EDITORIAL Inici

Vivim immersos en un temps de canvi total. El món rural s'allunya, moltes vegades renegat pel mateix esforç que fins ara l'havia mantingut. Descobrim noves formes de viure la vida quan ja n'estem plenament dins seu. No presentem cap recel envers aquesta globalització que sovint se'ns presenta com a pròxima i que tanmateix està ja en plena vigència.

Sense anar més lluny, hom pot adquirir desplaçant-se només al supermercat habitual lluç americà, calamars indis o perca fresca de Tanzània tot açò sense cap emoció ni exotisme mentre el peix de la nostra costa sembla poc més que una extravagància.

Per altra banda, són poques les publicacions com aquesta que pretenen retrobar costums, que ara per ara, sí semblen forànies. Sovint, esdevenen tan sols lletres carregades de melangia, d'un desassossec massa punyent per fer-lo col·lectiu. L'escriptor Bernat Capó ho expressa així en un de tants articles dedicats a les coses de poble:

"Els pobles grans, que s'han vist materialment enriquits amb el fenomen turístic, han sofert l'empobriment cultural per aquesta mateixa causa. S'hauria pogut compaginar tot, però hem preferit abaixar uns graons en la nostra pròpia estimació per tal d'acumular una mica més de riquesa que, a la llarga, es transforma en pobresa espiritual".

PER XERESA I FENT CAMÍ Inici

Itinerari 10. Muntanyeta de la Creueta- Escorredor- Eucaliptus ICONA- Camí Casals- Camí séquia dels Xops- La Creueta.

DURADA APROXIMADA: 2 hores.

* PELS CAMINS DE L'AIGUA (2)*

Aquest passeig caldrà començar-lo exactament al mateix lloc emblemàtic al qual ens portà un dels dos inicis de l'anterior: la muntanyeta de la Creueta. Per això podrem anar-hi en cotxe fins la sospalma d'aquesta. O fins una de les àrees de descans de la N-332. Aquella que està a mig camí, si fa no fa, ens diu el mapa- exactament a la meitat entre els Pirineus i l'Àfrica. I algú va dir que "Àfrica comença als Pirineus". Sense comentaris. Cal ser solidaris.
Si anem, ara, pel costat sud de la muntanyeta, per aquell on davallarem a l'anterior eixida, eixirem a un camí que ens porta directament a un "abocador incontrolat?" O és un aterrament il·legal? Abocador, aterrament... Tant se val! Havíem dit ja que els marjals les zones humides- es caracteritzen per ser les més productives del planeta en allò referent a la Biomassa? I què és això de la biomassa? Ens explicarem: en la quantitat de matèria dels éssers vius, expressada en quantitat mesurables, siguen grams, quilograms o tones.
No és, però, aquest camí el que cal seguir, sinó el paral·lel a la via, en direcció sud cap a Gandia-. Caminant, ens trobarem fixant-nos bé, doncs està mig tapat- amb l'Ullal de la Creueta, on podem apreciar uns pocs exemplars de CAREX ELATA "una planta perenne, helofítica, característica pel seu assentament sobre sòcols de terra acumulats per la pròpia planta. Posseeix un elevat interès corol·lògic, per ser una espècie de Phragmitetea centroeuropea que ha irradiat fins les nostres marjals, trobant-se en aquesta partida de la Creueta l'estació més meridional d'Espanya i única en tota la regió. Devem la seua presència a la puresa de l'aigua dels Ullals, al voltant dels quals es manifesta" (1) També trobarem vegetals com la bova de fulla estreta (Typhaangustifolia) i, dintre l'aigua, llengua d'oca (Potamogeton natans).

Tornant un poc enrera i agafant direcció est, pel caminet del costat de la Séquia Escorredor fita de terme entre Xeresa i Gandia-, arribarem al bosquet d'eucaliptus d'uns 500 metres de llargària- plantats per l'antic ICONA, allà a la dècada dels seixanta. Per bé que les seues fulles tinguen substàncies aromàtiques d'alt valor medicinal, sobretot per les vies respiratòries, no va ser en origen guarir els nadius d'aquestes malalties l'objectiu de la plantació. Més bé fou un "experiment" - tímid intent de dessecació parcial-, doncs aquest arbre consumeix enormes quantitats d'aigua. A més a més, entre les substàncies de les fulles es troben les antisèptiques, el que fa que, en caure al terra, tarden molt de temps en descomposar-se, impedint la formació de sòl vegetal. En resum, no és un arbre que beneficie el lloc on es planta; ans el contrari, el perjudica, i molt.
Abans, però, haurem vist a l'aigua de l'Escorredor alguna granota (Rana perezi) i alguna serp, segurament un escurçó d'aigua (Natrix maura). No són verinosos, com els seus cosins de la muntanya. Si utilitzarem un xicotet salabre, segurament podríem traure de les vores, entre la vegetació aquàtica, alguna gamba, siga d'aigua dolça (Palaemonetes zariquieyui) o de l'anomenada gavatxa (Dugastella valentina), aquesta més bruna o negrenca. Entre els vegetals, segur que hem observat exemplars de volantí espigat (Myriophyllum verticillatum), herba sabonera (Sanolus valerandi), cesquera (Saccharum ravennae), amb els seus plomalls -atenció a les fulles, que tallen!-, mansega (Claudium mariscus), senill (Phragmites pungens) o menta borda (Mentha aquatica). Una espècie d'aquesta menta, més coneguda com matapuces (Mentha longifolia) té importants propietats com a tònica, estimulant, estomacal i depurativa. També trobarem, a l'inici dels eucaliptus, una altra herba, de fulles apegaloses, amb propietats medicinals: l'olivarda (Inula viscosa). S'utilitzava, en ferides, com a cicatritzant.

Seguim avant, creuarem la Séquia Uïr, segurament feta a l'època àrab, amb l'objecte d'arreplegar les aigües sobrants als cultius, conduient-les cap on pogueren arribar a la mar pel seu peu, a Xeraco i el Grau. Després de creuar-ne un principi d'altra, xicoteta, -límit de terme est- al final del bosquet d'eucaliptus, enfilarem cap a l'esquerre i caminarem ràpidament, seguint-la, fixant-nos bé per on anem i tenint compte del trànsit recordeu que estem a l'estiu-, per l'antic Camí Reial -carretera Nazaret-Oliva, o en llenguatge actual Recta del Grau-, fins arribar a un camí asfaltat altra vegada a mà esquerre, Déu n'hi do! (que diuen els mallorquins)- amb una senyal que posa "XERESA"- Creuem de nou el sequiol, ara ja més ample i, -oh, meravella!- Ens topetarem -"toparem", en normatiu- amb dos enormes pedrots, al bell mig del camí, que impedeixen la circulació en cotxe. Com que anem a peu -o en bicicleta-, aquestes pedres no ens barren el pas. De totes formes, ens intriga la seua presència, als mesos d'estiu, perquè a l'hivern no hi estaven presents. Preguntarem al poble, per assabentar-nos del fet. Presa la decisió, seguim avant, fent camí.. A dreta i esquerre trobarem canyissars i canyars, amb alguna corretjola (Ipomoea sagitata), amb les seus flors vistoses, enfilant-se per alguna tija.. Aviat arribarem altra vegada a la Séquia Uïr. A la dreta, grans matolls de jonc (Juncus scirpus), la presència dels quals ens indica un elevat grau de salinitat, i una gran verdor, el gram (Paspalum disticum). A mà esquerra, senill o senilló (Phragmites giganteus). Si ens hi estem sense fer soroll no és d'estranyar que nadant a l'aigua de la séquia veiem algun escabussonet. Mirem cap amunt i una gran au, d'al voltant de metre cinquanta d'envergadura, creua el cel, amb vol lent i majestuós. Creiem que es tracta d'un agró (Ardea purpurea). També, però, observem un cel gris, que per moments es torna negre. Uns llamps i els corresponents trons anuncien una tempesta. Les tronades d'estiu són fortes, en aquesta terra. I nefastes per les collites. Notem a sobre, de sobte, les primeres gotes, grans, gelades. Cal córrer i fer cap a qualsevol refugi, que la vista no divisa. Sort que un cotxe ens arreplega quan comencen a caure les primeres pedres. Un altre dia demanarem al poble el perquè de les altres dues -aquestes enormes i calcàries- que tant ens han intrigat, del començament Camí Casals, creuament Camí Reial.

Ramon Navarro

1.- Prof. HERMINIO BOIRA. Doctor enginyer agrònom. Universitat Politècnica. València. "Estudio de la flora y vegetación de la marjal de La Safor correspondiente a los términos de Tavernes, Xeraco, Xeresa y Gandia" . (1984)

TEMPS D'ESTRAPERLO Inici

Van ser molt durs els anys que van seguir a la guerra civil. Uns anys de postguerra amb greus problemes per a la població, que s'enfrontava a una forta escassetat d'aliments i que l'estat ja sense or i amb moneda fluixa no podia pal·liar. Com a conseqüèn-cia d'esta escassetat l'estat va aplicar un racionament de béns de consum i va distribuir a la població una cartilla de racionament per limitar el preu i l'adquisició dels productes de primera necessitat. Però a causa de la poca oferta d'aliments que hi havia i en ser tanta la demanda, davant d'uns preus imposats per l'estat (preus de taxa) va aparèixer el mercat negre o el que més popularment es coneixia com a estraperlo.

Va ser entre setembre i octubre de 1935 quan va aparéixer per primera vegada en la premsa la paraula straperlo, que ve de la unió de dos cognoms, Strauss (que era un austríac nacionalitzat mexicà) i Perlé (holandés), inventors d'una espècie de ruleta de joc que portava eixe nom. Encara que el joc estava prohibit, se'ls va concedir permís per a instar l'straperlo al Casino de San Sebastián, però a les 3 hores de la seua obertura va ser clausurat, a pesar de tindre els oportuns permisos. Açò va provocar un autèntic escàndol que va arribar fins al Congrés, afectant inclús el President del Govern, el senyor Alejandro Lerroux.
A partir del 14 de maig de 1939 s'implantà el racionament en tot el país, amb l'objecte de pal·liar l'escassetat d'aliments que se sofria a causa de la prolongada guerra. A tal fi es crearen les "cartilles de racionament" en tres categories: de 1a, 2a i 3a. En elles figuraven els productes que proporcionava la Comissaria d'Abastiments, principalment cigrons, moniatos, abadejo, oli, sucre i cansalada i, de tant en tant, café, xocolate, codonyat o sabó, i més rarament carn, llet i ous. Per exemple, el pa que era negre (ja que el blanc de blat era un producte quasi de luxe), s'expedia a raó de 150 a 200 grs. per cartilla. A més, l'oli era mescla, el sucre moreno, les llentilles i cigrons amb cucs i pedres, el xocolate de garrofa, etc. i es necessitava comptar amb el permís de les autoritats per a fer la matança.
El racionament era l'acció del govern destinada a controlar la distribució de les mercade-ries, assignant a cada per-sona deter-minada quan-titat una ració dels articles que més escassejaven. Eixe control ferri de la producció no va impedir l'aparició del mercat negre: l'estraperlo.
Cada persona tenia dret a la setmana a 125 grams de carn, 1/4 litre d'oli, 200 grams de pa negre, 100 grams d'arròs, 100 grams de llentilles ràncies amb bestioles la majoria de les vegades, un tros de sabó i altres articles de primera necessitat entre els que s'incloïa el tabac.
La brutícia era gran perquè no hi havia sabó, amb la qual cosa hi havia molta sarna i polls. Els fumadors, a banda d'arreplegar burilles, assecaven fulles de creïllera que després fumaven. L'ordi torrada (malta) s'emprava com a succedani de café.
Als xiquets se'ls donava, a més, farina i llet; als que havien pertangut a l'exèrcit franquista se'ls afegia 250 grams de pa i els militars, guàrdies i capellans tenien dret a 350 grams.
La cartilla era en realitat un talonari format per diversos cupons, en la que es feia constar la quantitat i el tipus de mercaderia. Les havia de primera, segona i tercera categoria, en funció del nivell social, l'estat de salut i el tipus de treball del cap de família. Els aliments es podien adquirir durant un determinat període de temps en establiments subjectes al control de l'Administració. Els funcionaris adscrits a esta tasca eren batejats popularment com «els d'abastiments».
A tots els productors d'aliments de primera necessitat, se'ls va imposar requises i l'obligació de vendre a l'Estat certs productes a un preu de taxa ja fixat.
Els agricultors tenien l'obligació de declarar la collita arreplegada a un organisme dependent d'Hisenda, anomenat "Fiscalia de taxes". La Fiscalia deixava el llaurador quedar-se amb una certa part de cereal per sembrar a l'any següent. El gra arreplegat, declarat, quedava a les sitges i el pagaven a preu de taxa. Però no tot es declarava; els llauradors, en major o menor quantia, declaraven menys del que arreplegaven i el no declarat, primer l'amagaven on podien, uns entre la palla, altres el portaven a casa d'algun familiar pobre que tingueren de qui la Fiscalia no poguera sospitar, i després es venien a l'estraperlo a particulars o forners, o bé el portaven al molí a moldre quan ningú els veia, per a fer el seu propi pa. Quan «els d'abastiments» arribaven als pobles, els llauradors amagaven els sacs de llegums a les teulades, conduïen els animals a la muntanya i no va faltar qui va construir una doble paret en sa casa per a ocultar sacs de blat i farina.
Es molia a la nit o a la matinada malgrat que també a eixes hores la Guàrdia Civil vigilava molts moliners i després es realitzava una neteja a fons perquè no delatara que el mecanisme havia sigut posat en funcionament. Per consegüent, el treball era doble, el temps de què es disposava escàs i el risc gran.
Encara que prohibit i perseguit, l'escassetat feia que el mercat negre funcionara. Tot el que fóra comestible es venia a l'estraperlo a preus que arribaven al doble del preu de taxa i això ho coneixia la Fiscalia, per la qual cosa, de vegades, enviava inspectors a les cases a controlar si tenien amagat, en algun lloc, més producte del declarat. Hisenda expedia matrícules als
Comerciants (forners, carnissers, etc...) per quantitats de producte ja estipulades, les quals no havien de sobrepassar; tot el que sobrepassara d'eixa quantitat era estraperlo.
L'Estat passava, a preu de taxa, als forners unes quantitats determinades d'una espècie de mescla de cereals mòlts que venia en sacs perquè feren pa i es venguera racionat i a preu de taxa. Els forners tenien prohibit de vendre pa blanc de farina, encara que també el venien d'estraperlo.
El 29 de desembre de 1937 es dictava una orde obligant les fàbriques i molins a obtindre màximes produccions, de manera que els rendiments normals dels blats en farines senceres o forneres quedaren augmentats en «la resta de classes de farines» les quals, com a subproductes aïllats de mòlta o units a segons, solien classificar-se com a cues de fabricació i no eren usats en alimentació. Com es veu, va baixar de forma immediata la qualitat del pa.
Una nova llei del 29 de gener de 1939, va endurir més la norma anterior i es va obligar tots els fabricants de farines a obtindre farines integrals; així naixia el «pa negre».
El dictat de tota esta normativa xocava amb la necessitat d'aliments per part de la població d'una part, i contra els interessos dels moliners d'una altra, per la qual cosa no és estrany que es produïra tot un ventall d'infraccions.
La Guàrdia Civil vigilava dia i nit pels camins durant els primers anys de la postguerra, anys en què l'estraperlo va ser més intens. Tampoc hi havia menjar per a ells: guàrdies i estraperlistes es coneixien bé, i si el silenci alimentava, se'l menjaven.
Encara que els inspectors passaven poc, i només de dia, eren més durs que la Guàrdia Civil. Quan sorprenien un llaurador o un moliner amb productes "il·legals", els imposaven multes i si no podien pagar-les els decomissaven alguna propietat, com els animals de càrrega.
La gent depenia d'alguna manera dels moliners, per la qual cosa no era estrany que els informaren de l'arribada de l'inspector abans que començara la visita. Es podria dir que la notícia corria molt més ràpid que si tingueren tots telèfon.
També van sorgir, com no, amistats i odis entre veïns. Alguns moliners van ser sorpresos molent a causa de les delacions de veïns. Altres aconseguien tractes amistosos amb inspectors o autoritats: va nàixer el suborn, el xantatge i la corrupció en el món de la mòlta.
Als pobles es menjava millor que en les ciutats. No obstant, hi havia pobles en què als qui havien sigut rojos no els donaven treball, amb la qual cosa tampoc tenien dret a la cartilla de racionament. En les ciutats es racionava tot tipus d'aliments, però en els pobles només l'arròs, l'oli, el sucre i la farina.
Als carrers de les ciutats s'oferia, sobretot, pa i tabac. Hi havia forns de pa il·legals i a cada porteria, a cada cantó, hi havia qui en venia, exposant-se a 15 dies de presó. Els hòmens fumaven porqueries, així, quan anaven a treballar de bon matí, ja hi havia dones venent-los tabac. Les falses embarassades eren legió, el seu ventre ocultava oli caríssim, farina, fesols, carbó…
A les ciutats, els qui tenien diners podien comprar i els qui no, passaven fam. Als pobles, no obstant, la situació era distinta. Els aliments estaven racionats, però els camps produïen blat, dacsa, arròs, moniatos... i les dones pastaven a casa i coïen el pa al forn del poble. Segons la zona, predominava un tipus de pa, hi havia pa negre de sègol, d'ordi o, en el cas nostre, de dacsa, molt mal d'engolir. A més, als corrals de les cases es podia criar un porc o dos, gallines, conills, etc.
Tampoc hi havia teixits i els vestits es feien de llençols o cortines; altres filaven i teixien la llana de les ovelles.
La roba es feia a mà al si de cada família, des de les calces i calcetins de llana fins a la roba interior, passant pels jerseis i els pantalons. Era usual que quan una peça es deixava per vella, de les parts sanes se'n feren noves peces per als més xicotets de cada família. Era tal la misèria que quan algú tirava al fem roba trencada, immediatament era arreplegada per qualsevol veí per a apanyar-se els seua pròpia.
A les estacions de trens se solia escorcollar les maletes a la recerca d'estraperlo. Les dones estraperlistes ocultaven els productes davall les robes, les que estaven en edat com a falses embarassades; també ficaven el producte en botiges. Altres canviaven als ferroviaris farina per oli o altres productes que després el venien a molt alts preus. En moltes ocasions els agents de la Fiscalia de Taxes feien la vista grossa perquè a ells també els interessava que hi haguera este mercat negre. Durant algun temps va haver-hi qui es va enriquir amb l'estraperlo.
El 22 de març de 1952 tretzé aniversari de la Victòria», en l'argot oficialista, el Consell de Ministres anunciava que, a partir de l'1 d'abril, se suprimia el racionament de pa. La data marca el final de la postguerra i l'abandó d'una política autàrquica que donarà pas a una tímida obertura a l'exterior. «Todas las personas incluidas en el régimen de racionamiento podrán adquirir libremente y sin necesidad de corte de cupón la cantidad de pan que deseen. El Gobierno da muestras así, una vez más, de la clara orientación de su política hacia la normalidad de los mercados i confirma con hechos positivos la base real de las perspectivas optimistas de la economía española», alliçonaven els diaris de l'època.

El 15 de juny de 1952 van desaparéixer oficialment els cupons de racionament. El racionament de combustible i matèries primeres romandrà uns quants anys més.

Rafael Torres ha publicat recentment el llibre “Víctimas de la victoria”, un recompte del patiment que va tenallar l'Espanya de postguerra. Torres aporta dades per a la reflexió:

-En 1940 es registra una població reclusa superior a les 400.000 persones i mig milió de prostitutes als carrers, la immensa majoria d'elles, tractant de donar menjar als seus fills.

-La conversació amb el botiguer adquiria aires de secret dignes d'una pel·lícula d'espionatge; per llavors, fins els morts tenien cartilla.
-Va haver-hi parròquies d'Astúries on no es donaven cartilles a les viudes d'afusellats del bàndol republicà.
-A Madrid, no van quedar gossos ni gats.
-No existia llibertat d'expressió, no es podien ajuntar més de tres persones per a opinar perquè immediatament eren dissipades per la Guàrdia Civil.
A la gent l'obligaven a fer-se de la Falange. També els obligaven a anar tots els diumenges a missa. En missa no es podia dir ni una sola paraula, tot el món estava en silenci.
En opinió de molts que van patir les penúries de l'època, LA GUERRA VA SER ROÏNA PERQUÈ ES VAN PERDRE AMICS I FAMILIARS, PERÒ LA POSTGUERRA VA SER PITJOR A CAUSA DE LA FAM, LA POBRESA I LA FALTA DE LLIBERTAT.

Vicent Puig

UN CAS D'ESTRAPERLO A XERESA: DANIEL PELLICER "MOLINER". Inici

Els anys de la postguerra van ser uns anys durs i difícils. Al dolor per la mort de parents i amics hi havia que sumar la repressió política i les greus dificultats econòmiques. Un temps de penúria conegut popularment com "el temps de la fam".
Per tot arreu hi havia mancança de productes de primera necessitat. La roba s'apedaçava fins que el seu estat runós ja no ho permetia i els productes alimentaris escassejaven, més que per la poca producció per les elevades taxes que el govern imposava a productors i comerciants.
Aquesta situació va conduir a l'aparició d'un comerç clandestí, l'anomenat "estraperlo". Consistia a comerciar amb productes de qualsevol tipus evitant de pagar les taxes. D'aquesta manera s'abaratien els preus i els estraperlistes guanyaven més diners.
Cal distingir clarament entre el contraban que es fa a l'actualitat i aquell d'aleshores. Hui es comercia il·legalment amb articles de luxe, tabac, drogues, animals exòtics, etc. L'estraperlo era un contraban d'articles de primera necessitat, com el menjar. S'hi comerciava amb oli, arròs, creïlles, blat, farina, roba, etc.

D'una o altra forma, tothom estava implicat: uns participant activament en la distribució, altres venent el producte als estraperlistes, altres comprant-lo; i tots coneixien els artífexs del, aleshores, mercat il·legal. Però ningú no deia res. En general, l'estraperlo era tingut, més que com un negoci, com una activitat necessària per a l'abastiment i la supervivència.

A Xeresa també hi havia aquesta activitat clandestina, fonamentalment dedicada a l'arròs. Tenien molí d'arròs Paco Arlandis "Catina" i Francisco Armengol "el Rull", però qui més s'hi va dedicar a ell va ser Daniel Pellicer "el Moliner", pare d'Adela Pellicer que és qui ens ha contat què es feia a sa casa.

El malnom de Moliner venia del pare de Daniel, que era de Terol, i va vindre a ocupar el molí on, aleshores, es feia farina de blat i la distribuïen amb carro.
Daniel i la seua família vivien al carrer Doctor Miguel Vivó nº 56, en aquell temps calle Caudillo. Allí va instal·lar un molinet d'arròs i, per fer-lo funcionar, va demanar potència de llum. A la vista de tot el món tenien un molí de garrofes que era el que feia de tapadora per a la potència elèctrica. A l'interior de casa tenien el molí d'arròs, fora de la vista d'estranys, ja que els molins privats de gra estaven prohibits pel règim. Era molt difícil tindre un molí legal i, a més, la taxa era molt elevada.

La Fiscalia també posava unes taxes molt alts als llauradors, aproximadament un 20%, que pagaven amb espècie. Per això molts tractaven de dur-lo d'amagat al molí o de vendre'l, a quantitats menudes, als "biciclistes" que després el portaven als molins.

Bona part de l'arròs que es produïa a Xeresa el portaven a assecar al sequer de la tia Matilde la Campanera. Una vegada sec, Daniel anava per les cases a garbellar-lo; tenia tres garbells, segons com el volguera de net cadascú. La feina de garbellar i el sequer es pagaven amb diners.
Daniel comprava l'arròs als proveïdors que li'l duien a casa, no sense córrer riscs. Com les quantitats no podien ser elevades per no despertar les sospites de la guàrdia civil, solien anar-hi amb bicicletes carregades amb sacs, normalment no molt voluminosos.

Venien molts forasters a dur arròs; de Xeraco n'eren habituals dos: Riera i Vicente, de vint-i-pocs anys, a banda d'altres de Tavernes i dels pobles de la Ribera. Viatjaven amb bicicleta per les marjals i pels camins menys transitats per tal d'evitar la guàrdia civil. Quan açò no passava, a més de perdre la mercaderia, també perdien el vehicle. Al quarter de Xeresa hi havia una habitació plena de bicicletes requisades als estraperlistes.
Daniel portava la seua producció al tren. Per mitjà d'un revisor de Dénia carregava de 200 a 300 quilos d'arròs, en saquets de 10 quilos, al tren de les 7 del matí i uns altres tants al de les 7 de la vesprada. Baixaven a l'estació de Xeresa amb bicicletes o amb carro, depenent de la quantitat a carregar, i tantes persones com foren necessàries per carregar amb el mínim de temps possible. La parada del tren durava 5 o 6 minuts. Immediatament el revisor pagava la mercaderia i feia la comanda per al proper viatge o per a l'endemà.
Habitualment molien de dia, però si la comanda era grossa ho feien també a la nit.
Quan la parella de la guàrdia civil feia vigilància de nit, de vegades trucaven a la porta i Daniel havia de signar com a que havien passat fent la ronda.
La guàrdia civil sabia què era el que a aquella casa es feia, però ho passaven per alt perquè la festa de la Pilarica la pagaven els comerciants del poble, que eren els qui aportaven carn, oli, arròs, etc.

Una vegada va vindre un tinent coronel i un capità, amb xòfer des de Gandia, buscant Daniel. Ningú no volia dir-li on hi vivia perquè pensaven que eren de la Fiscalia i buscaven estraperlistes. Als Quatre Cantons es van trobar amb Antonio Marqueset, que estava servint i coneixia el tinent coronel. Ell els va dir on hi podien trobar Daniel.

En arribar a ca Daniel, tot carregat de medalles, tots es van esglaiar molt, pensant que anava a denunciar-los. Daniel, que estava molent, va eixir i l'oficial va començar a abraçar-lo amb molta alegria: Daniel havia sigut el seu assistent quan va fer la mili a Melilla i es va congratular de la gran solidaritat del poble cap a ell en no voler dir-li on hi era sa casa, tement alguna cosa roïna.
Adela, la dona de Daniel, tenia un sistema per amagar arròs. Tenia un trastellador (trampilla) a la cambra que deixava un buit sobre l'armari de paret (alacena). L'armari de paret estava reforçat i sobre el trastellador posaven sacs de garrofes. Allí cabien aproximadament 200 quilos de gra. L'omplien quan intuïen que anava a passar la Fiscalia. Amb la guàrdia civil no van tindre problemes perquè ells menjaven arròs de bades tot l'any.

Es guanyaven diners, Adela no sap quants, però se'n guanyaven. Es venia l'arròs per a les persones i els mitjans i el segó per als animals. Ells tenien més de 20 porcs al corral de casa; els compraven quan pesaven 7 o 8 quilos i els engreixaven fins les 12 o 13 arroves.

Tot l'arròs que es feia a les marjals de Xeresa passava per algun dels moliners estraperlistes; també molt del de Xeraco i d'altres pobles de la Ribera.
Els molins més importants eren el de la tia Amparo, a Tavernes, que feia farina de dacsa i de blat, i el del tio Toni de Benifairó. També tenien nomenada els de Beniopa i el de Palma.
L'estraperlo va acabar per l'any 1955; ja n'hi havia més menjar i l'economia començava a augmentar.

Com a anècdotes ens conta Adela Pellicer les següents:
Sa mare tenia una bacona i la portava a cobrir a Beniopa. Una vegada, la bacona va parir i va morir i ella va criar dos porquets amb biberó. Després, d'ells va traure diners per a les cortines per casar-se; i d'un altre porc, ja casada, es va comprar la ràdio.

Elodia la Clareta, Amparito la Molinera i Adela anaven a Carcaixent a canviar oli per arròs. En anar a l'estació van veure la guàrdia civil i, amb la por i les presses, van pujar al tren deixant-se l'oli. Adela filla, que tenia 4 anys, cridava: "Mare, l'oli, que es queda l'oli". A la guàrdia civil li va caure això en gràcia i va cridar les dones perquè baixaren del tren i s'endugueren la preada mercancia.

Vicent Puig Daviu

Agraïm la col·laboració
a Adela Pellicer.

EL RISC DE CONTAMINACIÓ DELS AQÜIFERS PER NITRATS Inici

Les aigües subterrànies són una de les principals fonts de subministrament per a ús domèstic i per al reg. Representa al voltant de la tercera part de l'aigua que es fa servir a les ciutats i la indústria, i la quarta part a l'agricultura. No obstant estos recursos estan amenaçats per la contaminació procedent de diferents activitats humanes.
L'agricultura és una de les activitats que en major mesura contribuïx a estos problemes de contaminació per l'ús massiu de fertilitzants i pesticides, en concret, la contaminació per nitrats. Una recent inspecció del contingut de nitrat en l'aigua potable dels diferents municipis de la Comunitat Valenciana per part de la Conselleria de Medi Ambient (1999) mostrava que al voltant del 8% de la població disposava d'aigua potable amb nivells de nitrats superiors al límit acceptat (50 mg per litre). En la unitat hidrogeològica La plana Denia-Gandía, on es troba el municipi de Xeresa, és una de les de major nivell de nitrats en l'aigua de procedència subterrània segons les dades de l'Institut Geològic i Miner; dels 29 punts analitzats més del 75,9% dels punts presenten nivells de nitrats superiors a 50 mg per litre (aigües no aptes per al consum humà).
L'increment de la concentració de compostos nitrogenats en l'aigua pot aplegar a nivells que suposen un risc per a la salut de les persones. Encara que, el nitrat és un component normal en la dieta humana, pot aplegar a ser tòxic amb nivells elevats en el menjar i l'aigua.
La ingestió de nitrat en quantitats excessives pot causar la malaltia denominada metahemoglobinèmia, sobretot en els lactants (xiquets o xiquetes menors de 6 mesos) que són més sensibles que les persones adultes. Esta malaltia també anomenada la "síndrome del nedó blau" es produeix perquè els nitrats canvien l'hemoglobina de la sang que transporta oxigen, amb meta-hemoglobina, que no transporta oxigen. També pot afectar a les dones embarassades, desaconsellant-se en qualsevol cas el consúm d'aigua amb nivells no permesos.
Esta situació va portar als organismes sanitaris de la Unió Europea a adoptar una sèrie de mesures preventives, a partir dels anys 90, relatives a la protecció de les aigües subterrànies contra la contaminació produïda pels nitrats procedents de fonts agràries. A la Comunitat Valenciana es va aprovar el Codi Valencià de Bones Pràctiques Agràries (2000), i és declararen determinats municipis com a zones vulnerables a la contaminació de les aigües per nitrats procedents de fonts agràries.
La determinació de les zones vulnerables es va fer a partir del nivell actual de contaminació dels aqüífers, fent coincidir les zones vulnerables amb els termes municipals. Amb esta declaració
de municipis complets com vulnerables a la contaminació per nitrats s'amaguen les diferències que es produeixen dins de cada terme municipal, en realitat dins d'estos trobem àrees amb nivells baixos pròximes a altres amb nivells elevats.

En el cas de Xeresa, declarat com a municipi vulnerable, amb la realització d'un estudi de més detall del terme per mitjà de l'aplicació del model DRASTIC (1), s'obté el mapa de risc a la contaminació per nitrats del municipi, que podem veure a la imatge. Ací s'observa que quasi la meitat del terme municipal té un risc de contaminació baix o molt baix, esta zona coincideix amb el vessant est del Mondúver. La zona de risc molt elevat, es troba des de la Travessera de l'escorredor cap al mar, on l'aqüífer és més superficial i per tant més fàcil de contaminar. També hi ha una amplia àrea de risc elevat, quasi un 25% del terme, que coincideix amb els cultius de cítrics que envolten el casc urbà de Xeresa.

Si comparem estos resultats amb l'anàlisi de les fonts del terme, realitzat pels membres del CEIX, s'observa que en l'actualitat no estan contaminades per nitrats, ja que la majoria d'elles es troben en zones de risc baix o molt baix, a excepció de la font del Ravalet (Xarxa de l'aigua potable) que es troba en una zona de risc alt, per la qual cosa és probable que si no es prenen mesures puga contaminar-se en un futur.

Considerant que el procés de recuperació d'un aqüífer contaminat, és difícil i car, és molt important tindre en compte que les possibilitats de depuració en l'aqüífer són limitades i que el millor mètode de protecció és, per tant, la prevenció. No contaminar, controlar els focus de contaminació per a conéixer bé els seus efectes i evitar que les substàncies contaminants arriben a l'aqüífer són els millors mètodes per a poder continuar disfrutant d'ells sense problemes. En el cas de la contaminació per nitrats, amb l'ús racional dels fertilitzants i l'aplicació de les bones pràctiques agrícoles com: el reg per degoteig, evitar l'excés d'abonat, el fraccionament de les aportacions d'adob i evitar els abonats tardans; es pot disminuir en gran part aquest risc de contaminació dels aqüífers per nitrats.


José Andrés Sanchis Blay

Enginyer Tècnic Agrícola i
Llicenciat en Ciències Ambientals

1.- DRASTIC: Model desenvolupat per l'EPA (Agència mediambiental d'EEUU) per a la determinació de la contaminació dels aqüífers per nitrats.

PERSONES QUE FAN LA NOSTRA HISTÒRIA: RAFAEL PEIRÓ Inici

En altres números anteriors vam dedicar un apartat a persones que, per algunes circumstàncies especials consideràvem mereixedores d'un recordatori per a la nostra memòria. No volem deixar-nos ningú, ja que cadascú és portador d'una història pròpia. A partir d'ara, La Cisterna, es compromet amb esta secció a parlar-vos dels nostres personatges xeresans i que, tant per raons especials com sentimentals encetem amb Polvorilla.

Rafael Peiró Chuliá, Rafael de Camila, Rafael de la plaça, Rafael Polvorilla, o simplement Polvorilla. No tenia manies per a que, de la manera que volgueres, el cridares. I així t'ho deia quan li ho preguntaves: - Posa el que vulgues!

El seu adéu, uns dies abans de complir els 68 anys, fou inesperat. Sabia que els últims mesos no gaudia de bona salut, però que el final fos tan aviat...

El cas és que les converses amb ell eren molt diferents a les habituals amb altres persones. M'agradava parlar amb Rafael. Sempre aprenies coses noves. A més, jo li preguntava sobre el tema que millor dominava i que a mi m'il·lusionava saber. El considerava un excel·lent didacta.

Entre les nombroses activitats que definien i caracteritzaven Polvorilla una era l'habilitat en el maneig o treball de la corda i del fil, i també, l'elaboració de tota mena de nucs. En això era un mestre.

Havia sigut mariner. Encara que pertanyia a la quinta del 57, per edat, se'n va anar voluntari l'any 55 a la Marina. A Cartagena va estar embarcat al vaixell "Dragaminas Eo". La seua il·lusió era embarcar al buc "Juan Sebastián de Elcano", el qual donava la volta al món, però al moment de llicenciar-se li va esdevindre al mateix temps, i el seu somni no va poder complir-se. En la seua cartilla militar consta que va estar més de cinc mesos en el "Buque Escuela Juan Sebastián de Elcano" en l'Escola de Suboficials, la seua destinació era la Coberta del buc i el grau aconseguit en la Marina fóu Mariner de segona. En tot eixe temps va aprendre i adquirir tota la seua manya en treballar qualsevol tipus de fils, i que després va seguir demostrant-ho en la seua professió i en la seua vida quotidiana.

Persona molt detallista, amb gran capacitat de memòria per recordar fets i detalls, i benèvola. Allò que feia pels altres ho realitzava de tot cor. No volia mai que li ho agraïres. No mai. S'enfadava!

Una de les perícies que més li agradava era engalanar mànecs brodant-los amb fil, sobretot mànecs de gaiatos que també ell construïa amb molta esmena amb canyes i branquetes de taronger prèviament escollides.

El seu engalanament era el d'un vertader artesà. La seua habilitat i coneixement arribava fins el punt de brodar el fil al mànec fent desaparèixer a la vista on hi era el començament i l'acabament del brodat. Ho rematava pegant-li unes gotetes de cola transparent i envernissant-lo per donar-li un acabat rigorós, perfecte i digne per a ser regalat a aquells qui Rafael estimava.

I no només això, treballar la canya també era un altra de les seues dots d'artista. Igual et construïa un cendrer, un tinter amb ploma inclosa per escriure que qualsevol altre atifell, com un canyís per fer ombra. (Amb tot això escollint les canyes i l'època quan havien de ser tallades per a que no es feren negres ni es corcaren)

Però la seua memòria també era gala d'allò que podia enorgullir-se, i amb detalls minuciosos, tal com ho va fer quan em contava sobre les Baralles dels nuvis (revista nº 4) o La Cisterna (nº 12) .

De la seua professió, la de llaurador, abastia un munt de coneixement. Coneixia, com al qui més, els efectes de cada lluna sobre l'agricultura. Quan s'havia de sembrar cada llavor i quan era el temps de la seua collita.

El seu malnom, Polvorilla, li'l tragueren els amics, i és que, Rafael, a més de ser tant benèvol, s'encenia com la pólvora. Per a unes coses tan prudent i pacient, i en altres ocasions tan llampegant. Era un home que desafiava a tots els esperits i Deus celestials. Home de peus en terra. La vida era ací, no en cap lloc més.

De la seua infantesa, una de les contalles que repetia a sovint i el feia riure era quan, després de realitzar alguna malifeta, anticipant la reacció i el passó de vara de son pare, se n'anava a amagar-se dins l'església. Son pare arribava fins la porta d'aquesta; però els seus principis no gosaven xafar-la i passar endins. Cridant-lo per a que eixira, Rafael es lliurava, amb molta sort, de la merescuda pallissa.

Acabat de jubilar, la vida no ha sigut massa piadosa amb ell. Una misteriosa malaltia que ell no va poder combatre, però sí resistir i desafiar, se l'ha endut a "la veritat" com diuen els nostres vells. I això que Polvorilla deia:
- Doncs no m'he de morir. Encara he de donar prou febra!
Es va negar a ser soterrat. El seu cos és hui cendra, i malauradament, ja no podrem aprendre mai més d'un home que amb els seus detalls engalanava les converses, amb la seua veu grossa i greu, tal com quan feia els mànecs o et regalava un ramellet de flors.
El seu desig ha sigut complit, i els seus principis, respectats:
- No vull que ningú em veja després de mort. Em cremeu i em llanceu a la mar en direcció cap al Mondúver.
Com enamorat de la mar que era, a ella ha acabat descansant, sense perdre mai de vista la seua estimada terra: Xeresa.

Vicent Serra Mascarell
amb l’agraïment a la seua dona i els seus fills.

EL CLIMA DE XERESA Inici
Des de la més remota antiguitat, les persones han depés del factor climàtic doncs el seu sistema de vida i de sustent es basava, fonamentalment, en l'aprofitament dels recursos naturals. Avui en dia, la subsistència dels éssers humans ja no depén exclusivament de l'oratge que puga fer però continua sent un factor important per a tots els éssers vius per la qual cosa les persones es preocupen del temps que farà i procuren predir els canvis amb certa antelació. Per exemple, els llauradors, preocupats per les seues collites, sovint es pregunten: Pedregarà? Gelarà? I, quan plourà? Però també a la resta de persones que no treballen al camp els interessa la predicció del temps, perquè, qui no s'ha preguntat mai: Quin temps farà demà? Ja siga per vestir-se d'una manera o d'una altra, per anar a peu a la feina o agafar el cotxe, per fer una sortida al camp....... Fins i tot la nostra cultura popular està plagada de refranys que fan referència al temps: Cel a borreguets, aigua a cabassets; El Gregal i el Xaloc, porten fred i porten foc; Molta mosca i mosquit, cel enterbolit; Lluna amb estrella, no et fies d'ella; Hivern plujós, estiu abundós,...

El clima de Xeresa, com el de la resta de pobles de la nostra comarca, es podria definir com a "mediterrani", és a dir, temperat-càlid i, depén, a més de la seua situació geogràfica, a la vora de la Mediterrània, d'altres factors i elements com les pressions, les masses d'aire, els fronts, el relleu, etc.

A trets molt generals podríem dir que es tracta d'un clima amb hiverns suaus i estius calorosos però, cal tenir en compte, que la influència de la dinàmica general atmosfèrica del litoral valencià; la seua especial situació geogràfica, als peus del Montdúver i, la proximitat de l'orla muntanyenca de la Safor, alteren sensiblement alguns aspectes generals de la circulació atmosfèrica donant lloc a un clima peculiar propi que es caracteritza fonamentalment pel règim de precipitacions i el vent.

És durant les estacions de la tardor i de la primavera quan solen produir-se la majoria de les precipitacions les quals, sovint, solen donar-se de manera torrencial, provocant plenes a la marjal i pujades perilloses del barranc. Podem recordar les pluges caigudes durant el mes de novembre de 1987, quan en vint-i-quatre hores es recolliren 850 mm, que feren desbordar-se el barranc, un esdeveniment freqüent en la història de Xeresa, causant enormes destrosses. Tanmateix, la mitjana de precipitacions anuals sol situar-se al voltant de 615 mm.
A Xeresa, la temperatura manté una certa estabilitat, amb temperatures mitjanes de 10ºC de mínima i 28ºC de màxima.
Per l'hivern, les temperatures quasi mai descendeixen sota zero i solen oscil·lar entre 10ºC i 13ºC. De vegades, l'aire fred del nord fa la seua aparició i provoca gelades però la neu no sol fer mai acte de presència, només excepcionalment i sobretot al cim del Montdúver, confirmant el refrany «Quan el Mondúver porta capell, pica espart i fes cordell». Però s'ha donat el cas d'alguns anys com el 1956 i 1983 en què la neu va fer una aparició inhabitual a la zona plana.

Per l'estiu, les temperatures resulten bastant càlides, malgrat que la sensació de xafogor és considerable per l'efecte de l'elevada humitat ambiental. Així, l'oscil·lació tèrmica durant aquesta estació se situa entre els 25ºC i 27ºC.

Els vents predominants en aquesta localitat són el vent de llevant, que bufa amb certa freqüència a l'hivern i porta unes pluges intenses; el ponent, molt càlid, que provoca elevacions intenses de la temperatura, de forma especial a l'estiu, quan origina l'evaporació de la humitat i, la tramuntana, que causa gelades a l'hivern, com la produïda els anys «de la gelà», 1956 i 1957, la qual fou tan intensa que fins i tot va fer que s'estellaren les soques dels tarongers.

Però podem concretar també el clima de Xeresa mes a mes.

El gener és un mes caracteritzat per les altes pressions i unes temperatures mitjanes que es situen entre els 6ºC de mínima i els 15 o 16ºC de màxima. A més a més, si durant aquest període no arriben ciclons atlàntics o masses humides, les precipitacions decauen fins els 10 o 15mm, és a dir, són mínimes.

Si no bufa el vent i, tenint en compte que aïlladament es donen onades de fred, durant les hores centrals del dia podem gaudir d'un sol calentet. Així, el clima diürn pot considerar-se primaveral: és el que anomenem "les calmes de gener", que deixen florir alguns arbres com els ametlers, poc freqüents ja en el terme.

Al febrer es manté la influència estabilitzadora de l'àrea anticiclònica de les Açores. Les temperatures són similars a les del mes anterior, tot i que solen registrar-se onades de fred polar i, augmenten les precipitacions.

Març és el primer mes de la primavera i l'època en què les borrasques atlàntiques freqüenten la Península Ibèrica. Augmenten les temperatures, amb unes mitjanes de 12 a 14 ºC; minven les pluges i sol bufar el vent uns quants dies. Els camps ja presenten un aspecte primaveral i les oronetes fan la seua aparició. Però, ocasionalment, es produeixen onades de fred del nord, que posen en perill els conreus que han florit.

El mes d'abril es caracteritza per l'escassesa de pluges i una mitjana tèrmica de 15ºC. Durant el dia les temperatures màximes mitjanes enregistrades solen sobrepassar els 20ºC però, durant la nit, encara sol refrescar.

Maig és el mes més plujós de la primavera, amb ruixats provocats pel pas dels habituals anticiclons atlàntics que travessen la meseta o segueixen la ruta de Gibraltar. Les temperatures pugen uns graus, oscil·lant entre els 17 i 18ºC i comença a notar-se la influència del vent de gregal.

Al mes de juny arriba l'estiu i amb ell, les ratxes d'arruixades procedents de llevant que caracteritzen els primers dies d'aquest mes i, la sobtada pujada de les temperatures. Es passa als 21-23ºC de mitjana però, durant el dia, els termòmetres arriben a enregistrar màximes diàries mitjanes de 29 i 30ºC. És també durant aquest mes quan s'estableix el règim de brises litorals.

Durant els mesos de juliol i agost s'assoleixen els màxims de temperatura i els mínims de precipitacions. En quant a la temperatura, aquesta oscil·la entre els 28-30Cº de màxima i els 25-27ºC de mí
nima malgrat que fins als darrers dies d'agost es poden enregistrar fins a 36-37ºC de màxima. Les precipitacions, per la seua banda, no solen superar els 5-10mm de mitjana. A més a més, la humitat relativa és elevada la qual cosa provoca una gran xafogor en l'ambient que pot agreujar-se quan arriben ratxes esporàdiques de vent de ponent. És per tant aquesta, l'època més propícia i de més risc pel que fa als incendis forestals, com ho demostren els testimonis.

Pel setembre es manté un temps estiuenc però la temperatura davalla fins els 22ºC de mitjana i el contrast tèrmic entre el dia i la nit és cada vegada més marcat. També són freqüents les tronades de llevant que es troben sota l'influència de les depressions del Golf de Lleó i de la ruta de Gibraltar.

Amb octubre arriben les pluges, algunes vegades de caràcter torrencial. Torna a davallar la temperatura, fins els 16ºC de mitjana i ens endinsem plenament en la tardor.

Són aquests dos darrers mesos, setembre i octubre, els més propicis per a l'aparició d'un fenomen habitual a la nostra zona: la temuda "gota freda" que provoca unes fortes i tempestuoses pluges que causen greus inundacions i nombrosos danys i desperfectes.

En novembre es situa el màxim mensual de pluges. Fins "l'estiuet de sant Martí" aquestes solen ser turmentoses però a partir d'aquest moment esdevenen més suaus, coincidint amb una nova baixada de temperatures, situant-se la mitjana al voltant dels 14ºC.

Desembre, l'últim mes de l'any, coincideix amb l'arribada de l'hivern. Les altes pressions alternen amb les baixes, que atrauen l'aire continental; els totals de pluja no superen els 20 o 30mm de mitjana i les temperatures oscil·len entre els 10 i 11ºC. Aquest últim any, però, el desembre ha estat un dels més calorosos dels darrers anys, amb temperatures màximes que han superat la majoria dels dies els 20ºC. De totes maneres, faça calor o fred, és època de festes i de començar un nou any.

Per acabar només resta advertir que com tots sabem el factor climàtic és molt variable per la qual cosa, tot i que podem establir consideracions generals sobre el nostre clima, aquestes no tenen el perquè de complir-se literalment. Per això, cada any, poden produir-se alguns canvis, de vegades bastant significatius, com podem observar en aquestes gràfiques que representen diverses dades climàtiques de Xeresa (temperatura i precipitacions) recollides al llarg d'aquests dos últims anys.

Laura Campos García i Raül Verdú Moncho.

ANIMALS ENDÈMICS Inici

Els animals endèmics són aquells que tan sols viuen en una àrea de distribució més reduïda que la regió biogeogràfica en la que viuen. Així, dins la regió Paleàrtica on ens trobem, hi ha espècies endèmiques pròpies d'un país, d'una regió, d'una comarca i, inclús, d'una localitat concreta. Es tracta de grups d'organismes que pertanyien a una espècie diferent i que, desprès de quedar aïllats per raons geogràfiques i/o ecològiques (illes, muntanyes, rius, coves, clima, etc.) han evolucionat en el temps fins adquirir unes característiques diferents de l'espècie inicial.

A la Península Ibèrica hi ha alguns animals endèmics molt coneguts, com és el cas del linx i de l'àguila imperial, a hores d'ara ambdós en greu perill d'extinció, tanmateix, la major part dels endemismes són animals invertebrats, de xicoteta mida i poc vistosos. Malgrat que solen passar desapercebuts per a la major part de les persones, no per això tenen una importància menor, de forma que es fa necessari conèixer la seua situació actual i fer els mateixos esforços per conservar-los que els que es dediquen a altres vertebrats.
A la comarca de la Safor trobem diversos animals endèmics, alguns d'ells a nivell peninsular, com és el cas dels peixos anomenats bagra ibèrica (Leuciscus pyrenaicus), també coneguda per "madrilla", i el barb comú (Barbus bocagei bocagei) que podem veure a les marjals o al riu d'Alcoi. A les muntanyes, per davall les pedres o entre les arrels de les plantes, també hi viu un rèptil, la bívia ibèrica (Chalcides bedriagai), semblant a una sargantana però amb les potes tan xicotetes que a penes són funcionals. Arees de distribució encara més reduïdes té el samaruc (Valencia hispanica), que tan sols s'hi troba en algunes zones humides litorals situades entre el Delta de l'Ebre i la marjal de Pego-Oliva i del qual existeix una zona de reserva en la marjal de Xeresa (cal no confondre el samaruc amb un altre peix molt semblant, la gambússia (Gambusia holbroocki), que també rep per part de moltes persones el nom de "samaruc", encara que es tracta d'una espècie introduïda fa quasi un segle i d'origen nordamericà).
A les marjals, especialment allí on les aigües són de millor qualitat, també hi viu un xicotet crustaci endèmic, la gamba gavatxa (Dugastella valentina). El seu nom científic ja ens diu que es tracta d'un endemisme exclusivament valencià, amb una àrea de distribució limitada a les zones humides litorals existents entre Vinaròs i Dénia. Fins fa pocs anys era molt utilitzada per a fer una especialitat gastronòmica: les bledes amb gambeta.
Si busquen animals endèmics de poblacions o de serres concretes també ne trobarem a la Safor. Al massís del Mondúver hi ha un caragol d'aproximadament 1 cm de diàmetre, cos grisenc i closca aplanada, que tan sols ha estat citat allí. No té nom vulgar, però és conegut pels científics amb el nom d'Oestophora hispanica. Un congènere seu es va trobar únicament en els cingles situats junt al casc urbà de Xeresa i per això rebé el nom d'Oestophora boscae jeresae. En els dos casos es tracta de cargols que viuen a l'interior de clivelles de les roques o entre els forats dels marges de pedra. Molt semblant és el cas d'una subespècie de petxina d'aigua dolça existent a la marjal de Gandia i que s'anomena Psilunio littoralis gandiensis.
Hi ha animals que tenen una àrea de distribució reduïda fins a punts molt concrets on han estat evolucionant durant milers, potser milions d'anys, perquè no tenen la capacitat de traslladar-se i colonitzar noves àrees. Aquestes illes ecològiques són les coves, de les quals la Safor, per la natura calcària i càrstica de les seues muntanyes, és molt rica. Quan s'estudien amb rigor els organismes que les poblen, sovint s'hi troben espècies desconegudes per a la ciència. Podríem citar, per exemple, la cova de la Planxeta (Simat de Valldigna) on viu un isòpode no citat en cap altre lloc del món i que rep el nom de Haplophthalmus valenciae.
Com es pot fàcilment deduir, quan més xicoteta siga l'àrea de distribució d'una espècie més reduïdes seran les seues poblacions i, per tant, més fàcilment es veuran sotmeses a alteracions del seu hàbitat que puguen posar en perill la seua viabilitat futura. Les espècies endèmiques, malauradament, augmenten dia a dia els catàlegs d'organismes en perill de desaparició, sovint per accions humanes. Conèixer quina és la seua situació actual és tan sols el primer pas per a dissenyar estratègies de conservació. Cada espècie o subespècie actual és una obra única i irrepetible de l'evolució, un patrimoni natural que deuríem llegar a les generacions futures, encara que fóra per pur egoisme. Quan vegem que actualment estan obtenint-se moltes substàncies medicinals de plantes i d'animals insignificants d'arreu del món, qui sap si en el futur podrem traure profit d'alguna de les nostres espècies endèmiques?.

Jesús Villaplana Ferrer

NO DESCUIDEM LA SERVANA Inici

El passat més de juny la nostra associació va rebre un escrit de la Conselleria de Cultura i Educació en què se'ns informava de les consideracions que la Unitat de Patrimoni Històric-Artístic havia dictat respecte a la casa de la Servana, després d'haver estudiat la zona. Aquestes diuen textualment:

Declarar la zona ocupada per la masia de la Servana, com a zona de protecció arqueològica, per la qual cosa serà d'aplicació l'article 62 de la Llei 4/98* de Patrimoni Cultural Valencià.
Documentar adequadament les restes de la sénia islàmica, arrasada en la part superior per les màquines excavadores mitjançant la seua excavació arqueològica.
Aportar, per part de l'empresa promotora, plànols de la zona on apareguen reflectits els distints usos dels sòl, vials, zones edificables, etc. per tal de procedir al seu alliberament com a zona arqueològica.

Esperem que les gestions de la Conselleria siguen més enèrgiques que l'abandó insolent a què la condemna l'Ajuntament, que ni tan sols té cura perquè les portes estiguen tancades. Mostres d'aquest cinisme ja n'hem tingut i, de ben segur, en continuarem tenint.

CEIX

*Llei 4/98. Article 62. Actuacions arqueològiques o paleontològiques prèvies a l'execució de l'obra
1. Per a la realització d'obres, públiques o privades, en immobles compresos en zones o àrees de protecció arqueològiques o paleontològiques, així com, en general, en tots aquells en què es conega o presumisca amb fonament l'existència de restes arqueològiques o paleontològiques d'interés rellevant, el promotor de les obres haurà d'aportar al corresponent expedient un estudi previ sobre els efectes que les obres projectades pogueren causar en les restes d'aquesta naturalesa, subscrit per un tècnic competent. Les actuacions necessàries per a l'elaboració d'aquest estudi seran autoritzades per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, que establirà els criteris a què s'ha d'ajustar l'actuació, i que seran supervisades per un arqueòleg o paleontòleg designat per la mateixa Conselleria.
2. L'ajuntament competent per a atorgar la llicència o, si és el cas, l'entitat pública responsable de l'obra remetrà un exemplar de l'estudi mencionat en l'apartat anterior a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, que, en vista d'aquest, determinarà la necessitat o no d'una actuació arqueològica o paleontològica, a càrrec del promotor de les obres, a la qual caldrà aplicar el que es disposa en els articles 60 i 64 d'aquesta llei. Una vegada realitzada la intervenció, la Conselleria determinarà les condicions a què s'haja d'ajustar l'obra a realitzar. Aquesta intervenció serà supervisada en els mateixos termes establits en l'article 62.1.
3. Els ajuntaments no concediran cap llicència per a actuacions urbanístiques en els terrenys i edificacions mencionats en l'apartat primer d'aquest article sense que prèviament s'haja aportat l'estudi arqueològic o paleontològic previst en el mateix apartat i, si és el cas, s'haja realitzat l'actuació a què fa referència l'apartat segon.
4. Tot acte d'edificació i ús del sòl realitzat contravenint el que es disposa en aquest article es considerarà il·legal i caldrà aplicar-hi el que es disposa en l'article 37 d'aquesta llei.

Article 37. Obres il·legals
1. Les obres realitzades amb infracció del que es disposa en els dos articles anteriors es consideraran il·legals i l'ajuntament o, si és el cas, la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, en requerirà el promotor per a la restitució dels valors afectats, mitjançant la remoció, demolició o reconstrucció del que s'ha fet. Si no és atés el requeriment, l'administració realitzarà aquella restitució a càrrec del responsable de la infracció. En el cas hi haguera una llicència l'execució subsidiària correspondrà a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.
2. De les obres executades sense l'autorització de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, en cas que siga preceptiva, s'haja concedit o no llicència municipal, en seran responsables solidaris el promotor, el constructor i el tècnic director.
3. De la concessió de llicències municipals que contravinguen el que es disposa en els dos articles anteriors en seran responsables els ajuntaments que les atorgaren en els termes establits en la legislació urbanística.

Inici