Lectures
Jordi Savall
Per Joan solà
Shakespeare diu: “L’home que no dugui la música dins seu, / aquell que no el commou l’harmonia suau dels sons, / és prest per a la traïció, el furt i la perfídia; / [...] /Desconfia d’un home així”. Deunidó. Per això “sentim la necessitat de recuperar el meravellós poder de la música”, quan veiem “tantes víctimes que cada dia són sacrificades –com ara la periodista russa Anna Politkóvskaia, assassinada recentment– en nom de tota mena de raons”, va dir-nos la setmana passada Jordi Savall quan la Universitat de Barcelona es va honorar conferint-li el doctorat Honoris causa. I hi va afegir unes paraules enormes que jo no havia sentit mai, les que subratllo tot seguit: “El control del poder, tant si és legal com si no ho és, obliga sempre a una lluita despietada en la qual les veus més coratjoses i les persones més desvalgudes són les que paguen el tribut més alt”. I, encara, després d’afirmar que “la música, en ella mateixa, no és ni bona ni dolenta, Savall es preguntava, amb Steiner, “si en realitat les humanitats (la literatura, l’art o la música) també poguessin acabar deshumanitzant- nos”, i recordava el concert de la sala Hèrcules de Munic, el 1944, en què Walter Gieseking interpretava Beethoven, Schubert i Brahms mentre el carrer s’omplia de lamentacions desesperades dels conduïts als camps d’extermini....." © Joan Solà. Fragment de l'article "Jordi savall", Suplement de Cultura. Diari AVUI, 7 de desembre 2006.
Escola valenciana i
societat sostenible
de CARME MIQUEL
Aquell mestre pujava cada any a la serra per observar l´entorn des d´aquell lloc i apreciar els canvis que s´hi produeixen en les diferents estacions de l´any. Els alumnes acomplien unes normes clares: no arrencar matolls ni herbes. En tot cas, podien tallar amb unes tisores algunes rametes per formar un herbari. Havia que posar cura a no fer molt de soroll per no espantar els animals que hi poguera haver però calia observar detingudament els rastres que aquests deixen per terra, per investigar aspectes de la seua vida. De vegades, depenent de l´edat dels alumnes, aquell mestre aprofitava les excursions per descobrir vestigis del passat com molins o sèquies. I també solia aprofitar l´ocasió per designar els espais i les coses amb la llengua amb que sempre havien sigut designades. A voltes, contemplant el paisatge, algun xiquet escrivia un poema.
Actualment, aquell mestre ja no puja a la serra. Les plantes del camí que els seus alumnes protegien, han sigut arrancades per les excavadores i les sendes ja no contenen rastres d´animals. El terra d´una part d´aquell lloc ha desaparegut sota el ciment i ja no hi queden vestigis del passat.
En un altre indret, un equip de professores feia una passejada per l´horta cada vegada que, amb el seu alumnat, estudiaven els aliments. Sempre hi trobaven algun llaurador que els oferia encisams o unes tomaques. I, en tornar a escola, mestres i alumnes en feien una amanida i la menjaven mentre parlaven de vitamines i proteïnes i d´hidrats de carboni. Ara, aquelles mestres ja no fan aquesta activitat. A l´horta per on passejaven li han crescut grues i ha desaparegut la verdor.
Els docents d´una altra escola havien implicat les famílies per tal que no utilitzaren plàstic ni paper d´alumini per embolicar els esmorzars. Perquè havien estudiat la contaminació i el tema dels residus i procuraven reduir, reutilitzar i reciclar tot el que tenien al seu abast. Però en el supermercat pròxim, tot està embolicat amb materials sintètics i paper que sembla plata. A les mares i pares dels alumnes els resulta ben difícil eliminar l´ús diari d´aquests i altres envasos contaminants.
Alguns equips de mestres han dissenyat projectes d´educació per al consum responsable. Però a la porta del centre escolar, mil reclams publicitaris porten l´alumnat a desitjar de manera compulsiva coses inútils, a no discernir allò necessari d´allò prescindible, a consumir, a consumir el planeta Terra, en definitiva. A gastar-lo i a gastar.
L´escola és l´espai de la societat on es fomenta la racionalitat i el bon fer. És la institució, on se suposa que s´han de transmetre valors de respecte a la natura, que és propietat de tots. És el lloc on s´ha d´afavorir l´estima pel patrimoni natural i cultural. És l´espai on s´han de formar persones amb tot el que el concepte implica i per això la tasca d´educar és la més digna. Però els poders dominants han convertit l´escola en un reducte. Un reducte de dignitat, amenaçat per l´hipòcrita afany devorador del sistema. El lucre fàcil, el tot val per a l´enriquiment i una falsa, depredadora i perillosa idea de progrés, estén les seues urpes al voltant del món escolar i menysprea la tasca dels mestres, tot desfent fora de l´escola el treball educador que hom fa dins.
El medi ambient sa és per als ensenyants una eina de treball, un recurs educatiu que els estan furtant Alhora, amb la degradació territorial, la destrucció mata també referents culturals, fins i tot la llengua perquè la relació entre aquesta i el medi ambient és tan profunda que quan s´empobreix aqueix medi i la relació de les persones amb ell, s´empobreix també el llenguatge que designa i expressa eixes relacions. Ara, els mestres saben que han de canviar plantejaments i trobar noves eines. Saben que han d´introduir al currículum continguts nous com el de petjada ecològica o el de canvi climàtic o l´autèntic significat del mot sostenibilitat.
És per això, que la Federació Escola Valenciana ha dedicat el seu IV congrés a l´educació ambiental. Sota l´epígraf Escola valenciana i societat sostenible, durant tres dies, ha plantejat la temàtica en tota la seua amplitud, amb dues premisses bàsiques: d´una banda hi ha el convenciment que per poder realitzar una educació ambiental cal un coneixement i una reflexió en profunditat sobre la situació actual del territori valencià. D´altra, cal exigir que tots els sectors de la societat, començant pels responsables polítics i els poders econòmics, prediquen amb l´exemple.
El Congrés Escola valenciana i societat sostenible ha sigut un punt d´intercanvi d´experiències i de reflexió però alhora constitueix una crida molt sentida. És una crida a tota la societat: als qui governen, als qui actuen sobre el territori i els recursos, als professionals que se´n relacionen, als mitjans de comunicació i als consumidors. És una crida per tal que la destrossa s´ature, per tal que s´ordene el creixement i el territori valencià continue viu per a les generacions actuals i futures. És una crida, per tal que la bellesa del nostre paisatge, continue inspirant els poemes dels infants.
© CARME MIQUEL*. Publicat al diari LEVANTE-EMV. Diumenge 11 de desembre de 2006.
* Coordinadora del IV Congrés d´Escola Valenciana .
Prometeu
de Franz Kafka
De Prometeu ens parlen quatre llegendes.
Segons la primera, el van nugar al Càucas per haver descobert als homes els secrets divins, i els déus enviaren nombroses àligues a menjar-se li el fetge, aquest en continua renovació. D'acord amb la segona, Prometeu, desfet pel dolor produït pels becs esguerradors, fou anant endinsant-se en la roca fins arribar a fondre's amb ella. Segons la tercera, la seua traïció es va oblidar amb el pas dels segles. Els déus l'oblidaren, les àligues, l'oblidaren, i ell mateix se'n va oblidar. Si mirem la quarta, tothom se'n va avorrir d'aquesta història absurda. S'avorriren els déus, s'avorriren les àligues i la ferida es va tancar d'avorriment. Només hi va romandre l'inexplicable penyal. La llegenda pretén desxifrar allò indesxifrable.... © Franz Kafka, del llibre La Metamorfosi.