Així parlà Zaratustra té una específica vocació d’Antievangeli cristià i sovint fa la paròdia del cristianisme. No és estrany, doncs, que Zaratustra, el seu protagonista, sigui presentat com un visionari que, incomprès per la resta de la gent, avança una bona nova: l'adveniment del superhome. Així com, a parer de Nietzsche, el cristianisme predica la submissió, els valors tristos i el ressentiment, Zaratustra predica la vida com a creació i com a projecte.

Zaratustra, però, no és un Crist; és humà i no diví. Si predica alguna cosa és ‘el sentit de la terra’. En la terra no hi ha culpa ni perdó, sinó vida en perpetu present i aquesta és la força del Superhome.

Els profetes en la tradició judeocristiana tenen quatre característiques bàsiques: (1) anuncien un futur que vindrà però que ells no podran veure, (2) comuniquen un missatge sagrat que els supera i (3) funden un nou ordre que implica la superació o negació de l’anterior. Finalment (4) l’anuncia del profeta es basa en una ‘visió’ que va més enllà de la raó i del sentit comú de la seva època.

Moisès portà el poble fins a la terra promesa però ell no hi va poder entrar. De la mateixa manera (1) Zaratustra anuncia l’adveniment del Superhome però ell no és encara Superhome. D’altra banda el missatge del ‘gran si’ el supera: Zaratustra (2) encara viu massa en el món del nihilisme i de la manca de sentit i prou farà si és capaç d’obrir els ulls del poble generalment esquerp, a la voluntat de poder. De forma inexorable (3) el món del Superhome significarà un trencament radical amb el del nihilisme i amb el ressentiment propi dels individus miserables. Zaratustra és (4) un visionari que els seus contemporanis no poden entendre encara –i la bogeria del propi Nietzsche pot tenir molt a veure amb això mateix.

En aquest quàdruple sentit podem dir que Zaratustra fou efectivament un profeta i, encara més que la seva profecia es va realitzar al llarg de la segona meitat del segle vint, al menys pel que fa a la revalorització del cos i de la carn contra el nihilisme que només cercava el sentit de la vida a extramurs de la vida mateixa.

Quan Nietzsche deia que no se’l començaria a entendre fins al cap de cents anys, tenia raó. Avui som més conscients que mai de la misèria mental, dels valors tristos i del ressentiment nihilista. En aquest sentit, Zaratustra és profeta. Una altra cosa és si la mort de Déu ha representat un alliberament de la creativitat o si avui estem esclavitzats al cos i a l’aparença física com ahir els creients i els platònics estaven esclavitzats a l’ànima. La mort de Déu no porta necessàriament a l’alliberament de la capacitat creadora del Superhome, sinó potser a la submissió a ídols nous que ara es diuen: moda, consum i superficialitat.