QUINZE ANYS DESPRES
                                                            (Traducció i adaptació de la cançó
                                                           "BOB DYLAN'S DREAM", de B. Dylan  

                                            Viatjant amb el tren  
                                            de Vic a Puigcerdà,  
                                            al meu seient, un dia  
                                            em vaig endormiscar.  
                                            I vaig tenir aquell somni,  
                                            alhora dolç i eixut,  
                                            sobre amics que tenia  
                                            en anys de joventut.  
                                                 
                                            Amb els ulls que tancava  
                                            reveia aquell cafè  
                                            i els amics d'aleshores,  
                                            que coneixia bé,  
                                            quan tots oblidàvem  
                                            que hi hagués tempestats  
                                            i passàvem les nits,  
                                            de gatzara, plegats.  
   
                                            A l'entorn de l'estufa,  
                                            malpenjant l'anorac,  
                                            compartíem els mots  
                                            la cervesa, el tabac.  
                                            Era allí que creàrem,  
                                            en les nits sense temps,  
                                            els mil i un projectes  
                                            que faríem ensems.  
   
                                            Més la veu del futur,  
                                            que mil cops vam sentir,  
                                            cap vegada va dir-nos  
                                            que havíem d'envellir.  
                                            Crèiem que cantaríem  
                                            cançons eternament.  
                                            La nostra "chance", però,  
                                            era d'u contra cent.  
   
                                            Parlar era molt fàcil  
                                            -eren llargues les nits-  
                                            quan el món construïem  
                                            amb enginy i delits.  
                                            Sense gaires sortides,  
                                            no podíem saber  
                                            que tots aquells bells somnis  
                                            se'ns farien malbé.  
   
                                            Poc a poc, desfilàrem;  
                                            un a un vam marxar;  
                                            Els uns jugant a perdre,  
                                            i els altres a guanyar.  
                                            El camí de la vida  
                                            els amics se'n va endur.  
                                            I en sé ben poca cosa,  
                                            gairebé de ningú.  
   
                                            I jo ara voldria,  
                                            com mai no he volgut,  
                                            estar amb ells, en el cercle  
                                            de l'estufa, assegut.  
                                            Molts diners donaria  
                                            per trobar-me els amics  
                                            i que fossin ben certs  
                                            aquells somnis antics!