LA MOSCA, L�ENTERRAMORTS, LA V�DUA I EL MORT
La mosca volava pel cementiri. Per� no podem afirmar que ho fes amb un rumb fix i predeterminat. Les mosques no tenen prou cervell per proposar-se una meta llunyana. Tanmateix aquesta mosca sentia la impulsiva necessitat de volar i volar i d�observar al seu voltant. Una necessitat nascuda potser de la gana i la xafarderia innates que tenen les mosques. I en el cas d�aquesta, potser d�una inconscient tend�ncia a presumir i exhibir-se. Car no era una mosca qualsevol. Era forta, ben plantada, vigorosa, sonora i amb un selecte color verd metal�litzat que captivava de seguida l�atenci� de qui la veia volar.
Des de que va n�ixer, havia mirat i remirat sempre com enterraven els humans. (De fet. no feia gaire estona que havia nascut, per� per a ella aix� era tota una vida). Observava com els homes descarregaven caixes de vernissos lluents. Dins hi havia aquells cossos que eren per a ella impossibles tiberis. I veia com els emmagatzemaven en dip�sits d�obra que s�anomenaven n�nxols. Tanta carn! Tan propera i tan lluny a la vegada! Una carn que no veia ni olorava, per� que el seu instint li deia que existia, que era all� amb tota certitud.
I la mosca male�a sempre aquella burla del dest�. Una burla que la feia delejar per all� que mai seria al seu abast. I sentia que el seu cos verd�s s�esgrogue�a d�enveja quan pensava en els cucs, aquells miserables i insignificants animalons que nom�s sabien arrossegar-se! No els veia, per� ella sabia, igualment amb tota certitud, que eren all� dins. A l�interior de les caixes que eren a l�interior dels n�nxols. Que hi vivien. I que s�hi atipaven. Aquells competidors que el dest� afavoria, podien posseir per a ells sols totes les delitoses viandes que incessantment arribaven des de tots els mortuoris de la ciutat. Aix�, tranquil�lament a la penombra. Sense mer�ixer-ho.
Boja de r�bia , havia cregut sentir fins i tot , m�s d�una vegada, rialles de boca plena arribades del darrere de les lloses. Com si els cucs es burlessin d�ella.
Quan estava aix�, se la podia veure volar amb energia insospitada, a batzegades d�aqu� cap all�, brunzent com una avioneta, per damunt la brossa ins�pida d�una muntanya de flors i corones pansides.
Aquell lloc era un cementiri d'una densa i desmanegada ciutat propera a Barcelona. Una ciutat densa, espessa, amb el ciment brotant com brota l�aigua quan trepitges un aiguamoll. Una ciutat tan densa i espessa i amb tanta paret sense pintar que el seu cementiri era un dels rars indrets on hi creixien arbres, encara que nom�s fossin esprimatxats xiprers polsegosos. I era tamb� una ciutat desmanegada, multiplicada sense ordre, amb blocs de pisos constru�ts abans de ser dissenyats i abans de ser ubicats. Com un d�aquests pobles de l�or que creixien al desert americ�, per� sense l�or, una ciutat crescuda nom�s a cops d�especulaci� i guany f�cil, per� tamb� crescuda a cops de somnis de futur, de voluntat de deixar de ser mocs i espart, de deixar de ser l�ombra del ruc en el camp del se�orito. Era per aix� potser, que el seu cementiri esdevenia l'�nic indret urb� sense el segell de la provisionalitat i la improvisaci� I aix� encara, qui ho sap, a causa de la mateixa ess�ncia de qualsevol cementiri, tan donat, per se, a la definitivitat irrevocable.
Aquell dilluns de juny, de mil nou-cents setanta i molts, Antonio, l'enterramorts, feia la seva feina amb eleg�ncia i habilitat. Enterrava un mort davant l'atenta mirada de tots els qui s�havien aplegat per a donar-li l'�ltim ad�u. Amb ciment r�pid i la paleta, anava acabant de subjectar la l�pida de marbre al nou n�nxol tancat. Catapultava a dist�ncia la pasta fins al punt just on el seu ull apuntava i amb un gest destre de paleta l'aplanava i polia. Com a bon professional, Antonio sabia que tots els ulls del dol estaven pendents de cada un dels seus moviments. Ho sabia i li agradava.
Feia un dia net i llumin�s. Un dia d'aquests dies de tramuntana que alegren l��nim. A m�s, Antonio tenia altres motius m�s consistents per estar content
I era per aquesta alegria que li vessava per dins que, sense adonar-se, es va posar a xiular entre dents una vella melodia. I encara que no xiulava fort, el seu xiulet era clarament audible a la primera fila del dol, que restava en silenci fora del sanglot d�alguna de les dones. Tamb� a les darreres files hi havia qui xerrava de temes diversos i era pr�cticament impossible poder seguir la melodia de l'Antonio, per� aix� de les darreres files dels enterraments ja se sap. No va faltar per�, entre els familiars m�s propers al difunt, qui pens�s que aquell paleta xiulant feia gala de prou mal gust i d'una falta d�elemental cortesia. Ni que fos un professional endurit de treballar al cementiri. Podia no compartir cap pena, s�ent�n, per� calia almenys que mantingu�s les formes.
Quan va haver enllestit la feina, va girar-se un moment cap el p�blic que l'observava. Va adonar-se que m�s d'un el mirava de mal ull. Llavors va caure en que cantussejava i que aix� molestava al personal. Va deixar de xiular.
Va espetegar amb els dits i el seu ajudant li va allargar les dues corones de flors que van cobrir completament el n�nxol. Ja havia acabat. Ara, mentre es netejava les mans, va dir amb veu baixa per� ferma:
-Manolo!
Manolo va baixar l'elevador, damunt el qual havia treballat Antonio, fins al terra. Mentre el manobre recollia les eines de treball, Antonio va allargar la m� al parent mascle m�s proper al mort que va intuir i va dir all� de costum:
-Nosotros ya hemos acabado. A su disposici�n. Les acompa�amos en el sentimiento.
I mentre la v�dua plorava d'una manera m�s forta i els de les darreres files comen�aven a desfilar, Antonio i el seu ajudant van girar la cantonada del carrer� del cementiri.
Quan van ser fora de la visi� de la comitiva, Antonio va treure el paquet de tabac i va posar-se a la boca una cigarreta. Va convidar tamb� el seu subordinat. Va encendre la cigarreta.
-Vete a dar una vuelta. Pero dentro de diez minutos ,aqu�. Todav�a nos queda uno, en el doce.
Manolo va allunyar-se amb silenci, mentre Antonio seia sobre una jardinera a fumar-se relaxadament la cigarreta. Contemplava el cementiri. Era el seu lloc de treball, estimat i avorrit alhora. Tothom en deia "cementiri". Ell per�, en deia "l'empresa" d'aquest lloc. Aqu� s'hi guanyava les garrofes des de feia deu anys. I a partir de ja, se les guanyaria encara for�a millor. On tots hi tenien la mort, ell hi tenia la vida.
Va recordar que va ser a la seu del partit que va con�ixer Maties Codina. Era el regidor encarregat - entre d'altres coses- del seu cementiri. Va ser un cop de sort. Va ser el seu veritable cop de sort.
- �Compa�ero, as� que trabajas en el sementerio? - se li va dirigir el regidor que sortia d'una reuni�.
- Si se�or - va dir ell. I no recorda si s'havien dit gaire cosa m�s.
Al cap d'un temps, en Codina el va cridar per fer unes obres a casa seva. B�, a casa seva encara no. Era una casa petita i antiga que acabava de comprar al carrer Digoine. Per� era tota de planta baixa i tenia un petit i preci�s jard� amb palmera a la part del darrera. Durant aquelles tres setmanes que no va anar pel cementiri, Antonio va lligar coneixen�a no nom�s amb el regidor, sin� tamb� amb la seva dona i els seus dos fills.
Avui feia nom�s vint dies que Maties Codina li havia dit:
- Hem convocat la pla�a de cap de cementiris. I jo m'encarrego de la q�esti�.- I li havia picat l'ullet.
Ell no havia gosat de pregunta-li res m�s. Va esbrinar per�, l'endem�, que el sou d'un cap de cementiris era el doble del seu actual. B�, el sou estrictament, no. Per� amb tota la mandanga, si.
Va passar uns dies de neguit. Quedaria tot plegat en no-res? S'oblidaria el Codina de la seva promesa? Sorgiria un entrebanc d'�ltima hora?
Per� aquest divendres a la tarda, quan Antonio ja era a punt de marxar cap al c�mping de Lloret on hi tenia tenda, el tel�fon va sonar. Era l'esperada veu del regidor Codina:
-Compa�ero, com va la vida? Te'n recordes del que et vaig dir? Ja saps que jo compleixo sempre amb la gent que em compleix. Dilluns quan pleguis, passa per l'ajuntament. Falta lligar alguna coseta, per� per mi no �s complicat. Dilluns la pla�a ser� teva.
Aquell cap de setmana a Lloret va ser un dels m�s feli�os de la seva vida. La seva dona el va trobar m�s afectu�s que de costum. "Qu� et passa avui que est�s de tan bona lluna?" li havia dit ella. Ell no li va voler dir encara la ra� del seu humor. "No es pot dir blat fins que sigui al sac, que diuen els catalans" va pensar. Ja li ho explicaria quan tot fos consumat i li enseny�s el despatx i la mesada nova.
All�, entre les gambes salades i el sol daurat, entre el vent de juny a la sorra i l'olor d'opul�ncia que els sorolls nocturns li portaven fins a la tenda, va anar acariciant, solitari, un futur que ja era a tocar del propi present.
...
-Ya estoy aqu�. - La veu de Manolo el retornava des del cap de setmana fins al cementiri.
"Aquest desgraciat no sap que dem� no treballar� amb mi" va pensar mentre s'aixecava.
-Doncs anem-hi- va respondre ell en catal�, cosa que amb Manolo mai no feia. I ni ell sabia perqu� ho havia fet aquesta vegada. Va arreplegar la senalla amb les seves eines i va indicar el cam� al Manolo que el segu�s amb el carret�.
La multitud del dol va girar-se a mirar-lo quan ell va arribar. Sabia que, com de costum, compartiria amb el mort un cert protagonisme. La gent va obrir-li pas davant del seu "si-us-plau-senyors". Va dirigir-se als qui li van semblar els familiars m�s propers del mort i que anaven de negre tradicional per tal de donar-los el condol i anar per feina. Va mirar per un instant el grup que anava al davant del dol. En destacava la v�dua, una dona vestida de negre per� de bon veure. Va pensar que aquesta v�dua s�assemblava molt a la dona del regidor Codina. Va pensar que tenia exactament la seva mateixa cara. Que era igual. Va adonar-se que era ella.
...
Quan acabava la seva feina, un dels assistents a l'enterrament va comentar al seu ve�, tot espantant amb la m� una mosca vironera :
- T'has fixat en la cara de l'enterramorts? Aix� si que �s respecte per la fam�lia. Sembla que sigui a ell a qui se li ha mort alg�.
- No en facis cas.- va dir l'altre- Tot �s com�dia.
M�nica sempre havia estat una dona forta. Ho havia estat en vida del seu ara difunt marit. Ella havia estat la seva for�a a l'ombra, tothom ho deia. I davant de la sobtada mort del seu marit ella havia complert. S'havia encarregat de tot, malgrat dels oferiments del Miquel o de la seva germana. Dels papers, del mortuori, de la funer�ria, de l'asseguran�a, d'avisar a tots els amics i parents fins a segon grau, dels papers del n�nxol, de telefonar a l'advocat, de posar l'esquela a tres columnes al diari. Fins i tot va triar el vers del recordatori, aquell tan bonic del Maragall de quan s'acluquin aquests ulls humans.
Per� ara, en el darrer moment de l'enterrament, era a punt d� ensorrar-se. Davant de la fam�lia i dels amics , dels coneguts i dels companys de treball, de les autoritats i dels enterramorts, era a punt de comprendre que nom�s era una dona amb un pes massa dur de suportar. Un pes que ning� li podia dur.
Mentre colgaven el seu marit va pensar que es quedava infinitament sola i amb uns fills que ja no li feien companyia, que es quedava m�s sola que mai no havia estat. Va recordar els llargs anys de proves, de tendreses i disputes, d'amors i indifer�ncies. Per� amb ell absent, nom�s quedava un immens buit que res ni ning� podria mai omplir. I un futur imperfecte i incert.
"Eternament..." va sentir-se dir en veu baixa, sense saber ni ella mateixa el sentit clar d'una frase que nom�s havia comen�at a dir.
Un nus se li va fer a la gola. I va esclatar a plorar,. Suaument. Sense estrid�ncies. La seva germana li va pr�mer una m�. Fins i tot l'Antonio, l'enterramorts a qui coneixia se la va mirar amb ulls de profunda pena.
Plorava encara quan, un a un, va anar abra�ant i besant als �ntims que l'acomiadaven.
En Miquel va ser un dels �ltims. Mentre l'abra�ava, ell li va dir que s'anim�s i que dispos�s d'ell pel que calgu�s. I li ho deia amb la seva veu baixa i serena i amb una escalfor viril que a ella l'emocion�. Potser va ser per aix�, potser v�s a saber, que llavors M�nica, sense deixar d'abra�ar-lo, va posar-li la m� al clatell i li f�u una discreta, per� inequ�voca car�cia al clatell, amb els dits per entre els cabells.
Des del confort d'un senyor�vol ta�t de fusta noble, envernissat brillant i crucifix de plata, aquell cad�ver era un mut espectador de tot el que passava.
Des de dins podia veure, o m�s aviat potser sentir, el tr�fec dels paletes que el colgaven i li fixaven la l�pida. Era un tr�fec lluny� i proper a la vegada. Un tr�fec que l'arxivava definitivament en un n�nxol. Un n�nxol, aix� si, de propietat.
Sentia tamb� els murmuris de tots aquells que havien estat els seus parents i els seus �ntims, que havien estat els seus addictes i els seus correligionaris, que havien estat els seus caps i els seus subordinats i els seus competidors i els seus simplement "seus".
Tots hi eren; formant all�, disciplinadament.
Per� se'n sentia ben lluny, de tota aquesta gent. Ells eren a l'altra banda de la l�pida nom�s, �s cert. I podia sentir els seus murmuris, all� a tocar; els seus sospirs fins i tot. Per� la simple barrera d'una llosa establia una barrera definitiva, que els feia infinitament lluny, ja en una altra dimensi�. Ja en un "altre m�n". Uns estranys, en definitiva.
Des de l'altre cant� del Gran Riu tot es veu de manera diferent, certament. I ja que no ens podem endur res ni ning� per al llarg viatge, llavors res ni ning� valen ja gaire cosa als ulls d'un mort. I als ulls d'aquell mort en concret, tampoc.
�I doncs, qu� enyorava? �va pensar en Codina- �Qu� m�enduria, si pogu�s, cap al pou infinit? Va provar d'arronsar-se d'espatlles, per� �bviament no ho va aconseguir. "Jo qu� s�...!" - va pensar- " potser... potser m'enduria la palmera de casa, tan bonica que �s amb les seves branques que es mouen I despr�s... home, tamb� m�enduria l�Adela. Per aquell entrecuix tebi que t�. Quina dona, l�Adela! No hi pot haver una amant com ella al m�n! Com pot ser que es cas�s amb aquell pall�s d�enterramorts? Perqu� n�era de pall�s! Com li deien?�
Va provar de fer petar els dits, per� tampoc ho aconsegu�. Just va aconseguir de sobresaltar un cuquet que acabava de n�ixer, un d�aquests cuquets insatisfets que neixen quan la carn es descompon i que hagu�s preferit ser m�s aviat una mosca vironera.
�Palomar! Si, home, es deia Antonio Palomar!
Ultima actualizaci� 15 mar�, 2003 per Ramon Minoves