critica

GRUP DE TEATRE MUTIS PEL FONS DE GRANOLLERS: 10 ANYS ARRELATS A L'ESCENARI
començem fembullirl'olla d'onvenim siguescrític records elbagul




"Living Costa Brava", Cascai Teatre
Quatre tarats i una màquina... de riure

 Personatges oblidats dins el seu armari minúscul surten a escena per interpretar el seu paper davant els turistes, atònits.  Un showman de carrer, una  prostituta sonada, un inventor estranger i un flipat del tunning comparteixen l'espai i les aventures quotidianes, sense ordre ni concert. Entre el surrealisme i l'absurditat més inclassificable, els gags es van succeïnt sense donar treva. L'animador i el seu pot de monedes a terra és qui porta la batuta, i els altres són poc menys que la comparsa del còmic proagonista. 
És de justícia destacar la "màquina", com ells ho anomenen. Els personatges surten i s'amaguen en un enginyós sistema de caixes urbanes, farcides de timbres, sirenes, alarmes, conductes, música i fumerola. Cadascú té el seu espai, una mena de comunitat histriònica de veïns. I per postres, en finalitzar l'obra, ens mostren què passa darrera de la màquina, com manipulen els enginys i es canvien en un tres i no res.

El públic de Teatre de P
onent va passar una bona estona observant les ximpleries d'uns titelles perduts enmig de la Costa Brava. Potser un homenatge lliure a totes aquelles persones que fan del carrer el seu medi de vida. Homes i dones que surten cada dia del seu forat brut i es planten enmig de la gentada, per fer alguna cosa que desperti el somriure o la compassió dels vianants, darrera el pot de les monedes.
Cascai Teatre, una companyia catalana formada el 1998, demostra professionalitat i talent en aquest espectacle, el quart de la seva trajectòria. I ja en preparen un altre, "Made in Xina", on segur que mantindran la seva marca de la casa i ens oferiran nous personatges sorprenents. Fa il·lusió saber que hi ha grups que aposten per la creació innovadora, que no pretenen enlluernar al públic amb monòlegs embafadors o diàlegs inacabables, sinó que simplement es diverteixen i fan divertir al públic.

Jordi Ballús per Mutis10anys (des 2006)

"SCOOP", de Woody Allen

Fa uns quants dissabtes per la tarda vaig anar a veure la última pel·lícula d’en Woody Allen: Scoop (Primícia).

 Tracta d’una jove periodista americana que durant la seva estada a Londres acudeix a un espectacle de màgia on el mag la fa pujar a l’escenari per realitzar un dels seus trucs. Al tancar-se dins de la caixa del mag, li apareix un periodista mort que li ofereix una exclusiva sobre l’autor d’un assassinat.  A partir d’aquest moment, ella i el mag es dediquen a investigar el presumpte assassí
Mentre que amb Match Point Woody Allen va canviar totalment de registre, amb Scoop torna a les pel·lícules de sempre, entretingudes, basades en els diàlegs i les situacions còmiques.

No és una pel·lícula imprescindible com Match Point, però la recomano per a qui li agrada aquest director i vol passar una bona estona, per exemple un dissabte o diumenge tarda. És entretinguda, amb uns encertats diàlegs, situacions divertides i un guió que en encara que pot resultar previsible, té un punt d’intriga que no et fa perdre l’interés.

Els personatges són correctes, la nova musa d’Allen, Scarlett Johansson fa bé el paper de noia ingènua i espontània.  I el propi Woody Allen en un paper força protagonista, amb el seu caràcter graciós i insegur que el caracteritza. 

 Per tant, si us agrada en Woody Allen de sempre, voleu riure una estona, i us ve de gust veure una pel·lícula agradable que no requereixi de cap anàlisi profund, aneu-la a veure.

Anna Sagalés per Mutis10anys (nov2006)


"La Revelación", de Leo Bassi

Un Leo diferent
Es fa difícil iniar una secció amb un personatge tan inclassificable com Leo Bassi. Ara podria enumerar una bona colla
d'adjectius com "fastigós", que de ben segur ell aprovaria de bon grat, però m'agradaria començar d'una altra manera. El senyor Bassi els té ben posats, com ho demostra el fet, entre d'altres, que ni tan sols la col·locació d'un explosiu al Teatro Alfil de Mardid l'ha fet aturar. Ara penso que, a Madrid, la
llibertat d'expresió l'entenen d'una altra manera. Segurament això, a en Leo, encara li ha donat més enbranzida.
La veritat és que vaig anar-lo a veure "per fer alguna cosa", és a dir, que no ho tenia planejat dos mesos abans. Però el fet és que m'intrigava veure un artista tan poc comú com ell. Al començar l'espectacle la seva manera de parlar (aquest accent italo-americà que sembla que vingui de fotre's una sangria) em va inquietar: aguantaria fins al final? Després no tens més remei que acostumar-t'hi. L'espectacle té moments que faries una becaineta ràpida, d'aquelles de cinc minuts que et deixen com nou. De tant en tant, en Leo en deixa anar aguna de forta que fa provocar al públic una reacció curiosa. Seria una mena de ja-ja-oh-oh-ja-ja. Ja m'enteneu, un
bassiriure explosiu de pocs instants barrejat amb un punt d'escàndol "light". La seva teoria en contra de les religions monoteistes i a favor de l'ateïsme més "extremista" no és cap novetat. Tanmateix, diu coses interessants, argumenta les seves embestides desbocades i aconsegueix no deixar que l'especador es quedi només amb la imatge de les bestieses. Vaig entendre el show de Bassi com una vomitada a la cara, com qui es defoga a ple pulmó davant d'una realitat que no li plau, com un cagar-se en tot. I ben cert és que, en això de les caques, en Leo en sap un munt. I va descarregar amb tot l'arsenal: paròdia, ironia, sàtira, trencadisses, equilibrismes, empastifades, provocacions, i un punt de simolisme poètic per amanir-ho tot. El número final, al mig de les Rambles, va resultar una manera simpàtica de fer-nos fora del Teatre Capitol. Ens vam trobar tots al carrer mirant un tio amb tanga i amb el cos pintat de colors, i cridant junts.
Vaig pensar que estava molt bé que algú, de tant en tant, estripés les normes del respecte més elemental per dir unes quantes veritats i fer passar una bona estona a la gent. En aquesta societat, on la immensa majoria caminem com zombies mentre parlem de que bé que juga en Messi, un altre Leo va deixant anar plantufades reveladores, amb l'ús de la seva llibertat.

Jordi Ballús per Mutis10anys (oct 2006)

començem fembullirl'olla d'onvenim siguescrític records elbagul
Document realitzat amb l'Nvu                                                                                                       gestió web: [email protected]