Edinburgh... 

    Arribar-hi. Un nou país és com obrir un regal inesperat. Abans d’obrir-lo sobta i emociona, però en extreure l’embolcall de vegades decep, altres envernissa la mirada i ennuega de felicitat. Feia molts anys que procurava evitar fer-me galivances de res. Havia après a no esperar ni imaginar res de ningú; però encara m’impacientava amb els espais desconeguts, els paisatges, o certes intuïcions. Coneixia les persones però no podia imaginar-me els paisatges per endavant. No podia evitar descriurem un lloc que els tòpics sempre acabaven per amanir. De manera que quan arribava em trobava sovint un escenari ben diferent del que esperava. Desembarcar a aquelles terres fou un regal desmesurat que em trasbalsà per produir-me l’efecte contrari, aquell de qui ho mira tot sense poder veure res.

………..

..... Patrick em va acompanyar, estirat i captenint-se en tot moment, cavallerós i concís en el més tòpic i típic concepte britànic, fins la casa que anava a ésser, encara no ho sabia, la meua llar per tan curt espai de temps. Allunyada del centre de la ciutat i un poc menys de l’institut, però molt ben comunicada mercè a un bon ventall de transport públic.

    La casa era petita però bufona i confortable, tenia la característica gran cuina-saló on es feia vida i tertúlia desprès dels àpats. Un minúscul jardinet a l’entrada i pati posterior amb gespa i cridaners matolls de flors, tot plegat semblava de plàstic tal era l’extremada cura amb que estava conreada tanta vegetació.

    Estava àvida de paisatges. Vaig escomençar per pujar a l’Edinburg Castle. Com tots els castells encimbellat a dalt d’una massa rocosa des d’on es dominava tota la ciutat. Carrers i cases tenien un aspecte tan polit que no arribava a creurem el que veia, la llum tenia un matís nítid i com daurat quan no plovia. Vaig anar escorcollant la part rural, per la zona on visqué R. L. Stevenson i vaig comprendre que seria molt fàcil viure allí i ignorar la resta del món en albirar cada dia aquelles panoràmiques.

……

    En tan sols quaranta vuit hores havia passat manta vegades per davant d’una tenda peculiar, a l’aparador contemplava cada vegada uns estris de pintura i els mirava golosa. Tenia els ulls plens de llums desconegudes, paisatges encara per descobrir, i per endavant tres setmanes abans de començar les classes...

    Quan tornava a l’hora de sopar, es a dir a mitja vesprada, sense voler ni pensar-ho dues vegades m’hi vaig ficar a la tenda, hi havia uns llenços petits preparats per als turistes on es reproduïen, esbossades prèviament, algunes de les vistes més tòpiques d’Edimburg i els seus voltants, altres eren impressionants imatges d’Escòcia, totes amb la seva postaleta per veure l’original i treure’n els colors. Em vaig sentir com una nena llaminera davant un aparador de llepolies. Vaig trigar molt de temps, buscava que m’impressionés però que no fos complicat, era tard, anaven a tancar i això m’obligà a triar una imatge de "Bridge Inn" i una altra d’ "Urquhart Castle".

Escòcia acabaria triomfant.....

.....................                                        ...............

   .... Fou una aventura amb la que vaig ensopegar per casualitat, sense ganes ni intenció. Em vaig veure embolicada sense pretendre-ho en els jocs que envolten i aclimaten un descobriment excepcional, una nova relació, amb tot el neguit que em produïa saber que era un joc de seducció fútil i passatger per tots dos i em sorprenia la il.lusió, el deler i la punya que hi posava ell, al menys en aparença. No em podia explicar com no vaig recordar en cap moment l'escepticisme distant amb que creia haver-li demostrat que hom es podia allunyar o prevenir de qualsevol sentiment. Probablement entengué com un repte el que jo havia dit sense pensar ni cap altra intenció, feia només uns dies al tren.... Ara resultava que...

........................

……. Vaig descobrir els paratges on la bellesa impedia respirar. La sensació de silenci i quietud dels cims, el misteri impenetrable de la natura. Les inquietants solituds a tocar del cel. El desig de fondrem amb aquell paisatge, de romandre hi fins l’extenuació dels sentits, de la capacitat de percepció……

…………..

    Tot d’una dura bellesa que tallava l’alè. Vaig escoltar contar les aferrissades batalles al Glencoe per defensar la independència d’aquelles terres, les llegendes, les animetes en pena. Vaig anar perdent el compte dels castells que visitàvem i els seus noms. M’agradava l’anormalitat d’aquell clima tan suau i fresc, sempre amb jersei i jaqueta en ple estiu fins i tot quan de vegades tenia més fred del que podia suposar o m’incomodava la humitat de les pluges imprevistes, de les ventisques... Als pocs quilòmetres d’una caminada amb un sol radiant que reflectia uns colors nets i tan diferents als del clima mediterrani, calia traure impermeables amb urgència i caminar sota la pluja.

.........                .............

    Al cap de dos o tres dies canviàvem de població. A les nits, desprès de sopar, ens reuníem al saló per xerrar i beure whisky. Sovint em sentia fora de lloc i em retirava tan aviat com em permetien, em costava comprendre les converses on es barrejaven el gaèlic i un anglès d’accent desconegut. No volia que ningú penses que era esquerpa, però estava cansada i necessitava dormir-me (arronsada al llit i tapada fins el nas! en ple agost) tot evocant el trajecte de cada dia. Estava en pau, era feliç i poques vegades sentiria tan nítida i autèntica eixa felicitat.

    Als matins era la primera que m’aixecava. Sortia corrents com un animalet engabiat per esborronar-me de fred i de paisatge, al poc sense saber ni com ell apareixia. Un dels dos engegava un somrís i ens miràvem com qui mira més lluny d'on pot veure. Se’ns confonien les boirines de l’alé, equidistants en l’aire fred dels matins, fins que ens lliuràvem a una abraçada que no admetia paraules……

    Eren estones màgiques, on podia sobtar-nos l’aparició llunyana d’un fantasmagòric castell que no havíem entrellucat en l’arribada del capvespre, mentre es desfeien les bromes i els núvols s’esfilegassaven com si les runes s’aixecaren de dormir tot espolsant-se les teranyines que l’havien embolicat de nit.

    Semblava que algú engegués un llum tot il·luminant algunes roques que prenien tonalitats diferents, de caramel, de taronja madura, d’or vell i en algun instant, sense saber com, la darrera broma desapareixia tot deixant pas al blau intens i fred d’un tros de llac i les vessants dels turons embolcallades de vellut verd.

    Unes ovelles enfilaven en formació compacta el camí dels turons…..

 © Copyright,  Emília V. Talens Alberola

Home