EDITORIAL Inici

Quan publicàrem el número tres de "La Cisterna", dedicat al barranc, se'ns varen quedar alguns articles per traure. Penseu que una revista com la nostra adapta el número de pàgines al pressupost de cada tirada. Això ens va obligar a "tallar", com bonament creguérem, per haver d'ajustar-la.

Així, advertírem al seu dia, sobre la publicació que ara teniu entre mans. Tot i que no és exclusiu del tema que diguem, recull la resta de treballs que el nostre Centre ha elaborat sobre el barranc. Arrodonint els aspectes relacionats amb les obres de condicionament, amb les "passaes" creades al seu voltant: pluges històriques i barrancades.

Potser resulte a primera vista, un tema un tant formal per no dir tediós, però ens hem proposat complementar aquelles pàgines que ja li havíem dedicat, amb aquestes, deixant l'assumpte el més lligat possible.

Per últim, donar esment sobre el probable origen d'un dels noms del barranc: Calafat. Aquesta denominació fa referència a l'ofici de calafatar, feina que consistix en posar bova o estopa entre les posts o taules d'una embarcació menor de fusta.

De bova, nosaltres en teníem molta, fins fa uns anys el barranc n'estava reblit. D'aigua també. Per tant, no seria estrany que en temps antic haguera algun calafat o calafatador al poble. Dedicant-se a construir o reparar les barques que s'emprarien per recórrer la marjal quan aquesta estava inundada. Cavanilles (1795), fa referència al trànsit de barquetes que solcaven la llacuna marjalenca formada a l'hivern.

El barranc proporcionaria la matèria primera, bova, a més d'un camí d'aigua per arribar a la marjal, rebost de peix i cacera en altre temps. I d'allí naixeria calafat, morisc o cristià vell, de qui ha perdurat l'ofici per batejar el lloc on degué feinejar.

PER XERESA I FENT CAMI Inici

ITINERARI 5.

Xeresa-"Terra Roja" ( Els Plans )

- Xeresa.

DURADA APROX.: 1h 30m./ 2h.

* Una eixida de parella *

Per la part alta del passeig, després del que era un antic pont, al costat d'on estava situat l'anterior "Quartel" -molt abans, a l'Edat Mitjana, casa pairal d'un dels "senyors de Xeresa i Alcodar"- trobareu una font pública de principis de segle, a mà dreta. Convindria, encara que no tingau set, de fer uns glopets; beureu una de les poques aigües no contaminades encara per nitrats ni per nitrits, de La Safor. I després ja no en trobareu, d'aigua, fins quasi el final del trajecte, a una altra font semblant, al costat d'un altre pont, aquest de construcció recent, per creuar el barranc, i apropar-se, si més no, a la casa de la Cultura i al parc de les Oliveres.

No avancem en el temps i en l'espai, però, i comencem pel principi. Estàvem en que fóra convenient beure en encetar l'itinerari, o omplir un poc la cantimplora o una botelleta de plàstic, que ara estan molt a la moda. Enfilarem, tot seguit, cap el Calvari, per l'avinguda que forma el cobert barranc de Calafat o de La Martina, vorejada, de tant en tant, per falses acàcies, i que acaba amb la visió del barranc primitiu, protegit amb una barana de ferro. A la dreta, veureu una xicoteta zona verda d'oliveres i rosers, i una ermiteta: la de la Santíssima Trinitat. Si fa sol, possiblement hi haurà també una petita colla de velletes i vellets, que n'aprofiten els rajos -o l'ombra, segons l'estació de l'any-. A l'esquerre, abans d'entrar al Calvari, paga la pena de fixar-s'hi: un garrofer centenari, ara mig espentolat, en el qual han jugat tots els xiquets del poble, des de fa generacions. És tot un símbol. Conservat, no se sap ben bé perquè, quan tantes altres coses, vàries vegades centenàries, han desaparegut: cisterna àrab, alguna que altra porta d'entrada, restes de muralles, etc. Ai, la "civilització" i les reformes urbanístiques! Som a principi del segle XXI. El passat segle va viure molts invents i massa desgavells. Què li anem a fer!

Continuant el camí -costat esquerre del barranc- podríeu entretenir-se ficant el nas a les rajoletes pintades de les distintes estacions del Calvari, o llegint els noms de les piadoses persones, carrers i famílies que n'han fet donació o sufragi. Podríeu fer atenció als exemplars de xiprer i als pocs que hi ha de roure valencià. O buscar caragols o espàrrecs, o ... Cal, però, no entretenir-se massa i seguir avant. Estem, encara, a l'inici de l'itinerari, i ens hem marcat un temps.

Després de la creu final, -ara estem xafant el que es coneix com "Camí de la Font del Molí"- i amb tarongerar tancat amb "seranda", a dues bandes -propietat de la mateixa família- trobarem el "xalet de Perelló", amalgama de construccions i d'espècies vegetals i animals diverses, que defineix perfectament, alhora, el lloc d'estiueig d'un antic terratinent i un actual propietari agrícola mediterrani.

(Portem de 15 a 25 minuts, depenent de les parades).

Fins ara, la passejada ha estat suau. És en arribar un poc més avant, abans de creuar l'autopista, quan comença el nostre "particular" calvari. A mà esquerra, trobareu un camí de ciment, ample, costerut, vorejat per la dreta de mimoses i autopista. Preneu alé i pugeu-lo amb calma. Les corbes de nivell les "travessarem" perpen-dicularment. I són abundants i molt pròximes, si teniu un plànol a l'abast.

No us gireu, feu-me cas. Mireu el ciment, els vostres peus. No feu atenció als sorolls: són cotxes que circulen per l'autopista. Vigileu els batecs del cor. Això sí importa. I continueu, malgrat el pes de les cames!

(Ja som als 30/45 minuts)

Més avant, just després de pujar uns escalons, i al moment que travesseu una canal de rec, el ciment s'haurà transformat en terra, argila i pedres. Si heu tingut temps de llegir, se n'adonareu de seguida del que us espera: un senderol "cap amunt", quasi en línia recta, difícil de pujar, complicat per les petjades de les motos "muntanyenques".

Quan esteu quasi al costat d'un respirall d'aigua, podreu triar entre dos camins: un, planet, pren la direcció de la mar; l'altre, quasi en línia recta, ens permet accedir ràpidament més amunt, just al costat dels túnels de l'autopista sota la Penya Roja. Ara sí, gireu-se. Preneu esma i contempleu el paisatge. No us el descric. Descobriu-lo! Només dir-vos que, en un dia clar, a més de la mar, divisareu fins el cap de Cullera.

Ara sols cal caminar en direcció a la mar. La senda s'eixampla per moments, i ja no és tan empinada. Aprofita grans pedres menys a més planes; de vegades trobeu un marge fet per l'home. Ja segueix -i respecta- l'orografia del terreny. És una senda feta amb seny, no un senderol "matacors", com fins aleshores. I és que es tracta d'un camí

antic, aprofitat des de segles, conegut al terreny com la "vereda dels Vinaders" o més modernament com la "Senda dels Burros". L'origen de tots dos noms caldria investigar-lo. Ho deixarem per una altra ocasió.

Si arribeu més enllà, vora uns quants pins no cremats pels darrers incendis, convé fer una altra ullada al paisatge. I si porteu càmera, un record en forma d'imatge no aniria malament.

Si esteu cansats, fatigats, no us ve de gana, sentiu calor, ja en teniu prou, es sentiu satisfets o es fa de nit -qualsevol circumstància pot ser un "atenuant"-, podeu devallar per on heu pujat. Un altre dia, més!

Per aquells que voleu continuar tot l'itinerari, seguiu la senda, la qual gira a la dreta, i què es fa més estreta, més ampla o més empinada, d'acord amb el terreny, i arribareu a la "Terra Roja" (començament dels Plans ). De seguida, veureu el perquè dels topònims. I arribareu tot seguit a uns pins, a hores d'ara tres -si no s'han cremat ja-. Allí continua la senda cap a Marxuquera, a la dreta. Seguint l'itinerari previst, cal desviar-se cap a l'esquerre. La part més difícil està feta.

Convindria, per si no en sou coneixedors ni "habituals" de la muntanya, fer esment d'aquelles espècies vegetals que anàveu trobant al pas. Allò que punxava, eren argelages. I n'hi ha a dojo! Aquesta planta mediterrània es reprodueix ràpidament després d'un incendi, o quan la muntanya no es cuida. De lluny, quan floreix -groc de la flor i verd de la planta-, dóna lloc a un espectacle meravellós. Les heu "tastades" de prop, però, si no veníeu amb la roba apropiada. N'haureu vist d'altres diferents, no tan "ofensives". No s'heu fixat - si anàveu mirant on posaveu els peus-, unes floretes morades, molt vistoses, d'una planteta menuda? És la santaula. Diuen que si poses la tija i les fulles d'eixa planteta, amb aigua, al seré, i beus el líquid resultant, és un remei infal.lible per recuperar les ganes de menjar. ( El gust és amarguíssim. Us ho dic de debò, i amb "coneixement de causa", perquè l'he provada, a la meua infància. Els resultats són sorprenents, a la llarga ). Trobareu, també, altres plantes, unes aromàtiques i remeieres: romer, timonet -quantes virtuts té, consulteu una enciclopèdia!-, rabet de gat... Altres, no: matagall (atenció a no confondre amb el romer), i algun exemplar de falzia roja (falguera prou comú als llocs humits), o de bàbol, espècie lil.liàcia que coneixereu de seguida per la presència vistosa de les flors.

(Abans de la disquisició "herborística i floral", érem a la "Terra Roja", sota els pins, als Plans. Ha passat un quart d'hora més, anant de pressa. Som als 45m./60 minuts de l'eixida).

Ara, si no esteu massa atabalats per la visió anterior del paisatge, prepareu-vos per veure les pedres de més estranya factura, escolpides pels vents i les pluges: capritxoses, amb arestes vives, còncaves, punxoses, convexes, foradades... Un amic meu, en paraules de son pare, les defineix perfectament: "Han estat 'pastades' per Déu amb els dits i amb els peus". I moltes d'aquestes roques han servit de marges, ara desfets, de bancals de garrofers -rebrotats i esquifits-, que anireu trobant, trencant cap a l'esquerra, exactament sota els tres pins, deixant la senda de Marxuquera, i "endevinant" qualsevol senderol, marcat per ramats de cabres o petjades de caçadors. Podeu caminar per allà on es sentiu més còmodes, sempre tenint a l'esquerra el penyal més alt -dalt de Xeresa-. Tot el camí és pla. De seguida veureu uns quants pobles de la part Sud-Oest de la Safor, complicats de reconéixer, si no s'està molt avessat.

Caminant pel Pla, a més de pedres singulars "plantades" en terra roja, podreu veure les mates més grans de timonet que mai no heu imaginat. I, a més a més, en època apropiada, trobar algun que altre "esclata-sang" / "rovelló". Continueu caminant...

Arribem, planet-planet entre dos tossals, a un altre indret de pins -pocs-. Estiu sí, estiu no, han patit un incendi. Ara, els pinatells dels voltant, encara per sota l'altra vegetació, ens mostren la saviesa de la "mare terra": una regeneració natural i continuada, si el foc -o l'home- no intervé.

Uns moments abans, un absolut silenci ens ha sorprés. Fins i tot, ens ha desconcertat. Estem a un altre món. I continuem en ell. Muntanyes, cel, pedres, terra, poca vegetació... Ni un soroll "civilitzat". Només el zum-zum dels insectes, algun que altre animalet que vola, corre i s'amaga, brunzir d'abelles... Potser les esquelles d'un ramat d'ovelles o de cabres... Ni els batecs de "màquinària" que deixa sentir -de vegades- el nostre cos. Els hem abandonat fa una estona... Tot és tranquilitat, solitud, pau... Respireu profundament... Deixeu anar, lliures, tots els sentits... De sobte, alguna pedra ens ha pres el cor... Agafeu-la, si voleu baixar més carregats! És l'hora de fer un traguet, si no l'heu fet abans, de descansar una mica, de recrear-se i gaudir d'allò que tenim a l'abast... Si camineu sols, simplement de la natura. Si camineu acompanyats, d'aquella altra espècie de la qual la natura ens va fer còmplices, allà pels principis dels temps…

I enfilem cap l'esquerre -altra vegada!- fins arribar al motlló de terme. Dirigint-nos al barranc -es veu tot de seguida-, escoltarem altra vegada el soroll, ara dels cotxes que circulen per la N-332. O del tren València-Gandia. I veurem de seguida la mar, altra vegada; i els marjals. Podrem començar a baixar per la senda del barranc de "Campanero".

( Ara ja no sé si anem pels "X" minuts o per "Y". Quin embolic! Ací voldria jo veure a Einstein i la seua fòrmula! Tot dependrà del temps que ens hem "entretingut" amb "l’acompanyament". Si fem camí i volem seguir l'itinerari, allò de "gaudir amb/de l'altra espècie" ho podríem deixar per una segona vegada de "fer" l'itinerari. Sense "contratemps", marxant normalment, han passat 60/75 minuts des de l'eixida).

El senderol no és massa bo, ni està molt "marcat", entre pedres, terra i vegetació. En principi, discorreix aprofitant el desnivell del barranc. Això és una "pista". Moltes vegades, és el mateix sòl del barranc, d'altres es desplaça cap a l'esquerre del que havia de ser el corrent de les aigües pluvials. Si no us "resulta" l'esquerra, podreu baixar per la "dreta". L'important, ara, és devallar, tenint molta cura d'on posem els peus. Feu atenció, sobretot, al lloc dels peus! I a l'equilibri del cos, si aneu de pressa!

Una última ullada al que teniu de front, al lluny, no aniria malament. I si sou fumadors, un cigarret mentre seieu -fent un altre curt descans- a una pedra plana, tampoc.

Aviat veureu "marques" d'allò que la gent anomena "camp". Minibancalets abandonats amb algun garroferet que rebrosta, intents de repoblació, baladres indicant aigua. De seguida, bancals de tarongers. I després de creuar un tub de reg donant a una basseta rosa, només cal seguir un camí de terra i pedres soltes en principi, i d'asfalt després -vorejat sempre de tarongers i de tant en tant per canyars i figueres- per arribar altra vegada al poble, a l'altre extrem, al camí Gandia, per anar-vos-en a casa -si hi habiteu al poble-, o a buscar el cotxe allà on el tingau aparcat -si sou de fora-.

( Des que heu reiniciat la marxa, al costat del molló, han passat al voltant de 30 minuts, possiblement menys -o més-. Tot depén de la rapidesa de les cames. I d'allò de "gaudir de la natura de l'acompanyant/a"!

I ara, podrem tornar al començament: Beure a una altra font pública, molt semblant a la del principi de l'eixida, enfront del "PUB JRD" -o fer una consumició dintre, si així us abelleix, en un ambient fresquet, encara que no massa tranquil, segons l'hora- o a la terrassa al costat de la font- abans de creuar un mig-pont/carrer que, travessant el conduït barranc de Calafat -o de la Martina- us portaria a la Casa de la Cultura o al Parc de les Oliveres. Jo, personalment, recomane les dues coses. La primera, per les sorpreses que podreu trobar-hi; la segona, per contemplar, espaterrats i sorpresos, oliveres mil.lenàries.

Ramon Navarro

GALERIA DE LA FONT DEL MOLÍ Inici

(Galeria). Xeresa (La Safor)

INTRODUCCIÓ.- Se suposa que l'Espeleologia és la ciència que tracta de l'estudi de les cavernes, (cavitats de distinta grandària i, per suposat, d'origen natural), en els seus diferents aspectes: geològics, de formació o gènesi, tectònica, hidrologia, biologia, etc.

Açò és cert, però l'estudi de las cavitats artificials, fabricades per l'home, ens demostra que si bé les coves, avencs i grutes naturals, es compten per milions, les artificials no es queden darrere. Entre aquestes últimes tenim les coves habitació o coves domicili, (Bocairent, Bétera, Paterna, Sacromonte de Granada etc.), pous per a l'extracció d'aigua, (qualsevol dels de Xeresa).

Un cas molt interessant és el redescobriment, després de moltíssims anys d'oblit, de las grans galeries d'origen romà, excavades al subsòl de la ciutat de Tarragona buscant l'apreciada aigua dolça en l'antiguitat i que, casualment, igual que al motor de Cano (Xeresa) va trobar una impressionant i enorme sala subterrània, amb llac d'aigua dolça inclòs.

També hi existeixen les galeries per a la cria de xampinyons, explotacions mineres, algunes de les quals es troben amb enormes cavitats naturals sense eixida a l'exterior; altres, ja abandonades, representen passadissos desconeguts que inviten a l'aventura i exploració, (Mina 1 i 11 de Xeraco, Mina de l'Or de Xeresa, Mina de Ferro de Xeresa, generalment excavacions artificials sobre fractures d'origen natural).

Un altre tipus de cavitats artificials, són alguns búnquers, refugis i similars i galeries antigues en los cascs vells de algunes ciutats històriques. Està posant-se de moda realitzar visites controlades a distints col.lectors urbans de grans urbs, (Londres, París, etc.), diguem-los "CLAVEGUERES" o "ALBELLONS".

Encara que n'hi ha més tipus de cavitats artificials, acabarem per ressenyar les excavacions realitzades en galeria sobre fonts naturals i els seus hipotètics cursos subterranis per aconseguir que continuen subministrant el preat líquid, fins i tot en èpoques de sequera. Tal és el cas de la Font de Les Galeries de Ròtova, Font de la Reprimala i Font de La Safor en Vilallonga, Font de l'Ull de Xeraco, Font de la Pila de Xeresa, i per descomptat la FONT DEL MOLÍ de Xeresa, que amb els seus 426 metres de recorregut és la més gran de las galeries excavades en una font de La Safor, i objecte d'aquest treball.

SITUACIÓ. Al terme municipal de Xeresa, a la vora del barranc de Calafat en la vessant Sud o dreta, i entre el Racó Tabal i la partida d'El Molí.

APROXIMACIÓ- Eixint de la població de Xeresa, avançant pel "Calvari" en direcció Oest un quilòmetre, arribarem al Molí. Allí, entre dues basses, hi ha una conducció d'aigua que, en direcció Est, discorre al descobert, mentre que en direcció Oest es troba coberta. Seguint la part coberta uns tres-cents metres, arribarem a una caseta amb porta metàl.lica, tancada amb clau o cadenat, que representa l'inici de la galeria de la Font del Molí. Aquesta font pertany a la Comunitat de Regants del Molí; per això, per visitar-la és necessari tenir permís i la clau de la porta de la galeria.

Una altra forma d'arribar fins l'entrada, es eixir des del Llavador de Xeresa, seguint la conducció d'aigua en direcció Oest, fins la mateixa entrada de la galeria.

CARTOGRAFIA Y COORDENADES U.T.M..-

Full S.G.E. ALZIRA (770-771), E = 1: 50.000, 1975, 4ª edició, 1983.

Coordenades U.T.M.

X = 739.770

Y = 4.321.120

Z = 80 msnm.

DESCRIPCIÓ.- La boca està tancada amb una porta metàl.lica de 1,20 x 0,6 m., per la que s'entra a una estreta galeria d'aproximadament 370 metres de llarga, por una amplària de 0,6 a 0,8 metres, sent més variable l'altura , els valors de la qual estan compresos entre 1,5 i 2 metres.

La primera part del recorregut és incòmoda, ja que el sostre és de poca altura i la galeria més estreta en haver-se revestit les parets amb blocs que li confereixen més robustesa i impedeixen l'enfonsament de les parets, sobre tot en època de crescudes o fortes pluges (S'ha donat el cas d'arrancament de la porta per la força de l'aigua, que en algunes crescudes, ha ocupat totalment el volum de l'última zona de la galeria).

Després d'aquesta zona, la galeria s'eixampla fins als 0,8 metres, però continua amb el sostre quelcom baix, cosa que ens fa avançar, sobre tot als més alts, un poc ajupits, i després d'un centenar de metres ja ens veiem obligats a descansar o avançar més ràpidament amb la finalitat d'acabar aquest incòmode recorregut.

Al llarg de la galeria podem observar onze pous respiradors, que s'eleven sobre ella fins a l'exterior, on una gran llosa d'obra a cada respirall cobreix l'eixida per tal d'evitar la caiguda accidental de persones. Per dos dels respiralls, que no arriben als 15 metres de profunditat des de l'exterior, descendeixen alguns manolls d'arrels fins la base de la galeria, introduint-se en l'aigua que corre por ella. Fins a tres metres de distància de l'aigua baixen tres arrels cilíndriques amb un diàmetre aproximat de 4 cm., per a des d'eixa altura convertir-se en un parell de dotzenes d'arrels d'un diàmetre de 0,5 cm. o menor. En tots els pous i en alguns trams de la galeria, s'aprecia la formació de colades parietals, estalactites menudes del tipus macarroni, de color preferentment blanc calcita, o quasi transparent, i petits ensulsiments en las parets, sobretot als trams amb major proporció de margues.

Quasi al final de la galeria s’obri l'únic pou respirador, que roman obert a l'exterior; és, ensems, el més perillós (veritablement perillós). Té una caiguda, des de la boca fins a l'aigua, de 31 metros, sent la boca circular de 1,8 metres de diàmetre i amb una paret recoberta de blocs de roca ben col.locats, que protegeixen aquest tram de possibles ensulsides. Als sis metres de profunditat, el desastre; entre els sis i els 10/11 metres de profunditat, les aportacions d'aigua residual han provocat un tremend afonament, creant una cavitat de forma esfèrica d'uns 5 metres de diàmetre, limitada en les seues parets sense terra, per blocs inestables a punt de caure al més mínim fregament. Si algun dia algú ha de baixar per aquest lloc tan perillós, ningú no haurà de jugar a la part superior ni refregarà la corda contra les parets del pou mentre el qui descendeix no haja eixit de la vertical i buscat refugi dins de la base de la galeria, ja que si cau un pedra o roca colpejarà el cap del que baixa.

El cas és que el fort goteig que continua produint-se en aquest pou, i que és la causa de tanta destrossa, ha anat depositant en la part inferior de les parets capa sobre capa de calcita, fins al punt que a 27 metres de profunditat, en la connexió amb la galeria, el diàmetre del pou és de tan sols 0,55m.

A l'exterior de la galeria, pocs metres més endavant del pou de 31 m., s'obri un altre pou, que es va pretendre convertir en respirall sense aconseguir-ho, en arribar definitivament al brollador de la Font del Molí; aquest pou quasi sempre conté

abundant aigua, sobreeixint en època de pluges. Poc abans d'arribar al brollador de la Font, situat en una galeria sala, prou més espaiosa i alta que la resta de la galeria, molt prop ja del llit del barranc de Mondúver, a escassos metres per davall del mateix, es troba el major afonament sofrit per aquesta llarga galeria, afonament de prou importància, i que convé que siga arreglat, ja que es troba precisament a la zona de major degoteig i major quantitat d'aportacions d'aigua, en forma d'enormes dolls, que en cas de no arreglar-se pot acabar tapant l'eixida natural d'aigua per la boca de la conducció, eixint l'aigua a través de fissures existents al llit del barranc. De fet, ja es va observar en una ocasió, després d'intenses pluges, l'entrada d'aigua des del llit del Barranc a l'interior de la cavitat. En una altra ocasió es va observar una surgència estranya al llit del Barranc, just pel costat en què haguera de trobar-se el brollador de la Font; en entrar a veure que passava, es va comprovar que un afonament al final de la galeria havia fet apujar el nivell de l'aigua en eixe sector, eixint aquesta a l'exterior per un clivell.

GÈNESI.- Cavitat artificial. Vulgarment "PIC I PALA".

ESPELEOMETRIA.-

Recorregut total de 426 metres.

Desnivell entre surgència i boca d'eixida a l'exterior, uns 10 metres escassos.

GEOLOGIA.- La galeria ha sigut excavada en terrenys formats per dolomies amb passades arenoses del Coniaciense, (Senoniense Inferior), del Cretaci Superior, sobretot a la zona d'entrada a la galeria, (porta). La part final, ja prop de la surgència pròpiament dita, està formada per calcàries llacunars, margues i sauló o marés ("arenisca" en castellà) del Cretaci Inferior (fàcies Weald).Tot això, provoca que aqueixa zona siga més propícia als afonaments de les parets i sostre de la galeria.

Tomás Fernando Castelló Ferragud.

BARRANCADES A XERESA Inici

1901

Per l’època de Sant Miquel de l’any 1901 va fer una gran barrancada. L'aigua se'n va eixir del barranc perquè un garrofer es va enganxar al pont de Baix, i portava tanta força que va arrancar la porta de la casa que hi havia entre on hui està el bar de "Menxor" i la casa cantonera. L'aigua va travessar per tota la casa, i per darrere va tornar al barranc, emportant-se un porc. A casa Donís, enfront d'on hui està "Bancaixa", també va arrancar les portes i es va emportar un burro.

Anys 30

Aproximadament en 1935, després d'una gran ploguda, el carrer Les Danses no donava abast a l'aigua que baixava i a l'altura de casa Tomàs Gorrita l'aigua es va encarar cap a la plaça i va inundar algunes cases.

1946

Al 1946 va ploure molt en octubre i novembre i va fer una gran regolfà, el camí del Mareny estava inundat almenys seixanta centímetres.

Un dia mon tio Vicent "de Mahiques", que treballava i comerciava amb taronges, li va preguntar a mon pare si volia anar a carregar mandarines al Mareny amb el carro i mon pare va acceptar.

Era a primers de desembre i mon pare i quatre o cinc dones més se n'anaren amb el carro. Era tot aigua i sols es podia guiar per unes herbes altes que hi havia a la vora del camí; això els lliurava de caure dins dels camps d'arròs on l'aigua eixos dies tenia un nivell de metre i mig. Quan tornaven, a poqueta nit, i ja estaven a prop de la via del tren, més amunt d'on estan hui les granges, es creuaren amb un camió que baixava a poca velocitat i mon pare va baixar del carro i va agarrar l'haca del cap per a que anara arrimant-se a poc a poc a la vora del camí, però el pas era estret i tant es va arrimar que la roda va fallar i el carro i les dones van parar dins l'aigua.

Mon pare no va caure, però va haver de tirar-se a l'aigua per traure primer a les dones i després a l'haca que també havia caigut.

El sobresalt va ser molt gran, ja que a més de mullats arribaren a casa completament gelats, perquè a les dates en les que es trobaven ja feia prou de fred.

1951

El dia 2 d'agost ( eixe dia es casava Alfredo "Minxa") de 1951 a les tres de la vesprada, quan estava treballant a "la Servana", el temps va començar a fer-se negre i a les quatre va començar a ploure. Va estar plovent fort durant més de dues hores . Moltes persones es van vore apurades tant per l'aigua que va ploure com pel vent que va fer. La tempesta va arrancar vàries figueres del poble. Una d'elles on estàvem treballant, encara que la vam tornar a plantar i no es va recuperar. Un home de Xeraco va morir per un llamp.

1955

Abans, les festes de Santa Cecília es celebraven el dia que tocava; per això recorde que la vespra, el dia 21 de novembre de l'any 1955, va estar tot el dia plovent i l'endemà, el dia de la Patrona, es va fer tan negre que pareixia de nit. Finalment va ploure a cànters. Estava al "Casino Musical" i allí estava la Banda de Música esperant que parara de ploure, però no va parar en tot el dia i la Banda no va poder fer el passacarrer perquè seguia plovent.

Jo dormia a una habitació a la part del corral coberta sols per l'encanyissat i les teules que els gats havien mogut; per això es plovia dins de l'habitació i per no mullar-me vaig haver de canviar el llit de lloc.

El dia 23 anàrem de boda: es casaren Paco "Daviu" i Maria "la Cabrera" és a dir, Francisco Martí i Maria Ferragud; però no va parar de ploure. El convit el van fer al carrer Lluís Aparisi a la casa on ells han viscut, i on encara viu la viuda. Des de l'església fins allí ens vàrem remullar i com havia plogut tant el dia anterior, els carrers, encara sense asfaltar, estaven desbarrancats.

Els novençans se n'anaren eixe dia de viatge i quan tornaren ens contaren que per Tavernes de la Valldigna es passava molt mal: la carretera tenia troncs i fang.

El dia 24 encara va ploure un poc i seguia nuvolós, va fer una de les regolfades més grans que he conegut : l'aigua, al Sindicat, va arribar molt amunt, i a la Creueta tapava les vies del tren.

1997

El 18 de juny de 1997 la "barrancà" baixava amb tanta força que feia por, l'aigua anava per dalt dels rastrells, però la mateixa força la conduïa, carrer avall, i anava a caure al barranc per on està

la portella del Bar Nou que aleshores encara no estava cobert. Els homes que s'ajunten a fer la xarradeta on estava el Pont de Baix comenten que ara, en tapar la part de baix del barranc i fer el passeig nou, han alçat el carrer i han posat escalons, per això, en les pròximes plogudes fortes hi haurà de tindre present que eixa aigua que queia al barranc anirà pel carrer Alcodar cap als quatre cantons.

Francisco Bou

DE BARRANCADES PONTS I GARROFERS Inici

Ni cal dir que la "gota freda", que tant de mal recordem que ha fet per les nostres comarques, no és un esdeveniment recent en el temps. Setembre o octubre, de vegades ens han presentat la natura plena de força, indomtable i imprevisible. Una natura que any rere any, des del principi de la memòria, ha traçat els seus camins entre nosaltres, per les nostres terres. L'home ha jugat unes voltes a acomodar-se a ella, respectant la seua llibertat, però d'altres ha intentat d'ajustar-se-la a la seua conveniència interferint el seu decurs.

A Xeresa, a les acaballes de l'estiu o amb la tardor, l'aigua de pluja de les muntanyes ha vingut a visitar-nos cada any "Ara ja no plou com abans", han comentat de vegades els nostres vells i ha escollit el camí per poder complir el desig d'aplegar a la mar. Els primers xeresans cercaren eixa companyia intermitent de l'aigua, que els bastava, i a la vora del seu llit el barranc erigiren la seua llar. Primer a una banda i més tard a l'altra, va anar creixent el poble, però va aplegar el dia que no van conformar-se a travessar el barranc sols quan era eixut i van alçar un pont i un altre, que els permeteren creuar d'una part a l'altra, fins i tot els dies d'avinguda d'aigua.

L'aigua, però, no ha baixat de les muntanyes sempre sola. Sovint ho ha fet amb la companyia de pedres menudes, mitjanes i grans, també de branques de totes les mides i, fins i tot, de tot un arbre, com ara és el cas d'un garrofer sencer, entre d'altres viatgers. Ningú no ha sabut mai predir el volum de l'aigua i de tot l'arrossegat per ella, potser només la nombrosa colònia de gats famolencs que cada migdia i cada nit corrien i saltaven vertiginosament, de la vora d'una casa a una altra, d'un cap a l'altre, en sentir el soroll d'un finestró obrint-se per tirar les restes del dinar i del sopar al barranc, entre el Ravalet i la Baylia.

D'un dia per altre, el barranc deixava de ser per als xiquets el bosc a explorar, el paratge màgic de jocs i experiments i el camp de futbol ideal on mai se n'eixia el baló, per convertir-se en un gran riu cabalós d'aquells que només coneixíem per les pel.lícules. La natura verge ens visitava i ens regalava un nou espectacle visual i sonor durant uns quants dies -la barrancada- passats els quals tornava a renàixer el barranc que tots coneixíem.

Va passar el dia primer d'octubre de l'any 1901, segons la memòria de la mare de la mare de ma mare, que tan gran barrancada baixava de les muntanyes, que va arrancar un garrofer sencer i el va arrossegar per tot el barranc fins aplegar al Pont de Baix, on es va quedar travat, sense poder passar per l'ull. Potser era l'ull massa menut, o el garrofer massa gran per viatjar per aquell riu sense tradició fustera. Tot el que l'aigua arrossegava va anar fent muntó al pont fins obstruir el seu pas i negar els carrers propers.

El fotógraf de les dues bodes volia mostrar-nos també el pont de baix.

Als Quatre Cantons, a la casa on vivien el "uelo Quiquet" i la "uela Mercedes" (actualment, la família de Juan i Asunción), l'aigua anava pujant de nivell tan ràpidament que el "uelo Quiquet" va enviar la dona i les tres filles (Mercedes, de set anys, Asunción, de quatre, i Pepa, que només en tenia un) al graner, que estava dalt de la saleta i era més alt que la cambra. Quiquet se'n va anar al cobert a per l'animal; va poder pujar dalt d'una estaca i allí va aguantar les hores que va durar la inundació, estirant-li el cap amunt a l'animal perquè no s'ofegara.

Mercedes i Asunción s'ho passaren d'allò més divertit mirant per una finestra de dalt de tot al carrer, per on navegaven totes aquelles coses que se'n fugien de les cases que la barrancada va agafar amb les portes obertes: -Mare, ara passa una cadira!... Mare, mira què baixa ara!... Mare, mira, que ara baixa un porquet!...

A la "uela Mercedes" li va pillar la riuada pastant pa. Quan va pujar corrent al graner ho va deixar tot i allà anava pujant l'aigua, i el llibrell, amunt, surant a rinxo "muglaes". Quan va minvar del tot el nivell de l'aigua i van poder baixar, la "uela Mercedes" va agafar el llibrell amb la farina pastada, va afegir el rent, que estava encara a un estant del rebost, va repastar i encara va tindre temps de portar el pa al forn i tindre'l cuit a migdia per a dinar.

A la casa de dalt hi vivien en aquell temps les "Femenies" i sembla que tota la vida van tindre molts diners, perquè quan va acabar la barrancada, a un sequeret que tenien al Racó Borràs que encara era tot de vinyes, van anar a estendre tots els bitllets que guardaven a casa i s'havien banyat.

A casa dels Miralles (hui, casa de Donís) també es van veure ben apurats. El "uelo Santiago" va caure dins l'aigua quan fugia i amb una trenella el van poder treure a temps. Va prometre que si tots es salvaven faria una imatge del Cor de Jesús per a l'Església, i així va ser.

Mentrestant, la "uela Andreva", que vivia a la plaça, ni es va adonar de tot el que ocorria només unes cases més avall. Allí no havia aplegat l'aigua. Quan van poder desfer l'embús i tot va passar, es va assabentar que aquell dia el barranc havia decidit de córrer una aventura pels Quatre Cantons i pel Pocotrigo.

Altres barrancades han baixat després, amb més o amb no tanta intensitat, però sense fer tant de mal. Recorde l'última que em va sobtar, ja cobert el barranc, amb un garrofer arrancat del "Mayorazgo" per protagonista, possiblement parent de l'altre. Aquell dia el barranc va demostrar més ofici fuster i el garrofer va eixir sencer, arrels per davant, per allà les oliveres.

Potser ara ja no plou com abans, o és que ja no hi ha ponts, o no queden garrofers viatgers.

Rafael Pérez Pellicer

OBRES AL BARRANC 2 Inici

Les obres de condicionament del Barranc de Calafat.

Precedents

En sentit estricte, el barranc és un canal de desaiguament (desguàs), és a dir, una conducció que arreplega les aigües superficials de les pluges i les transporta cap a cotes més baixes ara com la nostra marjal.

Es tracta d'una forma de relleu típica de les regions mediterrànies que es crea a partir del tipus de sòl entre calcari i argilós majoritàriament- la topografia local i la distribució marcadament estacional de les pluges al llarg de l'any.

Sovint, les aiguades que cauen per aquestes terres, són d'intensitat excepcional; concentrant-se a la primavera i la tardor, des de desenes a centenars de litres en poques hores. El sòl, eixut, no abastix per beure tota aquesta aigua i esgota de seguida la seua capacitat d'absorció.

Així, l'aigua s'organitzarà en xaragalls més o menys difusos, després concentrats, que transcorreran àgils per les vessants de les muntanyes.

Més tard, es concentrarà en aigüeres adjacents per confluir, finalment, en barrancs com el de Calafat i d'altres que s'escampen pel terme.

Així, el barranc que ens ocupa, constituix la via d'eixida de gran part de la torrentada que s'arreplega en la conca de recepció.

Aquesta conca està formada pel conjunt de muntanyes dels voltant (Mondúver, Penya Roja, Barcella, etc.) i la pròpia vall per on transcorre el barranc i on es situarà més tard el poble -no de bades, se'ns ha nomenat com els del Racó de la Ferradura-. La mateixa conca constituix un veritable embut en semicercle que captarà, amb efectivitat, l'aigua de pluja.

Aquesta, una vegada canalitzada, apareixerà sempre entre marronosa i rogenca per la quantitat de sediments que transporta. Sediments que descarregarà aigües avall, on aniran acumulant-se quan es troben en zones més planes on l'aigua circula més lenta.

Normalment, i donada la pronunciada pendent inicial, les aigües són mobilitzades en un règim turbulent que facilita enormement l'erosió dels propis marges del canal. Aquest desgast, o ablació del terreny, augmenta encara més el poder destructor de les aigües ja que es transporten còdols de grans dimensions quan el barranc baixa crescut.

Però, amb el risc que això comporta -o comportava- per què els primers pobladors s'assentaren al seu voltant?.

Probablement l'abastament perenne d'aigua, procurat des de fonts com la del Carritx i d'altres, junt a la pendent suau del terreny on s'ubica el mateix terme, deguen ser alguns dels motius primers.

També es consideraria és una opinió no sempre compartida- l'aprovisionament fàcil i accessible de pedra i arena com a materials de construcció que es trobaria al propi llit del barranc. Materials res menyspreables en una època en la que el seu transport era limitat i físicament costós. Cal pensar també, que el mateix trànsit d'aigua classifica els materials que transporta segons la mesura d'aquest.

En algunes parets velles del Ravalet, les pedres emprades mostren les empentes d'haver rodat, probablement, pel llit del barranc.

Però en definitiva, el barranc constituiria en èpoques anteriors un riu en miniatura si se'ns permet la llicència-, amb aigua i altres profits, suficients per abastir les necessitats dels primer pobladors, com ha ocorregut en molts altres indrets.

Les actuacions sobre el barranc.

Les obres que s'han fet al llarg del seu traçat, bàsicament han consistit en l'aconduïment i defensa contra les avingudes, a més de les intervencions per millorar i/o corregir l'estètica.

En alguns casos es llegeix a l'arxiu: "les obres són d'una conveniència extrema y d'una necessitat notòria, ja que durant les èpoques de pluja els al.luvions (sediments, materials transportat*) inunden la major part de la població amb el perjudici per a les edificacions i fins i tot, en algunes ocasions, per a les persones i animals".

En un moment sembla que són, fins i tot, els mateixos veïns els que demanen una actuació per a preservar les propietats de les avingudes.

En un intent de compendiar totes les actuacions que s'han portat a terme les podríem classificar segons el lloc on han sigut desenvolupades. Així trobaríem:

Actuacions sobre el llit.

És a l'any 1953 quan es té constància de l'explanació del llit. Així es va reblir el fons o calçada amb enderrocs i graves per a carrer. La Confederació Hidro-gràfica del Xúquer comunicava a l'Ajuntament que l'Estat es faria càrrec del 60% del pressupost i el poble en un 40% restant.

Les obres es mamprenen amb treballadors aturats -l'atur afecta en aquella època a més del 50% dels jornalers- i l'Ajuntament sol.licita, i rep, una subvenció de 50.000 pts. que destinarà a les obres esmentades.

La utilització de subvencions contra l'atur utilitzades en les obres del barranc, serà una pràctica comuna durant vàries èpoques i amb distintes corporacions municipals.

La solera es cobrirà amb formigó en 1957. I posteriorment al 1972 aquesta s'ha de reparar, reposant-la en alguns trams, donat el desgast que sofrix en les barrancades.

El mateix que a l'any 1983 on es realitzarà una nova reparació d'aquesta, a més de netejar del fons, les parets i tapant forats i xanques amb materials durables. Però amb açò no és suficient i també al 1988, després de les inundacions del 3 i 4 de novembre de 1987, s'ha de reposar la solera.

En l'actualitat el pis del barranc presenta, a l'inici del tram cobert, nombrosos clots produïts per l'erosió, que arriben a tindre una grandària considerable.

Sobre els ponts.

El 1954 s'amplia el pont de Baix com a via d'accés al cas urbà, segons es descriu, davant l'augment de les activitats de la població tant en l'aspecte demogràfic com industrial i agrícola. Finalment al 1957(65) s'enderrocarà aquest pont situat sobre el carrer José Antonio, hui Alcodar i substituix per un pont d'arc de "la col.lecció oficial"

Sobre els murs.

Al mateix temps que s'amplia el pont del carrer José Antonio, es construeix un mur de contenció i es destina la superfície ampliada per a passeig de vianants. Es comença per la part esquerre el Mur. I després se sol.licita la continuació de les obres per la part dreta, de pont a pont, i la part esquerra entre el pont i el carrer José Antonio (Alcodar). També amb ajuts de l'atur. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer fa donació de l'obra a l'Ajuntament que es farà càrrec del seu manteniment.

Durant els anys 1957, 1965, 1986 s'amplien les obres contra les avingudes tot continuant els murs a una i altra banda, allargant els trams que ja hi havia. Com va ser a l'any 86 moment en el que es va construir el mur de contenció corresponent a la marge esquerra del tram situat entre els carrers Dr. Miguel Vivó i Espanya, i es va preparar per a zona verda. El marge dret d'aquest mateix tram es farà en, entre la casa del metge i carrer Espanya amb vorera per a vianants i solera de formigó. També amb subvencions.

A l'any 1989 es continua i completa la canalització del tram de les oliveres.

d) Cobriment.

En 1986 s'inicien els tràmits per al cobriment del barranc de la Martina entre el Pont de Dalt i les cases dels mestres. A l'any següent,1987, la Diputació autoritza l'obra amb un cost inicial de 6.649.000.

També la Confederació Hidrogràfica del Xúquer contesta a la sol.licitud de l'Ajuntament feta a la "Comissaria d'aigües del Xúquer" sobre l'autorització de les obres projectades. Amb un retard de deu mesos, la Confederació diu que vist el projecte i calculant les possibles avingudes, en cas de barrancada forta l'aigua sobrepassaria el marge esquerre inundant les finques d'eixa banda, per la qual cosa "considera no aconsellable autoritzar l'encarrilament en la forma projectada". L'obra ja s'havia fet.

Durant els anys posteriors es completaria aquesta obra que finalment transformaria el barranc, al seu pas pel poble, en el transitat Passeig de Fonton.

Epíleg

Les obres continuen a hores d'ara, i continuaran al llarg dels temps i del traçat del barranc. Unes vegades per fer, altres per refer o desfer, perquè els barrancs són accidents dinàmics, vius, que moltes vegades no se sotmeten amb facilitat als desigs o necessitats humans.

Això resulta una curta i, probablement, mancada explicació per resumir les sempre inevitables - segons alguns- eixides de mare de l'aigua. Però, valga apuntar raons com la gran velocitat que agafa l'aigua quan baixa encaixonada entre superfícies llises quan travessa el poble, la degradació de la conca de recepció amb el consiguient augment de l'erosió i deposició massiva de materials (com es el cas de l'entrada del poble al nivell de la "Camilor"), com a factors que pronunciarien o exagerarien la pròpia dinàmica del barranc.

Altres aspectes com la manca d'una depuradora efectiva i amb un emplaçament més "segur" que evitara l'abocament incontrolat i contaminant de les aigües residuals urbanes a través del barranc, o la comprensió de que el seu camí o recorregut va més enllà del casc urbà -de nosaltres- potser ens facen pensar en la necessitat d'integrar en el nostre paisatge personal la presència del barranc com un element més del nostre entorn.

Vicent Puig i Joan L. Mollà

Bibliografia:

DE MIRÓ, M. i DOMINGO, M.; (1985) Breviario de Geomorfología. Ed. Oikos-tau. Barcelona.

MATARREDONDA NEBOT, R. (1988): "Los ríos valencianos y su régimen", a: Sección I, El medio físico. Guía de la Naturaleza de la Comunidad Valenciana. Ed. Alfons El Magnànim. Diputación Provincial de Valencia.

SÁNCHIS, E. J. (1988): "Geología", a: Sección I, El medio físico. Guía de la Naturaleza de la Comunidad Valenciana. Ed. Alfons El Magnànim. Diputación Provincial de València.

V.V.A.A. (1995): "Principals espais naturals del Sistema Bètic", a: El Sistema Bètic. Volum II de Història Natural dels Països Catalans. Ed. Enciclopèdia Catalana.

Arxiu municipal de Xeresa ,Volum VII. 1/3.

* Nota dels autors.

Agraïm a l'Ajuntament les facilitats oferides per tal de consultar els arxius.

LA NECESSITAT DE CONSERVAR EL PATRIMONI: EL CAS DE LA SERVANA Inici

La importància de la conservació del Patrimoni és un dels aspectes més importants de la cultura. Però, què és el Patrimoni? I, per què cal respectar-lo i conservar-lo?

Els trets que es valoren per a definir que una obra arquitectònica, una obra d'art o perquè no un paisatge, com a Patrimoni, han canviat al llarg del temps. El concepte actual de Patrimoni comença a desenvolupar-se a partir dels anys trenta, com a conseqüència d'una sèrie de reunions d'àmbit internacional, que els experts realitzen per definir aquest concepte i sobretot els criteris a seguir en les intervencions sobre aquestes obres. Les conclusions d'aquestes reunions s'han anat publicant en una sèrie de Cartes.

Des del 1931 fins el 1987 el concepte de patrimoni ha evolucionat i s'ha ampliat. Es passa de parlar només d'obres amb un valor històric i artístic determinat a considerar part del patrimoni obres més modestes que tenen un valor cultural molt important i que és necessari guardar per contribuir al manteniment de l'equilibri social de l'home. Perquè l'home necessita tenir un Passat, una identitat, per poder viure en el Present i poder transmetre-ho al Futur.

Com es defineixen aquests altres dos valors als quals es fa referència , el valor històric i l'artístic?

El considerar una obra des del punt de vista històric i respecte a la seua conservació, no es refereix només a la consistència de l'obra en el Present, sinó al seu Passat, del qual obté la presència en l'actualitat i al Futur, respecte al qual deu assegurar-se la seua supervivència. És a dir, com a vestigi o testimoni de l'activitat humana i punt de partida de l'acció de conservació (1).

Pel que fa al valor artístic cal tenir en compte que la creació artística és una funció essencial de l'ésser humà: art i home són inseparables (2). I també cal fer referència a la relació entre l'obra i la societat tant en el moment de la seua creació com a través del temps, que deixa les seues petjades de formes ben diferents i conformen tot un conjunt d'actuacions que converteixen l'obra en una peça única.

Actualment el tractament del Patrimoni ve donat per la legislació, al País Valencià es concreta en la Llei 4/1988 d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià. En el preàmbul d'aquesta llei es defineix el patrimoni cultural valencià com una de les principals senyes d'identitat del poble valencià i el testimoni de la seua contribució a la cultura universal. Els béns que l'integren constitueixen un llegat patrimonial d'inapreciable valor, la conservació i enriquiment del qual, correspon a tots els valencians i especialment, a les institucions i els poders públics que el representen.

A més a més en l'article primer diu que el patrimoni cultural valencià està constituït pels béns mobles i immobles de valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleon-tològic, etnològic, documental, bibliogràfic, científic, tècnic o de qualsevol altra naturalesa cultural.

Pel que fa a la conservació del patrimoni cal fer un breu resum de la importància d'aquest fet a través de la història de la humanitat per poder entendre la situació actual. La documentació sobre la conservació de vestigis de cultures anteriors ens porta fins la Prehistòria, en alguns jaciments s'han trobat objectes de cultures anteriors que s'han interpretat amb un sentit ritual o religiós.

Els primers documents escrits coneguts que fan referència a la necessitat de conservar restes del Passat provenen del Pròxim Orient. Cap a l'any 3000 abans de Crist, una inscripció sumèria parla de les instruccions que reben els reis per part dels déus per a excavar, ampliar i restaurar els temples de les dinasties anteriors.

Des d'aquests primers moments i fins els nostres dies el concepte de conservació de patrimoni ha anat canviant així com el mateix concepte de patrimoni. Però sempre ha destacat la voluntat humana de conservar les restes del seu Passat. I no serà fins al s. XX, quan les obres d'art són valorades per elles mateixa com a document històric i estètic, sense motivacions religioses o polítiques.

La Servana és una edificació rural, exemple de l'arquitectura d'una època històrica, però no s'ha de valorar només el seu aspecte artístic i estètic, també cal tenir en compte el seu valor històric com a centre característic de l'economia rural d'aquest període històric així com la seua evolució en el temps.

Pel que fa als aspectes estètic i històric, com ja s'ha parlat en publicacions anteriors (4), només cal destacar dos trets característics d'aquesta edificació.

Per una banda, respecte a l'aspecte estètic i com a tret característic cal tenir en compte els trets de fusió d'aquesta edificació, ja que presenta elements característics de dos tipus de construccions rurals valencianes. Com és l'alqueria de la comarca de la Ribera i el riu - rau propi de la Marina.

De l'aspecte històric es pot destacar la seua importància com a exemple del tipus d'economia existent en la zona, una economia bàsicament rural com a la major part de la zona costanera del País Valencià, fins fa poc de temps on l'ampliació econòmica cap a altres sectors com el turisme o la indústria han produït un canvi en el paisatge d'aquests espais.

A més a més de l’edifici de la Servana també cal fer referència a la importància d'aquest espai en la memòria històrica del Poble, i com es fa referència contínuament a l'existència de restes arqueològiques (5). Aquest aspecte també caldria valorar-se a l’hora de determinar la protecció d'aquest espai. Amb la realització d'estudis arqueològics de la zona, per exemple, portant a terme prospeccions sistemàtiques per avaluar la importància d'aquestes troballes i determinar el tipus d'ocupació durant els diferents períodes històrics. I d'aquesta manera plantejar-se la necessitat o no de la realització d’excavacions arqueològiques per evitar la possible pèrdua d'aquesta informació.

També cal destacar un altre aspecte fonamental en la conservació del patrimoni i és el seu valor didàctic, en les seues dues vessants. Per una banda la importància d'aquest patrimoni per a entendre el Passat, altres formes de vida, altres economies, altres societats que al mateix temps ens ajuden a entendre la societat actual.

Tenint present, a més a més la importància que pot representar la conservació d'aquest tipus d'espais per al futur, ja que pot suposar una forma d'entendre l'ocupació de l'espai, l'economia i la societat rural des del segle XVIII. Perquè, possiblement tot açò, en un futur no molt llunyà, haurà desaparegut.

L'altra vessant, des del punt de vista didàctic, és la necessitat de l'educació de la societat actual per poder valorar i d'aquesta manera respectar el patrimoni. La qual cosa ja es deia a la Carta d'Atenes de 1931, l'educació és la millor garantia per a que el patrimoni siga acceptat i respectat.

Aquests diferents factors, valor estètic i artístic, valor històric, cultural, memòria històrica i valor didàctic justifiquen la necessitat de la conservació d'aquest espai, però això no vol dir simplement que no siga destruït. També planteja la necessitat de la seua revitalització com a eina indispensable per evitar que passe a ser una roïna.

Un dels punts en que s'ha insistit i s'ha discutit més, des del 1931 ha estat la importància de donar un ús a les obres arquitectòniques. Segons alguns autors aquesta pot ser la millor de les actuacions per la conservació preventiva dels edificis. Això sí, garantint el respecte al seu caràcter històric i artístic.

Els darrers anys els exemples sobre aquesta teoria s'han multiplicat en les nostres comarques. La conjunció del Passat, com a edificis històrics, del Present, amb la seua valoració històrica i la seua funcionalitat actual amb el Futur, amb la seua projecció respectant els seus aspectes històrics i artístics per poder transmetre'ls al futur. S'ha convertit en una solució per la seua conservació.

Alguns exemples d'aquest tipus de solucions els podem trobar en actuacions recents com al palau del Marqués de Dos aigües a València, on s'ha instal.lat el Museu Nacional de Ceràmica. Un altre exemple el tenim a l'Església de Sant Miquel a Morella, que s'ha rehabilitat i actualment fa la funció de Centre de Salut.

Aquest plantejament ens porta a una conclusió que les restes històriques no estan renyides amb el desenvolupament. Aquestes han de ser respectades tant pel que representen com a testimonis de l'activitat humana, com per la importància que tenen en la nostra societat. A més a més cal tenir en compte la nostra obligació de transmetre-les al Futur.

D'aquesta manera una possible solució com ja apuntaven els components del CEIX seria la revitalització de la Servana incloent-la dins les actuals necessitats, respectant tots els seus valors i el seu espai sense el qual no es pot entendre cap tipus d'obra humana.

Anna Viciach i Safont

BIBLIOGRAFIA

1.- BRANDI, C., Teoria de la restauración, Alianza Forma, Madrid, 1995.

2.- FERNÁNDEZ. A., et alii, Història de l'Art, Vicens Vives, Barcelona, 1996.

3.- MACARRÓN, A.M., Historia de la conservación i la restauración, Tecnos, Madrid, 1995.

4.- ELS COMPONENTS DEL CEIX, Generalitats entorn la Servana, La Cisterna, núm. 5, Xeresa, 2001.

5.- ELS COMPONENTS DEL CEIX, Serve'm la Servana, La Cisterna, núm. 5, Xeresa, 2001.

6.- FERNÁNDEZ, M. C. et TORRES, R. I., La Servana: un lloc en la memòria, La Cisterna, núm. 5, Xeresa, 2001.

7.- MATARÁN, J.A., Normativa sobre el Patrimonio Histórico Cultural, Colección análisis y documentos, Ministerio de Educación y Cultura, Secretaria General Técnica, Centro de Publicaciones, Madrid, 1998.

AI, CARRITX, QUI T'HA VIST I QUI ET VEU ARA...! Inici

(Rondalla apòcrifa acompanyada amb música de tango)

I vora les flames i el caliu de la llar, aquella nit d'hivern, mentre picava espart, el iaio va començar la narració: A tots aquells que vulguen escoltar i entendre, i sobretot a vosaltres, fills i néts meus, us he de dir que aquesta història es va iniciar fa temps, a un xicotet poble de la nostra benvolguda terra, quallat de tarongers i a un tir de pedra de la mar Mediterrània. El poble on succeeix, de carrers ben agranats i ben traçats, quasi tots plans o amb poc desnivell, era ben conegut a la seua comarca. De cases blanques i netes, potser massa transformades, havia estat famós arreu del país, en temps passats, pel conreu del canyamel i, més recentment, pels seus cultius d'hortalisses: els fesols de garrofó -o de la ferradura-, els de trencar, les albergínies, els pebres, els melons d'Alger i de tot l'any, i tot un etcètera de productes d'horta; i als temps que corren, conegut a bona part del món per les seues taronges, més dolces i sucoses que les de qualsevol altre indret, segons els vilatans. Gaudia aquell poble de bona gent, bon clima, bona aigua -un poc dura, per calcària; però no contaminada-, una lluminositat aclaparadora, i bells indrets muntanyencs al terme. Tot convidava a visitar-lo o a hi establir-se.

Garrofer a la vora del barranc.

Un dels seus paratges més bonics i encantadors -on, a més a més, naixia una font d'aigua delitosa-, era la partida anomenada "El Carritx", així dit per un toll de canyavera que hi creixia. En aquell lloc i prop de la font, a recer de la freda tramuntana hivernal, del xafogós ponent d'estiu, justament al punt on s'enlairava el llevant, tenien el "ti" Quico i la "ti" Rosa una caseta amb un replà a l'entrada i uns amigables focs de llar. Tot a l'ombra d'unes moreres i uns xops grandíssims, que feien el lloc encara més acollidor. El "ti" Quico, aprofitant l'aigua i els desnivells del terreny, s'havia fet uns bancalets on hi havia plantat de tot, i tot l'any produïa. Aquella caseta havia servit per aixoplugar-se la família quan anava a arreplegar les garrofes, durant cinc dies o una setmana, al temps de la collita. Això era quan les garrofes es valien, quan hi havien encara animals al corral i als estables; quan el secà, abancalat, es cuidava i donava el seu producte. Quan les famílies llauradores s'ajudaven en els seus quefers sense cobrar jornal -"avui per tu, demà per mi"-; quan tothom deixava dia i nit la clau al pany, sense por dels lladres. Temps era temps que això ocorria, us ho dic de veres. I el "ti" Quico segava borró als marjals, quan no anava a la muntanya del Carritx a llaurar els garrofers amb l'haca, o regar les hortalisses. I el temps passava, i els dies discorrien. (Precisament per aquesta època, o un poc més tard, alguns començaren a pensar, a algun lloc del món, que amb vint-i-quatre hores al dia no n'hi havia suficients, què en calien més. Eixa, però, és una altra història, que contarem algun altre dia.) En aquell temps, però, la majoria d'estudiants de batxillerat anaven en bicicleta des d'aquell poblet mediterrani a la capital de comarca - distant uns sis quilòmetres-, i tornaven en bicicleta al poble. Temps era temps que el temps - i l'esforç- no s'amidaven com ara. És clar, era una altra època, més pobra, més miserable, sense les coses bones d'ara!, direu alguns, no massa convençuts de "les bones coses d'ara".

Màquines famolenques van menjant-se el Carritx.

I va arribar un temps que la muntanya -el secà- no era rendible. Almenys així ho veien els habitants llauradors d'aquell humil poblet mediterrani. Perquè la part de regadiu produïa més, i la majoria de vegades, amb menys esforç. I s'abandonaren quasi de repent els cultius muntanyencs, aquells que no podien ser regats. I la terra de secà anà perdent estima, fins infravalorar-se. Moment aprofitat pels especuladors -nova espècie humanoide sorgida del canvi socio-estructural-momentani- per fer negocis, "apanyos", i altres "delicatessen" per l'estil. I ens va tocar un -diuen- famós per la "làbia" i l'experiència: míster G. I vet ací que el "ti" Quico i altres propietaris vengueren les seues extenses parcel·les de muntanya a bon preu -això suposaven ells- per dos motius o raonaments: primer, -i més important- puc aprofitar els bons diners que em donen per comprar unes fanecades del pla, d'aquelles que rendeixen; segon, com que ací van a fer una "urbanització", el terreny es revaloritzarà. ( No sabem si el "ti" Quico no va voler vendre la caseta i voltants per la segona raó o per haver-la suada i per formar part essencial de la seua vida. Fent un parèntesis i havent-lo conegut, ens inclinem per la segona raó.) El cas és que comprar, fer una carretera a "vessant perduda" -segons diuen els tècnics- aprofitant les corbes de nivells marcades pel barranc de Calafat, amb el permís de propietaris de terrenys que no s'havien adquirit- començar a "arrapar" la muntanya amb pales, ungles, tractors i màquines; carregar camions amb terra i tap; sorra i gravó; pedres i gres, tot va ser una. I començaren a canviar els colors del paisatge: de verds a terrosos; i comencà a canviar l'ambient: d'amable i acollidor, a desèrtic i inhòspit.

Els camions baixaven carregats, alçant una enorme polseguera que tornava blancs els pins i tarongers dels costats del camí. Alguna caixa-banyera s'emportava per davant, vàries vegades, el balcó d'un veí del carrer del Calvari, molt estret. Tots es queixaven, i l'ajuntament intentava posar impediments per tal d'evitar l'explotació de la pedrera. Però tot era inútil: cada vegada el forat més gran, la pedrera més enorme; cada vegada més camions diaris de roques, argila i grava; cada vegada menys arbres i més despoblat. I cada vegada que plovia fort, conten que la meitat de les pedres i la terra del camí amaneixia a la part baixa del barranc, taponant els desaigües de sota la carretera o la via. "Després d'un temps, un altre en ve", diu el refrany. I a poc a poc, pels motius que fóra, -que ningú els sap segurs-, es va deixar de treballar a la pedrera. Què contents es posaren els amos dels horts del costat del camí; i sobretot, aquell veí del carrer tan estret, que ja no li tornarien a tirar a terra la balconada! Fins el ferm asfaltat dels carrers per on circulaven els camions ho agraí: ja no s'esquarterava tant ni tan de pressa! Llàstima, però, de tros de muntanya que havia quedat: degradada, lletja, horrible, esborronadora, irreconeixible,… I la vida continuava en aquell poblet encantador, viva i alegre. Perquè encara que l'aforisme diu que "anys, danys i desenganys tornen els homes estranys" no sempre passa, sí pot ser vàlid aquell que diu "qui té la paella pel mànec, fa anar l'oli allà on vol".

Passaren el temps, passaren els anys, tants, que el "ti" Quico i la "ti" Rosa estaven ja allà "a la veritat" -com diuen els vells del poble, alçant el cap, per indicar el traspàs al món dels no vius-. I la història continuà. Ara, ja es cuidava el medi ambient; ara, ja es tenia cura -i fins i tot es protegien- els llocs humits, els senderols de muntanya, els paratges naturals, les zones boscoses. I la història continuà, us dic, néts meus, de la forma més bàrbara possible. Amb els mitjans tècnics més modernitzats, i com del forat deixat a la muntanya no es podia traure res, es va continuar fent més gran el forat, es va continuar devastant la muntanya, arrasant-la, tallant-la. Menjant-se literalment el sòl mare, els turons, els aigüesvessants, els pics; fent desaparéixer la vegetació i els animalons que hi vivien. Tot tenia un color terrós. L'impacte ambiental -és un terme que he aprés de la "tevé"- causat era excessiu, per horrible. I sembla que ningú se n'adonava del que s'estava fent. Ni les autoritats, ni els veïns. "Tio, no passa nà" -aquesta expressió l'he apresa de vosaltres, i també de la "tevé" ditxosa-. Ben cert és que, a un pastor que, assedegat, va fer dos arrels de margalló per calmar la sed, el van portar detés; també és cert, i puc donar testimoni, que a mi em multaren per segar un manoll de pebrella per posar olives en salmorra. Però arrancar milers de plantes de totes les espècies no era il·legal. I aquell que passava pel costat, -autoritat, caçador, senderista, aficcionat a la natura- feia com qui no veia el mal, i no es denunciava el fet. Perquè "el qui no veu, és com qui no sap". O si hi ha "bledes a casa" tenim "bledes a l'hort i bledes pertot". O també "tant se perd per saber massa, com per saber massa poc". I a més a més, "què sap el gat de fer culleres?" I anava passant el temps.

La part final la coneixeu totes i tots: ara es pot anar a peu pla, sense camí determinat, als llocs que quedaven a l'altre costat de la muntanya, com la Cova del Parpalló, la Drova, Barx,… Encara que, possiblement, tots i totes no hagen deprés i tret conclusions d'aquesta història, en aquest poblet humil del nostre benvolgut país, de cases ben blanques i netes, al costat de la mar Mediterrània, famós als temps passats pel cultiu del canyamel, dels fesols de careta, dels melons i dels tarongers… Així era com el iaio acabava la contalla. O el "succeït", com a ell li agradava anomenar-lo. Mentre picava espart al caliu de la llar. Perquè el Mondúver portava capa -de dol-, i el Montgó, capell de cerimònia. Ploraven pel Carritx, que es trobava, a hores d'ara, allà "a la veritat".

Ramon Navarro

Anar a l'inici de la revista