Poemes de "ELS CAMINS DE LA NIT"
de Ramon Minoves.

Pròleg a càrrec de Joan Soler i Amigó

Ed. Columna    Eds. Poesia Crema 181


    Fullejo el mecanoscrit que m'has tramès. I des de la primera pàgina s'hi exposa l'acció de caminar. I els peus te'ls menen estrelles, "que es perden", és clar, "per l'alta nit". Es perden, no pas vençuts per la foscor, sinó perquè "cavalquen la nit" i cuiten cap a l'alba, on es fonen.

"...acluco els ulls per l'alba que endevino
lluny, pel camí d'un son que em pren i em bressa."

És el perdre's, no en la buidor, sinó en l'acte conscient i volgut de buidar-se.

"Sóc l'onada tossuda que busca buidar-se
a la sorra que em dónes per vèncer la mort."

de buidar-se en la mar, en l'amor quan fa el ple, en la plenitud on ponent i llevant, morir i néixer, es confonen.

"I m'he estremit
talment la mort
fosca, de l'últim dia.
I m'he estremit
talment si fós
el temps que jo naixia."

Els peus deixen petjades a la pols del camí que "s'endinsa pel meu bosc", "que es fa fonedís"...

 

CAMINAR, VIURE

    Les expressions són, potser, les de sempre, dites, tornades a dir, amb especial insistència. En els teus joves versos retrobo vells companys de viatge, Salvat-Papasseit, Espriu, Marius Torres, Riba, Omar Khayyam, Saint-Exupéry, Xesco Boix... amb el goig de constatar quants noms i fars tenim tu i jo en comú.

    Però, encara més, observo com la teva poesia no s'està de manllevar les paraules de l'antiga saviesa que ens ve de l'orient, elementals i fondes, arrels del pensament. Són el teu vademècum: la vida és el camí, viure és peregrinar, seguir un camí, cercar-lo desitjar-lo, o, més aviat, fer-lo.

"Moi,pauvre pèlerin,
vain
ami des ivres"

    És el peregrinatge embriac, guiat per la follia, per la passió més que no la raó. Un romiatge cap a la posta roent, abrandada.

    Un viatge animat per un neguit espiritual, tocant de peus al cel,

"la frisança de rutes..."

suscitat per l'espurneig lluent d'una esperança.

    El camí etern va per dins. Com la processó, amb els seus greus murmuria i els seus aguts silencis, amb les remors dels fasos en  els polsos i els batecs de la por, amb les ombres vagues, vacillants dels avesats misteris, amb les candeles pampalluguejant al més lleu bri de vent.

"Si miro dintre meu
íntim camí..."

    No és, doncs, el caminant sinó el camí, que perdura i continua fins a perdre's en la vastitud de l'horitzó.

"...d'etern, en la persona,
hi ha només el seu camí."

    És, doncs, el camí el que fa el caminant, és la vida la que fa el vivent. És el camí que pot donar sentit, que crida a viure, a delir. I viure és, precisament, cercar el propi camí:

"...jo busco, eminent-
ment
la meva via."

 

VIURE, PASSAR

    No fas, amic Ramon, sinó conjugar un únic verb: viure. Un verb, una paraula a la qual només la poesia pot descobrir el sentit. La poesia com l'art de viure. L'art que s'afirma com una opció -ètica-, que s'expressa harmoniosament, sensiblement -estètica- , que es transfigura en desig -poètica-, que llegeix i anuncia un sentit -profètica-. Els teus poemes despleguen com una sola cosa els diferents vessants d'aquest art, que per això és art de viure.

    Conjugar el verb de viure: des del present, mirant alhora pretèrit i futur. Perquè viure és passar, peregrinar, traspassar el temps com un vidre. Preterir, una paraula poc emprada, gairebé només en forma adjectivada com a temps de verb, que el diccionari descriu així: "Fer omissió (d'alguna cosa), passar en silenci".

    Vius amb la fe pascaliana de qui aposta, un acte intens, total:

"Viuen només si són hores premudes".

    I corrobores experiencialment el panta rei amb què el vell Heràclit resumia tota la filosofia del món i de la vida: que la plenitud tan sols és un instant , l'única eternitat. Perquè l'únic més enllà és el més endins:

"Que curta és la besada
que es fan Demà i Ahir!"

    Sí, l'únic temps present és el present, l'instant entre els records i els desigs.

"...són boira del món
records i desigs del temps sense riba.

    De res no val ser avar del temps: del passat, anotant-lo meticulosament en cròniques, diaris, ni llibres de comptabilitat; del futur, maldant banalment de preveure'l i de programar-lo amb la inútil eficiència d'un gestor.

"Meticulós, vaig comptant el meu temps
d'hores i anys i minuts que s'escampen."

    Perquè, dit i fet, l'haver viscut no és pas el blat al sac i ben lligat. Ben al contrari, viure és esprémer el most, i. tot viscut, tot espremut, la major plenitud és l'ebrietat de l'instant en la major pobresa;

"Què t'enduràs
en la darrera ruta
a l'equipatge?
Ben segur que no-res..."

    No t'enduràs res. Però resten els poemes, petjades als camins. Per això la perícia de viure et fa recomenar, i recomenar-te, clàssicament, la invitació a fruir de cada instant, el carpe diem, i, alhora, la prevenció d'un seny estoic:

"Somriu quan vingui
la pena.
Captén-te a l'hora
del goig."

 

I, EN L'INSTANT, ESTIMAR

    Una bona part del llibre de poemes és dedicada a l'amor. Tendresa, glatiment, fruició de l'instant nu, el doll que borbota de la font ombriva de molses i falzies, regalim que s'escola, que pretereix, que passa. Fins a la platja sorrenca on es fonen l'escuma dels records, les ones dels desigs.

    L'instant que és un pur joc, purament joc, pura gratuitat, pur anhel joganer, la pura deslliurança.

"I aquest instant
tan breu i gran
i de rel tan antiga,
ensems ens fa
ritme i tambors
i dansants de la Vida."

    És en l'enllaç de l'amor, i en el desenllaç de la mort -l'altre instant, el suprem, també pura gratuitat i pura deslliurança- on ens palpem íntimament, ens copsem pell a pell, ens descobrim no anhel absurd, no afany contradictori sinó pregon misteri, delit incandescent, ànsia que brolla, oratge lliure i llim d'humilitat:

"Sortilegi que em diu que som terra i som flama
i som aigua que baixa i la rosa dels vents.
Més, alhora, cruïlla i vell nus de les coses:
som natura i paraula que es desitgen ensems."

    Natura i paraula. Natura que esdevé, paraula que roman, En el temps instant i duració que pretereix i torna a través de les quatre estacions de l'any i de la vida, roda de la fortuna i no clepsidra, oportunitat i no cronologia. Ho conclous així en el darrer vers del llibre:

"...i el cercle es tanca enfora."

JOAN SOLER I AMIGÓ

 


  1. ÍNDEX
  2. PRÒLEG
  3. I LA GRAN RODA CELESTE
    • 1.- Camins d'estels
    • 2.- Esclau del rellotge
    • 3.- Tankas del temps perdut
    • 4.- Societat de consum
    • 5.- Enyor de tardor
    • 6.- Jo, un projecte incert
    • 7.- Les hores viscudes
    • 8.- Boira
    • 9.- La meva via
    • 10.- Tankas del dormir
    • 11.- L'hora de la son

     

  4. II VENUS
    • 1.- Botons
    • 2.- Jocs
    • 3.- Quan fem l'amor I
    • 4.- Quan fem l'amor II
    • 5.- Natura
    • 6.- Sonet a una nit d'amor
    • 7.- T'has estremit i m'he estremit
    • 8.- Rosa del plaer
    • 9.- La cançó de les ones que vetllen la platja
    • 10.- Desig
    • 11.- Maduresa

     

  5. III LA CREU DEL SUD
    • 1.- Elvira
    • 2.- Un cristall damunt de l'ona
    • 3.- Estel fugaç
    • 4.- Futur
    • 5.- El tren del temps
    • 6.- El crit del sol
    • 7.- Tankas del llindar de la casa
    • 8.- Malgré nos plans si fous
    • 9.- El son de la mort
    • 10.- Vin et livres
    • 11.- Tankas del darrer viatge

     

  6. IV L'ESTEL DEL NORD
    • 1.- Deseiximent
    • 2.- Els guies no són cars
    • 3.- La serp del paradís
    • 4.- Tankas de l' amistat
    • 5.- El foll i el sol
    • 6.- De tothom és sabut
    • 7.- Si miro el cor dels homes
    • 8.- Perfum de rosa
    • 9.- Tankas de la felicitat
    • 10.- Ocells esquius
    • 11.- Joia i tristesa

     

  7. V  L'ESPIRAL QUE OBRE EL CERCLE
    • 1.- La més gran paradoxa
    • 2.- Tankas de la roda del temps I
    • 3.- Tankas de la roda del temps II

Ultima actualizació 15 març, 2003 per Ramon Minoves