ArtXiu peRsonA  L   d'emi talens      

                           Dietaris Novel.les  Relats  Poemaris  Aforismes Fotografia

                                          

Teatre

AQUESTA nit TANQUEM

de Manuel de Pedrolo

EMMA: Sí. (S’asseu darrera la taula i mira cap a la sala) Bona nit, amics. Com vostès ja deuen saber si van sovint al teatre, sóc l’Emma, l’actriu. Avui, però, no em veuran pas representar. Ni hi veuran els meus companys, dos dels quals, en Ricard i en Ramon (els assenyala), m’assisteixen a l’acte. (Els nois, un a cada banda d’Emma, saluden amb una inclinació). No els oferirem, com vostès es pensaven, “Aquesta nit tanquem”, la peça que havíem anunciat. L’obra és aquí (mostra el lligall de papers), i l’hem estudiada i assajada durant una colla de dies, perquè la nostra intenció era de representar-la. Després, però, certs contactes que hem establert i alguns esdeveniments que han tingut lloc darrerament, ens han fet veure la conveniència d’aprofitar aquesta reunió per a pronunciar la primera conferència lliure, lliure de debò, que se celebra a l’Istme des que, ara fa quinze anys, els Caps Armats es van apoderar del govern del nostre país amb la col·laboració interessada de l’alta burgesia. Han caigut, doncs, senyors, en una trampa. Una trampa, afegeixo de seguida, de la qual encara són a temps d’escapar-se sans i estalvis. No volem forçar ningú a quedar-se i, en aquest moment, les portes són ben obertes perquè se’n puguin anar, si volen, tots aquells que tinguin por de fer-se còmplices d’un acte subversiu. Vostès tenen la paraula. (Encén una cigarreta i espera uns instants. Tot seguit, prossegueix.) Molt bé. Veig que han decidit de quedar-se. Potser per simpatia, potser per simple curiositat, potser per gust del risc… No importen els motius. El fet és que són aquí i es disposen a escoltar-me sense que els hi obligui cap coacció. Miraré de no defraudar-los del tot. Com vostès no ignoren, en el curs dels darrers quinze anys no s’ha celebrat cap acte, per modest i insignificant que sigui, sense el previ vist-i-plau de l’administració. Ningú, doncs, ha pogut fer un anàlisi mínimament honesta de la vida del país i de les seves institucions; ningú no ha pogut denunciar en veu alta les arbitrarietats, les injustícies, la hipocresia, la mala fe, l’engany deliberat d’un sistema que es va imposar per la violència i és mantingut pel terror. No hem tingut llibertat per a fer-ho. Ni en tindrem, pensàvem no fa gaire, mentre algú no es decideixi a fer un gest rebel. I ara el fem. Sí, així, amb aquesta simplicitat. Som ben conscients, és clar, que probablement no el podrem repetir, però darrera nostre, n’estem convençuts, se’n faran d’altres. També vull afegir que no ens hem llençat a aquesta aventura sense reflexionar-hi i, sobretot, sense assegurar-nos l’ajut d’unes forces que garanteixin la continuïtat de la nostra reunió. Són aquells contactes als quals es referia suara…

                 (Un espectador de la quarta renglera acaba d’abandonar la seva butaca i el parlament de la noia és interromput per un dels seus companys.)

 RICARD (avança cap a primer terme): Un moment… On va vostè? (L’home no li’n fa cas i s’allunya pel passadís central.) Ei, vostè, el del vestit fosc… (L’home es gira.) On es pensa que va?

SUBORDINAT: Què li sembla?

RICARD: No es pot sortir. Li prego que torni al seu lloc.

SUBORDINAT (retrocedeix una mica cap a l’escenari): Vostè sap amb qui parla, jove?

RICARD (irònic): Ho diu d’una manera que per força ha de ser algú important…

SUBORDINAT: Sóc el Subordinat Autoritatiu!

© Manuel de Pedrolo.

Un enemigo del Pueblo

Drama en cinco actos (1882)

de Henrik IBSEN (1828-19069)

HOVSTAD. - Pues por eso voy a aprovechar la ocasión y estimular a las personas de buena voluntad. En esta ciudad hay que dar ya al traste en definitiva con el culto a las autoridades. Ese maldito desatino de la traída de aguas debe ser puesto en evidencia ante todo ciudadano con derecho a votar.  

DOCTOR STOCKMANN. - Bueno; si usted cree que con ello sir­ve al bien común, hágalo. No obstante, aguarde a que hable con mi hermano.

HOVSTAD- De todos modos, prepararé el artículo, y si el alcalde no quiere ocuparse del asunto...  

....EL ALCALDE. - Y yo entiendo que lo que se ve son tus deseos de desahogar tu belicosidad. Por costumbre atacas a tus superiores. No puedes soportar ninguna autoridad sobre ti, miras con aversión a cualquiera que desempeñe un alto cargo, le miras como a un enemigo personal y le ata­cas sin reparar en las armas con que lo haces. Pero, puesto que te he señalado los intereses que peligran por tu causa, te exijo, Tomás, en nombre del bien público y del mío propio, una resolu­ción inmediata; te la exijo enérgica­mente.  

 DOCTOR STOCKMANN. - ¿Qué estás diciendo? ¿Qué resolu­ción?

   EL ALCALDE. - Como has cometido la imprudencia de confiar a personas ajenas este asunto, que era un secreto exclusivo de la  dirección, ya no es posible ocultarlo. Circularán toda clase de rumores que las malas lenguas de la población se  encargarán de alimentar y abultar. Es indispensable que lo desmientas públicamente.  

DOCTOR STOCKMANN. - ¿Yo? ¡Cómo! No te comprendo.  

 EL ALCALDE. - Puedes hacer creer que, después de nuevos análisis, has llegado a la con­clusión de que el caso no es tan crítico como de primera intención habías su­puesto.  

DOCTOR STOCKMANN. - ¿ Sí? Por lo visto, esperas que yo...  

EL ALCALDE. - No sólo eso; quiero, además, que de­clares en público tu completa confian­za en que la dirección tomará a  conciencia todas las oportunas medidas radicales para que desaparezca hasta el último vestigio de peligro.

DOCTOR STOCKMANN. - ¡Muy bien! Pero no conseguiréis hacer desaparecer el peligro con enga­ños y paliativos. Créeme, Pedro; de eso estoy plenamente convencido.  

EL ALCALDE. - Como empleado del establecimiento, no tienes derecho a una opinión indi­vidual.  

DOCTOR STOCKMANN. (Perplejo.) - ¿Que no tengo derecho a ...?

EL ALCALDE. - Como empleado, digo. Como simple particular, sí, sin duda. Pero, como subordinado de la dirección del bal­neario, no puedes tener otra opinión que la de tus jefes.

© Henrik IBSEN(1882).