ArtXiu peRsonA  L   d'emi talens      

                           Dietaris Novel.les  Relats  Poemaris  Aforismes Fotografia

                                          

Lectures

 X Sant Jordi

SOLDATS DE SALAMINA

de JAVIER CERCAS

 

Traduït del castellà per Ponç Puigdevall

    ....A la primera, que vaig imaginar que havia redactat un estudiant de filologia de la universitat, se'm retreia haver insinuat en l'article (una cosa que jo no creia haver fet o, més ben dit, no creia haver-ho fet del tot) que, si Antonio Machado s'hagués trobat en el Burgos sublevat del juliol del 36, hagués passat al bàndol franquista. La segona era més dura; l'havia escrita un home prou gran per haver viscut la guerra. Amb un argot inconfusible, m'acusava de «revisionisme», perquè l'interrogant de l'últim paràgraf, el que seguia la cita de Jaime Gil («¿Acaba malament?»), suggeria de manera amb prou feines velada que la història d'Espanya acaba bé, una cosa que segons el seu judici era rigorosament falsa. «Acaba bé pels que van guanyar la guerra», deia. «Però malament pels qui la vam perdre. Ningú no ha tingut ni tan sols el gest d'agrair-nos que lluitéssim per la llibertat. En tots els pobles hi ha monuments que commemoren els morts de la guerra. ¿Quants n'ha vist, vostè, que hi figurin almenys els noms dels dos bàndols?». El text acabava d'aquesta manera: «¡I una merda grossa per la Transició! Atentament: Mateu Recasens».... (pg 11)

 

.... —¿Hi ha algú per aquí?

El soldat l'està mirant; Sánchez Mazas també, però els seus ulls deteriorats no entenen el que veuen: sota els cabells amarats i el front ample i les celles poblades de gotes la mirada del soldat no expressa compassió ni odi, ni tan sols desdeny, sinó una mena de secreta o insondable alegria, alguna cosa que voreja la crueltat i es resisteix a la raó però que tampoc és instint, alguna cosa que hi viu amb la mateixa obstinació cega amb què la sang resisteix en els conductes i la terra en l'òrbita inamovible i tots els éssers en la seva tossuda condició d'éssers, alguna cosa que eludeix les paraules com l'aigua del rierol eludeix la pedra, perquè les paraules només són fetes per dir-se a si mateixes, per dir el que es pot dir, és a dir tot excepte el que ens governa o ens fa viure o ens concerneix o som o és aquest soldat anònim i derrotat que ara mira aquest home el cos del qual gairebé es confon amb la terra i l'aigua marronosa de la clota, i que crida amb força cap a l'aire sense deixar de mirar-se'l:

—¡Aquí no hi ha ningú! Després es gira i se'n va. ....  (pg 42)

 

...... —¿I què és un heroi?

La pregunta va semblar sorprendre'l, com si mai se l'hagués feta, o com si se l'hagués estat fent des de sempre; amb la tassa a l'aire, em va mirar fugaçment els ulls, va tornar la vista cap a la badia, per un moment va reflexionar; després va arronsar les espatlles.

—No ho sé —va dir—. Algú que es creu un heroi i ho encerta. O algú que té el coratge i l'instint de la virtut, i per això no s'equivoca mai, o almenys no s'equivoca en l'únic moment en què importa no equivocar-se, i per tant no pot no ser un heroi. O qui entén, com Allende, que l'heroi no és el que mata, sinó el que no mata o es deixa matar. No ho sé. ¿Què és un heroi per tu?

Aleshores ja feia gairebé un mes que jo no pensava en Soldats de Salamina, però en aquell moment no vaig poder evitar el record de Sánchez Mazas, que no va matar mai i que en algun moment, abans que la realitat li demostrés que li mancava el coratge i l'instint de la virtut, potser es va creure que era un heroi. Vaig dir:

No ho sé. John Le Carré diu que s'ha de tenir temperament d'heroi per ser una persona decent.

Sí, però una persona decent no és el mateix que un heroi —va replicar a l’acte en Bolaño—. De persones decents n'hi ha moltes: són les que saben dir no a temps; d'herois, en canvi, n'hi ha molt pocs. En realitat, jo crec que en el comportament d'un heroi hi ha sempre alguna cosa cega, irracional, instintiva, alguna cosa que és en la seva naturalesa i de la qual no pot escapar. A més, es pot ser una persona decent durant tota la vida, però no es pot ser sublim sense interrupció, i per això l'heroi tan sols ho és excepcionalment, en un moment o, com a màxim, en una temporada de bogeria o inspiració. Mira Allende, parlant per Radio Magallanes, ajagut a terra en un racó de La Moneda, amb la metralleta en una mà i el micròfon en l'altra, parlant com si estigués borratxo o com si ja estigués mort, sense saber gaire bé el que deia i dient les paraules més netes i més nobles que hagi sentit mai... Ara recordo una altra història. Va passar a Madrid fa temps, ho vaig llegir a la premsa. Un noi caminava per un carrer del centre i de sobte va veure una casa envoltada de flames. Sense encomanar-se ni a Déu ni al diable va entrar a la casa i va treure una dona a collibè. Va tomar a entrar i aquesta vegada en va treure un home. Després va entrar una altra vegada i va treure una altra dona. En aquestes alçades de l'incendi ni tan sols els bombers s'atrevien ja a entrar a la casa, era un suïcidi; però el noi devia de saber que a dins encara hi quedava algú, perquè hi va entrar de nou. I, és clar, ja no en va sortir —en Bolaño es va aturar, amb el dit índex es va pujar les ulleres fins que la muntura va fregar les celles—. Brutal, ¿no? Bé, doncs jo no estic segur que aquest noi actués mogut per la compassió, o per vés a saber quin bon sentiment; jo crec que actuava per una espècie d'instint, un instint cec que el superava, que podia més que ell, que obrava per ell. El més probable és que aquest noi fos una persona decent, no dic pas que no; però pot no haver-ho estat.  (pgs62/63)

© Javier Cercas, 2003. Tusquets Editores, S.A. Traducc. Ponç Puigdevall.

EL MÓVIL

de JAVIER CERCAS

    .........Había subordinado su vida a la literatura; todas sus amistades, intereses, ambiciones, posibilidades de mejora laboral o económica, sus salidas nocturnas o diurnas se habían visto relegadas en beneficio de aquélla. Desdeñaba todo lo que no constituyese un estímulo para su labor. Y como la mayoría de los trabajos bien remunerados a los que, en su calidad de licenciado en Derecho, podría haber tenido acceso exigían de él una dedicación casi exclusiva, Álvaro prefirió una modesta plaza de asesor jurídico en una modesta gestoría. Este empleo le permitía disponer de las mañanas para dedicarlas a su tarea y le libraba de cualquier responsabilidad que lo distrajera de la escritura; también le ofrecía la indispensable tranquilidad económica... (pg 5)
..........
Consideraba que la literatura había sido abandonada en manos de aficionados. Una prueba concluyente: sólo los menos egregios de sus contemporáneos se entregaban a ella. Campaban por sus respetos la frivolidad, la ausencia de una ambición auténtica, el comercio conformista con la tradición, el uso indiscriminado de fórmulas obsoletas, la miopía y aun el desprecio de todo cuanto se apartara de las vías de un provincianismo estrecho. Fenómenos ajenos a la propia creación añadían confusión a este panorama: la carencia de un entorno social estimulante y civilizado, de un ambiente propicio al trabajo y fértil en manifestaciones aledañas a lo propiamente artístico; incluso el mezquino arribismo, que se valía de la promoción cultural como rampa de acceso a determinados puestos de responsabilidad política... Álvaro se sentía corresponsable de tal estado de cosas. Por ello debía concebir una obra ambiciosa de alcance universal que espoleara a sus colegas a proseguir la tarea por él emprendida. Sabía que un escritor se reconoce como tal en sus lecturas. Todo escritor debía ser, antes que cualquier otra cosa, un gran lector. Recorrió con presteza y aprovechamiento los volúmenes que registraban las cuatro lenguas que conocía. Se sirvió de traducciones sólo para acceder a obras fundamentales de literaturas clásicas o marginales. Desconfiaba, sin embargo, de la superstición según la cual toda traducción es inferior al texto original, porque éste no es sino la partitura sobre la que el intérprete ejecuta la obra; esto —observó más tarde— no empobrece un texto, sino que lo dota de un número casi infinito de interpretaciones o formas, todas potencialmente justas.
    Creía que no hay literatura, por lateral o exigua que sea, que no contenga todos los elementos de la Literatura, todas sus magias, sus abismos, sus juegos. Sospechaba que leer es un acto de índole informativa; lo verdaderamente literario es releer. (pg 7)

© Javier Cercas, 2003. El movil. Tusquets Editores, S.A.

Index