ArtXiu peRsonA  L   d'emi talens      

                           Dietaris Novel.les  Relats  Poemaris  Aforismes Fotografia

Lectures

 

Lectures d'estiu

 Diari 1918

de J.V. Foix.

 

        ELS QUI VIVIM DE VIURE QUAN EL DIA ÉS DE DIA

    No serem pas nosaltres els qui encendrem la torxa per anar als espadats de Busa a desvetllar voltors. Els qui vivim de viure i cavalquem, quan surt el sol, cavalls vermells, i davallem pel rost com els qui fan drecera; i arribem a la platja, on bornem; o mirem els velers que solquen, rosa i verda, la mar; i els mariners, que fan com qui fa, i es nodreixen de raïms d'escuma i pa de boira, esquivem mandroners, els qui tips de carn morta, es fan el jaç amb la pròpia femta. Tampoc serem nosaltres els qui excavarem temples, menhirs o covasses; ni els escorcollarem per si guarden tresors. Per als qui el dia és: el dia de dia, amb vidres de tot tall i mimoses als murs, blats espigats, barrils de most espès, olives negres als dolls de la sal i miralls pertot on vaguegen les mòmies amb diamants per ulls, esquivem els qui mengen, de nit, insectes i rèptils desembalsamats, i dormen a l'herbei dels aiguamorts. (pg. 165)

    EL BUFANÚVOLS DE TORREMORESCA

    El dogmàtic, amb manegots, maldentat i boca-rugós veí del poble, ha volgut que jo tragués el cap per una finestra extrema, sota terrat, d'una casa molt alta que hi ha al capdamunt del carrer. El dogmàtic creu que només ell ensolca i capeix, i que els altres som uns patumots curts de gambals. No sap que els del meu poble hi pugem i guaitem cada vegada que els vents anuncien que s'acosten fets benastrucs o infortunis. Aquella finestra té, i ja ve dels temps dels avis, una singularitat: les vistes que un hi mira no són mai les mateixes. No pas que siguin inèdites, qui ho ha dit! Algunes simulen la reproducció de paisatges pintats com a fons, en taules i retaules, amb personatges importants, fingits o fabulosos; d'altres evoquen gravats antics amb castells murallats i torres massisses, estintolats al flanc de puigs aguts amb espadats i ocellots de mal fiar. O bé rius que vénen de lluny, amb volt i giravolts ombrats per espesses arbredes, amb microscòpics personatges primparats que es passen secrets o que aparellen un bot fluvial tocant a un pontarró, amb un gos cuadret, per testimoni. Més d'un cop he vist, i m'hi he complagut, aurores boreals, en negre i blanc, amb llapissades vermelles, talment com jo, de noiet, les acoloria; frèvols miratges tropicals amb palmeres i camells esvaïts; pluges d'estels amb muntanyoles al carbó al fons de tot; oratges amb llamps i llampecs, i embarcacions amb els pals trencats i les veles esquinçades, davallant per un abisme d'aigües................. Quan he tret, per complaure'l, el cap per la singular finestra, ell, gelós del nostre món de meravelles, ha dit que hi veia terrats amb goteres i andròmines de mal classificar, xemeneies tortes i fumades amb sargantanes enfiladisses, colomars amb cries d'esparvers, galliners amb gosses paridores i una serralada al fons amb més clarianes que bosc..... (pg 179)

© J.V. Foix. "Diari 1918". Edicions 62 i "la Caixa", 1981.

http://www.geocities.com/perpinya/tx-foix.html

 

 

 La carretera hambrienta

de Ben Okri

    ........ Hipnotizado por el hambre, seguí al policía hasta la mesa del comedor. Me senté malhumorado y contemplé las moscas que cantaban sobre la comida. La esposa del policía me llenó el plato con generosas raciones de ñame machacado, trozos selectos de carne de cabra y sopa con abundancia de hortalizas. La comida olía maravillosamente y el vapor que brotaba de la sopera extendía el aroma a tomate y orégano. El hambre hacía que el mundo me pareciera azulado. Por primera vez entendí la atmósfera de la casa, entendí por qué se había apoderado de mí un espíritu. Cuando parpadeaba veía fantasmas alrededor del policía y de su mujer. Estaban por todas partes. Los fantasmas eran altos y silenciosos y algunos tenían barba rala. Un íncubo de alas blancas revoloteaba cerca de la ventana. Parpadeé de nuevo y vi un espíritu con ocho dedos y un único ojo centelleante. Otro, con uniforme de policía, tenía amputado un pie.  (Pág 32)

.......... A veces parecía que el mundo había dejado de moverse y que el sol no se pondría nunca. En ocasiones se tenía la impresión de que el resplandor del sol quemaba a la gente hasta borrarla de la realidad. Una tarde, cuando estaba sentado pensando en el fotógrafo, vi a un chico corriendo calle abajo, hechos un harapo los pantalones cortos, la camisa ondeante, que perseguía la llanta metálica de una rueda de bicicleta. Detrás de él venían tres hombres también corriendo. Pero al dejar atrás la furgoneta, una luz terrible, como el flas trascendental de una cámara gigantesca, apareció en el cielo, cegándome con su brillo, y vi desvanecerse la sombra del chiquillo. Cerré los ojos. Colores luminosos, como llamas de alcohol, me bailaron en los párpados. Abrí los ojos y vi la llanta que rodaba sola. El chico se había convertido en su propia sombra........ (Pág 290)

© Ben Okri. "La carretera hambrienta", 1991. Edt. Espasa Calpe. Trad. José Luís López Muñoz.

http://www.contemporarywriters.com/authors/?p=auth82&state=index=o

http://www.kirjasto.sci.fi/okri.htmhttp://emeagwali.com/nigeria/biography/ben-okri-19jul92.html

 

 

 Poesía reunida

de Marianne Moore

EL BASILISCO PLUMADO
 
..............                ..........
 
.....Entre las cuerdas tensadas
los ruidos imperceptibles aumentan
y cambian, como en la caja acústica de los bosques
 
con árboles que forman avenidas de acero para velar,
 
negro ópalo esmeralda ópalo esmeralda,
escala que Swinburne denominó en prosa:
la música silenciosa que se desprende
de la serpiente cuando se mueve o salta...........         (Pág 69)
 

AL PROGRESO MILITAR

    Utilizáis la inteligencia
como una piedra de moler
   grano.
La pulís
y con retorcido ingenio os 
    reís
 
de vuestro torso,
postrado donde el cuervo
     cae
sobre tantos corazones débiles
como su dios dispone;
    llama
 
y bate las alas,
hasta que el tumulto trae
    más
hombrecillos negros
para volver a recuperarse:
    la guerra
.........                                           (Pág 195)
 
LUZ ES EL LENGUAJE
 
Podemos hablar más de la luz del sol
que del lenguaje, pero el lenguaje
y la luz
se ayudan mutuamente si los franceses
no deshonran ese adjetivo
...........
cuya implacable justicia cayó 
sobre un hombre ya herido;
del desarmado Montaigne,
cuyo equilibrio
-mantenido a pesar de la fuerza del bandido-
iluminó un redentor destello
de remordimiento; y de Émile Littré,
cuya pasión filológica
le impulsó a editar hechizado 
los ocho volúmenes de Hipócrates......             (Pág. 223)
 

© Marianne Moore. "Poesía reunida" (1915-1951). Ediciones HIPERIÓN SL. Tradcc. Lidia Taillefer de Haya, 1996.

http://eir.library.utoronto.ca/rpo/display/poet232.html