lectures
Sagitari
de Joan Fuster
....... La cara és l'espill de l'ànima, i l'ànima -segons unes convencions igualment "heretades"- és, a cada instant, un resum de vida. Pensem en la cara. I la cara, a la llarga, reflecteix el que hem volgut ser: totes les temptacions frustrades, en particular. I en som responsables. "Fem cara" d'això o d'allò: tant se val. És la cara que hem decidit fer. Nosaltres.
Diuen que la naturalesa no es repeteix. Que no hi ha dues fulles d'arbre que siguen iguals. Ni dues cares de persona, per més bessons que semblen. Potser sí. La tendència de l'home, en canvi, és de complaure's en les reiteracions: ritme, la simetria, la imitació. Una de les troballes humanes més "humanes" és el motlle, i una altra, la màquina de fotografiar. Una música comença a agradar-nos definitivament quan l'hem sentida moltes vegades. I res no ens conforta tant com la rutina. Almenys, dins la relativa evidència de les generalitzacions, la cosa no es pot negar. De tant en tant, l'home s'exclama en agradables lloances de la varietat. "Varietat, sirena del món!". Però això és anecdòtic. Preferim la previsió a l'aventura, la cadència a l'espetec, la geometria a la barreja, i fins i tot a l'aventura, a l'espetec i a la barreja hi imprimim un mínim de concert. L'acció de l'home sobre la Naturalesa -o si es vol: contra la Naturalesa- consisteix en organitzar-la: a introduir-hi equilibris, regla, estructures, és a dir, economia. Probablement, això obeeix a una raó utilitària, que no cal subratllar. I també al factor "memòria". L'home és un animal amb la memòria molt desenvolupada: és la seua millor energia, de bon tros més eficaç que la intel.ligència. I la memòria es nodreix de repeticions. (pgs 86-87)
© Joan Fuster. "Sagitari", Edicions Bromera, 2002.
LOS NIÑOS DE SUKHAVATI
LA BOLA DE CRISTAL
.....acto seguido, la bola de cristal con los cuatro niños dentro se encontraba sobre una duna en medio del desierto. Sobre el horizonte colgaba un sol pesado y rojizo. Anne Lise y Hans Petter no habían visto nunca nada tan hermoso, y sin embargo se echaron a llorar.
- Quiero ir a casa con mis padres -lloriqueó Anne Lise.
- No tenemos permiso parar hacer esto - sollozó Hans Petter-. Prometimos a nuestros padres volver a casa después del cine....
Lik y Lak se miraron.
-Pero podéis volver a casa cuando os dé la gana -les aseguró Lak-. Aunque estemos unas cuantas semanas en el Sáhara, os da tiempo a volver a casa directamente del cine, porque aquí, en la bola, el tiempo no pasa.
Entonces Hans Petter y Anne Lise dejaron de llorar. No les quedaba más remedio que creer lo que les decían los niños de Sukhavati, pero les parecía muy extraño estar eb el Sáhara así de repente... (pg 89)
© Jostein Gaarder. "Los niños de Sukhavati. Ediciones Siruela, 2004.