Lectures
Retalls de premsa
Un llibre:
LITERATURA // NOVETAT
Martínez de Pisón investiga un assassinat a la guerra civil
• 'Enterrar a los muertos' segueix la pista d'un traductor de Dos Passos
M. EUGENIA IBÁÑEZ
BARCELONA
Ignacio Martínez de Pisón, novel.lista, ocasional guionista de cine, s'ha distanciat d'aquests treballs per escriure sobre la vida i la mort d'un home desconegut a Espanya, víctima del totalitarisme, en aquest cas comunista, assassinat a València el 1937. Enterrar a los muertos (Seix Barral) té com a protagonista José Robles Pazos, professor de literatura, traductor de Manhattan Transfer, de John Dos Passos, i fidel servidor de la república espanyola. Una lleialtat traïda.
Martínez de Pisón (Saragossa, 1960) va saber de l'existència de José Robles a través de la lectura de John Dos Passos: Rocinante pierde el camino, d'Héctor Baggio, llibre que descriu la relació de l'escriptor
nord-americà amb Espanya i en què Robles és només un personatge secundari. Però a l'autor el va intrigar la seva fosca mort, fins a l'extrem d'iniciar una investigació sense saber gaire bé fins on arribaria. Va llegir historiadors, es va submergir en la literatura que va generar la guerra civil, va rastrejar l'amistat de Robles i Dos Passos i va confirmar que l'assassinat del primer va ser la causa que el segon desertés del seu filocomunisme per convertir-se en un conservador, a vegades radical. Quan la investigació va quedar encallada, va tenir un cop de sort: va localitzar a Sevilla la filla de Robles que va completar part de la història. Només llavors Martínez de Pisón va decidir escriure Enterrar a los muertos.
DEFENSA DE LA REPÚBLICA
Robles era professor de la universitat Johns Hopkins de Baltimore, EUA, quan la guerra civil el va agafar amb la seva família --dona i dos fills-- a Madrid, de vacances. "Podia haver tornat a les seves classes --comenta Martínez de Pisón--, però va optar per quedar-se a Espanya i col.laborar en la defensa de la república". Va ser traductor de rus al Ministeri de Defensa i aquesta feina li va costar la vida. Va desaparèixer a València i el llibre demostra que van ser els comunistes, complint ordres dels serveis secrets soviètics desplaçats a Espanya, els que el van detenir i el van assassinar. El Govern de la república no va confirmar mai la mort ni va informar la família del que havia passat.
"És possible que, com a traductor, Robles fos intermediari d'informació que els soviètics volien mantenir en secret i va pagar car aquest coneixement --explica--; la seva mort va ser el pròleg de la purga que, poc després, van patir els membres del POUM". El llibre de Martínez de Pisón --autor de Carreteras secundarias, María bonita i El tiempo de las mujeres-- segueix el procés de l'amistat entre Ernest Hemingway i Dos Passos, trencada per la diferent interpretació que tots dos van fer de la guerra civil espanyola, i és també un documentat repàs literari de les pugnes ideològiques que va generar la contesa. L'escriptor no vol que s'interpreti l'obra com un "llibre anticomunista", però sí que insisteix que vivim un temps de comprensió que ha de permetre "analitzar amb objectivitat els dos bàndols de la guerra civil".
(Noticia publicada a la pàgina 76 de l'edició de 2/17/2005 de El Periódico)
Unes
Opinions:
ARTICLE // PETIT OBSERVATORI
LA POLÍTICA I L'ART D'ACTUAR
josep maria espinàs
Amb motiu de la seva mort s'han dedicat a Arthur Miller extensos i merescuts comentaris. L'autor, que es va fer famós per sempre amb La mort d'un viatjant, era un escriptor lúcid i també irò- nic. Fa una mica més de dos anys, els lectors catalans van poder llegir La política i l'art d'actuar (La Campana), que potser perquè és curt i de petit format no ha tingut tant de ressò com es mereixia. I avui, quan estem en campanya i els polítics no paren de parlar, el llibre de Miller és actualíssim.
Em limitaré a recollir-ne algunes idees. "En la nostra feliç era de la diversió, la televisió ha fet que la política i l'actuació teatral siguin més que mai unes arts bessones". "Com més t'apropes a qualsevol mena de poder, més teatre has de fer". "¿I podem arribar a saber què hi ha, no pas en la cara del candidat ni en el vestit que ha triat, sinó a l'interior del seu cap?".
Miller ens inquieta quan diu que la presidència, en argot teatral, és un paper d'heroi, no per a actors de comèdia ni secundaris. "L'home que fa de president, per ser creïble, ha de ser terrible en potència. Una cosa semblant li cal a una veritable estrella". I cita Kennedy, Clinton, Bush... i Hitler, Mussolini, Franco. Els líders polítics de tot arreu han acabat per comprendre que per governar han d'aprendre a fer d'actor.
Miller exposa una idea il.luminadora: una obra de teatre intenta convertir una multitud en un individu, provocar una reacció unificada. El líder polític s'enfronta a la mateixa tasca. Ha de trobar el magnetisme que unificarà un públic fragmentat, i per això ha de procurar no enviar cap senyal que li pugui fer perdre sectors considerables d'oients. I això exigeix una actuació teatral.
Miller creu que quan vivim envoltats d'aquesta massa de representacions "teatrals" volgudament falsejades, cada vegada ens és més difícil identificar la realitat. Per acabar l'intent de resum trio aquest interrogant: "¿És bo que la nostra vida política estigui governada tan profundament per les arts del teatre, des de la tragèdia fins al vodevil i la farsa?"
(
Noticia publicada a la pàgina 12 de l'edició de 2/17/2005 de El Periódico)
Tebiesa interessada
Xavier Roig
.......
Ara mateix, està tenint lloc un fet important que els nostres mitjans de comunicació obvien: les pressions de la UE per aixecar l'embargament d'armes a la Xina. Fa anys vaig dirigir el projecte d'automatització del centre d'operacions d'un important aeroport espanyol. En fer les proves de posada en marxa vaig descobrir que, sovint, hi feien escala uns avions blancs que no figuraven al pla de vols. Els responsables de l'aeroport em van aconsellar que me n'oblidés. Però, en gratar-hi, vaig descobrir que aquells vols oficialment no existien perquè, senzillament, transportaven armes. Armes espanyoles, és clar. I el fet em recorda que la hipocresia i dissimulació amb què la intelligenza passa de puntetes sobre l'afer de fabricació d'armes, forma part de la vocació per ometre determinades barbàries. Si el govern espanyol tanqués les fàbriques d'armes i despatxés els milers de persones que hi treballen, ¿a favor de qui es manifestaria la Barcelona solidària? Dels aturats? Dels potencials damnificats que s'estalviaran morir?..........
AVUI 6 febrer 05
ERNEST GARCIA - Catedràtic de Sociologia a la Universitat de València
Una notícia del 2004 que ha passat quasibé desapercebuda: ja s´han ultrapassat els límits al creixement. L´engrandiment físic (demogràfic i econòmic) de les societats humanes ha superat ja la capacitat del planeta per subministrar recursos i absorbir residus. Ja vivim per damunt del que la Terra pot sustentar. A partir d´ara, les preguntes interessants no inquiriran sobre les formes de prolongar l´era ascendent del món industrial, sinó sobre les possibilitats -si és que n´hi ha- d´organitzar la davallada d´una manera que resulte compatible amb el manteniment de la vida civilitzada. Les propostes escaients i constructives no versaran ja sobre el desenvolupament sostenible sinó sobre les diferents perspectives del post-desenvolupament.
Diverses fonts han coincidit de forma independent en el diagnòstic adés resumit. En l´última edició de l´Informe sobre el Planeta Viu, el WWF (World Wildlife Fund), una organització acostumada a la circumspecció, ha fet seus els càlculs de petjada ecològica que indiquen que l´ús humà dels sistemes renovables supera la capacitat natural de reposició en més d´un vint per cent (vegeu el gràfic adjunt). Cap a 1960, la població i el consum humans deixaven la seua empremta sobre la meitat de la superfície biològicament productiva del globus terraqüi. D´aleshores ençà, el planeta ha esdevingut massa petit. En algun moment, al llarg dels anys vuitanta del segle passat, els límits van ser traspassats.
També l´any passat va publicar-se la revisió, actualitzada tres dècades després, del famós informe al Club de Roma sobre els límits al creixement. La primera versió causà al seu dia un debat tempestuós i, més tard, va caure en un curiós oblit a mitges: tothom recorda que s´alçà soroll, però molt poca gent reté en la memòria l´argument. En poques paraules, venia a mantenir que el creixement simultani de la població, el capital, el consum de recursos i la contaminació havia de desembocar, cas de no aturar-se a temps, en una situació de translimitació (d´ultrapassament dels límits establerts per un planeta finit) i, eventualment, en un col.lapse demogràfic i econòmic. Era, en qualsevol cas, una prospectiva a llarg, molt llarg terme. Fins i tot el pitjor dels escenaris examinats acceptava que l´expansió podria continuar fins a la segona dècada del segle XXI.
La revisió recent diu sobretot dues coses. Que ja s´ha entrat, des de fa més d´una dècada, en la fase de translimitació. I que, per tant, el col.lapse provocat per la manca o la feblesa d´una resposta en temps oportú i d´abast suficient és més probable que en 1972 (i més difícil de contrarestar, perquè l´eventual transició ordenada a la sostenibilitat exigiria ara una fase prolongada de decreixement).
Trobe que el debat sobre els límits al creixement és més actual que mai. Perquè tot justament ara, en els propers deu o quinze anys, hom podrà saber si Dana Meadows i els seus col·legues tenien o no raó. Com a observador interessat de la marxa del món, tot el que puc dir és que, fins ara, els seus models més ombrívols estan encertant-la de cap a cap.
Què té a veure tot això amb les polèmiques valencianes de hui? Per exemple: que la qüestió no és si cal urbanitzar el que queda de la costa de forma compacta o dispersa, sinó si la capacitat acumulada en el sector de la construcció pot o no aprofitar-se per fer negoci amb una desurbanització ordenada (i sí, els paisatges recuperats permetrien d´encabir fins i tot algun camp de golf). Per exemple: serem o no capaços de viure dignament amb l´aigua que tenim? Etc, etc. Des de la consciència dels límits, la gent del moviment ecologista, el personal que crida salvem això o salvem allò, no s´oposa al progrés: defensa el refinament de la vida civilitzada enfront de l´excés que l´amenaça. És la creença que no hi ha límits la que ens porta de cap a les cavernes.
Pessimisme? Bo, d´ací a quatre dies coneixerem la resposta.
Levante, DIUMENGE 30 GENER 05
www.terracritica.org
DE FIL DE VINT FICHTE Isabel-Clara Simó
El filòsof Fichte va ser un xicot molt pobre que cuidava oques i després va ser obrer de tèxtil. Fent enormes sacrificis, va aconseguir entrar a la Universitat de Jena, on donava classes el seu ídol: Immanuel Kant. Tanmateix, els esforços del jove estudiant eren endebades: el mestre no li feia cas. Un dia, però, va escriure un assaig filosòfic que va aconseguir que Kant llegís, i aquest va mostrar-se molt satisfet; tant que Fichte va passar de ser-ne alumne a ser-ne deixeble. El mestre l'invitava a sa casa, conversava amb ell. Fichte ens ha deixat constància de la seva enorme alegria i devoció. Un dia, però, Fichte li va demanar diners: no podia ni pagar-se el viatge al poble. Kant no n'hi va deixar, però va fer molt més que això: el va recomanar al seu editor perquè aquest li publiqués aquell assaig tan interessant. Aquí comencen les desgràcies de l'ingenu jove: per mala sort, o vés a saber per què, mai no s'ha sabut, l'assaig va sortir sense la pàgina de guarda, i el seu nom no apareixia enlloc. L'assaig va ser rebut per la crítica de l'època com una obra amb l'indubtable segell de Kant, i tothom, des del crític més sever fins al més tou, van cantar-ne les lloances. Fichte es va desesperar, va parlar amb tothom, va suplicar al seu mestre que digués qui era l'autor de l'assaig, i finalment aquest, amb notòria desgana, va fer públic que l'autor de l'assaig era Johann Gottlieb Fichte. Els mateixos crítics que tant l'havien lloat ara, unànimement, van aproclamar que aquell assaig era una estupidesa, que no valia un ral, que era dolent. I no sols això, sinó que Kant el va fer expulsar de la Universitat i sobre ell van caure diverses i infamants acusacions, per exemple la d'ateisme, molt greu en la conservadora societat alemanya del XVIII. Avui no sabríem qui va ser Fichte, malgrat el seu immens talent, si no l'hagués pescat Hegel, per fer-ne, amb Schelling, el famós trio fundador de l'idealisme alemany; això sí, Fichte hi figura com un primer esglaó, Shelling com un de segon i el mateix Hegel com el més alt i definitiu esglaó. D'històries com aquesta n'està plena la història del pensament i la de l'art. De crítica que només t'exalça si tens uns bons padrins o et confon per algú de prestigi, també. És per això que sempre queda irresolta la qüestió de qui li dóna valor al que té valor. I qui ofega la veu dels qui tenint valor, no tenen cap padrí. Injust, però real. Diari AVUI (diumenge 25.01.05)