Intervenció de Rosa Sayós al Palau Robert

i a LLeida.   

Quan Sebastià Sànchez-Juan va morir l’any 1974 no havia deixat mai de publicar, però la seva obra era totalment desconeguda per les generacions més joves. Les obres publicades abans de la guerra no s’havien reeditat i les posteriors tenien uns tiratges reduïts i només circulaven entre els cercles més pròxims al poeta. En aquell moment, jo era estudiant de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona i aquella mort em va passar completament desapercebuda perquè, com la majoria dels meus companys d’estudis, mai no havia sentit a parlar de Sànchez-Juan. Va ser a les classes del professor Joaquim Molas sobre les avantguardes que en vaig tenir la primera notícia. Vaig llegir-ne alguns poemes i em vaig interessar per aquell poeta que escrivia uns versos d’una sensibilitat extraordinària i utilitzava unes imatges originals, impactants i d’una plasticitat considerable. Vaig iniciar una recerca per les llibreries de vell i vaig aconseguir gairebé tots els llibres que havia publicat fins el 1939 i també la segona edició de Prismes de l’any 1957.

Em vaig adonar de seguida que aquella obra no es podia menystenir. Com ja vaig apuntar en la nota introductòria al primer volum de la seva Poesia Completa I[1], en el període 1924-1939 Sànchez-Juan combina dues tendències que poden semblar contradictòries però que ell sap harmonitzar perfectament i que il·lustren el debat entre les dues concepcions de la poesia que es va donar durant aquells anys. En alguns dels llibres el poeta es llança a l’aventura avantguardista i assaja formes noves, agosarades, trencadores; en altres, conrea formes més clàssiques, que entronquen amb la tradició simbolista.

Així, doncs, en el primer recull, Fluid (1924) la influència de les avantguardes és evident. Jocs tipogràfics, absència de puntuació, trencament del vers, imatges pures… remeten als plantejaments futuristes i més concretament a Salvat-Papasseit –la influència de Salvat-Papasseit sobre Sànchez-Juan és evident i els paral·lelismes en la biografia de tots dos poetes resulta si més no curiosa–.

El seu segon llibre, Constel·lacions (1927), s’allunya dels plantejaments avantguardistes. És un llibre heterogeni, en el qual Sànchez-Juan assaja formes mètriques diverses, com si encara fes tempteigs per trobar el seu estil personal. Hi trobem poemes d’estrofes clàssiques, combinades amb altres de ressonàncies molt més populars; però és sobretot en els poemes breus de la tercera part del llibre «Espurnes» on trobem imatges d’una indubtable força plàstica.

A Elegies (1928) tots els poemes prenen formes clàssiques. Hi ha un clar predomini de la temàtica religiosa i de l’amorosa, i el rigor i la tècnica es combinen amb l’originalitat, l’espontaneïtat i la intuïció. (grans elogis de Lluís Montanyà)

El llibre següent Cua de gall (1929) segurament conté alguns dels millors poemes de Sànchez-Juan. Segons Joaquim Molas és el seu millor llibre. Hi ha poemes, com «Nadal», «Oda al Poble Nou», «Casa de Badalona» o «Impremta de suburbi», en què la combinació de la imatgeria avantguardista amb els motius populars aconsegueix esplèndids resultats. N’hi ha d’altres que són construïts amb els procediments i els motius de l’avantguarda més estricta: «Paisatge aproximatiu de Charlie Chaplin» o «Eva Askwith», en el qual apareixen onomatopeies que podríem relacionar amb la poesia fonètica dadaista. Conté també el curiosíssim i precursor «Lirodrama sensitiu», que es troba en la línia de la poesia escènica i del teatre sintètic futurista, i que en algun moment ens recorda el Foix de Krtu.

D’aquest mateix any 29, Divagacions representa una temptativa d’assimilació de l’escriptura automàtica surrealista. No es tracta de surrealisme pur –en algun poema utilitza fins i tot la rima consonant–, però sí d’un nou intent instintiu d’experimentació.

Més endavant, a Cançons i poemes (1931) i a Poemes de promès (1933) Sànchez-Juan torna a l’estrofa clàssica i a la temàtica popular. Evoluciona cap a una poesia ingènua, que parteix de l’experiència vital personal, que no oblida els recursos de la imatgeria d’avantguarda, però que els incorpora a una estètica més tradicional.

Tots aquests llibres, que podem considerar continuadors de l’obra de Salvat-Papasseit, sense cap mena de dubte, haurien valgut a Sànchez-Juan un lloc important en la poesia catalana de preguerra. Alguns textos –com el que Foix va publicar a La Publicitat el 1932 amb motiu del casament de Sànchez-Juan, recollit més tard en el volum Allò que no diu «La Vanguàrdia» (1970) o l’assaig ple de lloances que Josep Lleonart va escriure com a pròleg de l’antologia Prismes (1939)– ­així ho fan pensar.

Però la trajectòria personal de Sànchez-Juan a partir de 1939 va motivar l’eclipsi del poeta. Tot i que l’opció que va fer de posar-se al costat dels vencedors s’explica més per motius de supervivència que no pas ideològics, la intel·lectualitat catalana no va perdonar-li que es convertís en funcionari de censura. Algun episodi força desafortunat i innecessari va ser vist com una traïció i ha pesat damunt la seva obra com una llosa.

El retorn a la publicació en llengua catalana, després d’un intent passatger d’escriure en castellà (Blanco y rosicler, 1946 i Sonetos, 1949), no va tenir cap ressò entre els que havien viscut la postguerra des d’una conjuntura molt difícil. Ni Claror (1952), antologia poètica del període 1931-1939, ni el volum de versions líriques Miralls (1955) van aconseguir trencar el gel.

Llavors van venir la reedició de Prismes el 1957, Principat del temps (1961), Somnis i èxtasis (1967), Seny d’amor (1969) i Escaiences (1974), però les circumstàncies havien distanciat molt Sànchez-Juan del seu públic potencial i la seva obra havia deixat de tenir un espai en la literatura catalana del moment.

Els últims anys del segle XX  van apareixen algunes veus –com la de Joan Perucho,  Leandre Amigó, Joaquim Molas o el mateix Albert Manent– que reclamaven de restituir Sànchez-Juan al lloc que li pertoca en el panorama cultural català. Joan Perucho, per exemple, en un article a l’Avui, del 2 de febrer de 1991 deia:

…a Sànchez-Juan –és sabut– no se li ha perdonat que, vers els anys quaranta, fos un censor… No era un censor polític sinó de music-hall, però han pesat les raons polítiques. Després de tant de temps, per què? Això ha fet que Sànchez-Juan, a hores d’ara, no fos citat enlloc (llevat de Jaume Bofill i Ferro) ni la seva poesia estudiada i reeditada. És urgent que això s’esmeni si no volem malbaratar el nostre patrimoni cultural, ara que tant se’n parla.

Àlex Susanna em digué fa poc que volia reeditar-lo. Des d’aquesta secció l’animo a fer-ho, i li ofereixo la documentació que tinc. Tal volta així rectificarem una injustícia i redimirem un gran poeta de l’oblit.[2]

La publicació per Columna l’any 1995 del primer volum de la Poesia Completa de Sebastià Sànchez-Juan va ser la resposta a aquesta petició i ara, amb motiu del centenari del naixement del poeta, els seus fills han impulsat la reedició d’aquell primer volum i la publicació del segon. És un nou pas cap a la rectificació de la injustícia que esmentava Joan Perucho. I encara queda molt per fer. Cal estudiar exhaustivament cadascun dels seus llibres, cal recollir un gran nombre de poemes que durant la postguerra Sànchez-Juan va publicar en nombroses antologies i va presentar als Jocs Florals de moltíssimes poblacions catalanes, cal recopilar assajos i crítiques i, sobretot, cal intentar recuperar unes memòries que malauradament avui es troben desaparegudes.

Per acabar –i ja que Joan Perucho s’hi referia– deixeu-me recordar els paràgrafs que als anys cinquanta del segle XX Jaume Bofill i Ferro va dedicar a Sebastià Sànchez-Juan en el seu volum Poetes catalans moderns:

Sànchez-Juan, com tants altres poetes d’aquells temps (el seu primer llibre, “Fluid”, és de 1924), va cercar, en el seu intent de renovar la nostra lírica, guiatge en Apollinaire, i potser també una mica en Cocteau. Qui més qui menys va iniciar-se aleshores en poesia amb algun cal·ligrama. Però en els cal·ligrames de Sànchez-Juan s’hi endevina ja una frescor, una tan decidida intenció vital, que fan pressentir ben clarament la seva poesia posterior, alhora lliure i cenyida, rigorosa i benevolent, aèria i perfilada, que aconseguiex combinar de manera ben saborosa, amb tot el tacte d’un ver artista, les formes de poesia més tradicionals i segures amb les més noves i arriscades. Per a Sànchez-Juan no hi ha antic ni modern, en les seves mans tot es torna viu i ple d’interès. Tot és jovenívol en aquest poeta, fins quan es recorda de la retòrica que ens hagués pogut semblar més caduca; tot hi és jovenívol, i potser una mica arrauxat. És el poeta dels tendres i perfumats malabarismes: un constant jugar amb coses brillants i acolorides, les paraules, els signes de les coses, als quals sap comunicar la seva pròpia emoció d’existir. Perquè essencialment Sànchez-Juan ens apareix tan pregonament emocionat de la seva pròpia existència, del món que el volta, que, com si no sabés expressar-ho de cap altra manera, es desferma en una mena de joc. Joglaria emocionada, anomenaríem la seva poesia.

És que l’actitud vital de Sànchez-Juan, l’entonació del seu vers, aquella seva religiositat acompanyada de llibertat, ens fa pensar en aquells poetes entre populars i refinats (…) de la bohèmia medieval francesa. (…) És que Sànchez-Juan, amb la seva fe en el pur malabarisme líric, amb el caient dels seus versos sempre cercant, sigui com sigui, la sorpresa, amb el seu gust de quan recita, que sembla que vagi a cantar, i precisament una trista i monòtona cançó trobadoresca, és ben bé com un rèplica actual d’aquells joglars vagants, autènticament tristos i fingidament alegres, errívols per camins i pobles a la recerca del veritable sentit líric de la vida.[3]

Que aquestes paraules serveixin d’estímul per continuar l’estudi de l’obra de Sebastià Sànchez-Juan.

Moltes gràcies

Tornar a: