ArtXiu peRsonA  L   d'emi talens      

                           Dietaris Novel.les  Relats  Poemaris  Aforismes Fotografia

                                          

 

Lectures

El frágil Absoluto...

(de Slavoj Zizek)

 

    La principal producción de la industria capitalista moderna y postmoderna es precisamente el despilfarro. Somos seres postmodernos porque advertimos que todos nuestros artefactos de consumo, con su atractivo estético, terminarán por ser residuos, hasta el punto de que transformarán el mundo en una vasta tierra baldía. Se pierde el sentido de la tragedia, se percibe el progreso como irrisorio (27)

    El revés de la incesante pulsión capitalista de producir más y más objetos nuevos es la creciente pila de desperdicios inútiles, montañas de chatarras de coches, ordenadores, etc., como la famosa "última morada" del avión en el desierto de Mojave... En esta incesante acumulación de cosas disfuncionales e inertes, que no pueden dejar de sorprendernos con su presencia inanimada e inútil, se puede percibir, por decirlo así, la pulsión capitalista en reposo. Este es el interés de las películas de Andrei Tarkovsky, especialmente intenso en su obra maestra Stalker con su yermo postindustrial: fábricas abandonadas cubiertas por una vegetación salvaje, túneles y vías de ferrocarril llenos de aguas estancadas y una maleza lujuriante, en los que vagabundean perros y gatos abandonados. Una vez más la naturaleza y la civilización industrial se confunden, pero en una decadencia común; la civilización en decadencia es reclamada de nuevo por la naturaleza, pero no por una naturaleza armoniosa e idealizada sino por una naturaleza en descomposición. (pg 58)

".... el fin del apartheid confrontó a la mayoría negra con su verdadero dilema: arriesgarse a modificar realmente el libre funcionamiento del capital para deshacer los efectos de la segregación o hacer un pacto con el diablo y -al igual que Clinton en los Estados Unidos o el Nuevo Laborismo en el Reino Unido- aceptar la despolitización fundamental de la economía y limitarse, en consecuencia, a la lucha por los derechos culturales, étnicos, sexuales, etc. La lucha por la hegemonía en la política postmoderna actual tiene en efecto un límite: se encuentra con lo Real cuando llega a plantear la cuestión de alterar realmente el libre funcionamiento del capital.

    No hubo en 1998 un episodio más censurado que el del acuerdo internacional secreto denominado AMI (Acuerdo Multilateral de Inversiones), cuyo objetivo primordial era proteger los intereses de las empresas multinacionales en el extranjero. El acuerdo socava de forma radical la soberanía nacional al otorgar a esas empresas poderes casi iguales a los de las administraciones de los países en que se instalan, y los gobiernos pierden además, su capacidad para dispensar a las empresas del país un trato más favorable que a las grandes firmas extranjeras. Por otra parte, los países que no suavicen sus normas relativas al medio ambiente, el uso del suelo y la regulación del trabajo de acuerdo con las exigencias de esas compañías pueden ser acusados de comportarse ilegalmente. Las grandes empresas dispondrán, pues, de la capacidad para demandar judicialmente a los Estados soberanos si estos imponen modelos ecológicos o de otro tipo que se consideren excesivamente restrictivos......... La mayor amenaza, por supuesto, es la que recae sobre los países subdesarrollados, que van a verse sometidos a la presión de agotar sus recursos naturales a causa de la explotación comercial.... (pag 74)

© Slavoj Zizek. "El frágil Absoluto...". Edt. Pre-Textos 2002. Trad. de Antonio Gimeno. 

(27) Jacques-Alan Miller, "The Desire of Lacan", Lacanian ink 14, Spring 1999
 


© diari AVUI Suplement Cultura
Dijous 4 de març, 2004

ENTREVISTA: Slavoj Zizek
Filòsof eslovè
"El discurs filosòfic de la postmodernitat ha estat totalment complaent amb el capitalisme"
El filòsof eslovè Slavoj Zizek és
una de les veus
més vives i controvertides del pensament actual. No és estrany que
la Fundació La Caixa l'escollís per
iniciar el cicle 'Geografies del pensament', coordinat per Domènec Font

BERNAT DEDÉU
[email protected]


"No existeixen límits externs al capitalisme; no crec, com s'acostuma a pensar, que
hi hagi crisis ecològiques, rebel·lions
al Tercer Món o res que faci que el sistema s'estanqui"

B.D. Vostè és, sens dubte, una figura doblement atípica dins del pensament postmodern. En primer lloc, manté la vigència d'autors com Hegel, tot i ser la postmodernitat (en certa manera) una reacció als autors idealistes. En segon terme, es declara també marxista en uns temps si més no difícils per a aquest corrent intel·lectual.
S.Z. Absolutament. Si ho vol resumir en un titular, el que jo he pretès fer no és anàlisi de la política, ni crítica cultural, sinó llegir Hegel a través de Lacan o, encara més ben dit, usar les categories lacanianes per així reactualitzar Hegel, i no només Hegel, sinó tot l'idealisme alemany, en especial la línia que va de Kant a Schelling i Hegel. Aquest és el meu camí. La resta és secundària i, és veritat, des dels meus inicis he tingut una fidelitat absoluta a Hegel i Lacan, cosa que m'ha portat a tenir molts problemes amb tots els lacanians que reaccionaven contra Hegel i amb tots els hegelians que veien Lacan com un simple estructuralista. Pel que fa al marxisme, és també prou difícil declarar-se'n partidari; com sabrà, els capitalistes adoren la imatge del marxista fosc i vell que dibuixa una realitat obscura i trista del present, com va fer Adorno. De fet, què és el capitalisme sinó un sistema que té una absoluta habilitat per transformar les seves crisis en èxits? La dinàmica del capitalisme consisteix precisament en la crisi contínua del seu tot. La qüestió que ara és important és si aquest procés pot ser indefinit, si es pot mantenir durant molt més temps. Existeix un límit al capitalisme i l'esquerra crítica només pot afirmar-lo com a tal o intentar problematitzar-lo.
B.D. La conclusió que treu, per tant, és que el capitalisme ha de tenir un límit, però que no el podem saber.
S.Z. N'hi ha d'haver un i el podríem descobrir, però no pas partint del pressupòsit que el capitalisme pot generar encara més antagonismes. No pas en un sentit ecològic o sociològic, sinó en termes inherents a l'economia. Penso, encara ingènuament, que les formes de tecnologia del present seran -al límit- un problema que redimensionarà la noció que tenim de la propietat privada. Per una banda, la digitalització farà del coneixement -de la propietat intel·lectual- una mercaderia molt còmoda de vendre. Per una altra, tenim el problema del biopoder, del coneixement genètic, amb què -també al límit- el nostre cos podrà ser registrat com a objecte empresarial. De fet, ja hi ha actualment companyies que registren els seus descobriments genètics. En un àmbit més general, podem pensar en fenòmens com el de Bill Gates. Fins i tot alguns economistes conservadors d'Amèrica se sorprenen que, en menys de vint anys, algú com ell hagi passat de ser ningú a ser l'home més ric del món. No existeixen límits externs al capitalisme; no crec, com s'acostuma a pensar, que hi hagi crisis ecològiques, rebel·lions al Tercer Món o alguna cosa que faci que el sistema s'estanqui. En aquest sentit, el capitalisme no té límits.
B.D. Un dels punts que l'han allunyat del pensament contemporani va ser la seva lectura de l'11-S com el final d'una utopia capitalista.
S.Z. De fet, el que m'interessa d'aquest punt és precisament lluitar contra el famós tòpic segons el qual a partir del 1989 el socialisme real i la visió socialdemòcrata d'Occident haurien arribat a desintegrar-se. Aquesta, segons alguns, era l'era postutòpica, de la fi de la història i de les grans ideologies, i el pensament polític havia de passar inevitablement pel pragmatisme. Contràriament, el que va seguir a aquella època va ser la utopia més gran que mai s'hagi viscut. I és precisament la fi d'aquesta utopia el que per mi representa l'11-S. Ho podem mostrar de manera prou concreta. Quan els EUA practiquen la seva política de democratitzar el món sencer, el fet no és només que això sigui totalment hipòcrita, sinó un indici que Amèrica ha canviat la seva agenda estratègica. El que es pretén ara, com diuen alguns diplomàtics nord-americans, és arribar a una combinació perfecta entre proteccionisme i aïllament, juntament amb la praxi d'un poder global.
B.D. Una de les seves principals preocupacions és el tema del poder polític. ¿No creu que aquesta és una temàtica que, en autors com Foucault, s'ha tendit a abandonar i que s'ha fet més atenció a la microfísica de les relacions de poder?
S.Z. Hi estic d'acord. Foucault va descobrir coses molt importants amb la seva anàlisi microfísica. No obstant, això ja havia estat intuït per Althusser amb la seva noció d'aparell ideològic de l'Estat, que, precisament, desenvolupava la idea segons la qual la dimensió principal de la ideologia no és la seva explicitació teorètica, sinó la pràctica diària. Això és el que en el meu llibre The Sublime Object of Ideology vaig intentar explicar sota el concepte de fetitxisme de la mercaderia en Marx; segons aquest concepte, Marx no ens diu que en les nostres pràctiques s'hi amagui res que cal desvelar teòricament, sinó que tots som fetitxistes en un sentit pràctic. El capitalista sap que els diners no són un objecte màgic però -en la seva interacció social- actua com si ho fossin.
B.D. De fet, la paradoxa més gran dels nostres temps és que tothom predica la mort d'un Estat que, com es veu en el cas dels EUA, és més poderós que mai.
S.Z. Certament. Seguint la seva pregunta anterior, crec que la dissolució del poder en excessius espais és perillosa. És una reducció nominalista que amaga un problema. Per ser justos, cal admetre que el marxisme tradicional mai no va arribar a desenvolupar una teoria del poder que fos sòlida. No obstant, el que em preocupa de veritat és que cert discurs del postmodernisme -la subjectivitat nomàdica, el multiculturalisme contrari a la subjectivitat en sentit fix- ha estat totalment complaent amb les bases del capitalisme. Alguns deleuzians intel·ligents -el meu preferit es Brian Nassumi- ho diuen explícitament, afirmen que el problema d'avui és que el capitalisme actua clarament sota categories deleuzianes, com són ara les afectivitats i el subjecte nomàdic. El més divertit, però, va passar a Suècia fa dos anys amb l'aparició de Netocracy -un best seller escrit per Alexander Bard i Jan Söderqvist-, que era una simple apologia del capitalisme tardà feta en estrictes termes deleuzians.
B.D. Potser el problema actual del pensament crític és precisament com afirmar un Estat que exerceixi coacció sense arribar a ser un Estat de control.
S.Z. Potser sí. D'altra banda, jo crec que el tòpic del control és bastant fals. Passa a Anglaterra, quan la gent es queixa de la vigilància feta per videocàmeres en algunes places públiques o del fet que alguns ordinadors disposin de totes les nostres dades. D'alguna manera, no estic convençut que això sigui un problema real. Aquesta por de ser controlats amaga, crec, una noció narcisista del subjecte postmodern. No crec, per tant, que el problema real sigui el de control social versus llibertat individual. El problema de veritat es diu simplement capitalisme global i es manifesta en una sèrie de creences que cal aclarir.
B.D. Seguint aquest fil, vostè ha estudiat com certs llenguatges del poder capitalista són assumits pel nostre sistema de creences.
S.Z. El problema pertinent, com he dit, és el de l'origen i l'estatus de les nostres creences. Penso que la manera estàndard d'entendre la creença és molt problemàtica; es diu sovint que vivim en una època escèptica, sense manaments ni obligacions ni creences. Contràriament, penso que ara tenim més creences que mai. Per això crec que cal abandonar tots aquests criteris postmoderns que eliminen un concepte d'història en majúscules, el poder global, que afirmen, en definitiva, que tots parlem llengües diferents. Amb pensadors com Deleuze, que es presenten com a aniquiladors del sistema, tenim la lògica del sistema mateix.
© diari AVUI Suplement Cultura, 4 març. 2004
 
 (NOTA: El subratllat és meu.)