El costum, doncs, és el gran guia de la vida humana. Només aquest principi fa útil la nostra experiència i ens permet esperar, per a l'esdevenidor, una successió de fets semblants als que han aparegut en el passat. Sense la influència del costum, no sabríem res de les qüestions de fet, tret del que és immediatament present en la memòria i els sentits. Tampoc no sabríem com ajustar els mitjans als fins, ni com fer ús de les nostres capacitats naturals per produir un efecte determinat. Seria la fi immediata de tota acció i de la part principal de les nostres especulacions.

Hume, Investigació sobre l'enteniment humà
SÈRIE 4 (Tribunal ordinari. Setembre 2001)

1.- Expliqueu breument la idea principal del text. [2 punts]

En aquest text, el filòsof empirista David Hume (1711-1776) posa de relleu la importància del costum en la nostra vida. És l’hàbit o el costum, segons Hume, el que ens permet establir una relació de necessitat entre experiències separades en el temps. Els nostres actes passats restarien del tot deslligats dels presents si no fos per les estructures psicològiques i especialment per la memòria, que els vincula i, d’aquesta manera, ens allibera de viure en un present continu, on només tindríem la possibilitat de conèixer allò que els sentits ens mostren en aquell moment. Aquesta constant vinculació d’experiències que opera la memòria acaba donant lloc a un hàbit o costum: com que estem acostumats, habituats, a constatar que a uns mateixos fets els hi segueixen fets semblants, podem gestionar les nostres accions presents comptant que produiran efectes similars als que han produït en el passat.

3. Què vol dir Hume quan diu que “tota la moralitat depèn dels sentiments”? Justifica la resposta. [2 punts.]

Aquesta frase, que obre el text, resumeix la idea de moralitat de Hume. Segons Hume només hi ha dos tipus de proposicions que tenen sentit. Són les ‘relacions d’idees’ [‘relations of ideas’] i les ‘qüestions de fet’ [‘matters of fact’]. Relacions d’idees són les que s’estableixen entre proposicions de les matemàtiques i és obvi que en l’ètica no existeixen. Però en ètica tampoc no hi ha ‘qüestions de fet’: l’ètica parla del bé i del mal, del just i de l’injust. I això no són qüestions de fet sinó problemes de ‘valors’ en què, a més hi poden haver opinions molt contrastades.

Per tant si l’ètica no depèn ni de les matemàtiques ni dels fets, només ens resta una possibilitat: els conceptes ètics depenen de les emocions o dels sentiments. Els fonaments de la moral no pertanyen a la lògica sinó a un altre nivell: el dels sentiments. Amb això no es vol dir que la moral sigui del irracional; simplement el que s’indica és que no hi ha cap criteri objectiu i universal per jutjar si un acte és bo o és dolent. Per un raonament inductiu podem considerar que si hi ha algun ‘sentiment social’ [‘social feeling’] molt majoritari a favor d’un acte, llavors aquest acte podria ser moral però fins i tot d’això mai no en podem estar gaire segurs perquè les emocions són àmbits molt contradictoris i manipulables. Com a empirista, Hume es limita a constatar que els individus actuen, però l’experiència mateixa indica que les accions que suposadament es presenten com a ‘morals’ no tenen necessàriament perquè ser ni racionals ni lloables. Una gran multitud podria demanar que es fessin actes (el linxament, la violació de drets de les minories, l’extermini dels practicants de determinats costums sexuals o religiosos) que repugnen el sentiment moral d’altres persones.

Per Hume, a més, la causalitat no és concepte que tingui un fonament real. El que podem observar empíricament és que hi ha una relació de successió entre un fenomen ‘A’ i un altre fenomen ‘B’; però res no ens autoritza a considerar que ‘A’ sigui causa de ‘B’. Observant l’acció social és fàcil observar que hi ha un buit entre la raó (la lògica) i l’acció (guiada pels sentiments). Els judicis morals no se segueixen dels fets o com es diu en el vocabulari moral, constitueix una ‘fal•làcia naturalista’ derivar un ‘haver de ser’ a partir d’un ‘ser’.

Quan Hume diu que ‘tota la moralitat depèn dels sentiments’, ens està explicant que la moral no és lògica. La raó sola – sense les emocions – no ens conduiria a l’acció i les accions mai no són necessàriament racionals. A més, les idees abstractes, per a Hume, són buides, sense contingut per no tenir un corresponent real; és clar que, així, qualsevol submissió a un ideal moral seria absurda per a ell.

No podem aspirar a cap universalisme moral. Una bona acció serà la que ens aporta un sentiment de plaer i, en canvi, una mala acció la que ens reporta dolor. Es legisla (en l'ordre moral, i també en el polític) en funció d'aquest sentiment, provant d'evitar, per obligació, el dolor. Els sentiments són, per tant, els fonaments de la moral, com les impressions ho són per a la ciència.

4. Relaciona el “sentiment moral” en Hume amb altres autors que coneguis. Cal que justifiquis la teva resposta. [3 punts.]

La seva teoria moral emotivista cal posar-la en relació amb l'utilitarisme de Mill. Com Mill, Hume és profundament indeterminista i creu en la llibertat humana per a triar. Però hi ha una diferència fonamental. Mentre per a Hume totes les accions morals valen igual – i no hi ha cap criteri capaç de dir si una acció és més o menys moral que una altra -, en canvi per a l’utilitarisme sí que hi ha un criteri per valorar les diferents preses de posició morals. Els utilitaristes defensen que la moral es regeix pel criteri del ‘màxim bé per al màxim nombre’: és a dir un sentiment moral que faci el bé a més gent durant més temps tindrà un valor moral superior: és millor, per exemple, ajudar un hospital amb donacions voluntàries que dedicar els diners exclusivament a petits plaers. Però això no vol dir que els petits plaers personals siguin dolents: només significa que no són tan bons perquè no augment la felicitat de tanta gent com es podria fer en l’altre cas.

L’ètica de Mill és conseqüencialista: un acte és tant més bo com millors conseqüències té. Per això l’utilitarisme no podria entendre's sense el compromís de l'individu per fer ‘el màxim bé’ i, en conseqüència, sense voluntat ni llibertat, i precisament res d'això conforma la moral de Hume que és purament subjectivista.
Hume es pot comparar també amb l’ètica hedonista d’Epicur en la mesura que opta pel plaer com a bé moral. Augmentar el plaer i disminuir el dolor és per a ambdós la via a la felicitat.

“Quan veig una bola de billar que es mou cap a una altra, la meva ment es veu immediatament portada per l'hàbit al seu efecte habitual, i s'anticipa a la vista concebent el moviment de la segona bola. No hi ha res en aquests objectes, considerats abstractament i de forma independent de l'experiència, que em condueixi a treure una conclusió com aquella; i fins i tot després d'haver tingut experiència de molts efectes repetits d'aquesta classe, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l'efecte serà conforme a l'experiència passada. Els poders pels quals actuen els cossos ens són completament desconeguts. Només percebem les seves qualitats sensibles: i quina raó tenim per pensar que els mateixos poders estaran sempre conjuntats amb les mateixes qualitats sensibles?”

HUME, David. Resum del Tractat sobre la naturalesa humana. Barcelona: La Busca Edicions, 2005, p. 19.

1. Fes un breu resum del text (entre 40 i 80 paraules). Recorda atenir-te al que s'hi diu i no en facis valoracions personals. [2 punts.]

Per a l’empirisme resulta impossible tenir experiència d’una cosa que encara no ha succeït. L'exemple de les boles de billar mostra que no es pot establir una relació entre dos fets successius en termes de causa i efecte. La causalitat és un producte del tot injustificat de la nostra ment, que actua guiada pel costum.

2. En el text, Hume utilitza el billar d'exemple per il•lustrar un dels punts clau de la seva teoria del coneixement. En el mateix sentit, proposa un altre exemple. Sigues breu (no més de 30 paraules). [1 punt.]

Pensar que sempre que hi ha núvols foscos necessàriament plourà és un producte de l’hàbit. Però que això passi sovint no justifica creure que hagi de succeir sempre.

3. Basant-te en el text, explica la importància del mètode inductiu en Hume. [2 punts.]

Hi ha dos mètodes de coneixement fonamentals en ciència: deducció i inducció. En la deducció a partir d’un principi general o una llei científica ja demostrada passem a explicar un cas concret (si l’aigua bull a cent graus, l’aigua que bull ara a la cuina en concret està a cent graus – per posar un exemple). En canvi el mètode inductiu compara fets concrets (experiències), observa el que tenen en comú i, per comparació elabora una llei general. Si m’acosto repetidament a la llar de foc i sempre noto l’escalfor, deu ser perquè el foc té poder calorífic. Això seria un exemple molt senzill d’inducció.

El mètode inductiu es basa en l'experiència i l'observació repetida d’una sèrie més o menys extensa de fets concrets en què es manifesta un principi general que es repeteix. A diferència de la deducció, la inducció no permet oferir cap veritat indubtable o necessària. Dit d’una altra manera: cap experiència passada no ens autoritza a creuar la línia entre el que hem observat i el que encara no ha estat observat. No hi ha evidència de coses no observades: com a molt hi haurà creença (belief) però no saber. Ningú no pot estar segur que entre una infinita quantitat de casos possibles sempre i inevitablement es doni exactament el mateix comportament dels fets. La inducció és probable (té moltes experiències al darrera que la recolzen), però no és inevitablement certa. Serà prudent agafar un paraigües quan veiem núvols molt foscos, però això no vol dir que hagui de ploure inexorablement.

El billar ofereix un bon exemple de les limitacions del pensament inductiu: creure que el moviment d'una bola que topa contra una altra la farà moure sempre, en tots els casos, és un error que ens condueix a predir un fet sense tenir prou motius per fer-ho. La certesa només prové de l'experiència i, aquesta sempre és l’experiència d'un fet concret ocorregut en el passat, mai no podem estar certs de res futur. Els moviments de les dues boles, doncs, són dos fets separats, independents l'un de l'altre que l'enteniment relaciona per ser habitualment consecutius; la repetida observació d'aquesta consecució porta la ment a generalitzar, establint una relació de causa i efecte inexistent en realitat. Del futur en podem tenir un coneixement probable (una creença), però no cap certesa.

Hume manté com a principi bàsic de la seva teoria del coneixement el ‘principi de la còpia’, segons el qual totes les idees certes provenen d’impressions sensibles i només és veritat aquella idea que prové d’una impressió sensible concreta. Cada fet observat – és a dir, cada experiència – genera una impressió en l'enteniment, que la memòria converteix en idees. Les idees sobre aquests fets, posades en relació, l'una amb l'altra, per la imaginació poden donar pas a una idea complexa sense cap mena de referent real que de fet s'hi correspongui. Per això es diu que Hume és psicologista. És la ment el que ens fa creure (imaginar) que el fet simple de colpejar una bola en repòs amb una altra en moviment causa el moviment de la segona bola. En cas que es produeixin aquests dos fets, només podrem observar el comportament, per separat, de cada bola, i en cap cas tindrem experiència de la relació entre una causa i el seu suposat efecte. L’exemple del billar serà extensiu, segons Hume i els empiristes, a tot l'àmbit del coneixement.

4. Relaciona la teoria del coneixement de Hume amb altres teories epistemològiques. [3 punts.]

Hume és escèptic; això vol dir que no creu en la possibilitat d’elaborar conceptes de valor universal sobre fets que estan constantment canviant i transformant-se (per exemple el ‘jo’, o identitat personal, el món físic...). Considera, en canvi, els sentits com a única font possible per al coneixement. Abans que ell, molts altres filòsofs van vincular el coneixement a l'experiència, a les dades obtingudes a posteriori. És el cas, per exemple, d'Aristòtil que –contra el seu mestre, Plató– defensava l’experiència sensible com a lloc d’origen de les idees. Per a Aristòtil, per exemple, només podem parlar del concepte ‘home’ si abans coneixem homes concrets (Ramon, Agustí...), en aquest sentit el podem acostar al empiristes, mentre que Plató està molt més proper a la tradició racionalista cartesiana. Però Aristòtil era ‘naturalista’ (creia que a cada cosa naturalment li correspon un concepte), mentre que Hume és un escèptic (considera que mai no podrem arribar a conèixer perfectament les coses, que sempre estarem limitats pel nostres sentits corporals i pel nostre enteniment que finalment és imperfecte –tot i que perfectible).

Però l’oposició fonamental en teoria del coneixement a l’edat moderna és la que es dóna entre Descartes (racionalisme) i Hume (empirisme). Les idees que els cartesians consideren innates i ‘clares i distintes’ (és a dir indubtables i sempre certes) - com la de Déu, del jo o de la substància - no tenen, per a Hume, cap base real en l’experiència sensible; i en la mesura que no compleixen amb el ‘principi de la còpia’ seran, doncs, considerades idees buides o sense contingut.

Hume, però, no és estrictament un inductivista. A diferència d’altres empiristes (com Locke) i de predecessors de l’empirisme (com Bacon de Verulam) que eren inductivistes, Hume sap que una inducció al cap i a la fi no deixa de ser una creença que es basa en la memòria i segons la qual si una cosa ja ha passat, tendirà a repetir-se. Però una inducció no deixa de ser una suposició. Que una cosa hagi passat molts cops en el passat no vol dir que continuï succeint en el futur i que una cosa no hagi passat mai no vol dir tampoc que no pugui començar a succeir demà (o d’aquí a dos minuts).

La pràctica de l’inductivisme no és irracional perquè la naturalesa humana està feta de tal manera que quan una cosa es repeteix sovint tenim una expectativa que allò tornarà a succeir en el futur. Però l'inductivisme és simplement una ‘suposició’; l'únic mètode que li queda a Hume per fonamentar la ciència és la creença (belief) en la continuïtat i en la coherència de les percepcions; però d’aquesta continuïtat no en podem tenir cap garantia. El seu escepticisme s'orientarà contra el dogmatisme dels racionalistes segons els quals podem tenir idees clares i distintes.

Per als racionalistes quan trobem una idea innata que és una evidència per ella mateixa (el ‘cogito’, per exemple), podem deduir-ne altres veritats amb valor universal. Mentre Descartes creu que les idees innates són autoevidents (intuïcions immediates de la ment), Hume és molt escèptic respecte als continguts mentals que anomenem idees. Per a Hume qualsevol idea, tot i que derivi d’una impressió, és sempre una percepció més dèbil que cap impressió, aquesta sí, directament relacionada amb un objecte d'experiència. El pensament, ens dirà Hume, no és de fiar: debilita les percepcions (en transformar, a través de la memòria, les impressions en idees) i pot generar idees falses (la imaginació, que relaciona idees simples entre elles, pot elaborar idees complexes que no s'adiguin a fets observables), com les de Déu, substància, món i jo. O, com ens diu en el text, pot engendrar la il•lusió de creure que un fet pugui causar-ne un altre.

5. Creus que hi té res a veure la llibertat amb la capacitat predictiva de la ciència? Raona la resposta. [2 punts.]

Si alguna cosa és segura per a un escèptic és que la veritat absoluta no la pot tenir ningú. Com a molt tenim aproximacions a la veritat. si el contrari de qualsevol qüestió de fet sempre és possible, llavors això té també conseqüències socials i polítiques. Si ningú no pot posseir la veritat absoluta això obliga a la tolerància envers totes les idees provables.

De fet, podríem preveure el futur només si hi hagués un futur causalment preestablert, però aquest no és el cas. L’exemple de les boles de billar ens ha mostrat que la causalitat és una ficció de la ment i, per tant, el futur està obert. A partir d’aquí ens podem fer una idea del lloc en què queda la llibertat en les teories científiques. Mil experiències a favor d’una teoria no la demostren i, en canvi, una sola experiència en contra la posa o en crisi o més tècnicament ‘la falsa’, per dir-ho en el vocabulari del filòsof del segle passat Karl Popper. La investigació científica consisteix a formular hipòtesis i esperar que l'experiència les refuti. Mentre això no succeeixi es pot prendre la hipòtesi com a llei provisional, ens dirà Popper, però no com a certesa absoluta.

La ciència té una capacitat predictiva molt gran però limitada; no hi ha cap ‘coneixement absolut’ o cap teoria de la qual poguéssim estar segurs absolutament. Cal sotmetre sempre a prova totes les hipòtesis Cada nova hipòtesi és una nova variable, i els termes amb què tractem a cadascuna, no són extrapolables. D’aquí la necessitat de la llibertat en la investigació científica.