ArtXiu peRsonA  L   d'emi talens      

                           Dietaris Novel.les  Relats  Poemaris  Aforismes Fotografia

Lectures

Fragments de fragments d'articles de premsa... 

  ALFONS CERVERA

Joaquín Hinojosa
............ Si me hubiera pedido opinión cuando le nombraron director de Teatres de la Generalitat le habría aconsejado que no aceptara el cargo. Como en aquella secuencia magistral de La dama de Shanghai, le hubiera recordado lo que le dice Orson Welles a Rita Hayworth en la cubierta del barco: deja que los tiburones se coman entre ellos. Pero no me pidió ningún consejo ......... hizo declaraciones que afirmaban lo más importante para cualquier intelectual que se precie: su independencia. Y eso se paga. 

.......... se refería a esa gente que tiene poder para diseñar lo que esta ciudad y este país nuestro han de ser o no ser entre los demás. Se refería a esa gente que si le dan a elegir (porque su poder político y económico le permite elegir) entre poner sobre el aparador de su salón un Picasso o un pastorcito de Lladró, elige sin dudar el pastorcito...
   .......... Qué pronto se olvida su trabajo en Moma, sus versiones excelentes y premiadísimas de Ionesco, Tabucchi, Beckett o Lewis Carroll, sus lecturas poéticas en cualquier antro del Barrio del Carmen cuando allí bullía una alternativa cultural que muchos intentábamos sacar adelante contra viento y marea. 

............. Y aquí otra anotación nada marginal: si alguna fama tiene Hinojosa entre la profesión teatral es la de trabajador riguroso, de disfrutar o sufrir una enfermiza vocación por la responsabilidad, de volcar el tiempo suyo "todo el tiempo" en la dedicación obsesiva a los proyectos en los que cree. Esto que les digo pueden comprobarlo en las opiniones de los colegas que han trabajado con él y yo mismo se lo puedo jurar a ustedes, no como pliego de descargo a su favor en el conflicto que nos ocupa sino como testimonio de algo que vale la pena señalar.....

....... El plan del cesado director de Teatres de la Generalitat abordaba y buscaba solución a muchos de los problemas en que andan inmersas la profesión y la producción pública de aquí en materia teatral: generación de producciones propias, apoyo a las compañías valencianas, organización de talleres en que aquella profesión se viera realizada a la vez desde la pedagogía y el aprendizaje, implicación del público y de los estudiosos en el diseño de programas dignos y apetecibles a partir de sus mismas sugerencias y proposiciones....... Alfons Cervera

©Levante EMV, dilluns 9 De Febrer de 2004

JOSEP V. MARQUÉS

Medem, el malvat català
            Si fora president del govern d´una nació, més o menys disfressada de nacionalitat, nacioide o nacioideo, difícilment em prohibiría cap cosa que puguera estalviar vides.....

...... Es clar, probablement jo no seré mai president del govern. Ho lamente, haguera parlat amb Franco, amb Hitler i amb Stalin. No sols amb els autoritaris d´esquerres. Amb els que firmen sentències de mort de menors d´edat, com el pollastre Schwarzenegger. No crec haver pogut salvar la mort d´Andreu Nin, però ho haguera intentat.......

          Els catalans són perillosos, sobre tot els d'esquerres. Se'ls veu venir des de lluny. 

......... Medem, a qui tots haviem fet confiança perque semblava montar-se-la de vaques, resultava un astut català. Vaques, vaques, ell el que volia era parlar de terroristes. Encara que declare estar d´acord amb Elkarri, igual que Ernest Lluch, o que un servidor. Son tots trucs catalans. 

.... A veure si ara el català Medem intenta dir que la terra es seua.....

.....Alguns miràvem d'aprofitar vagues temptatives de llaurar Europa per explorar noves formes d'entendre la llibertat i la identitat, on els estats no es compensaren de la perduda dels seus poders internacionals, amb la tirania dels seus ministeris d´educació, on no s'utilitzara l'àrab, el bereber o el indigena americà criat en quitxua com a ariete.....

.... gràcies per la llengua que s´intenta. 

©Levante EMV, dilluns 9 De Febrer de 2004

  Juan José Millás

©Juan José Millás.  Levante EMV, diumenge 8 De Febrer de 2004

'Momo' a la universitat

JOAN-CARLES MÈLICH
PROFESSOR DE FILOSOFIA DE L'EDUCACIÓ DE LA UAB
       Des de fa gairebé 10 anys utilitzo a les meves classes de filosofia de l'educació un dels llibres més coneguts de Michael Ende, Momo, "l'estranya història dels lladres del temps i de la nena que va tornar el temps als homes". A la universitat, Momo serveix per reflexionar sobre la importància del temps per als éssers humans en el món actual. Perquè habitem un univers sobreaccelerat i en la nostra societat, en què tot és objecte de l'anomenada lògica econòmica (cost-benefici), Momo planteja una tesi fonamental: "El temps és vida, i la vida resideix en el cor". Sense temps no hi ha ni amistat, ni amor, ni paternitat. Sense temps el món és gris, com eren els homes grisos de Momo, que van robar el temps dels homes.
    Des dels grecs la filosofia s'ha ocupat del temps. Potser s'hauria de dir que se n'ha ocupat malament. És prou conegut el gran primer debat filosòfic entre Heràclit i Parmènides al voltant del moviment, el canvi i la permanència. Més endavant Plató va enviar el temps al fons de la caverna.....

......... se situa Momo, la filla del temps de Michael Ende amb categoria universitària.


Notícia publicada a la pàgina 21 de l'edició de Divendres, 30 de gener de 2004 de libros,© El Periódico

Arguments per al cànon

• A pesar de les seves virtuts, Michael Ende és un autor ignorat per l''acadèmia'

Ricard Ruiz Garzón
       La biografia de Michael Ende amb prou feines acostuma a ocupar a les enciclopèdies més benèvoles un total de 10 línies, i els llibres canònics tan en voga en els últims temps --per exemple Harold Bloom a El cànon occidental i Dietrich Schwanitz al molt més germanòfil La cultura-- ni el citen. Aleshores ¿per què l'obra d'Ende és una fita en la literatura infantil? ¿Quines són les raons del seu èxit de públic? Vet aquí les cinc respostes més habituals de la crítica favorable a l'obra del creador de La història interminable.

RENOVACIÓ. Enfront de la narrativa realista que dominava el gènere infantil als anys 60 i 70, La història interminable va suposar una autèntica revolució: amb la seva audàcia creativa, la seva lúdica defensa de la fantasia i la seva vindicació del plaer de narrar va crear un sistema de regles pròpies que va alterar per sempre la tradició existent.

LLIBERTAT. Oposat a la literatura transversal i amb missatge, Ende va haver de superar dures crítiques per la seva literatura, titllada d'escapista, frívola i allunyada del debat sociopolític. Amb els anys, no obstant, la llibertat de la seva proposta, estranya a l'explicabilitat del món, li ha permès flirtejar amb la condició de clàssic contemporani.

UNIVERSALITAT. L'obra d'Ende es distingeix pel respecte a la intel.ligència del lector, a qui parla d'assumptes com la soledat, la por, el temps i la destrucció sense importar-li l'edat ni la cultura. Enemic de les fronteres entre gèneres, Ende va acabar amb la falsa divisió entre nens i adults, i va aconseguir en els uns i en els altres la mateixa popularitat.

ORIGINALITAT. La seva capacitat per crear personatges, situacions i escenaris innovadors converteix Ende en un artista de la relació entre la paraula i la imatge. Sense referents ni epígons capaços de seguir el seu camí, va crear un univers poètic propi mitjançant la fusió de la quotidianitat, la sorpresa, el joc, el misteri, l'humor i l'aventura.

ROMANTICISME. Per Ende, el món està malalt si nega la possibilitat de la fantasia. Amb el seu atac a les societats tecnificades i consumistes i el seu desig de rescatar el vell món de la poesia, va adaptar al món actual l'ideal romàntic de la infància incontaminada. L'afartament de la societat de la informació no ha fet sinó exalçar aquest anhel humanista.

Noticia publicada a la pàgina 21 de l'edició de Divendres, 30 de gener de 2004 de Libros, © El Periódico

Fantasia sense fi

• Michael Ende va viure en dos colors, el de la realitat i el de la fantasia. 25 anys després de La història interminable, els seus personatges esbossen les línies mestres d'una obra que va dinamitar les fronteres entre literatura infantil i d'adults.


RICARD RUIZ GARZÓN
        Realitat i Fantasia, dues dimensions encarades multiplicant-se fins a l'infinit: "¿Què es veu en un mirall que es mira en un altre mirall? ¿Ho saps tu, Senyora dels Desitjos?", li pregunta el Vell de la Muntanya a l'Emperadriu Infantil en el capítol central d'aquest laberint de reflexos i contrarreflexos que és La història interminable. A l'escriptor bavarès Michael Ende, gran recopilador d'enigmes, endevinalles i altres formes d'especulació, ser identificat mitjançant un límit --Ende significa fi en alemany-- sempre el va obligar a anar més enllà: va crear universos nous, va menysprear les literatures realista i amb missatge, va dinamitar les fronteres entre narrativa juvenil i adulta... Tot sota el símbol multiplicador del mirall, omnipresent en la seva obra i imprescindible per al seu gran triomf literari: la nova imatge de Fantasia, el regne la dignificació del qual li va fer revolucionar el gènere i aconseguir un èxit encara vigent, amb traduccions a més de 35 països i vendes que s'acosten als 20 milions d'exemplars a tot el món. L'any del 75è aniversari del seu naixement, el 12 de novembre, a cavall entre les efemèrides de Momo --30 anys el 2003-- i La història interminable --25 el 2004--, Ende se segueix perpetuant en la seva poblada nòmina de personatges; entre ells, els d'aquesta galeria que uneix realitat (en vermell) i ficció com en les pàgines bicolors de La història interminable.

BÀSTIAN. "Castany", "tou" i "francament gras", el Bàstian Baltasar Bux de La història interminable és un orfe solitari sense èxit en els estudis. Fugint de tot, es refugia en la lectura d'un llibre en què Atreyu, guerrer de pell verda, intentarà aturar el temible Noes. Amb l'ajuda d'Àuryn, l'Esplendor, i de l'Emperadriu Infantil, Bàstian reconstruirà Fantasia a partir d'un granet de sorra.
Basat en Willie, un amiguet gras i de cabells castanys que va morir de pneumònia el 1937, Bàstian evocava en Ende el seu fracàs escolar i el seu caràcter fugisser quan era petit. El refugi de la imaginació el va heretar del seu pare, el pintor Edgar Ende, que se solia tancar a les fosques per crear imatges del no-res a partir d'un puntet de llum.

BOTÓ, JIM. Heroi d'En Jim Botó i en Lluc maquinista, Jim és un nadó negre que arriba per atzar a l'illa de Lummerland, on només caben el rei, dos súbdits i el Lluc i la seva locomotora Emma. Dalt de la locomotora, el Jim i el Lluc viatgen al país de Mandala, salven la princesa Li Si al País de l'Aflicció i al final fins i tot són condecorats. L'èxit de la seva missió els porta a noves aventures a Jim Botó i els tretze salvatges.
Jim va néixer el 1957, quan un amic va demanar a Ende textos per als seus dibuixos. Pujat al tren de la narrativa, Ende va esperar tres anys fins que, a prop de la ruïna, va saber que l'editorial Thienemanns publicaria la seva delirant història, distingida a Alemanya com a millor llibre juvenil el 1961. Després de l'èxit, va ser acusat d'escapista en ple auge del realisme alemany; anys després, les aventures de Momo i les faules Filemón el arrugado, Norberto Nucagorda i Tranquila Trabalenguas van demostrar el seu talent per a la crítica social.

CASSIOPEA, FÚJUR, GMORK... En l'extens bestiari d'Ende pul.lulen animals humanitzats --el gat i el corb de La poció del desig; el lleó Graògraman, el cavall Àrtax i el llop Gmork de La història interminable--, diverses criatures fabuloses --diminutienses, silfs, menjaroques, dracs de la sort com Fújur-- i, sobretot, moltes tortugues: la profètica Cassiopea de Momo, la Vetusta Morla, la pacient Tranquila Trabalenguas...
Com a bon romàntic --deia que estava més a prop de Novalis que de la fantasy d'origen nord- americà--, Ende va ser un gran amant de la naturalesa i de les mitologies, fonts de moltes de les seves criatures. Des de petit va viure envoltat de tortugues, uns éssers que, segons va afirmar a Carpeta de apuntes, l'atreien per la seva antiguitat, la seva "forma de crani" i el seu enigmàtic somriure. En va tenir al- menys quatre: Muftí, Little Nemo, Tranquil.la i Cassiopea, grans "amigues" de les quals va investigar el simbolisme, va deduir nexes amb l'I Ching (el primer llibre canònic del confucianisme) i va escriure, enlluernat: "Porten a dintre el seu propi i petit temps".

JOJO. El pallasso de l'obra teatral Jojo. Historia de un saltimbanqui, escrita el 1982, és un contador de relats en un circ obligat a fer publicitat. Quan una fàbrica de productes químics exigeix als artistes que abandonin la nena Eli --una retardada mental que els acompanya-- si hi volen treballar i fugir de la misèria, ni la màgia de l'il.lusionista Yussuf és capaç de donar una solució al problema. Mentre decideixen què fer, el pallasso Jojo explica el conte màgic d'una princesa que té un palau que és el reflex del mirall màgic Kalophain.
Fill d'artistes i envoltat des de petit de bohemis de tota mena --d'un que es deia Fanti va aprendre a explicar històries--, Ende va créixer amb la il.lusió d'una funció de circ que va veure als 4 anys. Després d'estudiar teatre a Munic, va treballar d'actor, guionista de cabaret i dramaturg influït per Bertolt Brecht, tot i que al final va escollir la narrativa. Per això en les seves obres hi ha molts actors, artistes i sobretot mags, com a La poció del desig, amb Beelzebub Sarcasme, i en la prepotteriana La escuela de magia, relat en què els col.legis ensenyen bruixeria.

MOMO. A les ruïnes d'un petit amfiteatre, la petita Momo ajuda veïns seus com Beppo i Giggi amb la seva gran capacitat per escoltar. L'arribada dels materialistes Homes Grisos, lladres de temps, posarà en perill la comunitat; però Momo, amb l'ajuda del Mestre Hora, les flors horàries i la mascota Cassiopea, trobarà la manera de tornar a la gent el seu temps i la seva il.lusió.
Per a molts la seva obra mestra, aquesta "novel.la-conte de fades" escrita a Itàlia va néixer d'un encàrrec frustrat de la televisió alemanya. A la seva habitual obsessió pel temps, Ende va afegir a Momo la seva profunda formació espiritual, influïda per la doctrina antroposòfica del filòsof Rudolf Steiner i la seva visió humanista del món. Tot i la seva grisa experiència amb els homes del cine, amb els quals es va querellar pel que considerava una mercantilitzada versió de La història interminable, Ende va acceptar un paper petit a Momo, de Johannes Schaaf.

NIESELPRIEM I NASELKÜSS. Al panfilónomo Stanislaus Stups, aquests bessons simètrics de Carpeta de apuntes, habitants d'una illa en forma de barret, no li permeten pensar com un adult: a Naselküss no sap mai que l'ha vist fins després de veure'l, i de Nieselpriem se n'oblida completament així que deixa d'estar amb ell. Stups, com a bon científic, intentarà resoldre la paradoxa sense saber que amb això l'eternitza.
Defensor que "en cada persona hi ha un nen que vol jugar", Ende també va escriure narracions per a adults, com La prisión de la libertad i El espejo en el espejo. Menys conegudes, són les que plantegen de forma més explícita els seus temes recurrents: el doble, el joc, el simulacre, la fantasia de la realitat... En una d'elles, la inconclusa Historias paralelas, va mostrar la peripècia de dos amants que, a les pàgines oposades del llibre, s'anaven unint i barallant en un joc sens fi.

La relació d'aquests amants, Realitat i Fantasia, ha tingut pocs artífexs millors que Ende, l'autor que amb la seva llibertat creativa va reconstruir Fantasia a partir d'un lema senzill i revolucionari: Fes el que vulguis. Si bé això, potser diria Ende, "és una altra història i haurà de ser explicada en una altra ocasió".

Noticia publicada a la pàgina 20 de l'edició de Divendres, 30 de gener de 2004 de Libros, © El Periódico.