ESTEL FUGAÇ

(Als qui han mort mentre escrivia aquest poema)

Sóc la flama de la llàntia
que trontolla en la finestra
sense vidre ni batent.
Sóc la gota que tremola,
dalt del cel, sobre l'abisme,
fent-se pluja lentament.


Cada dia se m'informa
del caràcter lleu i efímer
del meu cos i de la ment,
que s'afanya sense traça,
sense força i sense ganes
a comprendre el rumb del vent.


Cada dia, la darrera
fulla seca del meu arbre
és a punt de caure. Sent
que l'hivern que avui naixia
era hivern ja des de sempre,
des d'un bell començament.