Lectures
Fragments
de fragments d'articles de premsa...
EL
TEMPS QUE CORRE
Dones o ciència. Joan F. Mira
......Ser dona -ser dona en qualsevol situació personal, però sobretot ser dona amb marit i amb fills- ja és ben dur de combinar amb qualsevol ofici o professió que implique una jornada laboral fora de casa, a més de la jornada completa que es fa a casa (la que fa la senyora, és clar, la que no fa el senyor, que a tot estirar renta els plats o administra un biberó al bebé), però ser dona així, i a sobre exercir la cruel professió de la ciència, és sotmetre's, encara, a l'exigència d'una vocació heroica. L'espècie humana és una espècie de mamífers, que els vaig dir a les dones científiques, i, a més, de creixement lentíssim: una dona no és una lloca que pon els ous, i els pollets de seguida corren i es busquen la vida. La femella de l'espècie humana ho té molt i molt pelut, si ha d'assegurar una reproducció eficaç i dedicar-se a alguna altra cosa a temps complet. La indústria i la tècnica ho fan ara més fàcil, o almenys ja ho fan possible, cosa que és una novetat mai vista: pocs embarassos i ben controlats, biberons i aliments infantils, rentadores i electrodomèstics abundants, menjars diaris de poc temps a la cuina, supermercats i cotxes. Tindre fills i criar-los ocupava la vida sencera d'una dona, fins fa com qui diu quatre dies (i encara l'ocupa, en bona part del planeta). Ara n'ocupa, si de cas, una part molt més petita, i el temps disponible, el temps no necessàriament dedicat a embarassos, lactància i criança, i tornar a començar, és un temps que s'estén com un espai de llibertat que és ell mateix una revolució: potser la més gran revolució que ha conegut la història dels humans. El resultat de la qual va més enllà de les ideologies i de les formes d'organització familiar: és el més gran alliberament d'una meitat sencera de l'espècie, la no dependència de la biologia, és a dir de la reproducció. Una dona pot passar bona part de la vida fora de casa, una dona pot estudiar -no parir- fins als vint i molts anys, i després pot, almenys pot, combinar una professió amb els anys de criança, si és que cria. Però la professió de la ciència dura, i sobretot si és ciència de laboratori, imposa condicions d'un rigor que moltes altres professions no imposen. Condicions d'una dificultat singular, deixant de banda possibles i encara massa presentes discriminacions pel fet mateix de ser dona, que d'altra banda van quedar ben presents en el col·loqui. De manera que, si vostès tenen en la família o entre els amics o col·legues una dona científica, sàpiguen que estan davant d'una persona que mereix el més alt dels respectes i la més justa admiració. Per la ciència que fa, i per l'esforç sovint heroic que significa fer-la.
Joan F. Mira. Escriptor. Diàleg. DIARI AVUI. 22.11.03
Sobre la catarsi col·lectiva a expenses del moribund Floquet de Neu.
Mones com nosaltres
.......Tot plegat s'assembla bastant a un experiment conductista que es va realitzar fa temps a no sé quina universitat. El fet és que van recloure sis ximpanzés dins d'una
habitació, amb unes menjadores que contenien un ranxo infecte i un prestatge enlairat on havien col·locat un menjar força més
suculent. La llaminadura, però, anava connectada a una trampa elèctrica, de manera que les sis
mones, una darrere de l'altra, van rebre una forta descàrrega en els seus successius intents
d'arribar-hi. Quan els sis ximpanzés van haver entès que a la temptació del prestatge estava prohibit
accedir-hi i que s'havien de resignar amb el ranxo de les menjadores, els responsables de l'experiment van desconnectar la trampa
elèctrica, van treure una de les mones de dins la gàbia i la van substituir per una de nova.
Aquesta, només d'entrar, se'n va anar directa cap al prestatge de la llepolia, i llavors les altres li van barrar el
pas, donant-li a entendre que allà no podia enfilar-s'hi. Però com que el ximpanzé nouvingut insistia a voler pujar al
prestatge, els altres cinc li ho van impedir apallissant-lo. A partir d'aquest
moment, les mones van ser substituïdes una per una, i totes, en intentar pujar al prestatge que ja no
enrampava, van rebre la corresponent pallissa de les seves companyes, incloses les que havien arribat després i també havien estat
estomacades. Al final, cap dels sis ximpanzés dins l'habitació no havia rebut mai cap descàrrega
elèctrica, però tots sis tenien ben clar que al prestatge no s'hi pujava. De manera que vegetaven indolents per
l'habitació, i potser algun cop es permetien alguna demostració de ràbia o de
força, però al final sempre acabaven alimentant-se, obedients i capcots, amb el ranxo indigne de les
menjadores. Eren unes mones molt progres. Com nosaltres.
Sebastià Alzamora. Escriptor. Diàleg. DIARI AVUI. 19.09.03
D. Sam Abrams.
Diàleg.
Criticar el crític
.....Aquest sobredimensionament de la importància dels ressenyistes dels diaris crea, al seu
torn, uns vicis de conseqüències nefastes. Conseqüències com l'acumulació indeguda o impròpia de poder i
autoritat, provocada per l'allunyament dels crítics de veritat i per la reiterada presència d'un mateix ressenyista a les pàgines del
diari. No és gens bo que Julià Guillamon sigui, per exemple, el crític gairebé en exclusiva de la narrativa catalana a les pàgines d'un diari tan important com La Vanguardia. I tampoc és gens bo que Pau Vidal acumuli pràcticament tot el poder de la crítica de poesia en un diari de la tallad'El País.
Darrerament, aquesta acumulació indeguda de poder està degenerant en una mena d'impunitat menfotista de ressenyistes com Jordi Galves (La Vanguardia), que arriben a nivells de falta de respecte intolerables. En lloc de jutjar el llibre en qüestió es dediquen a desqualificar la persona al
darrere. I aquest exhibicionisme de violència verbal acaba alienant els bons
lectors.
Una altra conseqüència negativa de la concentració de poder dels diaris és la discriminació personalista, política i/o
estètica, que arriba a límits inacceptables. Aquest fenomen es pot observar clarament fent l'historial recent del tracte crític que el Quadern d'El País dispensa habitualment als llibres publicats per Proa, per raons de caire polític
(CiU contra PSC) i personal (antipatia al director literari, Isidor Cònsul, perquè ha tingut la gosadia de tenir èxit en el seu
càrrec). Altrament no s'explica com "el crític de poesia oficial" del Quadern, Pau Vidal, no hagi tingut temps de fer la ressenya de dos grans llibres de poesia com Les imminències de Màrius Sampere (Proa, 2002) i Joana de Joan Margarit (Proa, 2002), però sí que curiosament ha tingut l'ocasió de
desfer-se en elogis (merescuts) de Temps en blanc (Proa, 2003) de Francesc
Garriga, amic personal del crític. I, finalment, el poder desorbitat dels diaris provoca desequilibris distorsionadors dins dels mateixos
suplements. Per exemple, Culturas de La Vanguardia es decanta descaradament cap a la prosa en detriment de la
poesia, i he fet la prova per quantificar-ne els danys: en una mostra de 36 números, corresponents a un curs acadèmic de 9
mesos, de 403 llibres ressenyats, només 43 eren llibres de poesia, i això que hi he sumat el castellà i el català i les
traduccions. Això representa un mer 10 per cent, quan hauria de ser més aviat un 25 per cent si repartim joc entre
ficció, no-ficció, teatre i poesia. De tots els llibres ressenyats a El Periódico en un
any, aproximadament 52 són de poesia, a partir d'alternar una setmana un llibre en català i després un en
castellà. Aquesta discriminació és un insult a la poesia i una mentida descarada sobre la marxa real de la literatura catalana, en què la poesia és un dels pilars forts que sostenen la cultura del país.
L'excessiva centralitat dels ressenyistes i dels suplements dels diaris ve augmentat i fomentat per tres qüestions
més: la inadmissible distància entre la universitat i la societat civil, el silenci crític de la majoria dels escriptors i la del públic lector.
Repassem-les. La universitat té un deute amb la societat que la finança, i el deute es paga a partir d'una proximitat a la societat i una sèrie d'actuacions desinteressades a favor de la marxa de la cultura.
D. Sam Abrams. Diàleg. DIARI AVUI. 11.09.03
Gallinas en la Bienal
Antonio Vergara
.....En San Miguel de los Reyes, donde estuvieron presos decenas de antifranquistas tras la Guerra Civil, admiré las maquetas y los proyectos de Sociópolis, un barrio social que ojalá sea realidad dentro de poco. Sin embargo, parece que no hay suelo disponible ni dinero, pero da lo mismo porque el arte también es utopía. Sociópolis, una especie de casas baratas (en teoría) al modo de las que edificaron para pobres los ministerios de la vivienda del régimen anterior, propone una solución revolucionaria a la devastación de la Huerta trasladándola a las azoteas y terrados de las casas. Así, tampoco habrá que ir al mercado, pues bastará con subir a las azoteas, en ascensor o a pie, y coger alcachofas, coles, lechugas, tomates de perereta, melones, patatas, cebollas o bajocó, verduras, frutas y hortalizas frescas y más baratas. También habrá en Sociópolis unos baños públicos, donde los vecinos podrán ducharse o lavarse (eché en falta el culto bidé) y hasta ligar, siempre que lleven consigo gel o jabón.....
.....Creo que, sin embargo, lo más grandioso de esta Bienal es, de momento, la exposición Micro-Utopía (Atarazanas). Estamos en deuda de gratitud artística con los comisarios Jarauta y Maubant, los ideólogos que han hecho posible, entre otras aportaciones, una instalación del supremo artista y arquitecto holandés (desconozco qué tipo de casas diseña) Van Lieshout. Se trata de la titulada Alfa Romeo con gallinas. La tarde que estuve, una gallina se escapó de la jaula, subió al automóvil y lo puso en marcha. A punto estuvo de atropellar a cinco o seis visitantes. No fue así por la rapidez de reflejos de Achille Bonito estaba allí, comisariando, quien le retorció el cuello y se la dio a otro artista para que la integrara en El Rostro, espejo de la sociedad.
La III Bienal debe asegurar, pues, a las gallinas u otros animales vivos en 2005. No lo hizo en 2001, con el conejo de Kusturica. Esta falta de sensibilidad artística y humanitaria hay que corregirla inmediatamente.
Antonio Vergara. Gallinas en la Bienal. LEVANTE 14.09.03
Vivim pitjor
Hèctor Bofill
.....Els discursos crítics queden camuflats per una llegenda del benestar quotidià, inspirada en la representació del model de vida de les classes dominants, les quals han aconseguit fer creure a la massa social que ella també participa de les oportunitats, dels beneficis i dels atributs que només corresponen a uns privilegiats....
...La idea comuna a totes dues estratègies és que hem assolit unes condicions excepcionals, uns nivells de riquesa, de cohesió i d'igualtat d'oportunitats envejables, i que ara només queda per polir algunes arestes per arribar a la plenitud. Sí, a l'imaginari col·lectiu (al de la dreta i, malauradament, al de l'anomenada esquerra)....
. ....La realitat és que el vassallatge dels poders públics cap als especuladors immobiliaris ha condemnat la gent a l'endeutament perpetu o a pagar un lloguer astronòmic per un habitatge infecte, a viure en ciutats deshumanitzades, en una megalòpoli que es va estenent sense control per tota la costa mediterrània amb la corresponent devastació del medi ambient, sense serveis ni xarxes de comunicació adequades que fan que traslladar-se al lloc de treball (no sortir el cap de setmana, sinó anar a treballar) sigui una aventura hercúlia. Vivim en uns barris infinits, carregats de pol·lució i, sobretot, de soroll: d'obres, de perforadores que ens van triturant el cervell, de clàxons histèrics, de veïns neurastènics que, presoners de la hiperactivitat, han de malmetre fins i tot el seu diumenge al matí picant a la paret després d'haver-se endeutat una mica més a la secció de banys o a la ferreteria del Leroy Merlin. La realitat és que les quotes només es poden pagar a base d'un treball titànic, d'homes i dones que es lliuren a unes condicions laborals extenuants tot veient com el seu poder adquisitiu per efecte de la congelació de salaris va minvant mentre la inflació no perdona, amb sous dels més baixos d'Europa mentre els preus s'equiparen als de la resta del continent....
Hèctor Bofill. Diàleg. DIARI AVUI
Miquel de Palol
...No puc imaginar què en dirien sense pensar-ho jo
mateix: que cal una guerra, però no una de llunyana, mediàtica i sense
cadàvers, amb estadístiques i bombardejos de joc virtual, sinó una que ens toqui a
tots, que ens deixi sense llum, sense aigua i aliments, que generi pànic, misèria i cadàvers entre els familiars i els
amics, com a únic possible descens a un infern perquè els qui n'emergeixin recuperin l'ordre d'uns
valors.
Imagino què poden estar pensant alguns lectors assenyats que hagin arribat fins aquí, hagin viscut una guerra o no: que sóc un insensat que no sap el que
diu. És el que jo mateix diria si obrís el diari i trobés el paràgraf anterior: que no es pot jugar amb la quantitat de sofriment irreparable, de destrucció i de mort que porta una guerra. I això no
obstant, torno a mirar al meu voltant buscant la innocència inaugural que justifiqui una
il·lusió, i només la trobo en les criatures, i encara les petites, perquè la bestialitat ja ha arribat fins als
preadolescents. Ja som morts, i un gran desastre col·lectiu no faria més que materialitzar
l'escampada?
Sí i no. És cert, no hi ha res de pitjor que una guerra, i jo mateix he escrit reiteradament contra la d'aquest
any, lluny d'aquí però tan obscenament promuguda pel nostre govern, tot i que promoguda no és l'expressió
adequada: més valdria dir que el nostre cap de govern enllustra les sabates dels qui la promouen i
l'executen. Abans he dit que els nostres polítics s'insulten cada dia; si mirem a
fora, l'espectacle dels Berlusconi, Blair, Bush i companyia confirma el que de fa anys hauríem de saber: que no hi ha una autoritat moral en el
món, i la cúpula de les decisions està ocupada per lladres sense escrúpols, fanàtics semianalfabets i brètols
desaprensius.
Aquest món no m'agrada. Hi ha un altre cantó cap a on girar el cap? En tot cas, com que en els arguments a favor de la guerra qui és en millors condicions de
sortir-se1n és el senyor Aznar, aquí els deixo tots per ell.
Carta a Manuel Forcano des de Bayreuth
Hèctor Bofill
Estimat Manel,
.....portem molts anys de predilecció pels discursos
plans, de literatura que s'acontenta a ruixar-se amb unes gotes d'enginy i que en té prou en arribar a un paquet de classe mitja que compra sense llegir i en funció de qui té més gràcia a l'hora de fer la mona en algun mitjà de
comunicació. Allò que em sembla increïble és l'autoritat que s'ha concedit als mentors d'aquesta via que ens portarà sense dubte al genocidi cultural i al
qual, em temo, a nosaltres no ens deixaran cap altra opció que contribuir-hi perquè sempre som a temps de canviar de cultura i sortir així d'aquesta caverna d'analfabets i de fratricides on la perseverança i el mèrit no fan res més que
enfonsar-te....
El primer ministre italià ja no pretén
fer-se passar per demòcrata
Berlusconi sense careta
Fermín Bocos
...Per ajudar els electors en aquesta alineació, en aquesta tasca de no pensar, sempre hi haurà la televisió i els seus cada vegada més populars programes de teleporqueria, en què tant a Itàlia com també, per cert a Espanya, han progressat en el favor dels segments més joves de l'audiència. No s'ha de tenir una visió conspirativa de la història per deduir que hi ha coses i discursos que no poden ser fruit d'aquesta simple casualitat. Berlusconi no és el que sembla. Si políticament és perillós és perquè és molt intel·ligent, no té escrúpols, disposa de recursos, i l'estultícia o la corrupció d'alguns polítics l'ajuden a ser on és a Itàlia. Aquí ho va intentar Mario Conde i si no arriba a passar-se de llest subestimant els altres galls del corral potser avui l'hauríem de suportar com els italians suporten aquest curiós individu que es fa dir el Cavaliere. Un personatge que va per la vida maquillat i que sempre porta el mateix vestit i idèntica corbata. El que ja no utilitza és la careta de demòcrata...
Fermín Bocos. Diàleg. DIARI AVUI.15.07.03
Diari 
dissabte,
7 de juny del 2003
….Ens trobem, per tant, en un moment delicat. Si Suárez ha passat a la història per haver legaltizat el PC, potser Aznar hi entrarà per haver deslegitimat tots els partits democràtics. I tot en virtut d'un principi d'analogia penal que és incompatible amb la justícia i que recorda la legislació franquista que tipificava com a figura delictiva els comunistes, socialistes, anarquistes i similars. Aznar demostra una vegada més la seva incongruència i desmemòria, perquè el 1996, va ser ell qui va pactar, amb Álvarez-Cascos de mitjancer, els acords de legislatura amb el PNB avui demonitzat. També li haurien de refrescar la neurona, ara que empunya l'espasa flamígera contra els comunistes de Llamazares, que va ser ell també qui va pactar amb els comunistes d'Anguita la pinça contra Chaves (PSOE) a Andalusia, malgrat que proclamaven el dret d'autodeterminació d'Euskadi….
TORRE DE GUAITA
DEMONITZACIÓ GENERAL
Col·lectiu J.B. Boix
¿Ni lectures obligatòries ni lectures voluntàries?
Andreu Sotorra
....Em sembla que sovint ens traeix, a tots els que
escrivim, i ho fem en català, el tòpic de la queixa, quan se'ns pregunta allò tan
sabut: "¿Què creu que cal fer perquè els joves llegeixin?", com si un tingués la poció màgica per adobar el que els grans mitjans de
masses, la gran publicitat i les administracions no saben, no poden o no volen adobar.
Diria que es pot assegurar que els infants i els adolescents d'avui en dia són el col·lectiu que més s'acosta a la literatura i que ho fa, a
vegades, per obligació acadèmica, però també sovint per voluntat pròpia. Entre altres coses perquè començo a detectar, en els col·loquis amb grups de joves de nivell ben
divers, que saben que, en un bon llibre, encara tenen l'oportunitat de trobar-hi allò que altres mitjans de consum cultural els han escamotejat sota l'excusa de l'etiqueta
jove.
Seria una injustícia no expressar el nostre reconeixement per la feina que molts dels professionals de l'ensenyament fan a favor de la literatura en general i de les lletres catalanes en particular. Això sí, ho fan
silenciosament, sense estadístiques, sense espots publicitaris d'autobombo ni grans recursos, però amb una evident
eficàcia. El que passa, però, és que no se'n parla. I com que sembla que és impensable, per ara i
tant, que el departament d'Ensenyament o la Institució de les Lletres Catalanes difonguin aquesta i altres bones feines de base que construeixen el
futur, no costa gaire deduir que tanta discreció acabarà fent-nos més mal que
bé.
Per això afirmacions com les de Carme Riera valen la pena, per desvetllar-nos del son plàcid en el qual sembla que estiguem
instal·lats. No m'estaré, doncs, d'afegir-me al que em sembla intuir de debò darrere les seves
paraules, una reivindicació legítima i necessària adreçada a les institucions corresponents perquè no badin i incrementin l'esforç que calgui perquè en tots els graons de l'ensenyament no s'oblidin alguns dels millors autors i algunes de les millors obres de la literatura catalana i universal, cosa que seria un suïcidi cultural que no ens podem
permetre. Però tampoc no em puc estar de fer ús del diàleg per intentar d'ampliar afirmacions que, sense
voler-ho, van prenent cos, i amb el temps ningú ja no sap qui les ha dites i per
què. Però floten en l'aire i ens les acabem creient.
Andreu Sotorra. Escriptor i periodista. Diàleg. DIARI AVUI 25.03.03
DES DE L'EMOCIÓ
El suïcidi de la paraula
Carmen Alcalde
......Estimats opinadors: per què no, en un esforç de voluntat gregari i fins i tot corporatiu no ens suïcidem tots de la paraula atès que ha estat
estèril? És que, us ho dic, com en el psalm, "l'enemic és a prop d'aquí buscant a qui devorar". No
és, potser, la fugida el més raonable? Ficats en l'involuntari nihilisme a què ens porta les circumstàncies
actuals, a la pèrdua potser irreversible dels sentiments i de la raó, caiguts tots els
principis, a la minimització de l'ésser humà com a ésser existent, per què no
avançar-nos a un futur inexorable i acceptar definitivament l'ocàs de totes les esperances que han estat la voluntat de
col·locar-nos contra aquest món que rebutgem?
Vivim en el ram del no-sentit, de la bogeria que lidera el nostre
absurd. Si fins a aquest punt hem perdut el nostre poder de canviar el món amb el
verb, la poesia i la paraula, per què no apostatem? Per què no dimitim? Ens hem empobrit fins i tot la
dignitat. Ens han empobrit. Perquè mantinc que, encallats en la immensitat del
disbarat, només ens resta el suïcidi de la paraula.
Tan estimada. Tan prostituïda. Direm en el silenci de la nostra renúncia: Eppur si
muove, tota guerra és un genocidi.....
CARMEN ALCALDE. Diàleg. DIARI AVUI 1.02.03
De la primera bacteria a Shakespeare
JORGE WAGENSBERG, pensador de la ciencia y escritor
¿Qué papel puede jugar la filosofía en la sociedad actual?
JOSEP MASSOT
Hace unos días que Jorge Wagensberg (Barcelona, 1948) habla con aforismos. “Preguntar es rebelarse, responder es adaptarse”, dice de repente. “Una cebra no necesita correr más que una leona, sino más que otras cebras”, comenta al poco rato. “La materia es la rebelión de la nada contra sí misma”, prosigue ya imparable, ensartando, uno detrás de otro en frases breves, comprimidas, pensamientos largos, densos. “No conozco a ningún fanático que se ría de sí mismo”, responde a una de mis preguntas. O, hablando de la existencia del alma, suelta, ceremonioso: “A pesar de no conservar en nuestro cuerpo ni una molécula del cuerpo de nuestra infancia, nos consideramos la misma persona, luego se puede hablar de cierta identidad soportada por cierta información inmaterial. ¿Le llamamos alma?”. Y tras una pausa, añade, con una mueca burlona: “Vale, pero entonces ¿con qué cara me presento ante las almas de todos los pollos que me he comido?”....
JOSEP MASSOT. LA VANGUARDIA - 20/01/2003