Lectures
Las invasiones bárbaras
.....y creo que debería estar prohibido prohibir: contra ese odio y esa creencia, sin embargo, se levanta, como un argumento de 130.000 kilos de basura, la desoladora imagen de la playa de Las Arenas. ¿Qué hacer cuando la normalidad de los bárbaros se opone a las normas de la civilización? ¿Cómo encauzar la libertad del imbécil que lanza a la arena una colilla o un bote de cerveza convencido de que un «pringao», para «eso» le pagan, tiene la obligación de recogerlos a la mañana siguiente? No tienen conciencia de clase, quiero decir, que no tienen conciencia ni clase. Repito: un asco. Y, además, infinito: porque no tiene remedio. Es el mismo asco que alumbra el sol cada mañana tras una noche de fallas, o que siembra la moqueta de las salas de cine cuando se encienden las luces, o salpica las sendas de nuestros montes y las pinadas de la playa, por ejemplo, del Carabassí y el Clot de Galvany en Alicante. Las invasiones bárbaras: están aquí, nunca se fueron....
MARTÍN PACHECO (LEVANTE Diumenge, 27de juny 2004)
Un altre món és
possible?
........Les grans manifestacions contra la guerra van ser moviments de l'opinió pública al marge dels partits polítics i malgrat aquests. La consigna a escala global sobre la construcció d'un altre món fuig de discursos sobre
poder i ideologia i parla de dignitat, d'aliments per a tothom, d'accés a l'aigua, a l'habitatge, a l'educació, a l'atenció mèdica i als serveis públics. Em deia algú l'altre dia que les grans revoltes no són
per motius econòmics, sinó que es deuen a la humiliació. La gent pot sobreviure pobra, però no humiliada. Fa uns quants anys vaig preguntar a un amic cubà per què havia estat al costat de la revolució i la seva resposta va ser contundent: per dignitat.
Lluita per la dignitat i lluita contra l'oblit organitzat, doncs, són dos punts fonamentals per pensar en un altre món.........
IMMA TUBELLA (Diari AVUI 28 de Juny 2004)
Primero escuelas, después diversión
........3 Los colegios amenazan derribo -el de Carrasquer, en Sueca, donde mi madre pasó largos años- mientras nos gastamos muchos euros en variados caprichos. La exposición sobre los faraones, por ejemplo, inspirada, al parecer, en la afición de Díaz Alperi sobre el antiguo Egipto, de presupuestos cósmicos. O las bienales y terras míticas, esferas armilares y demás virguerías dedicadas al ocio y al negocio. Si en calidad de vida ocupamos un puesto en el furgón de cola de España (IVIE), reparemos y contruyamos escuelas, levantemos y acondicionemos hospitales, y después ya vendrá la diversión. Los presupuestos para el ocio han de ser complementarios con la inversión en las necesidades básicas de los ciudadanos. O más que complementarios, secundarios. A nadie se le ocurre comprarse una televisión de plasma cuando no posee domicilio o apenas le alcanza para comer.
JESÚS CIVERA (Levante EMV, dimarts 22 de juny 2004)
Noves formes d'ensenyament: la didàctica 'no presencial':
La desaparició del professor i l'absència del seu rol educatiu.
.............L'aspecte més radicalment innovador d'aquest canvi substancial en la transmissió del saber és l'enfonsament del principi d'autoritat, en lloc del qual s'ha entronitzat el principi de la responsabilitat individual: l'èxit educatiu i professional de cadascú depèn de la seva capacitat d'adaptar-se subjectivament a unes eines que es presenten com a simples recursos materials, buidades de tot valor simbòlic.
Hom podria pensar que aquesta innovació en la didàctica solament es dóna en centres altament especialitzats, com podria ser (a Catalunya) la Universitat Oberta, i que en els altres centres se segueixen els mateixos models educatius d'abans. Pero no és així. Una llei de l'economia diu que la innovació tecnològica que es dóna dintre d'un sector de la producció converteix en obsoletes totes aquelles empreses que no l'adopten. Aquesta llei funciona també en el pla cultural i educatiu, tant pel que fa als centres d'educació primària i secundària, on la indisciplina que es generalitza a les aules és el signe inequívoc de la resistència de la joventut a mètodes educatius tradicionals que no es basen en la iniciativa individual dels alumnes enriquida per les noves tecnologies, com pel que fa als centres d'educació superior (les universitats), on el problema del canvi de metodologia afecta directament la qualitat dels professionals que en surten. És evident, en efecte, que si la introducció de la telemàtica potencia enormement la formació d'un biòleg, un economista o un filòleg, els centres que no adopten la telemàtica com a eina didàctica generalitzada formaran biòlegs, economistes i filòlegs obsolets. És tan dramàticament evident tot això, que les universitats convencionals han començat a introduir aquestes formes noves de ensenyament per poder sustituir gradualment els seus cursos de tipus presencial amb assignatures parcialment o totalment no presencials. Sembla previsible, doncs, que en l'espai d'una o dues dècades tot el sistema educatiu dels països occidentals, des de primària fins a la universitat, s'haurà posat al dia. No seria desitjable, en canvi, que es mantingués un doble sistema, tecnològicament avançat per als rics i tecnològicament obsolet per als pobres.
Raffaele Pinto (Diari AVUI, dilluns 21 de juny 2004)
