ESTEL FUGAÇ
(Als qui han mort mentre escrivia aquest poema)
Sóc la flama de la llàntia que trontolla en la finestra sense vidre ni batent. Sóc la gota que tremola, dalt del cel, sobre l'abisme, fent-se pluja lentament. Cada dia se m'informa del caràcter lleu i efímer del meu cos i de la ment, que s'afanya sense traça, sense força i sense ganes a comprendre el rumb del vent. Cada dia, la darrera fulla seca del meu arbre és a punt de caure. Sent que l'hivern que avui naixia era hivern ja des de sempre, des d'un bell començament. |