L’etern retorn.

De bon principi “etern retorn” és una visió que Nietzsche afirma haver tingut: l’èxtasi de l’eternitat. “Etern retorn” significa que el temps retorna com –a un altre nivell- retornen les fulles dels arbres que són alhora iguals i diferents. Tot és etern i res del que ha passat no deixa de retornar. Podem acostar-nos al concepte entenent-lo com una “prova de Selectivitat” del Superhome.

Hi ha una prova que consisteix a estimar la vida per sobre de tot, volent aturar el temps i convertint-lo en perpetu present. Dir el gran sí significa també afirmar el present i el seu atzar sense cap mena de reserva. En aquest sentit, Deleuze diu a Nietzsche i la filosofia que l’etern retorn és l’ètica kantiana, en el sentit que tot l’ethos (caràcter) de l’home queda transformat per l’acceptació del retorn. En certa manera l’etern retorn culmina el filosofar nietzschià d’una manera radicalment aristocràtica (en el sentit de selectiva, de només apta per als millors).

Nietzsche va elaborar tres teories progressivament aristocràtiques: El nihilisme (una teoria “per a tothom” que explica el que ens ha passat).El Superhome (una teoria “per a alguns” que gosen acceptar el repte).L’etern retorn (una teoria, “per a un tot sol”, un criteri selectiu). El concepte d’etern retorn s’enfronta a la concepció vigent de temps, d’arrel judeocristiana. Per a la tradició occidental, Déu és creador del món i finalment en serà el jutge (l’alfa i l’omega). El temps té la forma de sageta, orientada sempre cap al futur; i per això la tradició creu en el progrés i el futur com a sentit del temps. Però hi ha una altra manera de considerar el temps: des de la perspectiva grega el concepte de creació del temps no té futur. Per a un grec el temps existeix des de sempre. No ha estat creat ni tindrà fi.

El temps a Grècia s’explica pel model de la natura i de les collites. L’estiu se’n va i retorna sempre diferent i igual. La natura té com a llei el retorn perquè és bona i se sent plena de si. L’etern retorn significa guaitar els esdeveniments d’una manera absolutament innocent: les coses s’esdevenen sense més –i la mirada del Superhome, plana d’amor fati, les troba bones. Per això vol que retornin i que durin per sempre. L’etern retorn és l’intent de recuperar el moment en què la vida humana no s’havia vist reduïda a espai i temps. Se situa, doncs, més enllà de tot dualisme, recuperant la intensitat com a mesura.

L’etern retorn significa pensar des del qualitatiu i des del cos. És una doctrina per a ser viscuda i no pensada. Segons com se situïn davant el temps podem classificar dues menes d’homes. Per una banda hi ha els homes creadors que voldrien aturar el temps per a gaudir-lo en plenitud. Per l’altra hi ha els nihilistes que senten terror pel temps i que fins i tot volen “matar-lo”. Voler aturar el temps, que no és un càstig sinó un gaudi, és la millor prova d’amor a la vida i la marca de l’home superior.

L’any 1881, Nietzsche proclama: el nou centre de gravetat: l’etern retorn de l’idèntic. És “centre de gravetat” perquè permet establir una frontera entre el Superhome (que accepta l’etern retorn) i l’últim home (que té pànic al temps). La disposició a acceptar que el temps és bo i ple marca la distància i dóna sentit. Hom pot fer, però, una crítica a l’etern retorn considerant-lo una mena de nou imperatiu categòric més o menys kantià. Si l’etern retorn és un deure, no s’acaba d’entendre per quins set sous el Superhome, suposadament lliure, ha d’acceptar alguna mena de deure, ni que sigui el de retornar.