Tot recordant la memòria del poeta Sànchez-Juan
Joan Cornudella Olivart
Fonoll, núm. 134. Juneda, maig-juny de 2004; p. 40-41
Amb motiu del centenari del seu naixement, els nou fills han volgut publicar la seva Poesia Completa en dos volums, edició limitada que han coordinat Rosa Sayós i Jordi Sànchez Bosch, sota la cobertura de l’editorial Claret. L’espai de les cotxeres del Palau Robert de Barcelona acollia el passat dia 22 de juny la presentació de la seva obra poètica gràcies a la veu contrastada de l’escriptor Albert Manent. El primer volum (Poesia completa: 1924-1933) era una reedició de 1995 que havia editat Columna; i el segon, recollia els poemes escrits per Sebastià Sànchez-Juan entre 1934 i 1974, l’any de la seva mort, obra que havia estat publicada en petits volums entre 1946 i 1974. Òbviament encara queda tota una obra dispersa prou extensa- localitzada en revistes o diaris de l’època-, i que aplega poesia, manifestos, narracions curtes, contes, articles de crítica i traduccions, per poder ser valorada en un tercer volum.
I és que el poeta Sebastià Sànchez-Juan va viure una trajectòria literària massa important per haver estat injustament oblidat per un sector influent de la crítica catalana contemporània i gairebé apartat dels cànons oficialistes de les universitats del país. Joan Teixidor, l’any 1981, en un article de premsa recollit al volum Tot apuntat recordava que per a ell i per a molts joves universitaris de la seva generació Sànchez-Juan “ens va servir molt de bandera en les nostres pugnes juvenils enfront d’un stablishment literari que ens semblava abusiu”. Esgrimien el seu nom, el de Joan Salvat-Papasseit i el de J.V. Foix com l’antídot de certs neoclassicismes molt sensats i prestigiosos que van imposar els àrbitres del Noucentisme.
Ara és el moment de tornar a reivindicar-lo. Ara és l’hora de resituar la seva obra poètica en l’espai que li pertoca; en especial la seva obra anterior a la guerra civil. Parlem sobretot dels reculls Fluid (1924), Constel·lacions (1927), Elegies (1928), Cua de gall i Divagacions (1929), Cançons i poemes (1931) i Poemes de promès (1933). Diverses veus ja s’han fet sentir per fer-lo conèixer de nou aprofitant el centenari del seu naixement, un 10 de novembre de 1904 al barri de Sants de Barcelona. Lleida, Lloret de Mar i Juneda, sense excessius escarafalls, també hi aportaran el seu granet de sorra ja que en aquestes localitats també hi deixà la seva empremta particular. Precisament ara farà deu anys de la publicació de l’Antologia de poetes “junedencs”. Ell hi era antologat com a junedenc consort. Molta gent s’estranyà de la seva presència adduint que no era nascut a Juneda. Amb el pas dels anys –i havent analitzat a fons la seva poesia- m’he adonat que el poble de la seva muller ha estat molt més que un simple motiu d’inspiració. I que haver-lo ubicat en l’òrbita junedenca va ser un encert. Només cal rellegir els mots que va escriure l’any 1963 al Butlletí del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona.
“Com a junedenc consort, em represento més la infància de la meva muller a Juneda que no retinc la impressió de les cases velles i del camp amb gust d’eternitat que me n’he endut. Però no em puc sostreure al record de la fruita, saborosa com tots els fruits de les terres lleidatanes, de secà o de regadiu. Aquelles cireres, aquells albercocs, aquelles maduixes...Dels colors de la cançó de La Raimundeta:
La mitgeta groga,
faldellí vermell,
amb punta a la vora.
La fruita de Juneda és una mel. I la mel, doncs? Què en direm de la mel de Juneda? Dir que la mel junedina és excel·lent és no dir res. S’ha de tastar. O almenys jo en tinc un record indescriptible. I jo, que dono importància als valors humans més que al paisatge, he trobat en alguns cors junedencs una ambrosia tan fina, una delicadesa de sentiments i una intensitat de benvolença tan gran, que m’he sentit transportat al clima diàfan i respirable que necessito per a viure. Afortunadament, no és sols Juneda qui permet espigolar estols d’ànimes selectes, sense afectació ni presumptuositat, senzilles i bondadoses. Però a Juneda n’hi ha un esplet”.
Aquestes impressions d’afecte no haurien pogut ser mai plasmades al paper si no hagués conegut la Maria Bosch Pedrós de cal Pastisser. El mes de març de 1923 ella es traslladava a Barcelona per raons de penúria econòmica familiar després de la mort prematura del seu pare. Treballaria una temporada en una fàbrica de sabons. La malaltia pulmonar que patia, però, l’obligà a allitar-se durant sis mesos en un hospital barceloní. Un cop ja recuperada, tornaria a la vida normal. Cap a l’any 1925, en una reunió d’intel·lectuals a casa d’una cosina germana del seu pare, Na Pilar Rufí Bosch, professora de cant i de piano, coneix el jove poeta Sànchez-Juan. El llarg festeig de la parella, elevat a la categoria d’art poètic a Poemes de promès, culmina el dia 15 d’octubre de 1931 amb la celebració del matrimoni a l’església de la Mare de Déu del Roser de Barcelona. El poeta i gran amic J.V.Foix se’n fa ressò d’aquest casament i publica un article de to avantguardista al periòdic La Publicitat (10 de febrer de 1932) recordant l’efemèride personal del poeta de Sants. Fins i tot els seus fills –anys després- acostumarien a anar , tot sovint, en corrua a buscar postres a la pastisseria del poeta de Sarrià.
El jove matrimoni va anar a viure a Horta amb la mare de la seva muller, Adelaida. Poc temps després, en Sebastià i la sogra van agafar les febres de malta. El metge els va recomanar que canviessin d’aires. Per aquest motiu, van estar de llogater durant els mesos de l’estiu de 1932 a ca l’Espardenyer, al carrer Prat de la Riba de Juneda. Retornats a Barcelona, al cap de pocs mesos, decidiren traslladar-se al carrer Còrsega. La família va augmentant en els anys precedents a la guerra. Quatre fills van néixer abans de l’acabament de la contesa: Josep (1932), Jordi (1934), Anton Maria (1936) i Manuel (1937). No es mourien de Barcelona. Durant la dècada dels quaranta, neixen la resta de barons que conformaria la totalitat de la família Sànchez-Bosch: Ferran (1940), Joan (1941), Jaume (1943), Isidor (1945) i Andreu (1947). En molt poques ocasions s’atansen a Juneda ja que la seva vida és vinculada al ritme urbà de la ciutat comtal. No obstant això, els seus fills passen alguns temporades a casa dels parents junedencs.
Els crims i els malastres de la Guerra Civil van fer patir molt Sebastià Sànchez-Juan, que apregonà el seu sentiment religiós. I no cal dir per poder nodrir la família. Aleshores idealitzà el franquisme i es convertí en un catecumen del nou règim, al qual dedicà un llibre de poemes, Régimen (1940), molt per sota de la seva saviesa literària. Per guanyar-se la vida va acceptar un càrrec secundari a l’oficina de censura. S’ocupava –abans que l’arraconessin- dels programes d’espectacles, dels actes d’entitats i, els primers temps, de llegir-hi algun llibre. Va perdre moltes amistats i va haver d’aguantar, durant anys, el silenci i el rebuig de molts intel·lectuals catalans, amb un ressentiment molt més contundent que en d’altres escriptors que s’havien compromès amb Franco. El llibreter-editor Josep Porter li forniria textos per corregir, li editaria els llibres i el faria oficial de secretaria de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, a canvi d’ensenyar gramàtica als seus fills. Curiosament l’any 1939, Sànchez-Juan hi publicava la seva antologia Prismes, pocs dies abans que entressin els vencedors. Era, potser, el seu testament poètic en català.
El pròleg d’aquesta antologia va ser escrit per Josep Lleonart amb la voluntat de situar el poeta en el lloc que mereixia la seva obra literària. “La crítica ha reconegut Sánchez-Juan com un dels poetes de més qualitat de la promoció intermèdia, la influència del qual es marca en alguns de la generació dels joves arribats de poc al camp literari. És considerat un capdavanter en la promoció posterior als Carner, Guerau de Liost, Riba…”. Pocs anys abans, Josep Maria López-Picó, al seu dietari en data 12 de maig de 1934, hi havia deixat anotada una reflexió al voltant dels poetes que havien influït més al llarg del primer terç del segle XX. Sebastià Sànchez-Juan hi era present. Així ho comentava: “Tres direccions, tres guanys de la poesia catalana posterior al cicle Carner, López-Picó, Carles Riba. Món suprasensible: Sánchez-Juan; món sensible: Salvat-Papasseit; món infrasensible: J.M. de Sagarra. I perfectament destacada, amb solitària grandesa la figura de l’Esclasans. Quan la personalitat dels joveníssims pugui ésser classificada, caldrà destriar i valorar el mestratge indiscutible que correspon a Tomàs Garcés.”
Els versos de postguerra van ser desiguals, potser per una pruïja excessiva de depuració o de formalisme. Quan tornava als orígens reprenia la seva millor inspiració lírica. Tot amb tot, fou inexplicable estèticament que Joan Triadú l’exclogués de la seva Antologia de la poesia catalana (1900-1950), publicada l’any 1951. Precisament aquell any Sebastià Sànchez-Juan guanyava amb l’antologia poètica Claror el premi Ciutat de Barcelona en llengua catalana. Res no semblava que podia esborrar el seu passat més immediat. Havia pagat molt car la seva afiliació al nou règim, tot i que mai se sentí franquista. I de retruc se’n ressentí la seva poesia, oblidada durant molts anys.
Més enllà dels avatars barcelonins, Sebastià Sànchez-Juan mantindria una relació intensa amb l’Institut d’Estudis Ilerdencs. A més, assistiria, des de l’any 1958 fins al 1970, a les sessions literàries del cafè dels dissabtes al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona on visqué moments emotius i nostàlgics amb els “Amics de Juneda”. Aquest espai de tertúlia va ser un veritable bàlsam espiritual per a la seva jubilació. Els darrers anys, malalt i amb poca mobilitat, vivia molt reclòs, patia, turmentat, però amb la ment lúcida. A l’edat de 69 anys, moria a la Clínica de l’Esperança de Barcelona, després d’haver viscut un exili interior a contracor.
