junts? Una vegada més al caixó hem vist documentals interessants on els científics intentaven explicar-nos com és la Terra per dins, les temperatures son tant altes que fonen les roques i sobre aquest nucli incandescent suren les distintes plaques que van menejant-se i tropeçant entre elles. Sobre aquest joc tant insegur ens situem nosaltres, els pobles i les cases amb una aparent estabilitat i solidesa.

En l'origen de tot moviment sísmic solen haver-hi ajustos de la superfície terrestre en les línies de fractura, anomenades falles (no confondre-les amb les que cremem per Sant Josep), també poden produir-se per moviments ascendents o descendents dels materials a l'interior de la Terra. Aquestos fenòmens solen produir-se en regions tectònicament actives, zones de contacte entre plaques, com és el cas de la província d'Alacant, especialment a les comarques del Baix Segura (Oriola) i el Baix Vinalopó (Elx) on conflueixen la placa africana i eurasiàtica o bé àrees on abunden les falles provocades pel contacte de sistemes muntanyosos, com és el cas del sud de la província de València on conflueixen el Sistema Ibèric i el Bètic, on se situa Xeresa (Veure mapa 1). En aquest sentit també cal parlar de l'anomenada falla sud-valenciana que començaria a Xeresa passant per Barx, Xàtiva, la vall de Montesa i la Font de la Figuera seguint més enllà per terres murcianes. És al voltant d'aquesta important fractura on s'han produït els terratrèmols més forts.

La importància dels terratrèmols és mesura per la seua intensitat, es a dir els efectes sobre l'entorn en funció dels danys provocats a les persones, les estructures i el paisatge, i per la seua magnitud, que ens indica l'energia alliberada en el punt d'origen i que és transformada en ones sísmiques que són registrades pel sismògraf.

En l'actualitat hi han distintes escales per a mesurar la seua magnitud, als mitjans de comunicació ens parlen de la famosa escala logarítmica de Richter amb valors entre 1 i 9, on l'amplitud de les ones enregistrades augmenta 10 vegades per cada unitat el que suposa, per exemple, que un terratrèmol de magnitud 7 es 10 vegades major que un de magnitud 6, a l'igual que l'energia alliberada que augmenta 32 vegades per cada unitat el que suposa, per exemple, que un terratrèmol de magnitud 8 allibera 1000 vegades més energia que un de magnitud 6. Els terratrèmols amb valors entre 2 i 4 solen ser percebuts per les persones però no produeixen danys materials, entre 4, 5 i 7 poden ser destructius però de manera molt localitzada, i els valors superiors a 7 provoquen terratrèmols forts amb danys que seran quasi sempre importants. Nogensmenys la profunditat de l'hipocentre, la proximitat a l'epicentre, els materials del subsòl, les característiques de les construccions i l'hora del dia condicionaran els seus efectes.

Un altra escala, més emprada pels experts en l'actualitat, és l'anomenada Escala Macrosísmica Internacional (MSK), també coneguda com escala de Mercalli modificada que identifica 12 nivells d'intensitat, designats amb números romans, de l'I al XII. Cadascun descriu els fenòmens que qualsevol persona pot experimentar en un terratrèmol. Per exemple la intensitat V (Fort) provoca que les estructures tremolen, les portes i finestres baten i els objectes es balancegen mentres que la intensitat IX (Ruïnós) provoca el pànic generalitzat de la població, la majoria de les construccions velles s'enderroquen i les més recents pateixen greus danys a les parets i parcialment poden enderrocar-se.

Les cròniques històriques ens parlen de l'existència de terratrèmols que afectaren de manera significativa a pobles del nostre entorn immediat, com es el cas del terratrèmol de Tavernes de la Valldigna el 18 de desembre de 1396 amb una intensitat entre VIII i IX i una magnitud de 6,5 que enfonsà 200 cases a Tavernes i moltes altres a Cullera i Alzira. Va ser percebut en una zona important de Regne de València. Una crònica al segle XVI de Geronimo de Zurita contava el següent al respecte:

" En este año, el 18 de diciembre hubo grandes terremotos en todo el reino de Valencia, y en las comarcas que confinan con Castilla, y en la Serranía hasta Tortosa, y desde hora tercia hasta la hora completas, tembló la tierra tres veces, y en el reino de Valencia se hundieron diversas torres e iglesias y el monasterio de Valldigna, y según escribe Martín de Alpartil, ..., dos fuentes manaron agua muy hedionda y de color ceniza, y se vieron otras señales muy prodigiosas en la región del aire"

A les acaballes del segle XVI és produïren terratrèmols a Oliva el 26 de desembre de 1598 amb una intensitat de grau VII i a Gandia al mes de gener de l'any següent amb la mateixa intensitat, sobre els desastres provocats no s'ha trobat informació al respecte.

Altres terratrèmols posteriors afectaren les comarques de l'Alcoià i el Comtat entre 1620 i 1645 d'intensitats entre VIII i IX amb més de 40 sacsades i epicentres entre Alcoi i Cocentaina que son citats per Cavanilles en la seua obra Obrservaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población i frutos del Reino de Valencia (1795-97):

"En 1645 se experimentaron fuertes terremotos en el Reino de Valencia, principalmente en el recinto conocido con los nombres de Baronía de Planes, Valles de Perpuchent y Travedell, condado de Concentayna y Alcoy. Se arruinaron entonces varios pueblos y en muchos cayeron calles enteras. Duraron las composiciones varios meses y se obsevó despues por espacio de siete años que humeaba el barranco del azufre (Benimarfull)".

Un altre terratrèmol d'importància és el conegut com terratrèmol de Montesa (d'Enguera o d'Estubeny en funció del cronista que consultem) el 23 de març de 1748 amb una intensitat de IX i una magnitud de 6,2 seguit d'una sèrie de rèpliques d'intensitat VIII. Els cronistes conten els danys que va provocar aquest "famós" terratrèmol:

"A las 6h 15m. Ocurrió en el reino de Valencia uno de los mayores terremotos que se registran en dicha región.

Se hundió completamente el castillo-convento de la Orden de Montesa, abriéndose la peña que lo sustentaba y sepultando entre sus ruinas 18 religiosos: cuéntase que el Prior del Socorro de la Orden de San Agustín, que iba de viaje en dirección a Valencia, vio abrirse la tierra y quedar en ella sepultado el criado que le acompañaba.

Játiva fue una de las ciudades que experimentaron mayores estragos, quedando muchos de sus edificios, iglesias y conventos convertidos en ruinas, duró unos 15 s., no habiendo que lamentar desgracias personales.

El terremoto se repitió en día 2 de abril, con mayor violencia, si cabe, que el día 23 de marzo. En la villa de Enguera se hundieron el día 23 muchas casas y la iglesia, donde pereció el cura y otras dos personas, y el día 2 cayeron 108 casas, ocurriendo muchas desgracias personales, siendo necesario abandonar el resto de los edificios por encontrarse en ruina. La villa de Anna vio caer su iglesia el día 23, y el 2 algunas casas. En Manuel y Novelé el terremoto del día 2 quebrantó todas las casas, y lo mismo ocurrió en Canals. En la villa de Vallada se resintieron todos los edificios, incluso la iglesia.

En Estubeny se hundieron siete casas y el Palacio. Rotgla i Corvera quedaron totalmente destruidas."

Durant el segle XIX hi han referències de moviments sísmics que afectaren Beniganim l'octubre de 1803, a Palma de Gandia el 16 de juny de 1865, a Carlet el 19 de maig de 1872 i a Castelló de la Ribera l'11 de juny de 1883 amb una intensitat de VII.

A Xeresa també és sentirien els efectes d'aquestos terratrèmols que les cròniques històriques situen tan a prop, alguna casa cauria, altres es clavillarien i la gent notaria les sacsejades. Els rumors correrien pels pobles: "a la Vall diuen que ha fet tant de mal", "ha tombat moltes cases a Gandia i Oliva", "diuen que ha assolat el Castell de Montesa", "ha caigut l'església d'Enguera i ha mort al rector"... Cap referència que parle de Xeresa hem pogut trobat, alguna pot haver, algú ho haurà sentit contar de menut als més vells del poble, fins i tot poden quedar clavills a les cases més velles provocats pels terratrèmols.

El terratrèmol conegut més important que ha afectat al País Valencià fou el terratrèmol de Torrevella el 20 de març de 1829 amb una magnitud de 6,9 i una intensitat màxima de grau X. Va destruir per complet Torrevella, Guardamar del Segura i Almoradí, el número total de víctimes fou de 389, els naixements d'aigua canviaren i aparegueren clavills a terra. La reconstrucció dels pobles destruïts es va realitzar amb criteris antisísmics de l'època: edificis d'una sola planta i carrers amples. També va somoure les consciències dels veïns de la zona que iniciaren la seua devoció a la figura de Sant Emigdi, bisbe i màrtir, protector de terratrèmols (semblant a Santa Bàrbara per a les tronades).

En 1914 s'instal·la el primer sismògraf a Alacant dins de l'anomenada xarxa sísmica espanyola, responsable de l'alerta sísmica, s'inaugura així l'anomenada època de la sismicitat instrumental. A partir d'aquest moment tots els terratrèmols quedaran registrats pels observatoris el que permetrà disposar d'un registre oficial amb indicació clara de l'hora i el dia, la seua localització i àrea afectada, així com la intensitat i magnitud exacta. D'aquesta època destaquen en pobles pròxims a Xeresa els terratrèmols produïts a Moixent el 30 de desembre de 1937 amb una magnitud de 4,7 i una intensitat de V, a Enguera el 12 de desembre de 1938 amb una magnitud de 4,5 i una intensitat de V, a Ontinyent l'1 de juliol de 1945 amb una magnitud de 4,8 i una intensitat de VII, a Elda el 5 de febrer de 1958 amb una magnitud de 4,7 i una intensitat de VI.

Un altre aspecte important és la formulació de Normes Sismorresistents que redueisquen l'anomena't Risc Sísmic, definit per la UNESCO en 1980, que combina la Perillositat Sísmica (probabilitat de que es produeixca un terratrèmol), la Vulnerabilitat (els danys que es produirien) i la Despesa (cost econòmic de restitució dels bens). Per tant, el risc sísmic no depèn únicament de la possibilitat que hi haguen terratrèmols sinó també del número de persones que habiten en zones de risc o de la correcta aplicació o no de mesures antisísmiques.

  rev17_04.jpg (48030 bytes)

A Espanya l'avaluació d'aquestos aspectes s'inicià al llarg del segle XIX amb la publicació d'una sèrie de recomanacions sobre les normes generals de construcció en aquelles zones que havien patit algun terratrèmol recent com era el cas de Torrevella (1829) i Arenas del Rey (Granada-1884). La primera norma sismorresistent d'obligat compliment fou aprovada en 1968, la P.G.S.-1, substituïda successivament en 1974 per la P.D.S.-1 i en 1994 per la NCSE-94 fins l'actua'l norma de construcción sismorresístente: parte general y edificación (NCSR-02) aprovada en el 2002. L'objecte serà proporcionar criteris per a la consideració de la sismicitat en els projectes de construcció, reforma i manteniment dels edificis amb la finalitat d'evitar la pèrdua de vides humanes, reduir els danys i el cost econòmic que podrien provocar terratrèmols futurs.

Els recents estudis sobre la Perillositat Sísmica (probabilitat) estimen per a la comarca de la Safor una intensitat esperada de grau VII (Molt fort) per a un període de retorn de 500 anys, en general aquesta augmenta de nord a sud donant-se els valors més alts al voltant del municipi de Torrevella (Veure mapa 3).

D'acord amb la localització dels terratrèmols registrats, superiors a una magnitud 3, s'ha realitzat una divisió de les àrees de major activitat sísmica. Com no podia ser d'altra forma, Xeresa apareix dins de la zona 7 anomenada Tavernes-Xàtiva caracteritzada pels moviments sísmics de 1396 d'intensitat IX, les sèries entre desembre de 1598 a gener de 1599 d'intensitat VIII i les de maig a juny de 1883 amb una intensitat màxima de VII. La component predominant d'aquestos terratrèmols és nord-sud amb una desviació lleugera cap a l'oest.

A pesar de tots els avanços que s'han donat en el camp de la sismologia en els darrers decennis avui en dia encara l'home es incapaç de preveure "quan i on" és produiran els terratrèmols. El que si que podem afirmar és que seguiran repetint-se en aquelles regions on han existit des de sempre, per tant està a les nostres mans la possibilitat de reduir les pèrdues en vides humanes i materials amb l'adopció mesures antisísmiques que van millorant amb el temps. Un altre factor important és el donar a la població una sèrie de consells sobre com actuar abans, durant i després d'un terratrèmol, alguns tan senzills com desconnectar les claus de llum, aigua i gas, evitat entrar i sortir dels edificis, allunyar-se de construccions i cables elèctrics, reforçar balcons, fumerals, lampares, espills, etc... i sobre tot intentar mantindre la calma.

Referències:

-Corominas,J. et al. (1985): 4. Els riscos geológics en Recursos geològics i sòl, HNPC-FEC, Barcelona.

-Giner, J. I Molina, S. (2001): Sismicidad y riesgo sísmico en la C.A.V., Editorial Club Universitario, Sant Vicent del Raspeig (Alacant).
-IGME (1982): Mapa Geológico de España: 770-Alcira, 795-Játiva, Ministerio de Industria y Energía, Madrid.
-IGN (1999): Terremotos y peligrosidad de tsunamis en España, Ministerio de Fomento, Madrid (Publicació en CD-Rom).
-IGN (2004): Información Sísmica, Ministerio de Fomento, Madrid [http://www.geo.ign.es el 16-8-2004].
-Olcina, J. (2002): Riesgos naturales en el territorio valenciano, Editorial Ariel, Barcelona.
-Strahler, A.N. (1992): Geología Física, Ediciones Omega, S.A., Barcelona.

Vicent Altur Grau
José Andrés Sanchis Blay


ENTREVISTA A MILIO CAPOT Inici
Ja fa temps que pensàvem en anar a visitar Emilio Sebastià. Estàvem interessats que ens contara els seus records de quan els de la seua família treballaven de forners a Xeresa; tant al forn de Dalt com al forn del Mig. A més, sabíem que anàvem a passar una estona molt entretinguda ja que una de les virtuts de Milio Capot és el gran sentit de l'humor. Ens acompanyava també la seua dona Maria i el seu amic Vicentico, el Tècnic. De seguida que arribarem la seua dona, mig en broma, ens va dir que el seu home no tenia memòria. Nosaltres li contestàrem que d'allò que no se'n recordara no calia que ens ho contara. I començàrem l'entrevista:

CISTERNA.- D'on li ve el sobrenom de "Capot"?rev17_05.jpg (20606 bytes)

MILIO.- Ma "uelo" Vicent tenia costum de portar capa i en valencià també es diu capot, per això acabaren cridant-lo "Vicent de Capot". Mon pare era Francisco Sebastià, Quico Capot. El meus "uelos" Vicent i "Sunsion" crec que venien de Benissa i tenien cinc fills: El major; Vicent; conegut com Vicentet de Capot; el segon, mon pare, casat amb Rosa Carlàmpio; el tercer Saoret de Capot casat amb Carmen la Catalina; en acabant, mon ti Toni casat amb Consuelo Bou, i l'últim fill, mon ti Milio Melín de Capot- que va estar a Cuba. Melín estava casat amb Pepita de Barx També tenien dues filles: Suncioneta casada amb Vicent de Xapo i Amparín casada amb Pepe Moret.

CISTERNA.- Quin forn van tindre primer?

MILIO.- Quan jo encara era un xiquet, ma "uela" tenia el forn de dalt, on hui està el forn de Vicenta, al carrer Major. Allí vam estar dèsset anys.  Després mon pare i ma mare van agafar el forn del Mig que estava al carrer les Parres. Mon pare, el meu germà.... i tots els de la família s'encarregàvem de fer llenya per al forn. Les burretes solien carregar-les amb tres feixos de llenya: un a cada costat i l'altre dalt .Quan vam deixar el forn el van regentar Leopoldo i també Xeraquero.

CISTERNA.- Son pare, a mes de fer llenya per al forn, per a qui més en feia?

MILIO.- Mon pare arreplegava llenya, a més de pels forns, també pels rajolars del ti Maro, de Gargonio i per a mon ti Pepe Quarteró que era cosí seu.

CISTERNA.- Vosté va anar a arreplegar garrofes a la propietat d'Andrés de Costa?

MILIO.- Si, vaig anar algunes temporades i també Vicentico, el Tècnic. Ens quedàvem a la coveta que hi ha al recingló, a vora la Font de Mondúver, allí on hi ha unes pedres... -li fem gestos de que ja sabem on diu- com era el mes d'agost no feia fred i no calia posar res per tapar-nos. Venia el ti Tomàs de Pacal, Amparito Adriana, Encarnació la Xeraquera, Joaquina la Pita, el ti Manuel de Valentí i el seu fill.... Un any ens quedàrem al corral de Milhores i com també estava amb nosaltres Amparito Lacomba, dona de Juan de Nalla, per això ell pujava allí a festejar. De bon matí els forners pujaven amb la burreta per portar-nos menjar per a tot el dia; després baixaven carregats amb les garrofes. Tomàs de Pacal era molt graciós i també Manuel de Valentí que contava que els xiquets cauen del cel i a terra hi ha una canya plantada, els que cauen fora la canya són mascles i els que cauen damunt femelles.

CISTERNA.- Vosté va anar a la Ràpita a segar arròs?

MILIO.- Normalment anava a segar a la Ribera; però també vaig anar a la Ràpita. A més teníem nou fanecades de terra d'arròs.

CISTERNA.- Quan anàveu a l'hortalissa quan fèieu els arracers?

MILIO.- Pel gener, però això depenia de si el lloc era més càlid o més gelat. Si era a l'horta, que és més càlida, el fèiem primerenc i si era al Vinyaer, que era més gelat, el fèiem més tardà. A la Casablanca, com es calent, el fèiem prompte. Allí per l'abril ja collíem bajoques.

TÈCNIC.- El que tenia bon clima feia diners per què collia més prompte.

MARIA.- Ma "uelo" Jaume, que jo no l'he conegut, tenia hortalissa al Vinyader i el dia vint-i-cinc d'abril va gelar. Mon pare i ma "uelo" van anar i van vore el bajocar tot cremat. Antigament gelava moltes voltes, hui ja no. És com si l'oratge haguera canviat.

TÈCNIC.- D’ençà que han posat el repetidor al Mondúver ja no neva.(rises)

CISTERNA.- Com es preparaven els arracers per a les tomaqueres?

MILIO.- Primer es feia el planter a unes barraques molt grans i ben arreglades. Després per fer els arracers primer es posaven les canyes que eren les que aguantaven la palla després nugaven una canya per davant i una altra per darrere per a què quedara la palla ben enganxada.

CISTERNA.- Ara parlem un poquet de l'escola. Quins mestres teníeu a l'escola?

TÈCNIC.- Teníem a Don Manuel Cigalat. A ell anaven tots el xiquets del poble des dels cagonets fins els que s'afaitaven.

MILIO (irònicament).- Encara repartia més vara. A ca galtà en feia ballar a un. Vicentet de Castellà, que era un bordet, s'emportava molta vara.

MARIA.- Però la lletra més bonica del poble era la d'ell.

TÈCNIC.- El problema és que li agradava més anar a fer herba que anar a l'escola.

MILIO.- Don Juan Taverner va ser l'últim mestre que vam tindre. Don Agustín va fer escola dalt de ca Marcos i després al Quarter, l'antic, on també havia estat el castell. Però nosaltres ja no vam anar a escola allí.

CISTERNA.- De la Cisterna que pot contar-nos?

MILIO.- Si que puc parlar de la Cisterna per què vaig estar quatre anys de municipal interí i tots els anys la netejava. El dipòsit estava tan ben arreglat que pareixia de marbre.

MARIA.- Una llàstima haver-la tapada.

MILIO.- Allí on està ara el local dels muntanyers hi havia un piló per on entraves, amb escales, al dipòsit de la Cisterna. Per ací davant, pel Ravalet, estaven les escales per baixar a omplir les botiges o els cànters.

CISTERNA.- El van posar de municipal perquè estava malalt?

MILIO.- No. Simplement em van buscar a mi, i haguera pogut seguir però cobrava molt poquet i li vaig dir a Bondia, que era l'alcalde, que no volia seguir. Després Paco Gostí ho va sol·licitar i va entrar ell.

CISTERNA.- Vosté ens va passar una foto que estava vestit per desfilar amb els tambors i cornetes. Explique'ns com ho feien.

MILIO.- Ens obligaven. Ens convocaven a una casa al costat del Quarter. Des d'allí eixíem formats, marcant el pas i amb la panxa buida (rises). Es veritat! Jo havia de tocar la trompeta, però només la portava a la boca.

CISTERNA.- Son ti Melín era molt graciós. Conte'ns alguna passaeta d'ell.

MILIO.- Mon ti Melín alguns dies tocava la corneta vol dir que bevia- i mon pare i jo moltes voltes havíem de fer la calfó de banda de nit per a l'endemà coure. Un dia venia begudet i el forn estava ple de dones: una que venia a comprar el pa, l'altra que portava la cassola d'arròs al forn... i ma "uela", en glòria estiga, en vore-lo entrar el va recriminar dient-li:

-Ai Melin sempre la mateixa tocata!

TÈCNIC.- Un dia estaven rascant a Xeraco a la finca de Cirera i ton ti Melín va vindre amb la burreta i li van preguntar.

-Xe Melín per què has portat la burreta?

-Calla! Calla! Que de la fam que passa ja s'ha menjat totes les canyes de la pallissa i l'empostat del pessebre. Deixa-la que menge alguna cosa pel camp.

MILIO.- El ti Ricardo de la plaça li va deixar vint duros que serien més de mil duros d'ara- a mon ti Melín per anar-se'n a la Ràpita i quan va tornar no li'ls tornava. Però mon ti Melin "a tocar la corneta"! Ricardo que veia que no li pagava els diners i que a tothora estava al bar va deixar de saludar-lo. Però un dia de tants, mon tio eixia del Casino Musical entonaet i Ricardo baixava, i quan estava a l'altura de sa casa mon tio li va dir:

-Ricardo! Xe! No em saludes perquè em deus vint duros?

I Ricardo es va girar i va exclamar:

-Me caguen Dénia! Encara es burla!

I mon tio va afegir:

-Estigues tranquil que ja me'ls pagaràs.

També se'n va anar a Cuba i si mon pare no li envia diners encara estaria allí.

MARIA.- Melín solia dir:

-Diuen que el món roda, però jo he anat dues voltes a Cuba i quan he tornat encara estava al mateix lloc.

CISTERNA.- Com a voltes ha contat Milio, antigament els animals també es vestien. Quins aparells es ficaven els animals de càrrega?

TÈCNIC.- L'esbarda es ficava al llom, per carregar terra es ficaven les sàries i per carregar herba els xavigons. Les colleres per llaurar i el cabestre per portar-lo del ramal.

CISTERNA.- Últimament algunes persones que hem entrevistat ens han parlat del Porquero, aquell home que venia animals joves i els comprava ja criats per a la carn. Que ens podeu contar d'ell?

MILIO.- Mon pare va agarrar tres bous del Porquero i els vam tindre vint-i-tres mesos i sabeu com els va cobrar? Amb tres bales de palla que li vam agafar al Porquero. Mon pare li va dir:

-En pau de les bales de palla i els bous per a vosté.

I seguírem escoltant-los com ens parlaven sobre carros i animals, rectors i acòlits, sobre política ....amanint les gracioses col·lòquies amb fortes rialles. De segur que tornarem una altra vegada a parlar amb el ti Milio.

Vicent Bou
Fotos Vicent Puig


MANDONGUILLES D'ABADEJO  Inici


L'abadejo és un peix que dóna per a molt. Algú l'ha batejat com el profitós porc de la mar, perquè d'ell també se n'aprofita ben bé tot. Per una banda, la carn es ven ja classificada com a troncs, ganyes, cocotxes, etcètera; per altra, el fetge de l'abadejo proporciona un oli vitamínic molt apreciat. Amb despulles com la pell i les espines es confeccionen pinsos i se n'extrau també gelatina. Així és que, certament, de l'abadejo s'utilitza tot.

Es tracta d'un peix de bona mida que pot arribar al metre de longitud, i per tant, rentable des del punt de vista dels pescadors. Existeixen flotes especialitzades en la captura d'aquesta espècie que es desplacen cap a aigües de l'Atlàntic, com Terranova, per a pescar-lo. Gairebé hi arriben vaixells d'arreu del món.

Tradicionalment, al nostre País l'abadejo s'ha consumit en forma de salaó. Ara, també es pot trobar fresc o congelat en algunes botigues. El refrigerat de ben segur que ens arriba volant, ja que és la forma en què hui se solen desplaçar els peixos d'una punta a l'altra del món, quan es converteixen en mercaderies.

El gran consum que se n'ha fet sempre d'aquest peix s'ha degut a l'abundància i, per extensió, al seu bon preu. Abans més que ara. Durant molt de temps ha sigut junt a les sardines salades, les anxoves i els capellans l'únic peix que s'ha menjat a les taules més freturoses d'ací i de l'interior. Ha sigut bàsic també en la dieta quaresmal.

L'abadejo s'ha preparat de moltes maneres. Una de les més senzilles ha sigut simplement cru, després de dessalar-lo, amanit amb oli. La varietat més estimada per tal de consumir-se d'aquesta forma és l'anomenat "abadejo anglés". Aquest se sol comprar en forma de tronc, o ja esmicolat, i en destaca la seua coloració rogenca.

També han sigut molt emprades les ganyes de l'abadejo que corresponen a la zona de les brànquies. Aquesta és la part més gustosa del peix ja que conté molta gelatina per estar unida a les espines del cap, que en els exemplars grans esdevenen veritables ossos. Les ganyes són ideals per a preparar paella de ceba o guisat amb floricol i creïlles. Els ossos de les ganyes s’empraven perquè els nadons entretingueren el desfici mentre dentaven.

També són molt conegudes les habituals mandonguilles d'abadejo que, tot i presentar-se amb un assortiment exagerat als "hipers", resulten molt millors quan es preparen a casa.

Així, l'abadejo, encara que ressec semble un veritable cartró, una vegada dessalat i cuinat, esdevé una de les menges més gustoses que hem pogut heretar.

 Ingredients:

Abadejo dessalat, Creïlles, Ous, Pinyons, Alls, Julivert, Oli, Sal

Com es fa:

Bulliu les creïlles tallades per la meitat i l'abadejo, tot junt, en una cassola amb poca aigua. Quan estiguen a punt, tragueu les creïlles i xafeu-les amb una forquilla sobre un plat. Esmicoleu a sobre l'abadejo i continueu esclafant ben bé la massa. Per unir-la, afegiu els rovells d'ou, un o dos segons les quantitats. Després l'all i el julivert picats i els pinyons. Si cal, rectifiqueu de sal. Amb les mans mullades d'aigua, formeu les mandonguilles, passeu-les pel blanc d'ou que haureu batut, i fregiu-les en l'oli roent.

Joan LL. Mollà


Inici

Vicent Bou Serralta