Revista de Catalunya
(N. 201)
Sebastià Sànchez-Juan, Poesia completa I (1924-1933). A cura de Rosa Sayós, Barcelona: Claret 2004, 316 pàg.
Sebastià Sànchez-Juan, Poesia completa II (1934-1974). A cura dels seus fills, Barcelona: Claret 2004, 566 pàg.
Fa vint-i-cinc anys vaig tenir la sort de ser alumne d’un professor extraordinari: el Dr. Jordi Sànchez Bosch. En aquella època els seus alumnes ens dèiem a cau d’orella: «És fill del poeta Sànchez-Juan». Això era com una mena de confidència estranya, que amagava alguna cosa que tenia a veure amb la màgia de la poesia, però que, de fet, ningú no podia gairebé corroborar perquè l’obra de Sebastià Sànchez-Juan ens era desconeguda.
Ha hagut de passar un quart de segle perquè poguéssim tenir accés a l’obra completa d’un poeta català essencial. Mentrestant els crítics i catedràtics que van imposar el dogma del «realisme històric» com a marca d’autenticitat poètica s’han jubilat i els andans que formaven aquella antiga cleda són ja despulles. Avui gràcies a la pulcra edició preparada per Rosa Sayós i els fills del poeta es pot tenir accés al conjunt de l’obra poètica de SSJ: «Torno paraules, ritmes i silenci / als aires viatgers que me’ls deixaren» («Testament», vol. 2, p. 115).
Enguany fa cent anys del naixement de Sebastià Sànchez-Juan (1904-1974). És una data rodona, bona per fer memòria, bona per veure si Gaziel tenia raó quan deia que el nostre país era la «devoradora d’homes». Els nou fills del poeta (que J. G. Junceda va anomenar afectuosament «Sant Chez-Juan»), convençuts que «d’aquella vida en queda alguna cosa digna de perdurar encara molts anys més» han preparat els dos volums que són objecte d’aquesta ressenya i una pàgina web (www.ssanchezjuan.tk) a fi de fer possible la lectura i la coneixença.
Penso que el millor que es pot fer és deixar parlar els llibres, sense aquelles crosses que la crítica sol imposar. El primer volum de la Poesia completa conté els volums de joventut: Fluid (1924), Constel·lacions (1927), Elegies (1928), Cua de gall (1929), Divagacions (1929), Cançons i poemes (1931), Poemes de promès (1933). El llibre va encapçalat per l’assaig essencial «La meva poesia» (1929-1930). En aquest treball el mateix poeta revestit de crític ens aporta les millors pàgines que s’han escrit sobre la poesia del jove SSJ:
De tres poetes he rebut influències d’esperit: Verdaguer, Carner i Rubén Darío. D’altres poetes m’han influït, però no amb la intensitat d’aquells.
La lectura dels manifestos de Marinetti va sollevar-se el sentiment d’un ritme relatiu: la velocitat.
Faig meves unes paraules de G. B. Angiletti: «Cal acceptar el nostre temps amb cor lleuger. No es tracta pas de cantar els motors o els gratacels, ans d’aconseguir una simplicitat i una immediatesa d’expressió que s’adiguin a la vida moderna. La poesia no consisteix en allò que es canta, sinó en la manera de cantar-ho; i llavors és lícit de sostenir que mai com avui ha estat difós el sentit d’una poesia essencial.»
Les meves inèdites Divagacions presenten aquest caràcter libèrrim o llibertí en la mesura de mes naturals possibilitats. Heus ací el que són les Divagacions:
1er. Anotació objectiva substantiva.
2on. Imatges de sensacions.
3er. Imatges de pensaments.
4rt. Orquestració d’elements diversos: imatge virolada de la poliformitat –apetència i desgana– de la vida.
5è. Imatge absurda intuïda amb un entusiasme típicament líric, juntament amb la melodia i el ritme dels versos que resolen la frase musical de l’estrofa (caotisme): «mentre en aigües molt pulcres es filen les banderes...» («Divagació primera»).
6è. Expressió emocionada de records i pressentiments.
7è. Al·literacions–imatges.
8è. Poesia de l’horror.
9è. Imatge absurda conscient, plasmada amb goig no gens sàdic (caotisme, malgrat tot): «fet de roses el teu cabell negre...» («Divagació quarta»).
10è. Expressió arbitrària, traduint estats de gran melancolia, sense altre estímul ni coacció que el vers (caotisme): «El raig de llum amb pols d’un bosc de lliris rossos / matineja en nom fred de focus fotogràfic. / Els oboès mel·liflus, com rossinyols d’arboços, / baraten per cireres mon plor d’horror del tràfic. / Les almorratxes tintes roses llunyanes eres / contenen ranciesa de sol...» («Divagació tretzena»).
El poeta fa a les seves lectores i lectors una confessió poètica íntima que ens permet comprendre el motor de la poesia de SSJ des de Fluid (1924), el seu primer llibre publicat, fins a Cançons i poemes (1931):
crec notablement profitosa la filmació lírica dels pols de la bellesa, d’aquests estats de difícil sortida expressiva, d’anguniosa comunicació, perquè transparenten les zones més profundes de l’ànima, a les quals convé d’aguaitar.
El poema «Jo, pallàs, enamorat» (del llibre Cançons i poemes) és un testimoni sublim de la força poètica i del doll de llengua que habita en la poesia de SSJ:
Vinc a fer-te el paper d’adorador,
amb una cucurulla de diari,
de la lletra del qual só corrector,
cobert, ara que plou a l’escenari.
La vermellor fragant del coloret,
¿es desfeia amb tes llàgrimes un dia
com ara es destenyeix el teu barret?
Jo et viu soferta amb llot que et percudia.
Dèbil sollada, l’àngel no t’ha fuit
(som molt amics els àngels i els pallassos).
Jo, que omplo de rialles el món buit,
vull tenir plens d’amor de tu mos braços.
A partir de Poemes de promès (1933) comença una nova etapa en la poesia de SSJ. El futurisme i el surrealisme de joventut són superats per una visió clàssica de l’existència que conté un testimoni de l’amor i del dolor (aquest centrat fonamentalment en el drama de la guerra civil). El volum Claror (1952) és el centre d’aquest moment de la poesia de SSJ.
La tercera etapa –existencialista– de la poesia de SSJ es manifesta en els volums Principat del temps (1961), Somnis i èxtasis (1967) i Seny d’amor (1969). El Dr. Jordi Sànchez Bosch, fill del poeta, formula amb una precisió inaudita el valor d’aquests volums:
En el Principat del temps hi plana sempre l’ombra de la caducitat, de la mort. Però una mort que és vençuda per la resurrecció i una caducitat que té en ella mateixa el seu encant poètic. En Somnis i èxtasis també es fa el pas de la transcendència específicament religiosa a la transcendència indescriptible que el poeta descobreix en les coses més petites. Seny d’amor, finalment, torna a la paradoxa (com ja ho era L’aigua encesa), que queda ben descrita en els seves primeres paraules: «Sóc multitud». En el centre hi ha la figura de la nostra mare, que era «l’amor» i, al mateix temps, vessava «seny» per tots cantons.
Té un interès especial l’extens i miscel·lani volum Escaiences, publicat l’any 1974, any de la mort del poeta. Tot fa pensar que és un volum que recull poemes escrits al llarg de molts anys. Alguns són simples peces de circumstàncies, però d’altres, carregades d’ironia, arrosseguen una força expressiva formidable:
POMPEU FABRA
S’assemblava a Bertrand Russell.
Fumava amb pipa. Li agradava la bona taula.
Tenia el do d’infondre als amics la creença
que es trobaven, amb ell, a la mateixa altura.
. . . . . . . . . . . . . . . . . .
S’expressava en el verb en què els altres pensaven
(«Venido, ¿vamos p’allá?,
deia a un dels tramviaires de Badalona).
De la correcció del llenguatge tenia
l’ànim d’un turista que, amb la motxilla a l’esquena,
volgués escriure bé el que es presentés.
Li agradaven les frases concises –i elegants.
El poeta va deixar escrit en la seva jovenesa:
L’expressió de l’absolut –cal dir-ho?– és la meva aspiració inevitable.
Avui, en el seu centenari, poder tenir el goig de llegir la Poesia completa de Sebastià Sànchez-Juan és una veritable festa de l’esperit, perquè la seva poesia, síntesi i essència de la seva vida, és una sendera que mena per una via absolutament personal cap a la recerca, amb verb català, de la Bellesa.
Article aparegut també a
“Butlletí de l'Associació Bíblica de Catalunya”