EDITORIAL Inici

Els redactors de "La Cisterna" hem comentat moltes vegades la manca de documentació existent entorn el poble, -encara que a poc a poc anem fent replega de documents escrits i gràfics, cada vegada més de pressa i més interessants-. Insistim també en la nostra "no professionalitat", en el sentit que cap de nosaltres som historiadors. I alguns es queixen també de la manca de temps per dedicar-s'hi. Per contra, es manté viva en tots, però, l'esperança i la il·lusió de la descoberta, la troballa d'una nova petjada, veure escrita la paraula "XERESA" a qualsevol indret de qualsevol lectura un nou camí desconegut. La qual cosa supleix, creguem, en certa manera, les nostres "carències". Dit això, -reconeixent les nostres limitacions i sense ànim de "sentar càtedra"-, iniciarem, amb el permís dels probables, possibles i amables lectors, un passeig -en aquesta "primera entrega"- per allò que ha estat l'escola al poble -la instrucció en les primeres lletres i l'educació/comportament davant la vida i l'entorn-, des que en tenim notícies de l'existència, fins a la Segona República. I ho farem oferint una visió general i ràpida de l'ensenyament, abans, a les distintes terres que conformen l'actual Estat Espanyol, acabant amb més notícies de tot el que fa referència directa a la nostra localitat.

PER XERESA I FENT CAMÍ Inici

Itinerari 7:
ITINERARI URBÀ I: Església-Ravalet-Llavador-Bailia-Major ("Quatre Cantons")- Miguel Vivó.

DURADA APROXIMADA: 1h. 5m.
* UN PASSEIG TRANQUIL I PLÀCID *

Xeresa no és un poble que haja tingut la sort de conservar monuments antics. No en tenia molts, i aquests pocs han anat desapareixent per motius diversos. No hi ha ninguna "notable bellesa arquitectònica" que contemplar. Però és un poble que posseeix encara -i tant de bo siga per molt temps!- l'encant de la placidesa i la dolçor, del "deixar passar el temps" amb tranquil·litat, i la confiança -"de dia, la clau al pany", de la qual ens parlava Estellés, cada vegada menys-. I continuant amb el nostre poeta i amb el mateix poema, Xeresa "no té riu", -però sí un barranc-; no tindrà "coques fines, per Nadal" -però sí pastissets de moniato, i ben bons! I a més a més, "reganyaes" per Pasqua!-; no té "nobles ruïnes", però sí un passat que caldria fóra a l'abast de tothom, que es conegués. I té un present, que no sembla massa òptim, pel moment. I un futur, que serà el que nosaltres -gent d'ara i ací- vulgam, si ens preocupem per ell, i no "passem" i ens arronsem d'espatlles i muscles enfront els esdeveniments actuals -greus, determinants, contradictoris-.
Heu aparcat el cotxe, si sou de fora, com moltes vegades, a la placeta de l'església. S'heu trobat de cop i volta amb l'edifici més "vell" del nucli urbà. I utilitzem vell com sinònim d'antic. Sí, l'església que tenim endavant. Aquella a la qual assisteixen els nadius i "assimilats" les festes de guardar, si són creients, sota el patrocini de Sant Antoni de Pàdua. L'estructura, un clar exemplar del neoclàssic popular valencià de principis de XVIII, diuen. La façana, neocatecumenal- us mostra l'encant de la pedra picada de l'entrada, abans no visible -a més d'un afegitó de sòcol alt, també de pedra, però diferent en color i aspecte, no massa afortunat-. En principi, però, caldrà esguardar el mur de la part que dóna al carrer Major i a la porta de la "sagristia". Un taulellet ens informa: "Yglesia". Mireu les parets d'aquest costat, fermes i amples, i contempleu les "mitges taronges" i uns contraforts originals. Compareu mentalment amb part de la resta de l'edifici, que no podem veure, per estar adossat a la casa rectoral i altres que donen al barranc. I amb l'interior, després, si hi entreu! Construcció del segle XVIII? En part. Ens fa l'efecte que un edifici anterior hi era, al lloc que ara ocupa l'actual, i que aquest n'ha aprofitat elements. Potser no és així, i tot és motivat per transformació -que no "restauració"!- rera transformació, sobretot a l'interior: altar més "modern", canvis de paviment, afegitons barrocs,..

Restauracions externes de debó -o quasi-, també n’hi ha hagut: mitja taronja més elevada -canvi de teules i eliminació de goteres-; campanar -dues vegades en trenta anys: reconstrucció i restauració; abans, col·locació de les esferes del rellotge, etc. Per citar només les més pròximes en el temps. (Veure "La Cisterna" núm. 2)-.

(Un incís, possiblement no "catòlic", però sí escaient. Al poble on treballava i vivia abans, en arribar-hi, fa ja una pilera d'anys, vaig remoure cel i terra per intentar esbrinar on eren dues taules gòtiques pintades per un anomenat artista del país, i inventariades a alguns llibres d'art sacre com dipositades a l'església o a l'ermita de la Verge de Gràcia, molt pròxima al poble. El rector, Vicent, -jove com jo aleshores- m'ajudà en l'empresa. No les recuperàrem, però. Havien desaparegut. Ningú del poble en tenia notícia. Sí es conservava una creu de la mateixa època, mig abandonada a les golfes, què rescatàrem. Algú, pocs anys després, ens assabentava que, una vegada, feia temps, amb l'altre rector, uns "fulanos", conduint un cotxe amb matrícula estrangera, eixiren de l'església amagant alguna cosa als abrics. Dos mesos després s'havia canviat el pis de l'església. Els maons de rajola roja es transformaren en rajoles d'aglomerat verd 50 x 50 cm! A més a més es pintaren les parets interiors. Això deien els informadors. El cert és que ara les taules gòtiques consten com "de propietat particular", d'acord amb les últimes notícies de les quals m'assabenten els inventaris actuals).

Continuem! Afirmen altres contalles que un afer semblant va succeir també ací, -sense taules gòtiques aquesta vegada, però sí relacionat amb una venda de propietats- fa anys. Ho deixem a la memòria d'aquells que en tingueren coneixement i volen recordar-se'n.

I ara, fem història. Va ser l'any 1535 quan l'església de Xeresa deixà de ser eclesiàsticament de Gandia, i es va establir en "rectoria de moriscos" i com a "parròquia". Amb aquesta, comptava també amb la de l'Assumpció, de Xeraco, annexionada a aquesta xeresana -d'acord amb la lletra impresa: veure Sanchis Sivera-, "per estar prop i pertànyer al mateix senyoriu del Duc de Gandia". Precisament per això, hi havia un contratemps: el rector calia que "duplicara" els serveis a l'annex. Cosa que ocasionava situacions anòmales: els "parroquians" de Xeresa, de vegades, no disposaven del seu "pàrroc" obligació imprevista i no postposable a Xeresa, calia que ajornara els serveis religiosos a Xeraco.

I per què no parlar d'art, ja posats? Recordem que és aquest un passeig plàcid i tranquil, de recreació dels sentits, talment de "turista" que vol veure, olorar, sentir, documentar-se,… Caldrà ara que mirem cap amunt i contemplem el campanar, esvelt, però no massa alt. De planta quadrangular, amb tres cossos -i remat, que potser el quart cos- ben diferenciats, el primer dels quals sembla d'origen medieval. El cos de campanes el segueix, amb un arc de mig punt a cada costat. (Per cert, el que mira al nord ha estat tapiat fins la recent restauració; ara ja el trobem en l'estat primitiu. Un dia us contarem la història del perquè de les rajoles que el cobrien: una història eròtico-caciquil que paga la pena). Diuen els que saben d'arquitectura que tant aquest cos com l'altre, el superior "adaptacions" inspirades en la torre del monestir de Sta. Maria, a Simat de la Valldigna.

Les campanes no semblen massa interessants: una que n'hi havia, pertanyent al monestir de Sant Jeroni de Cotalba, va ser fosa durant la guerra civil; al seu lloc se'n va col·locar una altra fabricada en 1941. Sembla que la campana d'hores del rellotge és la més antiga (1803?) i aquella que té més valor patrimonial. També és interessant aquella refosa l'any 1986, amb garlandes al voltant i creu amb grades, i que porta el nom del sant patró.

Entrem a l'edifici? No. Tal vegada caldria pujar al campanar per comprovar el que estem afirmant? Millor ho deixem per una altra vegada. Dirigint-nos cap el passeig Fronton, baixem per la rampa o creuem per la "placeta roja" i salvem els escalons. En direcció a la part alta del "Mur" (carrer Mondúver), per tindre a l'abast la vista completa de l'església, amb el campanar, la mitja taronja, l'antic "fossar", l'arbre -esquifit plàtan d'ombra urbà, tot un símbol de festes d'agost... Qui no ha contemplat la fugidissa cridanera dels teuladins que hi dormen, als primers sorolls d'una traca o d'un castell de focs d'artifici?.
A que us sembla que el campanar està inclinat, tort? L'heu mirat bé?

Caminarem ara cap -"en direcció a"- el Ravalet, carrer peatonal, (rebatejat oficialment als primers ajuntaments democràtics com "Ravalet de la Santíssima Trinitat") i un dels més antics del poble. Les cases de l'esquerre no tenien portella: el barranc els feia de fita dels corrals; les de la dreta continuen sense tindre'n: donen als horts. A mà dreta estava la cisterna, -que proporciona actualment nom a la revista- amb aigua fresqueta a l'estiu per omplir les botiges.

Al cap del carrer -i ara "cap" és el final- fareu cap Més que "ermita" -com indica el seu nom- es tracta d'una espècie de capella urbana, amb tota probabilitat de finals del XIX. La construcció, modesta, és també neoclàssica. La seua façana, que repeteix aproximadament la parroquial, acaba en una espadanya on s'allotja una campaneta d'agut tentineig, i amb el remat d'una creu. Tampoc no entrem, -encara que Amparo ens podria obrir, si la nostra intenció fóra fer una visita interna- perquè només es tracta d'un passeig, i no de "visites". Podem mirar el seu interior a través d'una de les dues reixetes de la porta: un altaret enfront, on està la imatge, i una espècie de cornisa que envolta tot el perímetre intern, i que, junt a dos pilarets, suporten els murs.

Segons l'hora i l'estació de l'any, podreu trobar-hi alguns veïns del carrer/barri xarrant amigablement, berenant o gastant-se xirigotes els uns als altres. També la colla de vellets prenent el sol, asseguts al banc adossat al blanc mur de l'ermiteta.

Un poc més enllà, i seguint la vorera entre l'ermita i un "jardinet" d'oliveres i rosers, en la primera desviació a mà dreta, trobem el que va ser llavador del poble, la seua cura i cobert de grafittis- va ser fet a principis del segle XX -probablement abans n’hi havia un altre, més antic i situat a l'altre extrem del poble- i és el més gran de la comarca: medeix quasi 25 m per 7 m. Concretament l'acta que anomena el pressupost extraordinari per a la construcció del que estem veient, i la donació dels terrenys per part de D. Fernando Roselló, l'agraïment del Consistori i el manament de fer-lo per prestació personal (jornals de vila), porta data 21 d'octubre de 1907, encara que fins acta de 16 de maig de 1908 no és rebut com acabat per l'ajuntament i es dóna el "permís d'apertura de l'establiment al servei públic". L'interior té una gran claror, propiciada pel tipus de construcció: grans obertures davant i darrere, a més de sis arcs de mig punt a cada lateral. Llàstima que actualment estiga tan abandonat!

D'allà estant, tornarem per l'altre costat del barranc, pel carrer Bailia, també estret -i a hores d'ara possiblement també peatonalitzat, amb cases que fins fa poc conservaven tot l'encant d'èpoques passades, ara reformades per fer-les més "habitables".

Amb tot l'esforç de la bugada i el caminar, ens ha entrat calor, sufocament i fatiga. Per què no dirigir-nos ara, xino-xano i a l'ombreta, pel carrer Major, cap el lloc anomenat "Els Quatre Cantons", centre neuràlgic del poble? Diuen que en temps passats era on acudia la gent per llogar-se, pagar els jornals, comprar, vendre,… Hi havia uns quants bars -casinos i tasques- per les rodalies. Abans, hem passat altra vegada per l'església.
Un poc més avant dels "Quatre Cantons" -ja al carrer doctor Miguel Vivó, que continua el carrer Major-, després del pub JRD, d'una cabina telefònica, la consulta del metge i els serveis socials, -tot en uns quants metres quadrats- trobarem un bar de regència nova, enfront la farmàcia. Es tracta del bar de Joano i Pepita. M'hi quede per fer-me una coca de dacsa. Us aconselle el mateix, o una altra picadeta, si us abelleix, se us antoixa o us ve de gana. Totes són bones.

Ramon Navarro

LES NOSTRES COVES: LA COVA DELS EMBOSCATS 1 Inici

INTRODUCCIÓ.-
Aquesta és sens dubte, la cavitat de la localitat de Xeresa, de la que més s'ha parlat en els últims anys, sobretot des de la "Guerra Civil". Com el seu nom indica, un grup de persones s'emboscaren en aquesta cavitat, que segons conten els majors del poble, es descobrí ja quasi acabant-se la citada guerra; sembla que anteriorment era desconeguda. Potser, un pastor o caçador que passava pel lloc, s'adonà de l'existència d'un buit sense boca a l'exterior, passant seguidament a dotar d’una boca d'entrada a la caverna, per mitjà de la ruptura d'una xicoteta part del sostre, de la saleta d'entrada, que en l'actualitat correspon a la zona de la cova més pròxima a l'exterior, (medi Epigeu). Existixen a tota Espanya, i arreu del món, cavitats que tenen aquest mateix nom o semblant, però amb el mateix significat, és a dir, que en algun moment de la història, albergaren emboscats que s'amagaven en aquestes cavitats poc conegudes, o desconegudes totalment per a la resta de les persones, fugint quasi sempre de la seua participació en guerres o altres successos bèl·lics. A la Safor coneixem fins a set coves amb el nom de COVA DELS EMBOSCATS, la qual cosa demostra que a tots els llocs es "couen faves". N'hi ha a Xeresa, Xeraco, Gandia, Vilallonga, Ador, Benifairó, i possiblement n’hi haja més que desconec. Podem afirmar que totes les coves de Xeresa es troben en el seu estat senil. Generalment, la quasi totalitat de les cavitats del món, que actualment podem visitar, ja siguen de desenvolupament eminentment horitzontal, com vertical, es troben en aquesta fase senil, amb freqüents afonaments, obstrucció de passos i galeries pel creixement de formacions reconstructives, (espeleotemes), com poden ser penjants, banderes, colades estalactítiques, columnes, estalactites, estalagmites, etc. És en aquesta fase final, quan les coves s'embellixen amb tota classe de formacions estalactítiques. En la seua fase juvenil, les cavitats no posseïxen cap tipus de formació reconstrucctiva, i generalment, els seus espais lliures de roca s'han de trobar totalment ocupats per aigua de pluja o desgel, element que al costat de l'anhidrid carbònic que arreplega de l'atmosfera, i va dissolt en ella, s'encarrega d'anar engrandint a poc a poc, les distintes galeries, sales i pous, fins al punt de fer-les transitables per les persones, (fase intermèdia), etapa aquesta que es caracteritza per tindre gran importància en la formació de la cavitat, tant els processos de dissolució de la calcària per corrosió, com per abrasió, en la que la cavitat comença a tindre les seues primeres formes reconstructives, mentre que d'altra banda, les grans quantitats d'aigua que periòdicament encara circulen per elles, les convertixen en perilloses durant les èpoques de fortes pluges i desgels. Açò ve al cas per què la major part de les coves de Xeresa, es troben quasi totalment seques, i per descomptat no circula cap corrent d'aigua per elles, encara que com sempre hi ha alguna excepció, és el cas de la COVA DELS EMBOSCATS, la qual actua d'albelló, desaigüe de la muntanya durant l'època de pluges, i encara que també està en la seua fase senil, ben cert és, que no tant com la resta de les coves de Xeresa.

SITUACIÓ.-
En el terme municipal de Xeresa, en la zona de capçalera del Barranc de “Pablanquero”, també conegut amb el nom de Barranc dels Emboscats, nom aquest, que com a molt tindrà uns 57 anys.

APROXIMACIÓ.-
Eixint de Xeresa, des del quarter de la Guàrdia Civil en direcció cap a La Pedrera, és a dir, en passar el quarter en direcció Nord o cap a Xeraco, als pocs metres es bifurca el camí, sent el de l'esquerra, el que discorre en direcció Nord-oest, el que seguirem fins a creuar per un pas inferior, l'autopista A-7, lloc en què se'ns presenten quatre alternatives a seguir. Triarem el camí que posseïx un cartell amb la indicació Camí Racó Coco, pel que avançarem fins al seu final, on podem deixar els vehicles. Pocs metres abans d'arribar al final, existix a la dreta del camí en direcció N/Nord-oest, un empinat camí agrícola de ciment, en el final del qual també es poden aparcar un parell de vehicles. En aquest punt s'inicia l'ascensió a la muntanya, en la modalitat de camp a través, ja que no hi ha cap senda que ens porte fins al pròxim tossal, en el que ja s'aprecia una senda en molt mal estat, que es dirigix al Pla La Vella. Avançant per aquesta senda per espai de vint-i-cinc minuts, i en arribar a l'altura de la tercera faixa de muntanya, en la vessant Sud, deixarem la senda que quedarà a la nostra dreta, per a anar per la vessant Sud d'aquesta muntanya, sense perdre a penes altura fins a arribar al talweg, (llit) del Barranc dels Emboscats. Una vegada aconseguit el llit del barranc, continuàrem ascendint fins a arribar al seu naixement, on confluïxen les dues torrenteres que l'originen; prenent la torrentera de la dreta que pren direcció Oest, i ascendint uns quinze metres, apareix en el mateix llit de la torrentera, la boca de la cavitat.

Aquesta ha sigut la ruta més freqüentada fins al moment per a anar a la cova, però com des de fa uns anys ningú transita per aquesta senda, ja que es troba en pèssim estat, fins al punt d'haver d'anar camp a través, a banda que si no es coneix aquest terreny, no s'arriba a la cova. El camí a més, està infestat de xicotets vespers, la qual cosa desaconsella el seu trànsit a l'estiu. Una altra ruta més llarga però més ràpida, és la que té el seu inici a Les Senilleres, discorre per la senda del Pla La Vella i La "Mallà" Fonda, que en qüestió d'uns 50 minuts, ens situa en la part superior del Barranc dels Emboscats, el vertader nom de la qual és el de Barranc de "Pablanquero". Situats en aquesta última posició, avançarem fins quasi sobrepassar el barranc, per a des d'aquest punt iniciar un descens per la torrentera Nord, i en 5 minuts arribar a la boca de la cova-albelló.
CARTOGRAFIA I COORDENADES
U.TM-SGE (770-771) ALZIRA

E= 1 : 50.000

COORDENADES UTM
X= 739.000
Y= 4.322.140
Z= 195msnm.

DESCRIPCIÓ.-
La seua boca, que s'obri en el terra i té unes dimensions d'un metre per metre i mig, dóna pas després de descendir un parell d'escalons, a una saleta de quatre per dos per 1,7 metres, tota ella sense formacions reconstructives. S'observa immediatament que no posseïx estalactites ni un altre tipus d'espeleotemes, no a causa de ruptures fortuïtes ocasionades pels que allí estigueren emboscats, sinó més bé, perquè segurament mai arribaren a prendre cos en la dita sala, que no és més que el buidatge després de la seua dissolució, d'una xicoteta porció en superfície, d'un parell d'estrats de calcàries llacunars, amb margues i arenoses. Generalment aquesta saleta sol trobar-se prou seca, encara que en ocasions i sobretot en èpoques de pluges, es troba molt enfangada; tinguem en compte que en ploure entra en funcionament el desaigüe natural d'aquest tram de muntanya, que seguix el curs de la torrentera on es troba la boca de la cavitat, amb la qual cosa una bona part de l'aigua transportada per la dita torrentera, va a parar a l'interior d'aquesta xicoteta sala, aigua que després serà conduïda per les distintes galeries, sales i meandres de la cavitat, fins arribar a la sala del Calze, on l'aigua desapareix per fissures. En la zona Nord de la sala d'entrada, just davall de la boca d'entrada, es troba un pas un tant estret, a manera de desfonament, que comunica amb una galeria-sala de 10 per 3,5 metres i una altura mitjana de dos metres, que seguix direcció Nord. Aquesta sala té dues parts diferenciades, una de sostre molt baix que ocupa la zona Oest, que és la que servia de dormitori als emboscats, i una altra un poc més elevada, que es correspon amb una forma meandriforme, en el sostre de la qual es poden observar algunes rates penades. Al final d'aquesta sala i en la seua zona Oest, s'obri un ressalt d'uns cinc metres amb perfil de paret en escalonament, que ens permet descendir sense necessitat d'usar material tècnic, fins una sala de sostre alt, (quasi 7 metres), i de nou per sis metres, la base de la qual es troba repleta de roques i blocs, amb un poc d'argila i un gran bloc ocupant tota la zona central. Encara que aquesta sala és relatívament còmoda, és prou més freda que la sala anterior, per la qual cosa no és probable que fora usada com a dormitori. En la part Sud d'aquesta sala que denominarem, Sala dels Blocs, o Sala de les Lloses, s'obrin dues xicotetes obertures, una d'elles pren direcció Oest, és de curt recorregut, tan sols sis metres, i una amplària de 45 centímetres, la base de la qual és rocosa amb traces d'argila. L'altra obertura correspon a l'inici d'un estret i penós meandre, els primers metres del qual se solen trobar inundats, (és el lloc que els emboscats deien que es tractava d'una font, cosa que resulta ser incerta).
El meandre dels Emboscats, és molt estret, amb algun curt tram un poc més ample, el sostre és molt baix en tot el seu recorregut. El primer obstacle del meandre consistix en un estretiment als tres metres, causat per una dissolució parietal doble, deixant la zona central intacta, a manera de llosa rocosa unida a la base del meandre, que tan sols permet el pas a gent menuda o prima. Podem afirmar que cap dels emboscats, arribà a passar més enllà d'aquest obstacle, que va ser desobstruït entre els anys 1978/79. Una vegada passada aquesta estretor i sense poder-nos alçar encara, és a dir que anem arrossegant-nos, avançarem per uns metres enfangats amb fina argila, què ens manté pegats al sòl, per de seguida ficar-nos de cap en un gran toll d'aigua roja, a causa de la gran quantitat d'argila de la seua base. Podem evitar mullar-nos, però això ens obliga a realitzar un esforç extra que no és rendible, així que és millor tractar de superar aquest punt mullant-se un poc, però només un poc, l'imprescindible, és a dir de genolls per avall. Seguírem avançant en direcció Sud, per eixir del toll; en ascendir un poc per un clavill un tant estret, de sostre baix, sòl d'apegalosa argila, parets plenes de fang, (tot un desastre, allò que es diu un meandre fastigós, incòmode) i a punt d'arribar el pitjor, ja que de sobte el meandre fa un gir de noranta graus, prenent direcció Oest, estretint-se encara més, a banda que es troba totalment inundat. Aquest tram de meandre té una longitud de 14 metres, sent la seua amplària mitjana de trenta centímetres, almenys en la seua part central, ja que en la zona de base no arriba als vint. L'altura mitjana és d'1,5 metres per la part més ampla, ja que per dalt dels nostres caps encara queda més espai, encara que és massa estret perquè el puguem aprofitar. La part inferior d'aquest tram de meandre, es troba coberta de fang fins als nostres genolls, almenys si aconseguim encastar-nos en aquesta posició, sense continuar afonant-nos. D'altra banda, sobre el fang hi ha aigua fins a l'altura de la nostra cintura, la qual cosa no seria molt problemàtica, llevat que la nostra altura corporal ens obligue a avançar de costat i inclinat cap avant, mentre ens afonem en el fang i ens arriba l'aigua a l'altura dels muscles, al mateix temps que s'arriba a la meitat d'aquest recorregut, que coincidix amb el punt de màxima estretor de la cavitat, la qual cosa ens obliga a expulsar l'aire dels pulmons i mantindre'ns així per molts pocs segons, que es fan molt llargs i aclaparadors, mentre avancem un parell de metres. Després torna la calma, i la galeria es fa un poc més ampla i elevada, cosa que s'agraïx immediatament, permetent-nos descansar un poc, abans d'eixir fora de l'aigua, a un tram de meandre lliure d'aquest element. Just en eixir de l'aigua, s'observen en la paret de la dreta o paret Nord, dues boques de meandres laterals, que ens resulten impracticables, (una llàstima, perquè encara que no han de portar molt lluny, s'observa un eixamplament als pocs metres, amb traces de l'existència d'una saleta interior). Continuem pel meandre, que porta aigua, però de distinta forma a com ho ha fet fins al moment; ara avançarem per un sòl rocós, amb traces de colps de gúbia, sobre les parets del conducte, encara que un poc emmascarats per argila en les parets i sobretot en el sostre, de sobte se sent un so conegut; es tracta del que fa l'aigua en caure per una trencada, so que en una cova s'acreix fins a fer-se en ocasions ensordidor i quelcom molest. Açò ens fa creure que estem a punt d'arribar a un pou, i així ocorre poc després, encara que la boca és tan xicoteta que ens impedix descendir. Afortunadament aquesta perforació és molt posterior a la formació de la cavitat, és a dir que es tracta d'una reexcavació relativament moderna, mentre que la conducció originària en aquest lloc, es troba dos metres per damunt de l'actual curs de l'aigua, conducció que es troba en el sostre del meandre, amb una boca d'entrada de bona grandària, encara que ha de ser desobstruïda, llevant la gran quantitat d'argila i pedres que taponen un tub de dos metres de llarg i mig metre de diàmetre. A l'altre costat del tub apareix una sala de sostre baix a manera de laminador, tot ell cobert per moltíssim fang, amb la base d'aquesta sala en pendent cap a una negra fractura, en la que els primers metres es troben protegits amb grans blocs encastats, que ens permeten el pas fàcil, fins a arribar a una zona afonada, en la que no tenim més remei que equipar-nos amb material de tècnica “només corda”. Afortunadament amb cintes en natural, sense necessitat d'embolics autoperforants, i corda de deu metres, efectuàrem el descens en volat d'uns set metres , fins a la base d'una bonica sala de 13 x 4 x 8 metres, amb sòl rocós i estalagmític, en el que hi ha alguns gorgs replets d'aigua, que els arriba des de l'alt, a través de l'albelló del meandre per on havíem passat abans, que ha format en el sostre d'aquesta espaiosa sala, un gran i bell penjant. En l'extrem Oest d'aquesta sala s'obri un gran pou d'onze metres de profunditat i uns huit metres de diàmetre, en el qual la paret Sud, en forma de pendent quasi vertical, està formada per una acumulació de material margós per afonament. En un bloc afonat sobre la part superior d'aquestes margues, assegurarem la corda de descens, per als sis metres fraccionar sobre la paret Oest de la cavitat. Una vegada en la base d'aquest pou, formada per l'acumulació de grans blocs, dirigirem la vista cap amunt, observant que igual que a la sala anterior, l'aigua descendix en trencada, formant un altre gran i bell penjant. Descendint per entre els blocs d'aquesta sala, s'arriba a un altre afonament, amb boca de dimensions còmodes, sobre un pou de set metres. A la seua base l'únic que es veu és aigua. Es descendix aquest pou-sala de nou metres d'altura, i d’uns tres metres i mig de diàmetre que denominem Sala del Calze, pel fet que la caiguda de l'aigua a aquest pou, el fa per la paret, formant una bugada parietal que s'assembla a un calze. Aquesta sala sol estar inundada; generalment té aigua fins una altura d'un metre aproximadament, encara que en una ocasió, durant l'estiu s'arribà a vore quasi sec, podent observar que el seu sòl està format, per capes alternes d'argila i arena, amb intercalacions de fines capades de calcita. En la part Nord d'aquesta sala, s'obri un conducte de reduïdes dimensions, colmatat pels mateixos materials de la sala, a banda de romandre sempre inundat, que representa el punt més baix de la cavitat, a 38 metres, respecte de la boca de la cova.

ESPELEOMETRIA.-
Desenvolupament........................52 metres.
Profunditat....................................38 metres.
Recorregut.................................125 metres.
Recorregut total.........................163 metres.


Tomàs Castelló

BIBLIOGRAFIA.-
Província de València". Pub. Del GEV i p. Exma. Dip.Prov. València.
València. Memòries de l'Institut Geològic i Miner d'Espanya, Tom LXVII Madrid.
Geomorfològic". Estudis Geogràfics núm. 112-113-432-474. València.

ELS QUE VAREN ANAR 2 Inici

La batalla.

Fa dos números, havíem deixat les coses a Tortosa. Allí, els republicans dinamitaven els dos ponts de la ciutat en un intent de tallar-li el pas a l'exèrcit nacional que venia al darrere constrenyent-los la retirada.

De Tortosa i d'altres llocs, les forces republicanes es van concentrar a Falset, comarca ventolera del Priorat. Fins allí sembla que arribaven els camions que duien la infanteria i l'artilleria disponible per preparar la gran ofensiva de l'exèrcit republicà que es concretaria dies després en l'anomenada Batalla de l'Ebre.

En Falset el grup de Xeresa entre els que estava José Guerola, Emilio Sastre i el seu cosí Paco Peiró Sastre, es van trobar amb Batiste Balbastre de Vichac- un home de vida un tant bohèmia nascut també al poble i que finalment va poder fugir a França, i amb un altre de Xeraco que li deien Ceba. Però en la nova redistribució de les forces Sastre i Guerola foren destinats per formar línia a Mequinenza, i Paco Peiró va ser enviat cap un altre destí.

En Mequinenza van estar vora d'un mes, allí ja sabien que abandonar el fusell sense causa justificada era delit. Menjaven molt poc i sense sal, els únics dies que la tastaven era quan al ranxo hi havia bacallà.

Amb un regust amargós per l'aigua ferrosa amb què es va guisar, el ti Milio evocava una paella que cuinà Vicent Pous -el ti Vicent de la Via- que també estava per aquelles terres fent de ranxer. Vicent nasqué a Oliva però es casaria i viuria després a Xeresa. La paella, tot i la fam que hi havia, la van haver de rebutjar, però tot i això, aquest esdeveniment pot donar una idea de la relativa calma que gaudien: "... com si estigueren de campament", però aquest assossec, vist pocs dies després, tan sols seria el preludi llunyà del que havia de vindre.
El vint-i-cinc de juliol -la nit de Sant Jaume- van creuar en barca cap a la vora dreta de l'Ebre per encetar l'ofensiva contra l'enemic, s'iniciava la Batalla de l'Ebre. A l'endemà van començar a recórrer les muntanyes i a escoltar els primers tiroteigs. En un de tants va morir el sergent de l'esquadra d'un tret al cap que el va fer desplomar-se com un moneiot inert. Li van furtar l'anell que duia.

Entre tot aquell avalot fallava també l'avituallament, fins el punt de no poder menjar per no aconseguir empassar-se el mos a causa de la set que es patia. Els estius per aquelles terres són inclements, i fan capitular la mateixa terra que es resseca escoltant la desitjable corrent del riu que baixa tan sols uns quilòmetres avall.

La casualitat d'haver d'omplir unes cantimplores, va lliurar el ti Milio de caure presoner com els va ocórrer a la majoria dels companys quan foren sorpresos en camp obert per les forces enemigues. Els que pogueren escapar, com ell, van haver de recular fins trobar la nova línia que havien format els seus més enrere. Allí, es toparien amb un altre del poble: Lluís de Sinforosa, qui veient com evacuaven els ferits s'animà a dir que una d'aquelles ferides els aniria bé per eixir d'allí i salvar la vida. Però ell no ho va poder fer, ja que dies més tard va morir en combat en aquelles muntanyes.

Quan es van reagrupar de nou, van tornar a primera línia, de vegades sense trinxera. Sovint havien de suportar l'encarnissament perpetu de l'artilleria que podia estar tot un dia disparant, provant de fer un blanc precís i omplint-los, en el millor dels casos, amb la terra que s'enlairava en les explosions.

D'ací, també, la primera ferida de guerra, la que li va deixar una incursió aèria quan els va pillar a ell i a Guerola llegint una carta que aquest havia rebut de casa. Van intentar protegir-se en una trinxera, que si més no, tenia un pam de fonda, però una bala li travessà netament l'anca esquerre. Quan els portalliteres se l’emportaven cap a un hospital improvisat que hi havia en un túnel de Falset, l'abandonaren tot sol per amagar-se d'un nou atac aeri. No obstant això, el van dur finalment a l'hospital de La Garriga, prop de Barcelona, on va estar pocs dies convalescent.

En tornar de nou al batalló va comprovar que tan sols n’havien quedat uns quaranta dels que començaren al mateix grup -vora tres-cents-. El seu cosí Paco també havia mort, i això el va colpir com si fou la mort d'un germà.

Els concentraren de nou en Flix, de bell nou a la vora de l'Ebre. El tornaren a creuar cap a la zona nacional travessant pobles com La Fatarella, Villalba dels Arcs i altres viles que havien quedat com a cementiris d'enderrocs.

Nous combats cos a cos, al peu de trinxera, i noves ferides: una de metralla que encara porta encastada al muscle, i una altra de part a part, entrant-li per baix de l'orella dreta i eixint-li pel mateix nivell de l'esquerre, i que s'endugué com a testimoni part del lòbul d'aquesta. "Ha passat per on no podia", li diria un metge quan el va reconèixer. Però d'aquesta va estar tres mesos convalescent -des d'octubre fins a Nadal- a l'hospital de Vallcarca, però encara va tindre temps de tornar al front, ara prop de Manresa. En aquest destí anaven amb la comesa de fer trinxeres, però la pressió que ara mantenien els nacional ja era definitiva i això va fer que la desbandada fora frenètica.

En una d'aquestes, tots començaren a dispersar-se i a fugir, fins i tot els oficials es desfeien dels galons i es giraven les gorres a l'inrevés per no ser reconeguts. Milio i uns quants més decidiren tornar-se'n cap a Manresa amb la ingenuïtat d'uns joves de vint anys que volien retornar cap a casa.

Una mica perduts, arribaren aquella mateixa nit fins una masia que estava ocupada per quatre soldats del bàndol nacional. Amb aquests compartiren fins i tot taula, i intercanviaren menjar per pantalons i camises, ja que ells havien pogut arreplegar unes quantes motxilles plenes de roba pel camí.

-Però vosaltres sou rojos? -sembla que preguntaren aquells com si res, en mig del sopar.
dels que no tenien res a perdre. Però el fi de la guerra estava pròxim i potser això els donà seny a uns i altres que l'obviaren per menjar en pau. Fins i tot, els nacionals s'oferiren per portar-los a Manresa i que la seua companyia els servís de garantia.
Tot acabava amb el mateix desgavell que havia començat, i encara que tingueren l'oportunitat d’escapar, s'en-tregaren volun-tàriament en la Comandància de Manresa que estava atapeïda de gent amb les mateixes intencions.

L'empresonament

Quedaren reclosos en un convent, enforfoguits i amb poc menjar. Així, quan els traslladaren al cap de quatre dies, es van tirar de cap sobre les restes d'un ranxo que els nacionals havien abocat a la vora de la carretera. Intentaven arrapar com podien els cigrons que es barrejaven amb pedres i terra, però els van fer continuar a cops de fusell.

Des d'allí foren conduïts fins a Padrón (Pontevedra), en un viatge que durà tres dies en tren i que suposà un veritable calvari perquè els vagons estaven atipats de presos i això no els permetia ni tan sols descansar. Fins i tot, fer les necessitats es convertia en un espectacle quan havien d'aprofitar les breus parades que feia el tren per baixar tots en desbandada i escorporar-se en qualsevol lloc, mentre els curiosos els miraven. Però també, aquesta mateixa gent que els eixia al pas per les estacions, sobretot les dones, els guarien un poc la fam amb el pa que els duien.

Finalment, quan arribaren a Galícia, els varen tancar en una mena de magatzem. Allí les condicions també eren dures: fam, falta d'higiene, malalties. Al poc de temps d'arribar, molts presos van començar a caure malalts perquè bevien d'un pou que contenia aigua pudent. Així, el còlera va fer una nova càrrega contra aquells que ja havien sigut derrotats. El ti Milio també estigué malalt. La cura que d'ell va tindre un sanitari va ser més prodigiosa que altra cosa, doncs, no es disposava de cap medecina eficaç, tan sols li administrava injeccions d'oli alcanforat, segons deia, per enfortir-li el cor.

La bona raó es que ho va poder contar. Però el seu estat havia sigut tan greu que fins i tot el va visitar un rector amb dos acòlits que encengueren dos ciris per il·luminar les paraules del mossèn, quan intentava preparar-lo per anar a la veritat. "Ara que s'ha acabat la guerra, ara jo no vull morir-me, vull tornar a casa per veure mon pare i ma mare", conta que digué al capellà com una mena d'exhortació per allunyar la por d'allí. Tardaria molt en recuperar-se, vora un més, i es quedà tan dèbil que no podia ni caminar.

Al poc de temps, durant l'anomenat “alliberament” de València, li van facilitar que escrigués a casa. Així va poder comunicar per on parava. Prompte la seua família envià el seu cunyat Vicent Ibáñez amb uns avals fets per l'Alcalde i la Guàrdia Civil, però tot i desplaçar-se fins a Padrón no el va poder veure ja que el ti Milio estava encara a la infermeria. Aquests avals li permetrien eixir d'allí al cap de cinc mesos de captiveri i salvar la vida, ja que si s'haguera quedat -segons conta- no ho hauria resistit.

La tornada

El dia vint de juny el van alliberar juntament a un altre grup reduït de presos entre els que hi havia un d'Oliva i d'altres pobles de la contornada. En tren arribaren fins a Madrid, i d'allí a Carcaixent amb un viatge ple de goig, d'alegria i de cançons. Des de Carcaixent, després d'esperar una estona i prendre l'enyorat sol, pel vell traçat que feia el tren passaren per La Barraca, Simat, La Vall, Xeraco i finalment Xeresa.

Aquest, és per a mi el capítol més valuós, el més vital, el sumari d'una peripècia que per ell va acabar bé, que li va permetre recomençar la vida recordant també- els altres que s'havien quedat pel camí, amb quelcom més que tenir -com humilment diu ell- un poquet de sorteta. Ho ressenyen les seues paraules:

"Vam eixir a les nou de Carcaixent. Mon pare tenia al baixador de Xeresa un tros de terra. Encara que era diumenge, com mon pare era tan treballador, jo suposava que estaria per allí feinejant.

Així va ser, jo anava mirant i abans que el tren parara ja l'havia vist. Com no portava maletes ni res, tot just parar, vaig baixar i em vaig trobar amb una veïna del poble. Quan em va veure tan prim em va dir:
-A casa ho saben?

-No, vaig contestar.

-Anem, jo t'acompanye. 
-No es preocupe, estic bé, me'n vaig ahí a la terra on està mon pare.

Era tanta l'emoció que no podia cridar-lo. Ell estava rascant la terra que tenia sembrada de dacsa. Em vaig acostar fins que el vaig tocar amb la mà i llavors vaig poder dir-li: pare! Quan es va alçar i em va veure, també es va posar a plorar de l'emoció.
Veient-me com estava tan prim va dir:
camoinant. Així ho vam fer, ens en vam anar caminant i arribant a casa, a l'entrada del poble, ma mare i les meues germanes ja baixaven corrent. Aquella va ser l'alegria més gran que vaig tindre.”

Joan L. Mollà

Aquest article vol ser un senzill i obert homenatge als homes del poble que van lluitar i perdre la vida en la Batalla de l'Ebre, lluny de casa.

L'ESCOLA A XERESA 1a PART Inici

Caldrà recordar en primer lloc que, a l'Edat Mitjana, llegir i escriure estava reservat als clergues, capellans o nobles. Aquestos tenien els seus preceptors, que eren com mestres particulars i exclusius. Conforme avança el temps i van acabant-se les guerres, els llocs d'ensenyament se situen al voltant de les esglésies o dels diferents gremis. I aquestos el que ensenyaven era un ofici determinat.
Ja ben entrat el segle XIV, molts anys després de la conquesta cristiana del nostre territori, es té notícia de la creació, a les grans ciutats, d'algunes escoles municipals, a càrrec d'un batxiller. A elles assistien els fills de les persones benestants.
Xeresa, però, un llogaret menut amb població musulmana -o morisca convertida a base d'impostos i garrotades- continuà, se suposa, amb l'herència àrab a l'ensenyament, que en aquella època consistia en saber-se frases i sentències de l'Alcorà. La nostra -aleshores alqueria- queda pràcticament despoblada l'any 1609, amb l'expulsió dels moriscos. No es pot parlar doncs d'escola a Xeresa fins després de 1611, any possible del repoblament.

Hom anomena, com a testimoni d'un acord de delmes i primícies, València-, a un tal Josep Vidal "mestre de xiquets a Xeresa"(1) l'any 1697.

Al cens de Floridablanca (1787) no hi ha constància de cap estudiant - estudis elementals- a Xeresa, ni tampoc a la major part dels pobles de formen l'actual comarca de la Safor. No vol dir això que no hi hagués establerta alguna escola "de primeres lletres" a algun poble, o que aquestes es donaren al recer del capellà o d'alguna ordre religiosa.

És a partir de la Revolució Francesa i de la Il·lustració, quan els estats comencen a responsabilitzar-se de l'ensenyament, intentant que aquest fóra obligatori i gratuït. A Espanya, la repercussió d'aquestes tendències la trobem anys després, i no és fins 1838, amb una llei estatal i el corresponent "Reglamento de las Escuelas Públicas de Instrucción Primària Elemental", que s'estableix l'obligatorietat per part dels ajuntaments dels pobles que superaren un cert nombre d'habitants de tindre una escola per a xiquets. Poc a poc van establint-se a diferents pobles, i de forma molt irregular, les primeres escoles, on s'ensenyava la doctrina cristiana, a llegir i escriure i uns principis elementals d'aritmètica. Suposem, situació.
Ens assabentem per Madoz que, a la primera década del segle XIX, Xeresa "cuenta con una escuela de niños, a la que concurren 25 y dotada con 800 reales; otra de niñas, con 30 de asistencia y 500 reales de dotación".(3) -Segons altres autors, i d'acord amb dates estadístiques de 1846, l'escola de xiquets està dotada amb 1300 reals de velló, acudeixen 20 alumnes, té com a lloc d'impartiment la Casa Consistorial, i està vacant -no té mestre-. La de xiques té 30 alumnes, està dotada amb 1100 reals, i l'ensenyament es fa a la casa de la mestra,(4) sense que tingam constància d'on estava. (Caldrà contrastar les dades, doncs les fonts són les mateixes).

Amb la Llei d'Instrucció Pública promulgada pel ministre Claudio Moyano (1857), es declara obligatori l'ensenyament primari per a xiquets i xiquetes.. La contractació i els sous dels mestres continuen essent a càrrec del municipi. També seran de competència municipal la determinació dels llocs on s'impartesca l'ensenyament. Aquesta dependència del municipi, que no disposava de massa diners, fa que molts ajuntaments paguen els mestres amb retard. Fins i tot, moltes vegades "el governador s'hagué d'adreçar a diversos pobles per tal de retraure'ls la morositat amb què efectuaven els pagaments acordats amb els mestres" (2) Així passa, per exemple, l'any 1872 a Xeresa.
El poc sou, -potser per això el lloc de mestre a l'escola de xics estiga sense cobrir el 1846-, la poca preparació dels "ensenyants", i la ubicació de les escoles, moltes vegades, en la mateixa casa que aquells que feien de "mestres", dóna lloc a desgavells com els que comenta Garcia Frasquet, a finals del segle XIX, a "Daimús i Xeresa, … el nivell d'instrucció de les mateixes mestres era tan ínfim, que, lògicament, obtenien uns resultats en concordança".(4bis)
L'any 1909, el Consistori preveu l'oportunitat i conveniència de construir un nou quarter de la Guàrdia Civil, a més de dos "pavellons" per a escoles públiques, una de xiquets i l'altra de xiquetes. En això es queda, amb la "conveniència i oportunitat de la construcció", tant de les escoles com del quarter.
I és que hi ha una mestra, donya Rosario Bou Miralles, de forta personalitat i que s'ha pres amb professionalitat l'escola i l'ensenyament, a més de potenciar l'interés de l'alumnat i les famílies: presenta alumnes per a distincions davant la Junta Provincial d'Instrucció Pública, fa una xicoteta memòria del treball realitzat, etc.
L’any 1910, el ministre d'Instrucció Pública, comte de Romanones, trasllada el nomenament dels mestres al govern central, així com el cobrament del salari a càrrec de l'erari públic estatal.. Els canvis comencen a notar-se.
No és fins el maig del 1926 que a Xeresa es debat en plenari, altra vegada i més seriosament la construcció d'uns llocs decents per al quarter i per les escoles, fent front a les despeses per mitjà d'un emprèstit amb el Banc de Crèdit Local. "Usaron la palabra varios señores concejales, observándose en la discusión la tendencia por parte de los señores Caballero Peiró, Muñoz y Pellicer Todolí de que fuera simultánea la construcción de las escuelas con el Cuartel de la Guardia Civil, concertando por consecuencia un empréstito por lo menos de sesenta y cinco mil pesetas; los otros señores Concejales , especialmente los señores Roselló , Pellicer Roselló, Peiró Naya, Aparisi y Balbastre y Sastre apreciaron que si bien verían con satisfacción la construcción de aquellos dos locales simultáneamente dentro de un breve plazo, estimaban que el Municipio no podía dignamente atender al pago de los intereses y de la amortización anual del empréstito y por consiguiente estimaban que éste no fuera mayor de treinta a cuarenta mil pesetas…" però "…como hay también que atender a necesidades muy sagradas que por su naturaleza llevan preferencia a aquellas, viéronse en la necesidad de reunir todos los elementos de juicio indispensables para el acierto de la resolución de problema de tanta magnitud…" y "… desde luego en la mente de los tres concejales, más aún si cabe en la de la presidencia existe la idea firme de llevar a cabo aquellas reformas, pero todo administrador tiene el deber de atender a aquellos servicios indispensables para el funcionamiento de toda identidad u organismo constituido…" (5) s'acorda fer l'emprèstit per la compra de solars -al voltant de dues fanecades, a Leonarda Roselló Peiró- i construcció del quarter. Per si de cas es fan "pabellones" per les escoles, s'acorda així mateix l'ampliació de compra de terrenys -una fanecada més, "o lo que fuere preciso", a Andrés Roselló Moscardó (acta 4 novembre 1926)-.

Durant el primer any de la 2ª República, s'intenta una substitució de l'ensenyament religiós i privat pel laic i públic. La societat i els governants progressistes tenen una fe cega en el poder alliberador de la formació cívica i personal. per desterrar l'analfabetisme, que consideren una lacra social-. Se segueixen les tendències de la Institució Lliure d'Ensenyament, creada per Giner de los Rios a principis de segle. Es tracta d'un humanisme de signe liberal, partidari de la coeducació. Alguns -sobretot els blasquistes- són més partidaris dels principis de l'Escola Moderna, fundada per Ferrer i Guàrdia, de signe anarquitzant (laica, popular i obrera), que intentà fer una escola al marge de l'estatal i la confessional-religiosa. El fet que ens interessa és que, en només dos anys, es porta a terme un ampli programa d'instrucció pública, amb la construcció de més de 10.000 escoles i la creació de moltes més. Fins l'últim racó de l'estat i les incipients autonomies. També a Xeresa li toca de prop: per Ordre de 9-12-1931 es creen provisionalment dues escoles més -una de xiquetes i altra de xiquets- al poble. (Si us fixeu, ni s'atreveix el govern d'aleshores en contemplar la coeducació). La creació definitiva arriba el 25 de gener de 1932, amb una reunió conjunta d'Inspecció Educativa de València, representants de l'Ajuntament de Xeresa i del poble, en la qual es decideixen locals aptes per la ubicació de les noves classes. Resulten ser la casa amb número 36 del carrer Major -antic quarter de la Guàrdia Civil (després "casa Castellà")-, on al pis principal estarà l'escola de xiquets i la casa número 7 del carrer José Costa, el pis principal per fer l'escola de xiquetes. Segons consta a l'acta "ambos salones de condiciones aceptables en los aspectos pedagógicos, higiénicos, de luz, ventilación y solidez, e igualmente higiénicos los retretes que, además, se hallan alejados de estas dependencias.
Al nuevo Maestro se le proporciona vivienda decente y capaz en la planta baja del mismo edificio que ha de ocupar la Escuela de Niños, y a la nueva Maestra se le dará la indemnización correspondiente por alquiler. Y que el Ayuntamiento ha adquirido el mobiliario y material de enseñanza para el funcionamiento de ambas nuevas escuelas, que la Inspección consignó en la nota enviada a este fin, el cual menaje quedará depositado en poder del Sr. Alcalde, así como también las llaves de los locales referidos para su entrega, en su día, a los Sres. Maestros que se nombren". Signen l'acta de creació Mariana Ruiz Vallecillo (inspectora), Ángel López Amo (inspector 2ª zona), Pablo Piera Roselló (alcalde), Daniel Izquierdo Collado (com Inspector Municipal de Sanitat), i Ramón Ferrandis Bertó, donant constància el secretari del Consell Local i de l'Ajuntament, Juan Mollá de la Diana.
Ens trobem, d'ara endavant, amb l'escola de xiquets núm. 1 (baixos Ajuntament, esquerre porta entrada), l'escola de xiquetes núm. 1 -ja existents i amb mestres- i l'escola de xiquets núm. 2 i l'escola de xiquetes núm. 2 -que són les creades-.
A més, funcionava una espècie d'escola de pàrvuls (infantil o "de cagons") que del carrer la Verge -1931- es va traslladar als baixos de l'antic quarter (casa "Castellà")
El 14 de març prenen possessió com a mestres interins Mª Cristina Martínez Vicent -xiquetes nº 2-, i Agustín Albiach Bolufer, -xiquets nº 2-, que amb els que ja estaven com propietaris, Manuel Cigalat Morant i Elisa Portero Alabau, constitueixen la plantilla de professors de l'alumnat de Xeresa, aleshores.(6)
El Consell Local de 1er. Ensenyament es renova el 10 de novembre de 1932. Resulten elegits: president, D. Daniel Izquierdo Collado vocals: D. Manuel Cigalat Morant -mestre-, D. José Caballero Roselló -regidor-, D. Vicente Aparisi Roselló i Donya Isabel Roselló Ferragud -pares de família-.
En maig el Consell Local estableix els dies festius "que han de observarse en lo sucesivo en las referidas escuelas…" "… los Sres. Maestros, con la venia de la Presidencia -l'Alcalde accidental Máximo Chuliá Peiró- han hecho algunas consideraciones relativas al carácter laico de la República y de la Escuela, el interés que debe despertar en todos la cultura del niño, y a las tradiciones que han de tenerse en cuenta al confeccionar el mencionado almanaque. En vista de lo manifestado y por unanimidad se acuerda declarar días de vacación en las escuelas de esta localidad, además de los consignados en el almanaque escolar aprobado por el Consejo Provincial de 1ª Enseñanza, los siguientes: segundo día de Pascua de Resurección, segundo día de Pascua de Pentecostés, día 13 de junio (fiesta tradicional), los tres últimos días de la segunda semana del mes de octubre (fiestas tradicionales), días uno y dos de noviembre (conmemoración de difuntos); total ocho días de vacación".

El cessament del mestre propietari Manuel Cigalat, per trasllat a l'escola de xiquets nº 2 de Tavernes, dóna lloc a que en el curs 33-34 hi haja alumnes (els de la núm. 1) que tinguen dos mestres: José Martínez Casino i Antonio López Collado.
Un dels principis renovadors que d'acord amb la "moda pedagògica" s'aporta a l'ensenyament, serà el foment de les eixides, visites i excursions, -"classe" fora de la classe-, el contacte amb la natura, que s'avança, com moltes altres idees més, a l'època. (De debò, el trencament de la guerra i la posterior dictadura, fan que aquelles idees pedagògiques retornen cap a l'últim terç del segle XX, i siguen adoptades per les escoles de signe modernitzant i renovador).
És per això que, estant el Consell sota la presidència de D. Daniel Izquierdo i al mes d'octubre de l'any 1933 s'efectua, per primera vegada, una excursió a València, d'alumnat i mestres. Suposem que amb l'objecte que les xiquetes i els xiquets coneguen una capital, i utilitzen uns mitjans de transport nous per la majoria. També es realitza una excursió a Marxuquera.

Cessa, pel juliol, la mestra interina Maria Cristina Martínez, per haver-se nomenat propietària d'una escola de xiquetes en Xeresa a Vicenta María Gabarda Galarza. A principis del curs 1934-35 es produeix el cessament de l'interí Agustín Albiach i la presa de possessió del propietari de la plaça, Juan Taverner Taverner.
Els alumnes de la nº 2 tindran quatre mestres aquest any escolar 34-35: Començarà el curs JuanTaverner, -que passarà a la núm. 1 en novembre) i el seguiran Antonio López, Francisco Perelló Lizarde y Rogelio Miragall Collado -que va morir al front republicà en 1937, amb la graduació de tinent-.
Les mestres de xiquetes de l'escola nº 2 d'aquest curs seran Vta. Maria Gabarda Galarza, -uns pocs dies, perquè passa per concurset a la nº 1-, Concepción Ibáñez
propietària Carmen Pinto Ortiz.
Com anècdota curiosa, fer notar que el 7 d'abril de 1935 -en plena Segona República- es reuneix el "Consejo Local de Primera Enseñanza", per decidir les festes escolars al poble. Malgrat el caràcter no confessional de l'ensenyament al temps que això passa, s'estableixen com festius els següents:
poble-.
les festes del poble.
Signen l'acta Juan Taverner com president; Vicenta Gabarda com secretària, a més de Vicente Aparisi -pare d'alumne- i José Peiró.

L'última reunió del Consell Local de 1er. Ensenyament la trobem datada el dia 4 d'abril de 1936. En ella "el Sr. Presidente manifestó que el objeto de la reunión era deliberar acerca de la conveniencia de crear el número de escuelas necesario para que toda la población escolar de este distrito pueda recibir la instrucción y educación edecuadas, puesto que una buena parte de este censo no ha pisado nunca la escuela primaria, y por otra parte las escuelas que hoy funcionan son insuficientes para atender a todos los escolares matriculados, resultando, por consiguiente, un tanto por ciento de analfabetismo vergonzoso. El Consejo, reunido, hizo suyas las manifestaciones del Sr. Presidente y convino con el mismo en la necesidad de atajar la incultura predominante creando el número de escuelas que se considere necesario…" Queda patent la insuficiència d'escoles per cobrir els llocs escolars de Xeresa i es creu convenient l'ampliació, la qual consistiria en afegir dues aules de pre-escolar - pàrvuls -, més 2 classes de xiquets i 2 de xiquetes, a més de les 4 existents. En total, una Escola Graduada amb 10 aules. Es demana la construcció d'un edifici que les albergue totes, per trobar-se les actuals en locals insuficients i no aptes per l'ensenyament, i acaba referint-se a proposar a l'Ajuntament la seua sol·licitud a la Direcció General "resolviendo así y para siempre este problema y sacando a la niñez de Jeresa de los denigrantes salones en los que hoy se congrega, y de los que, más tarde, pudiera reunirse, con notable quebranto de su salud y de la enseñanza."

I ja no ens assabentem de res més. És l'última acta del llibre. El següent llibre d'actes comença l'any 40, a la pàgina 27. Les vint-i-sis primeres han estat arrancades. Per precaució, per por o per vergonya. Una vegada més, se'ns ha privat de part del coneixement de la nostra història…

Ramon Navarro Bonet

BIBLIOGRAFIA.

(1) Varis autors ."Tres-cents anys en camí. L'església de Xeraco" (pàg. 13)
(2) Gabriel García Frasquet. " L'educació a La Safor. De la desaparició de la universitat de Gandia fins la segona Repùblica" (pàg. 158)
(3) Pascual Madoz. "Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar" (1845-1850 )
(4) Gabriel G. Frasquet . Obra citada (pàg. 151)
(4bis) G.G.F. Op. Cit. (pàg. 160)
(5) Acta Ajuntament de 9 maig 1926.
Acta 29 maig 1932.
* "Actes Junta Local de 1ª Enseñanza" (1932-35).

ANOTACIONS SOBRE L'ESCOLA I ELS MESTRES ABANS DE LA GUERRA Inici

Aquest article l'hem fet a partir d'entrevistes amb una bona quantitat de persones, totes elles majors. Com que fa molt de temps de les coses que ens conten, anteriors al 1940, i aquests homes i dones aleshores eren xiquets i xiquetes de poca edat, els records són difusos i de vegades poden semblar inconnexos o contradictoris. Però formen part de la memòria popular. Açò és el que ens han contat:

De la primera escola de cagons, si és que pot anomenar-se escola, que se'n recorden a Xeresa era la de Doña Paquita Mengual i era a la cambra de sa casa. Corrien els anys vint i estava situada al carrer La Verge nº 6. Les mares deixaven els xiquets i xiquetes, tots junts, a càrrec de la mestra D. Paquita i se n'anaven a treballar.
Entre les poques coses, a la cambra hi havia una pissarra i aprenien la a, la o, la u,...
La mestra cobrava, però molt poquet. Els jornals anaven molt barats i les famílies no podien gastar-se els pocs dinerets que guanyaven.
L'altra escola de cagons que es coneix, després de Doña Paquita es feia a "La Patronal" i la donava una mestra que li deien Doña Maria.
Quan les xiquetes i els xiquets eren més fadrinets, als 6 anys, anaven a l'escola de l'Ajuntament. Els xiquets anaven a l'esquerra i les xiquetes a la dreta.

L'escolarització començava als 6 anys i durava fins que podien anar a l'escola, segons les necessitats familiars; encara que devia arribar als 14 anys.
L'escola estava situada al costat de l'ajuntament. Xiquetes i xiquets anaven separats, unes a la dreta i els altres a l'esquerra. Tots els nivells hi anaven junts. Dins l'aula s'agrupaven pel seu grau de coneixements, més que per cursos o edats. Els mestres parlaven en castellà i els xiquets i xiquetes contestaven com sabien.
Les xiquetes més menudes s'asseien en bancs llargs a l'entrada; les altres en taules, deixant un corredor enmig. La mestra estava al fons, en una taula situada sobre una tarima. Les alumnes més majors ajudaven la mestra a donar lliçó a les més menudes, perquè n'eren moltes i no les podia atendre totes personalment. Quan les cridava per a preguntar-los la lliçó deien que les havia tretes a la plataforma.
Des de la classe podien anar al pati interior on estaven els serveis de l'escola, tant de xics com de xiques. De vegades, a la presó de l'ajuntament, que donava la pati, hi havia algú tancat i les xiquetes es feien por les unes a les altres amb comentaris sobre el pres.
Els mestres tenien l'habitatge dalt de l'escola. L'horari era de 9h. a 12h., i de 15h. a 17h., de dilluns a divendres. També hi anaven els dissabtes pel matí.
Els escolars no eixien per a res al carrer. Totes les hores les passaven dins de l'aula.

El 1919 el mestre era D. Enrique Blesa i la mestra D. Catalina Francia. Eren matrimoni i eren sogres de Maria la Correuera, casada amb Luis Blesa Francia, i avis d'Enrique Blesa, ja desaparegut.
Els altres fills eren Carmen, Tomàs, Salvador i Isabel. Amb els mestres, també vivia la mare de D. Catalina.
Una filla, D. Carmen, va morir als 20 anys amb la carrera de Magisteri acabada feia molt poc de temps. Aquest va ser un colp molt fort per a D. Catalina que, junt al gran nombre de xiquetes que tenia a l'escola, al voltant de 80, feia que ho passara molt malament. Tant és així que a la mínima dificultat que sorgia repetia amb una veu monòtona i amb una tonadeta característica: "Llamad a D. Enrique que me encuentro mareada", o cridava el fill: "Tomás, ven a dar lección a las niñas, que me duele la cabeza".
D. Catalina pegava a la mà amb el puntero, una vareta de dos pams que tenia per assenyalar al mapa.
Entre el material escolar, tenien un llibre que es deia Apolo i un altre anomenat Lecturas y dibujos que solien utilitzar tots els germans d'una casa. A banda, cadascuna tenia una llibreta per a treballar.
Feien dictats, corregien les faltes, llegien i feien quaderns de cal·ligrafia. De comptes no en feien molts: les quatre regles i algun problema.
Per les vesprades feien costura: brodats, calats, vainiques, voretes, etc. D'ací que a l'escola de xiques se li diguera "costura", front a la de xics que continuava dient-se "escola".
Un altre mestre del que tenim notícia és Don Paco, de Polinyà. Possiblement va estar a Xeresa pel 1920-21. Se'n va anar d'ací molt malalt i va morir de tuberculosi.
A continuació va vindre D. Adolfo, que segurament era interí. Tenia les cames tortes però li agradava dur als xiquets a l'Algepsar i corria per la muntanya amb molta agilitat. Amb diners seus comprava pa blanc i xocolata per a berenar tots.

Després de D. Catalina va vindre D. Amparo Mateo, de València, una dona baixeta i grosseta a la que li agradava anar molt ben vestida i empolsar-se la cara. No va estar molt de temps a Xeresa. Feia escola al "casino dels rics" (actualment carrer Les Danses, nº 17), a la cambra.
En anar-se'n D. Amparo va arribar D. Elisa Portero Alabau, que va estar molts anys. Amb ella feien dictats en una pissarreta individual; manava que posaren noms d'home, de dona, etc. Llegien formant un rogle al voltant de la seua taula i n'hi havia que estar atenta perquè la mestra deia qui hi havia de continuar, saltejant-ne l'ordre. També feien molts dibuixos. Per a castigar les xiquetes, les feia agenollar-se.
Si havia d'eixir de classe, col·locava una xiqueta més majoreta al seu lloc. Tenia un bastó de dos pams, al qual se li guardava molt de respecte.
Era fadrina i molt poregosa. Vivia dalt de l'escola i moltes nits es quedaven a dormir amb ella Amparo García Pavia (Amparo la Ferrera) i Emília Armengol Roselló (Emília la Randera).
Amparo, que vivia a la ferreria del barranc (carrer Alcodar nº 8), li feia la feina de casa i el menjar i menjava amb ella.
Quan volien anar al servei, li preguntaven: Doña Elisa, ¿me da permiso para ir al water? N'hi havia un retrete vell d'eixos d'abans. Al terra hi havia un forat menut per orinar, que t'esguitaves totes les cames i, al costat, un tub amb tapadora, més alt.
Si algun dia decidia d'eixir de l'escola, les avisava que portaren un tros de pa, i anaven a passejar per la muntanya. Passaven el dia al camp. Solien passejar per la Muntanyeta dels Coloms, l'Algepsar i anaven a parar al rejolar del ti Gargonio i del ti Pelegrí (germans). Jugaven al rogle i la mestra es torbava fent punt de ganxo.
Xiquets i xiquetes no eixien mai junts, el més normal era que anaren per separat un altre dia. Amparito Lacomba només recorda una vegada que coincidiren al rajolar i Pepe Quixalero li deia al mestre: Don Manuel, que m'he tragado un oso. (Volia dir un os).
Una de les raons per les que D. Elisa no deixava eixir les xiquetes al carrer era que passaven cotxes i tenia por que les xafaren; sempre tenia la porta tancada. No és que en passaren massa. Estava el cotxe passatger de Fernandet. També passaven els cabriols del ti Roig i del ti Granísol, els quals duien passatgers a Gandia. El primer era un germà del pare d'Emilio Sendra (Emilio el Roig) i l'altre era foraster, no tenia família al poble. També passaven altres carros que anaven al jornal.
Quan venia Nadal, Pasqua, juliol i agost, tancaven l'escola. Eren les vacances. Algunes xiquetes li feien regalets a la mestra, com ous, pasta, dolços i poca cosa més. Tot hi era molt car i n'hi havia molta gana. Un ou valia un quinzet i encara, algunes famílies no el podien comprar. Animals no podien permetre's el luxe de regalar-li'n. Una gallina valia un dineral; solien vendre-la per passar el Nadal.
De l'única manera que la mestra et feia algun regalet, com un conte, dos caramelets, era si primer et brindaves tu.
D. Elisa se'n va anar abans de la guerra i va morir a València, atropellada per un tramvia. Se n'havia anat de Xeresa ja prou major per jubilar-se prop de casa. Era natural del Grau de València.

Company de D. Elisa era D. Manuel Cigalat Morant, de Tavernes de la Valldigna. Degué vindre a Xeresa l'any 1922, o tal vegada abans, segons qui ens conte la versió, ocupant el lloc de D. Adolfo. Per a alguns era un gran mestre, que els hi va ensenyar tot el que sabien: llegir, escriure fer les "quatre regles" i problemes. Per a d'altres, sols s'ocupava d'ensenyar aquells que li duien la cistelleta, mentre utilitzava aquells que no li duien res per ensenyar els més menuts.
El material escolar es reduïa al "cató" i al "manuscrito". Don Manuel tenia molt mal geni. Quan pegava un crit, no ningú alçava el cap de la taula i tenia una ben guanyada fama de mestre pegador. Conten que una vegada Pedro Pla "Caminero", jugant a l'actual parc de les Oliveres va tallar una vara recta d'olivera i li la va dur al mestre per a que els pegara amb ella; i com a premi va ser l'encarregat d'estrenar-la en el seu cap.
Solia pegar a la mà i als artells dels dits. La filla i el fill de Don Manuel, que va ser advocat, rebien els mateixos esclafits que els altres i en pujaven les escales plorant.
De vegades, les mares anaven a parlar amb Don Manuel de per què pegava als xiquets. Era igual: Si no voleu que els pegue, endugueu-se'ls! Elles callaven i ja no tornaven a reclamar.
De vesprada, en acabar l'escola, algunes vegades anava a passejar a "l'escalada" de Mestre i els xiquets, en venjança per les brancades rebudes i amagant-se entre els tarongers, l'harcaven a pedrades i el feien córrer.
Una vegada havia de vindre l'arquebisbe i el mestre ensenyava la següent cançó a les xiquetes:
El alma de los niños, flor tan bella,
pretenden los impíos mancillar,
que Dios hasta su sangre dio por ella
la quieren, insensatos, apartar (arrancar).
Astutos en la escuela,
vil hazaña,
pretenden la cruel separación.
(En) Tantos españoles que hay en España
no arrancarán su fe del corazón.
Juremos y juremos
por siempre combatir
la escuela anticristiana
a Cristo Dios seguir.
(En) Tantos españoles que hay en España
a Cristo Dios seguir.

En traslladar-se D. Manuel Cigalat a Tavernes de la Valldigna, va ser substituït per D. Agustín Albiach, de Cullera. Feia escola al quarter vell i va estar poc de temps.
A continuació va vindre D. Juan Taverner Taverner, de Benigembla i Don Rogelio, de Sueca. Els dos se n'anaren en guerra per motius polítics de diferent signe: D. Juan després de guerra va ser Jefe de la Falange a Xeresa. Els cridava als xiquets: Rojos!. Don Rogelio va morir en el front lluitant per la República.
Aquest mestre estudiava o havia estudiat per a metge i, en vindre a Xeresa, el va acollir el metge D. Daniel fins que li donaren casa. Així va iniciar una relació amb la seua filla, Merceditas, també mestra. Quan va fer el trasllat de les seues pertinences, els xiquets que l'ajudaren van veure una calavera i ossos.

Es recorda també a D. Santiago, de Benimodo. Estava malalt dels pulmons i tenia una escopidora gran que omplia de seguida. Per aquest motiu, els xiquets li deien "el gargallós" o Gargallo. Es va casar amb una dona de Xeresa que li deien Carmen Fluixà.

Una altra mestra d'abans de la guerra va ser Doña Maria, d'Énguera. Feia escola a ca la senyora Consuelo, actual carrer Les Danses nos 5 i 7 (que abans era una mateixa casa). L'escola la feia dalt i es pujava per una escaleta que donava al carrer.
Després, en guerra, allí feia les classes D. Carmen Pinto Ortiz.

També en guerra, anaven a classe amb D. Ricardo, d'Algemesí, xics i xiques tots junts, al costat de l'ajuntament. Dues vesprades a la setmana, el mestre enviava les xiquetes amb D. Carmen per a fer "costura".
D. Ricardo feia dictats remarcant molt l'ús de la "g", "j", "h" i els accents. Tenia molt d'interés en l'ortografia i en fer problemes.
De vegades es posava a la porta a l'hora d'eixir i si algú portava les mans brutes de tinta, li pegava amb el "puntero". Amb ell sí que eixien al "recreo", a la part del barranc.
De D. Ricardo diuen que passava més fam que un mestre d'escola i en els dictats sempre anomenava coses de menjar. El pare de José Albors "el Pintor" del Ravalet li portava tàrrec i flor de taronger per a fumar.
D. Ricardo era roig i feia classe particular dalt de casa Castellà pagant un duro al mes. Una altra font d'ingressos que tenia era la confecció de "llibretes". Les feia d'un paper groc que tallava i després enganxava amb unes xinxetes o enquadernadors. El paper era molt porós i absorbent i provocava una bona quantitat de borrons i taques de tinta. Malgrat açò, solia dir: "Quan s'acabe la guerra diran que D. Ricardo s'ha fet revolucionari per a matar tots els que feien negoci".
Després de la guerra se'n va anar a Tavernes de la Valldigna i va deixar de ser roig. Conten que sabia fer molt bé el "paperot".
D. Carmen tenia les xiquetes i D. Ricardo tenia els xiquets i xiquetes més majors.
També va ser companya de D. Ricardo un breu espai de temps, durant la guerra, Doña Tàrsila (o Tasita segons altres). Ben prompte s'enemistaren, arribant al punt que D. Ricardo l'anomenava en els seus dictats (pareix que dictava allò que l'obsessionava: el menjar i la mestra). Es posaren a males per una gallina de les que els mestres tenien en un hort tancat.

D. Vicenta Gabarda Galarza, de Xeraco, vinguda també abans de la guerra, era filla d'un mestre. Son pare es va casar amb una dona que tenia com a criada a casa i va tindre dos fills: Carlos i Jesús. Després va enviudar i es va casar amb una dona castellana, del poble on estava destinat, que seria la mare de D. Vicenta, Rosa i Teresa.
Aquesta mestra tenia merescuda fama de severa en el tracte i estricta en la feina i algunes xiquetes les posava a la porta de l'escola amb el llibre a les mans. Quan li van fer l'homenatge les ex-alumnes, algunes no van voler anar-hi.
De la plataforma o tarima que n'hi havia va manar fer taules. En van eixir quatre per a quatre xiquetes cadascuna. Per a netejar les taques de tinta de les taules, de tant en tant ordenava a les xiquetes que les rasparen amb paper de vidre.
En guerra va estar a Bellreguard i en acabar-se va tornar a Xeresa.
Durant el temps que van coincidir D. Carmen Pinto i D. Vicenta Gabarda, les relacions entre elles no van ser gens bones degut a les seues diferents tendències polítiques.

Al llarg de tota aquesta època, els xiquets portaven als mestres productes del camp que eren acceptats amb gust. Al corral, o pati intern, de l'escola n'hi havia gallines i pollastres.

Mestres que feien classes particulars.

No tots els que feien classes particulars eren mestres. Un d'ells era D. Luzgardo. Aquest home havia estat secretari de l'ajuntament de Xeresa, però va caure malalt i no podia atendre correctament la secretaria i el van acomiadar. Aleshores no n'hi havia baixes laborals ni subsidis. Qui no treballava no cobrava.
Li van donar casa a la plaça, on hui és la carnisseria. Eixa casa era propietat de l'esglèsia. L'havien deixada unes germanes fadrines, les "Poblanes" (de la Pobla Llarga). Però eixa és una altra història.
D. Luzgardo era de la província d'Alacant, tal vegada de Cocentaina. La seua dona es deia doña Emília.
Per sobreviure donava classes particulars al casino dels rics, dalt a la cambra. Els alumnes, naturalment, eren fills de les famílies benestants del poble. A més, el feien ben assortit de productes del camp. La dona i les filles feien espardenyes per vendre-les.
Tenia una cunyada a Cocentaina que treballava a Telefònica i va buscar feina als seus fills i filles. Les filles es deien Emília i Ángeles; les dues aconseguiren treball a telèfons. Els fills es deien Luzgardo (Lusgardito) i Augusto.
Abans de la guerra també feia classes particulars D. Tomàs. Era un rector natural de Xeresa que havia estat a Gaianes i a Orba, però ja no exercia, tal vegada per motius de salut o d'edat. Cobrava 2 quinzets al mes i també era dels que repartia prou vara.
Passejava per Xeresa vestit de sotana i, de tant en tant, feia missa. Sa casa estava al costat de la casa abadia, a la plaça.
Quan beneïren el cementeri nou (1920) acompanyava el rector titular, D. José Bernardo. Pocs dies després va ser enterrat ell, sent el tercer en ocupar el nou recinte, després d'Hilària Liñana i de Càndida Aparisi.

Menció especial mereixen les "Damas Blancas de la República". Aquestes eren dones "que sabien de lletra" i ensenyaven les que sabien poc i ja tenien una certa edat. Començaren al casino republicà
o quarter vell, que també era escola. Després passaren al casino de la tia Consolació, o de Casimiro. Les classes eren nocturnes i gratuïtes. Algunes de les "Damas Blancas" eren Filomena Vitoria, Carmen Alberola, Carmen Gorrita la Fustera, Rosa Peiró Lacomba i Mercedes Castejón, dona de D. Daniel Izquierdo. Possiblement també pertanyien a aquesta associació Carmen Armengol Roselló (Carmen la Randera), Dolores Alberola i Consuelo Pellicer Roselló (Consuelo la Calorina). Aquesta va ser una experiència pionera en l'educació de persones adultes, impulsada pels ideals republicans que proclamaven la necessitat d'instrucció personal per a evitar la manipulació per part dels cacics.

Vicent Puig Daviu i Vicent Serra Mascarell

Inici

De dalt cap avall i d'esquerra a dreta:
Fila 1: 1.- Paco Marqués, 2.- Federico Serralta, 3.- Alfredo Perelló, 4.- José Caballero Sastre "Manyo" 5.- Eusebio Hernández, 6.- Felipe Vivanco Grau, 7.- Vicente Castelló Salvat "Calamau" 8.- Pepe Armengol Liñana "Randero" 9.- ¿?
Fila 2: 1.- Paquito "Bajoc", d'Oliva, 2.- ?, 3.- Antonio Velló Castellà, 4.- Tormos, "de la Creueta" 5.- ?, 6.- ?, 7.- Vicente Aparisi "el Visco" 8.- Vicente Aparisi "de la Botigueta" 9.- ? 10.- Vicente Serralta.
Fila 3: 1.- Vicente Roselló Aparisi "Anita" 2.- Vicente Bou Serralta "el Tècnic" 3.- Vicente Ferragud Caballero, 4.- ?, 5.- Emilio Mascarell "el Rajoler" 6.- el mestre D. Juan Taverner Taverner, 7.- José Albors, 8.- Vicente Arlandis Ferrer "Catina" 9.- Alberto Aparisi, 10.- Emilio Sebastià "Capot" 11.- Paco Ribes
Fila 4: 1.- Rafael Miralles "el Trinqueter" 2.- Vicente Moscardó, 3.- Antonio Castelló Ferragud 4.- Tomás Castelló "de Rosa" 5 Fernando Blanquer "Serreta" 6.- Paco Fluixà Cardona 7.- Bernardino Arlandis "Catina" 8.- Salvador Velló Roselló "Castellà" 9.- Emilio Arlandis Ferrer "Catina" 10.- Pepe Gomar Bañuls "Garnaxeta" 11.- ? 12.- ?

Tornar