LA MOSCA, L’ENTERRAMORTS, LA VÍDUA I EL MORT

 

LA MOSCA

       La mosca volava pel cementiri. Però no podem afirmar que ho fes amb un rumb fix i predeterminat. Les mosques no tenen prou cervell per proposar-se una meta llunyana. Tanmateix aquesta mosca  sentia la impulsiva necessitat  de volar i volar i d’observar al seu voltant. Una necessitat nascuda potser de la gana i la xafarderia innates que tenen les mosques. I en el cas d’aquesta, potser d’una inconscient tendència a presumir i exhibir-se. Car no era una mosca qualsevol. Era forta, ben plantada, vigorosa, sonora i amb un selecte color verd metal·litzat que captivava de seguida l’atenció de qui la veia volar.

       Des de que va néixer, havia mirat i remirat sempre com enterraven els humans. (De fet. no feia gaire estona que havia nascut, però per a ella això era tota una vida). Observava  com els homes descarregaven caixes de vernissos lluents. Dins hi havia aquells cossos que eren per a ella impossibles tiberis. I veia com els emmagatzemaven en dipòsits d’obra que s’anomenaven nínxols. Tanta carn!  Tan propera i tan lluny a la vegada! Una carn que no veia ni olorava, però que el seu instint li deia que existia, que era allí  amb tota certitud.

       I la mosca maleïa sempre aquella burla del destí. Una burla que la feia delejar per allò que mai seria al seu abast. I sentia que el seu cos verdós s’esgrogueïa d’enveja quan pensava en els cucs, aquells miserables i insignificants animalons que només sabien arrossegar-se!  No els veia, però ella sabia, igualment amb tota certitud, que eren allí dins. A l’interior de les caixes que eren a l’interior dels nínxols. Que hi vivien. I que s’hi atipaven. Aquells competidors que el destí afavoria, podien posseir per a ells sols totes les delitoses viandes  que incessantment arribaven des de tots els mortuoris de la ciutat. Així, tranquil·lament a la penombra. Sense merèixer-ho.

       Boja de ràbia , havia cregut sentir fins i tot , més d’una vegada, rialles de boca plena arribades del darrere de les lloses. Com si els cucs es burlessin d’ella.

       Quan estava així, se la podia veure volar amb energia insospitada, a batzegades d’aquí  cap allà, brunzent  com una avioneta, per damunt la brossa insípida d’una muntanya de flors i corones pansides.

 

 

L’ENTERRAMORTS

Aquell lloc era un cementiri d'una densa i desmanegada ciutat propera a Barcelona. Una ciutat densa, espessa, amb el ciment brotant com brota l’aigua quan trepitges un aiguamoll. Una ciutat  tan densa i espessa i amb tanta paret sense pintar   que el seu cementiri era un dels rars indrets on hi creixien arbres, encara que només fossin esprimatxats  xiprers  polsegosos.  I era també una ciutat desmanegada, multiplicada  sense ordre, amb blocs de pisos construïts abans de ser dissenyats i abans de ser ubicats. Com un d’aquests pobles  de l’or  que creixien al desert americà, però sense l’or, una ciutat crescuda  només  a cops d’especulació i guany fàcil, però  també crescuda a cops de somnis de futur, de voluntat de deixar de ser mocs i espart, de deixar de ser l’ombra del ruc en el camp del señorito. Era per això potser, que el seu cementiri esdevenia  l'únic indret urbà sense el segell de la provisionalitat i la improvisació  I això encara, qui ho sap, a causa de la mateixa essència de qualsevol cementiri, tan donat, per se,  a la definitivitat irrevocable.

    

Aquell dilluns de juny, de mil nou-cents setanta i molts, Antonio, l'enterramorts, feia la seva  feina amb elegància i habilitat. Enterrava un mort davant l'atenta mirada de tots els qui     s’havien aplegat per a donar-li l'últim adéu. Amb ciment ràpid i la paleta, anava acabant de subjectar la làpida de marbre al nou nínxol tancat. Catapultava a distància la pasta fins al punt just on el seu ull apuntava i amb un gest destre de paleta l'aplanava i polia. Com a  bon professional, Antonio sabia que tots els ulls del dol estaven pendents de cada un dels seus moviments. Ho sabia i li agradava.

       Feia un dia net i lluminós. Un dia d'aquests dies de tramuntana que alegren l’ànim. A més, Antonio tenia altres motius més consistents per estar content

      I era per aquesta alegria que li vessava per dins que, sense adonar-se, es va posar a xiular entre dents una  vella melodia. I encara que no xiulava fort, el seu xiulet era clarament audible a la primera fila del dol, que restava en silenci fora del  sanglot d’alguna de les dones. També a les darreres files hi havia qui xerrava de temes diversos i era pràcticament impossible poder seguir la melodia de l'Antonio, però això de les darreres files dels enterraments ja se sap.  No va faltar però, entre els familiars més propers al difunt, qui pensés que aquell paleta xiulant feia gala de  prou  mal gust i  d'una  falta d’elemental cortesia. Ni que fos un professional endurit de treballar al cementiri. Podia no compartir cap pena, s’entén, però calia almenys que mantingués  les formes.

       Quan va haver enllestit la feina, va girar-se un moment cap el públic que l'observava. Va adonar-se que més d'un el mirava  de mal ull. Llavors va caure en que cantussejava i que això molestava al personal. Va deixar de xiular.

       Va espetegar amb els dits i el seu ajudant li va allargar les dues corones de flors que van cobrir completament el nínxol. Ja havia acabat. Ara, mentre es netejava les mans, va dir amb veu baixa però ferma:

-Manolo!

       Manolo va baixar l'elevador, damunt el qual havia treballat Antonio, fins al terra. Mentre el manobre recollia les eines de treball, Antonio va allargar la mà al parent mascle més proper al mort que va intuir i va dir allò de costum:

       -Nosotros ya hemos acabado. A su disposición. Les acompañamos en el sentimiento.

       I mentre la vídua plorava d'una manera més forta i els de les darreres files començaven a desfilar, Antonio i el seu ajudant van girar la cantonada del carreró del cementiri.

       Quan van ser fora de la visió de la comitiva, Antonio va treure el paquet de tabac i va posar-se a la boca una cigarreta.  Va convidar també el seu subordinat. Va encendre la cigarreta.

       -Vete a dar una vuelta. Pero dentro de diez minutos ,aquí. Todavía nos queda uno, en el doce.

       Manolo va allunyar-se amb silenci, mentre Antonio seia sobre una jardinera a fumar-se relaxadament la cigarreta. Contemplava el cementiri. Era el seu lloc de treball, estimat i avorrit alhora.  Tothom en deia "cementiri". Ell però, en deia "l'empresa" d'aquest lloc.  Aquí s'hi guanyava les garrofes des de feia deu anys. I a partir de ja, se les guanyaria encara força millor. On tots hi tenien la mort, ell hi tenia la vida.

       Va recordar que va ser a la seu del partit que va conèixer  Maties Codina.   Era el regidor encarregat - entre d'altres coses- del seu cementiri. Va ser un cop de sort. Va ser el seu  veritable cop de sort.

      - ¿Compañero, así que trabajas en el sementerio? - se li   va dirigir el regidor que sortia d'una reunió.

       - Si señor - va dir ell. I no recorda si s'havien dit gaire cosa més.

       Al cap d'un temps, en Codina el va cridar per fer unes  obres a casa seva. Bé, a casa seva encara no. Era una casa petita i antiga que acabava de comprar al carrer Digoine. Però era tota de planta baixa i tenia un petit i preciós jardí amb palmera a la part del darrera. Durant aquelles tres setmanes que no va anar pel cementiri, Antonio va lligar coneixença no només amb el regidor, sinó també amb la seva dona i els seus dos fills.

       Avui feia només vint dies que Maties Codina li havia dit:

       - Hem convocat la plaça de cap de cementiris. I jo m'encarrego de la qüestió.- I li havia picat l'ullet.

       Ell no havia gosat de pregunta-li res més.  Va esbrinar però, l'endemà, que el sou d'un cap de cementiris era el doble del  seu actual. Bé, el sou estrictament, no. Però amb tota la mandanga, si.

       Va passar uns dies de neguit. Quedaria tot plegat en no-res?  S'oblidaria el Codina de la seva promesa? Sorgiria un entrebanc  d'última hora?

Però  aquest divendres a la tarda, quan Antonio ja era a punt de marxar cap al càmping de Lloret on hi tenia tenda, el telèfon va sonar. Era l'esperada veu del regidor Codina:

       -Compañero, com va la vida? Te'n recordes del que et vaig dir?  Ja saps que jo compleixo sempre amb la gent que em compleix. Dilluns quan pleguis, passa per l'ajuntament. Falta lligar alguna coseta, però per mi no és complicat. Dilluns la plaça serà teva.

       Aquell cap de setmana a Lloret va ser un dels més feliços de la seva vida. La seva dona el va trobar més afectuós que de costum. "Què et passa avui que estàs de tan bona lluna?" li havia dit ella. Ell no li va voler dir encara la raó del seu humor. "No es  pot dir blat fins que sigui al sac, que diuen els catalans" va pensar. Ja li ho explicaria quan tot fos consumat i li ensenyés el despatx i la mesada nova.

       Allí, entre les gambes salades i el sol daurat, entre el vent  de juny a la sorra i l'olor d'opulència que els sorolls nocturns li portaven fins a la tenda, va anar acariciant, solitari, un futur que ja era a tocar del propi present.

...

    -Ya estoy aquí. - La veu de Manolo  el retornava des del cap de setmana fins al cementiri.

      "Aquest desgraciat no sap que demà no treballarà amb mi" va pensar mentre s'aixecava.

       -Doncs anem-hi- va respondre ell en català, cosa que amb Manolo mai no feia. I ni ell sabia perquè ho havia fet aquesta vegada.  Va arreplegar la senalla amb les seves eines i va indicar el camí al Manolo que el seguís amb el carretó.

      La multitud del dol va girar-se a mirar-lo quan ell va arribar. Sabia que, com de costum, compartiria amb el mort un cert protagonisme. La gent va obrir-li pas davant del seu "si-us-plau-senyors". Va dirigir-se als qui li van semblar els familiars més propers del mort i que anaven de negre tradicional per tal de donar-los el condol i anar per feina. Va mirar per un instant el grup que anava al davant del dol. En destacava la vídua, una dona vestida de negre però de bon veure. Va pensar que aquesta vídua s’assemblava molt a la dona del regidor Codina. Va pensar que  tenia exactament la seva mateixa cara. Que era igual.  Va adonar-se que era ella.

...

      Quan acabava la seva feina, un dels assistents a l'enterrament va comentar al seu veí, tot espantant amb la mà una mosca vironera :

       - T'has fixat en la cara de l'enterramorts? Això si que és respecte per la família. Sembla que sigui a ell a qui se li ha mort algú.

   - No en facis cas.- va dir l'altre-  Tot és comèdia.       


 

      

LA VÍDUA

Mònica sempre havia estat una dona forta. Ho havia estat en vida del seu ara difunt marit. Ella havia estat la seva força a l'ombra, tothom ho deia. I davant de la sobtada mort del seu marit ella havia complert. S'havia encarregat de tot, malgrat dels oferiments del Miquel o de la seva germana. Dels papers, del mortuori, de la funerària, de l'assegurança, d'avisar a tots els amics i parents fins a segon grau, dels papers del nínxol, de telefonar a l'advocat, de posar l'esquela a tres columnes al diari. Fins i tot va triar el vers del recordatori, aquell tan bonic del Maragall de quan s'acluquin aquests ulls humans.

       Però ara, en el darrer moment de l'enterrament, era a punt d’ ensorrar-se. Davant de la família i dels amics , dels coneguts i dels companys de treball, de les autoritats i dels enterramorts, era a punt de comprendre que només era una dona amb un pes massa dur de suportar. Un pes que ningú li podia dur.

       Mentre colgaven el seu marit va pensar que es quedava infinitament sola i amb uns fills que ja no li feien companyia, que es quedava més sola que mai no havia estat. Va recordar els llargs anys de proves, de tendreses i disputes, d'amors i indiferències. Però amb ell absent, només quedava un immens buit que res ni ningú  podria mai omplir. I un futur imperfecte i incert.

       "Eternament..." va sentir-se dir en veu baixa, sense saber ni ella mateixa el sentit clar d'una frase que només havia començat a dir.

       Un nus se li va fer a la gola. I va esclatar a plorar,. Suaument. Sense estridències.   La seva germana li va prémer una mà. Fins i tot l'Antonio, l'enterramorts a qui coneixia se la va mirar amb ulls de profunda pena.

       Plorava encara quan, un a un, va anar abraçant i besant als íntims que l'acomiadaven.

       En  Miquel va ser un dels últims. Mentre l'abraçava, ell li va dir que s'animés i que disposés d'ell pel que calgués. I li ho deia amb la seva veu baixa i serena i amb una escalfor viril que a ella l'emocionà. Potser va ser per això, potser vés a saber, que llavors Mònica, sense deixar d'abraçar-lo, va posar-li la mà al clatell i li féu una discreta, però inequívoca carícia al clatell, amb els dits per entre els cabells.   


 

EL MORT

Des del confort d'un senyorívol taüt  de fusta noble, envernissat brillant  i crucifix de plata, aquell cadàver era un mut espectador de tot el que passava.

Des de dins podia veure, o més aviat potser sentir, el tràfec  dels paletes que el colgaven i li fixaven la làpida. Era un tràfec llunyà i proper a la vegada. Un tràfec que l'arxivava definitivament en un nínxol. Un nínxol, això si, de propietat.

       Sentia també els murmuris de tots aquells que havien estat els seus parents i els seus íntims, que havien estat els seus addictes i els seus correligionaris, que havien estat els seus caps i els seus subordinats i els seus competidors i els seus simplement "seus".

       Tots hi eren;  formant allí, disciplinadament.

       Però se'n sentia ben lluny, de tota aquesta gent. Ells eren a l'altra banda de la làpida només, és cert.  I podia sentir els seus murmuris, allí a tocar;  els seus sospirs fins i tot.  Però la simple barrera d'una llosa establia  una barrera definitiva, que els feia infinitament lluny, ja en una altra  dimensió. Ja  en un "altre món". Uns estranys, en definitiva.

Des de l'altre cantó del Gran Riu tot es veu de manera diferent, certament. I ja que no ens podem endur res ni ningú per al llarg viatge, llavors res ni ningú valen ja gaire cosa als ulls d'un mort. I als ulls d'aquell mort en concret, tampoc.

¿I doncs, què enyorava? –va pensar en Codina-   ¿Què m’enduria, si pogués, cap al pou infinit?  Va provar d'arronsar-se d'espatlles, però òbviament no ho va  aconseguir.  "Jo què sé...!" - va pensar- "  potser...  potser m'enduria la palmera de casa, tan bonica que és  amb les seves branques que es mouen   I després... home, també m’enduria l’Adela. Per aquell entrecuix tebi que té. Quina dona, l’Adela! No hi pot haver una amant com ella al món! Com pot ser que es casés amb aquell pallús d’enterramorts? Perquè n’era de pallús! Com li deien?”

Va provar de fer petar els dits, però tampoc ho aconseguí. Just va aconseguir de sobresaltar un cuquet que acabava de néixer, un d’aquests cuquets insatisfets  que neixen quan la carn es descompon i que hagués preferit ser més aviat una mosca vironera.

“Palomar! Si, home, es deia Antonio Palomar! 


 


Ultima actualizació 15 març, 2003 per Ramon Minoves