Miquel Martí i Pol
In Memoriam
Carta
d'un@ lector@ de l'AVUI (dissabte 15.11.03)
A Miquel Martí i Pol
La teva poesia té l'olor de la terra quan la primavera li aboca al damunt
totes les essències que la naturalesa ens reserva si respectem l'entorn. La
teva poesia és com una font d'aigua regalada que brolla a la vora dels camins
polsosos i costeruts de la nostra vida. La teva poesia és com un bàlsam per a
les ferides que portem dins la nostra ànima tots aquells que rebutgem la
violència, tots aquells que estimem i cerquem la bellesa de les paraules. És
una poesia per a tothom. Els infants la troben a l'inici del seu camí, senten
anhel i il·lusió per anar endavant, de cara a aquell horitzó que endevinen
darrere dels teus versos. Els adolescents senten com el foc del seus sentiments
creix i, amb el cap ben alt, s'enfronten a la vida esperant trobar la Marta i
descobrir aquells racons d'aquesta terra que tu tant has estimat i que has
descrit amb tanta delicadesa. Els qui ja som grans, al llegir-te sentim una mena
de tristor, potser per no haver estat capaços d'aprofitar tota la riquesa i
bellesa que reflecteix la teva poesia. Les valls i les muntanyes, els marges i
els rius, les planes, els boscos i les platges de Catalunya et trobaran a
faltar. Et trobaran a faltar els petits ocells i les grans aus, els llops, els
cérvols i els peixos; tots els animals d'aquesta terra. Tot té un deute amb
tu, Miquel. Finalment tots aquells que t'hem llegit i tu no ens has conegut
també et trobarem a faltar.
R. Queralt
Sant Feliu de Llobregat
Perquè......
*Hi ha determinats moments en què les pròpies paraules no són suficients per descriure un paisatge, un gest, un sentiment i provem de convocar les dels altres... Paraules de treballador@s socials de la paraula: del@s poetes, d'aquell@s qui pensen, escriuen i diuen llibres, cartes, opinions,.... Poetes, intel.lectuals i cada una de les persones dotades d'aquella saviesa discreta i constant.... *Ens commou tant la mort, la desaparició de tot allò que estimem..., que potser per això s'aboquem amb insistència als paradisos de l'art, de la literatura, de la música, de la poesia.... Una recerca sense treva dels àmbits més sublims, una forma exhaustiva d'atenuar la feixuguesa o d’evitar que ens aclapare cada dolor testimoniat, o una deu d'on ens proveïm referents per fer un intent d’eradicar-lo, o d'acceptar una pèrdua... Ara mateix: la seua poesia en el silenci fecund de les relectures o en el desconcertat del dol. *Dimarts 11 de novembre, dos quarts de tres de la tarda, faig un clic: "in autumn, a golden ladder to Heaven", durant unes dècimes de segon em passen pel cap un garbuix de metàfores.... Frase i paisatge tardoral, extrema intensitat de colors, determinades sensibilitats... D'immediat una llambregada que no puc concretar, perquè tant pot significar "una escala de mà cap a la bellesa, la felicitat..." com també cap a la mort, aqueix destí final, ineludible. En desacord amb mi mateixa, fuig d’estudi. Tanmateix m'acompanya al llarg de la tarda com un pressentiment, un neguit... ...En tornar a casa un sotrac: la notícia del traspàs de Miquel Martí i Pol, em quede sense ganes de fer res, de dir res. Un cansament que probablement és tristesa, una inexplicable certitud de no voler que se'n vaja, perquè li estimem les paraules, la forma com ens seduïa des de la fragilitat de la seua força, la intensitat dels seus llibres i la mirada extrema... Tempesta, del Llibre de les solituds" Puc sobreviure amb poca cosa, i ara,
quan preveig que l’oratge portarà
perfums tal volta torbadors, m’aclofo
per oferir un xic més de resistència.
Del desamor que em ronda, algú, llunyà
com l’ull remot del temps, se n’aprofita
per inventar-se un amor fet a mida.
És bo complaure, i és cansat. Tants límits
per transgredir agosten les paraules.
Trec el cap al carrer i ningú m’hi espera.
Ara passa més gent pel pont i em sembla
que tots estan molt més atrafegats
que anys endarrera. Fa molt temps que trona
pel cantó de ponent, però el gran xàfec
no arriba mai. Tancaré amb pany i clau
el calaix dels projectes. Tant se val
que em comparteixi amb mi mateix per si
no hi ha esperança, ni retorn, ni ruta." Miquel Martí i Pol (extret del poder de la palabra)