La ballarina Isadora Duncan, el nom complet de la qual era Daura Angela Duncan, va néixer el 27 de Maig de 1878 a Sant Francisco (Califòrnia, Estats Units). El seu pare, Joseph Xerris Duncan, va ser empresonat per planejar el robatori d'un banc poc després d'haver nascut Isadora. La seva mare, Daura Grey, va sol·licitar el divorci malgrat que el seu marit va ser absolt dels càrrecs després d'una llarga aventura judicial.

Encara que de petita li deien Angela, ella va adoptar el nom d'Isadora per la reminiscència clàssica del nom. La passió d'Isadora per la dansa va començar molt aviat en la seva infància: als cinc anys li va dir a la seva mare que seria ballarina i revolucionària. Amb freqüència se la podia veure a la platja practicant nous moviments de dansa al compàs de les ones i ensenyant a moure's a altres nenes. Als deu anys va deixar els estudis per a fer classes de ballet. La seva mare, que mantenia a la família donant classes de piano, la va educar a partir de llavors, ensenyant-li a apreciar els clàssics grecs i la música clàssica, i inculcant-li idees innovadores sobre les dones. A la seva adolescència va rebre classes d'una bibliotecària que li va permetre accedir als grans clàssics de la Literatura i la Filosofia com Walt Whitman, John Keats i Friedrich Nietzsche.

Poc després es va mudar a Chicago amb la seva família i va començar a estudiar dansa clàssica. Un incendi va arruïnar a la seva família i es van veure obligats a traslladar-se a Nova York. Allí, Isadora, amb 19 anys, va treballar amb la companyia de teatre del dramaturg Augustin Daly. Als 21 anys va viatjar a Londres, on el seu peculiar estil de dansa -inspirat en la Grècia clàssica i en les forces de la natura, ple d'innovacions musicals i d'estil, i llunyà de la concepció atlètica de la dansa americana-, va ser acollit amb entusiasme. A Londres va iniciar els seus estudis d'art al Museu Britànic, que li van servir per a idear nous moviments. Malgrat el seu èxit, molts crítics rebutjaven les seves maneres provocatives per a l'època: descalça, amb túniques, sense maquillar-se i interpretant músiques no escrites específicament per a la dansa.

La seva primera escola de dansa la va fundar a Grunewald (Alemanya) i hi va posar com directora a la seva germana Elizabeth que triava nenes pobres i les ajudava econòmicament a més d'ensenyar-los a ballar. A aquestes nenes se les coneixia com "les Isadorables", un joc de paraules. Ja arribada a la fama, va fundar diverses escoles de dansa per Europa i es va fer càrrec de destres ballarines com Martha Graham i Mary Wigham. En 1902 va comprar un pujol a Atenes per a fer realitat el seu projecte de crear un temple de la dansa, irrealitzat per qüestions econòmiques.

Isadora era atea, bisexual, socialista, revolucionària i partidària de l'amor lliure. Va tenir nombrosos amants, tant homes com dones. El seu primer amor durador i amic per a tota la vida va ser l'escenògraf anglès Edward Gordon Craig, amb el qual va tenir una filla de nom Deirdre. El seu segon fill, Patrick, va ser fruit de la seva relació amb el milionari Paris Singer (hereu de l'imperi de les màquines de cosir Singer). Entre els seus amants hi va haver Ivan Miroski, Mercedes d'Acosta, Oscar Berege, Eleonora Duse i Heinrich Thode. Va freqüentar els salons de Natalie Barney a París. En 1912 es va casar amb el poeta rus Serguei Esenin, disset anys més jove que ella i també bisexual. Després de molts viatges junts pel món, van tornar als Estats Units on van ser acusats de comunistes i van marxar de nou a Europa. En 1913, els seus dos fills de relacions anteriors, Patrick de tres anys i Deirdre de cinc, van morir ofegats al riu Sena al costat de la seva mainadera després d'un accident de cotxe. Vuit mesos després de la tragèdia va tenir altre fill, que va morir als seus braços als vint minuts de néixer. La depressió, l'alcohol i els excessos sexuals van allunyar Isadora dels escenaris durant un temps. Va intentar suïcidar-se en diverses ocasions i li va escriure a un amic: "el meu pobre cervell ha estat embogit més del que ningú pot saber".

El 1925, Serguei Esenin, afligit de fortes depressions, va abandonar a Isadora i va tornar a la Unió Soviètica on acabaria suïcidant-se. Isadora es va traslladar a Niça (França) i va seguir la seva carrera artística. La seva influència com ballarina genial, artista innovadora i lliure de lligaments, crítica de la cultura i l'art, revolucionària, i defensora dels drets de la dona, l'han convertit en una de les persones més destacades del segle XX.

Va morir el 14 de Setembre de 1927, escanyada per la seva pròpia bufanda que es va enganxar en una roda del seu descapotable mentre conduïa. Curiosament, des de la mort dels seus fills, ofegats en un cotxe, només anava en cotxes descapotables per por que li succeís el mateix. El seu cos està enterrat al cementiri Pière Lachaise de París. En 1928 es va publicar la seva autobiografia pòstuma, titulada "La meva vida".

Algunes cites d'Isadora Duncan:
"Imagina una ballarina que, després d'un llarg estudi, oració i inspiració, ha adquirit tal grau de destresa que el seu cos és simplement la manifestació lluminosa de la seva ànima; el cos de la qual balla amb els acords d'una música escoltada interiorment, en una expressió d'alguna cosa externa, un món més profund. Aquesta és la veritable dansa creativa, natural però no imitativa, que parla en moviment fora de si mateixa i fora de qualsevol cosa més gran que totes les identitats".
La pedra filosofal de la dansa, 1920.

"Vaig passar molts dies i nits en l'estudi, buscant aquell ball que pogués ser l'expressió divina de l'esperit humà per mitjà del moviment del cos. Durant hores jo romandria dempeus, les meves mans doblegades entre el meu pit, cobrint el plexo solar... Estava buscant, i finalment vaig descobrir, la primavera central de tot el moviment, el cràter del poder de motor, la unitat de la qual totes les desviacions del moviment neixen, el mirall de la visió per a la creació del ball. "
La meva vida, 1928.

Enllaços interessants sobre Isadora Duncan
- Isadora Duncan Dance Foundation (Anglès)