Lectures d'Estiu
L'Ombra del vent
de Carlos Ruiz Zafón
La seva mirada esmolada ja havia detectat el llibre sota la meva jaqueta. L'Isaac va fer un gest inquisitiu amb el cap. Vaig treure el llibre i l'hi vaig mostrar.
-Carax- va fer- . A tot estirar, hi deu haver deu persones en aquesta ciutat que sàpiguen qui és o que hagin llegit aquest llibre.
- Doncs, una d'aquestes està entossudida a fer-lo cremar. I no se m'acut cap altre amagatall millor que aquest lloc.
- Això és un cementiri, no pas una caixa forta.
- Per això mateix. El que aquest llibre necessita és que l'enterrin on ningú no pugui trobar-lo.
L'Isaac va fer una llambregada de desconfiança cap al carreró. Va obrir una mica la porta i em va fer senyals perquè m'esmunyís cap endins. El vetíbul fosc i insondable feia olor de cera cremada i d'humitat. Es podia sentir un degoteig intermitent en la foscor. L'Isaac em va allargar el llum d'oli perquè el sostingués mentre ell extreia del seu abric un manyoc de claus que haurien estat l'enveja de qualsevol carceller. Conjurant alguna ciència ignota, va encertar quina era la clau que buscava i la va ficar dins el pany, protegit per una carcassa de vidre farcida de relés i rodes dentades que semblaven una mena de caixa de música a escala industrial. Quan va fer girar completament la clau, el mecanisme va grinyolar com les entranyes d'un autòmat i vaig veure les palanques i els fulcres lliscar en un ballet mecànic sorprenent fins a travar aquella portassa amb una aranya de barres de ferro que es va enfonsar en una estrella de forats que hi havia als murs de pedra.
-¡Caram! Ni el Banc d'Espanya- vaig comentar, enlluernat-. Això sembla tret d'una novel.la de Jules Verne.
-Kafka- va matissar l'Isaac, recuperant la llàntia i encaminant-se cap a les profunditats de l'edifici-. El dia que vostè entengui que el negoci dels llibres és misèria i companyia i decideixi aprendre a robar un banc, o a crear-ne un, que és si fa no fa el mateix, vingui'm a veure i li explicaré quatre coses sobre panys.
El vaig seguir a través dels corredors, que recordava amb frescos d'àngels i quimeres. L'Isaac aguantava la llàntia enlaire, projectant una bombolla intermitent de llum vermellosa i evanescent. Anava una mica coix, i l'abric de franel.la esfilagarsat que vestia semblava un mantell fúnebre. Vaig pensar que aquell individu, a mig camí entre Caront i el bibliotecari d'Alexandria, es trobaria a gust a les pàgines de Julià Carax. (pg. 67/68)...
..... Vaig desfer el delicat embolcall en la penombra de l'alba. El paquet contenia una capsa de fusta llavorada, lluent, ribetejada amb claus daurats. Se'm va il.luminar el somriure abans d'obrir-la. El so de la tanca en obrir-se era precís i exquisit, com d'un mecanisme de rellotgeria. L'interior de l'estoig venia folrat de color de vellut blau fosc. La fabulosa Montblanc Meinsterstück de Victor Hugo hi reposava, al centre, enlluernadora. La vaig agafar amb les mans i la vaig contemplar sota la dolça llum del balcó. Damunt la pinça d'or de la caputxa, hi havia gravada una inscripció:
Daniel Sempere, 1953
Bocabadat, vaig mirar el pare. Crec que no l'he vist mai tan feliç com em va semblar que ho era en aquell instant. Sense dir res, es va alçar de la butaca i am va abraçar amb força. Vaig sentir que la gola se'm feia petita, i, incapaç d'articular cap mot, em vaig mossegar la veu. (pg 78/79)
© Carlos Ruiz Zafón, 2002. "L'Ombra del vent". Edt. Planeta. Traducció de Josep Pelfort.