ArtXiu peRsonA  L   d'emi talens      

                           Dietaris Novel.les  Relats  Poemaris  Aforismes Fotografia

                                          

 

A Foc de Timbals

....... L’única manera fou posar una pedra al pit desprès de treure el cor i llençar-lo costera avall pel primer barranc que vaig afigurar. Fou treure’m l’ànima i llençar-la pou endins a la foscor plena i humida de la nit sense retorn. Fou buscar entre les runes del meu cos els espais per posar-hi les bastides, apuntalar els desguassos uns dies més per  acudir a la lluita de matar o morir. Quan acabés la guerra.... 

    Vaig arribar a preguntar-me què faria quan acabés la guerra i vaig saber que mai acabaria, que sempre viuria caminant entre batalla i batalla, entre fugida i fugida. No imaginava quantes poblacions, llocs i paisatges ens quedaven per recórrer. Quantes mesades d’aventura i quantes d’ensopiment, quantes llàgrimes encara podrien sortir d’aquest cos meu encaterinat a viure sense ànima, sense cor, sense mans ni ulls. 

    Cada dia s’acostava el dia. Es parlava tothora de la nova campanya, quasi enllestida la propera batalla que es decidiria a Almansa en dues o tres setmanes. Es criticava entre alguns grups, però amb gran secret, la poca modernitat, l’escassa eficàcia del nostre exèrcit que el rei Carles III tractava de millorar...   però com que no eren moltes les notícies d’èxit, s'anaven donant llargues als documents i escatimant despeses mentre els deutes de guerra augmentaven. Es comentava que els exèrcits dels Borbons ens superaven en nombre i modernitat d’armament i això desanimava les nostres tropes. L’autoritat absolutista sempre estava sota una única mà. Dirigits amb la fredor i disciplina de Berwick. Es comentava també que com que no tenien discussions pel comandament dels exèrcits tampoc s’afeblien les seues forces i moviments. Per contra els nostres eren exèrcits aliats, amb soldats de diferents nacionalitats i cadascú comandava el seu. El regiment portuguès estava antiquat i desmoralitzat desprès de tant de temps en terres estrangeres, per si fora poc hi havia els anglesos, professionals, estirats, freds, al menys no es veien massa enderiats en defensar-nos. Encara hi havia també els holandesos allunyats de la seua casa, costums, religió i interessos.

...                    ....                    .....

    Alguns dels nostres s’organitzaren en partides per les serralades, o de població en població.

    Donís es presentà als aquarteraments de Das Minas. Aquest reorganitzava la seva companyia a la nostra ciutat. L’anglès Galway tampoc devia parar lluny i preparava la batalla.

.....                            ........                .........

 

El matí del 25 d’abril s’aixecàrem abans de l’alba. Tocàrem a formació i desprès de passar revista, amb una minuciositat i ordre calculats escrupolosament iniciàrem la marxa cap al lloc de l’encontre. És féu mig matí en arribar als voltants d’Almansa. Hores de son i de cansament ja barrinats al cos abans de situar-nos al mig d’aquella extensa planura, mentre l’exèrcit enemic estava fresc i descansat. Això junt a un impressionant desplegament d’homes, cavalls, colors i estendards que superaven els 30.000 homes ens ennuegà d’admiració i pànic. Enardits davant d'aquelles estores de colors que semblaven platabandes de flors bellugant-se sota la brisa. El paisatge zumzejava i provocava un so esborronador. Un tel de pols i com un brunzir indefinible ens atordia. Fou una curta visió en avançar pels cims doncs tot el temps teníem la sensació d’anar entaforats entre una compacta massa d’homes que ens bellugàvem al mateix ritme i caminàvem cecs i sords només guiats pels genets que corrien amunt i avall entre la formació donant instruccions, ordres i poca informació quan els la demanàvem. 

    Per fi ens situarem al camp de batalla, ens manaven fer un toc o un altre. No veíem res, no sabíem res de cert, sols escoltàvem la remor que s’encomanava i l’emoció tensa que ens greixava els músculs i ens tibava  fins no sentir-nos el cos, conscients de la imminència i els fets crucials que anaven a succeir, allí mateix, d’un moment a l’altre. D’un moment a l’altre que no acabava d’arribar i no era la impaciència si no el sol que anava pujant per damunt dels nostres caps i ja es volia inclinar per ben entrada la tarda quan encara no s’havia engegat l’enfrontament. Serien les dues de la tarda, cap aliment ni aigua ens havia passat gola endins perquè abans de cada batalla les instruccions eren ben precises de fer de ventre i no prendre cap cosa, en cas contrari si els budells no estaven buits una ferida a l'abdomen ens havia de ser mortal per força. Així arribà un moment que un soroll s’imposà per damunt de les batzegades de ventre buit que s’escoltava entre els propers. 

    L’exèrcit enemic havia decidit, per fi, començar batalla fent explosió d’unes quantes bótes de pólvora. Aviat s’engegaren els crits, els moviments confusos, anàvem compactes d’un lloc a un altre sense descans amb foc a la sang, als ulls, als mosquetons. Les narius tapades amb la espessa pols que olia a pólvora cremada. La sang començà a brollar i s’afegí a la sentor de l’aire. Per moments es feia més i més difícil veure i escatir què passava. Seguíem les ordres i les instruccions, les veus, els tocs de corneta es multiplicaven i  les mans s'espellaven d'esbombar el timbal. Érem aquelles files que van del formiguer a l’insecte caigut i de l’insecte caigut al formiguer transportant un bocí d’aliment, un aire de tambor, un trosset de cadàver, una espurna de lluita. En caure un cos un altre el substituïa per tapar el forat amb ràpida i callada eficiència.

    Les cames em feren figa quan vaig veure prop de mi tants  morts estesos per terra i dos tambors de la meua edat amb la sang i la carn de les ferides confosa amb el uniforme i les mans perdudes entre la carn del tambor, entre el vent de la caixa, la pell i les baquetes que semblaven monyons. Els seus gemecs em redoblaren les forces i jo tocava més fort. La lluita encomanava més lluita i la sang més sang i augmentava la gana de retocs i ordres d’anada i de vinguda, de retirada a l’esquerra o a la dreta.

 © Copyright,  Emília V. Talens Alberola

 

La batalla d´Almansa, pintura de l`època (1707). Imatge extreta de: FOTOTECA.COM. ©Enciclopèdia Catalana, SA

Crèdits: Arxiu Mas
Drets:
Arxiu: Museo del Prado - Arxiu Mas