Marisol Gonzàlez
Paral.lelament a la fosca
Epíleg a l'ombra d'un temps sense baladres
1989: l'edat deserta
De vegades l'amoïnament era com un passadís amb les aules buides i una forta sentor de productes de neteja. De vegades, també, el fracàs era semblant a un quadern de cal.ligrafia ben net. A la ràdio cantava un grup que tornava la música estúpida, i les neurones, tipes d'asfalt, optaven per un refugi provisional. Totes les satisfaccions es detenien davant d'un semàfor en roig i els termòmetres abastaven els graus de frustració més alts. La poesia es fonia en un grapat de juny, i al calendari queien els anys com una calamarsada.
( pg 86)
© Marisol González: "Parale.lament a la fosca". Edt. 7 i mig. 1999
AFEGIRÀS ABRIL
(ratlles fetes al sud de la pluja)
XXVI
La tendresa perfecta dels cants de la llum, la pau encisada d'ànecs i peixos, la veu de l'aigua, els capbussons del desig i els salts de les granotes fosques. Siluetes que dibuixen una trista avinguda de xàfecs dispersos que no t'identifica, flors que no germinen sense el teu rostre i una mar amb remor d'heura arrapant-me les ferides de sal i de silenci. Tornarà el teu gest com un terratrèmol de núvols incandescents i no sabré aclarir-te els laberints de pluja que em couen, la voluptat del teu alé en la cambra petita, les besades llargues i intermitents en les parets de la solitud, el meu somni d'abelles i un anhel bocabadat de llavis. (pg 69) © Marisol González: "Afegiràs abril". Edt. Derzt i Dagó. 1993