---

  Aquesta va ser la primera excursió del grup Kyokushinputxet des de fa molts anys. Es tractava d'anar a Sant Salvador i les Espases, petit refugi i ermita a pocs quilòmetres de la parada de l'aeri de Montserrat.

   Es va quedar a sota l'antic gimnàs a les 10 del matí i es va sortir a les 11, per no perdre el costum de la puntualitat. Finalment, la Patri, l'Alba, l'Aitor, El Boris, el Kike, l'Olau i jo, el sempai Albert, després d'un petit 'passeig' per República Argentina vàrem agafar el metro i després els Ferrocarrils de la Generalitat. El viatge va ser curt i xerravem i dormiem, i ens reiem d'una parella que seia amb nosaltres.

   Arribats a l'Aeri de Montserrat, va començar la caminada. Encara no portàvem ni 30 minuts que ja s'havien fet grups, ah! i l'Alba ja protestava. A mig camí, en una cova on s'estava una mica fresc, vàrem aprofitar per dinar i per reposar forces per la pujada fins al refugi. La pujada va ser tota una tragèdia... l'Alba necessitava més aigua! Que si quiero agua, que si las plantas me pinchan, que si aun no llegamos...etc. Però finalment, amb un temps rècord de només 3h (es pot fer perfectament amb 1) vàrem aconseguir l'objectiu: el refugi. Patri: - ¡Que cosa más cutre! -, Alba: - pero,...si esto es una mierda, yo aquí no duermo - etcètera.

   Desprès del 'merescut' descans va tocar el petit esforç de trobar llenya per fer foc per la nit. Això va ser com un entrenament, ja que el Kike, el Boris i l'Aitor es van fotre marge avall buscant uns troncs que ni ells podien dur. Molt divertit. La veritat és que deu ni dor la quantitat de llenya que es va recollir, som uns professionals! Es va descansar una mica i vaig començar a preparar els jocs per la nit, el famós joc de les frases... amb la frase guanyadora de: '¿Jugamos al teto?'... que es va convertir en la frase de l'excursió.

   Per la nit va venir primer una parella (que venia a fer coses lletges) i que es van trobar amb la casa plena, i desprès, mes cap a la nit, va arribar tot un esplai... ni un, ni dos, ni tres... deurien ser com 20 nens repelents acompanyats d'uns monitors estúpids. Però el fet és que es va poder conviure (encara que l'Aitor no opini el mateix). A la voreta del foc es va sopar, es va riure,... i més coses que no venen al cas. Però tot mol divertit. Desprès com que la nit calorosa ho permetia, vàrem sortir al carrer a jugar a 'jocs de canalla'. Vàrem xerrar una estona i a dormir, almenys a intentar-ho. Kike: - La mierda los niños no se callarán no -.

   Al matí ens van despertar un coi de iaios a les 6 del matí que van entrar trepitjant els caps i els peus de la gent que dormia. Es va fer un esmorzar suau a base de madalenes i d'altres porqueries, i es va poder assistir a la gran i 'interessant' entrevista que l'Alba va fer amb la càmera del Kike. Va entrevistar tots els iaios que hi havia a 200 km a la rodona. Això si, de recollir,... en fi, el cas és que havia arribat l'hora de marxar. I no m'oblidaré d'explicar l'anècdota del Cuc. La Patri es va despertar acompanyada. Tenia a pocs centímetres del cap un cuc blanc gros i fastigos, que crec que després de passar de mà en mà, va acabar sacrificat a la foguera per heretge. Tot recollit i endreçat, vàrem desfer el camí, que es va fer força pesat, especialment quan es van separar del grup el Boris i l'Olau i els vàrem estar buscant com mitja hora. Ens vàrem cansar d'esperar el tren per poder creuar el túnel, i consultant els horaris, els creuàrem fins a l'estació. El tren va arribar de seguida, tan ràpid que no vàrem poder pagar bitllet de tornada, llàstima! Es va arribar novament al punt de sortida i desprès de xerrar una estona tothom cap a casa i a esperar la pròxima.