Dietaris
De diaris i dietaris
Sentit comú borrós
Opinió pública o sentit comú, cal triar, perquè les enquestes retraten una opinió pública preocupada per temes que el sentit comú considera teòrics, llunyans, inevitables o ridículs.
Al costat d'algú que es preocupa sol haver-hi algú que se'n fot de la preocupació. Aquest és un prodigiós mecanisme primari del comportament humà que potser els sociòlegs no han considerat amb prou atenció. Si fos així, les enquestes no es farien individualment sinó de dos en dos. L'enquestador reuniria un parell d'amics, un matrimoni o companys de feina i els faria preguntes. L'un diria una cosa i l'altre se'l miraria com dient "però què dius?". Segur que el resultat seria més ajustat a la realitat, perquè la realitat és que no conec gaire gent que dediqui hores a meditar sobre el terrorisme, l'atur o l'Iraq. Més aviat veig que improvisem la nostra opinió en contraposició a l'opinió dels qui tenim al voltant. És més, l'opinió que sol imposar-se és aquella que finalment permet dissoldre millor tots els neguits.
Fixeu-vos quina paradoxa: quan els representants de l'opinió pública s'enfronten en debats de ràdio o televisió el panorama resulta preocupant, mentre que al carrer, quan es deixa fer al sentit comú, tots els mals acaben sent relatius. ¿Quina peça falla? Sospito que el sentit comú es torna borrós i perd sensatesa quan algú s'esforça a expressar-se amb intel·ligència. Vaig observar aquest fenomen dimecres, que vaig ser convidat a parlar en una taula rodona de les XIII Jornades de Comunicació Blanquerna, dedicades a analitzar la por en els mitjans de comunicació. La meva aportació va ser dir que la por no existia i vaig desafiar els tres-cents universitaris que omplien la sala que em diguessin si n'havien sentit mai mirant la tele o llegint el diari. Els deia que la televisió no és un electrodomèstic especialment dotat per ser espantós, que ho és més un mòbil que sona a mitja nit. El cas és que el diàleg amb aquells joves intel·ligents s'enlairava un cop i un altre cap a una suposada hipotètica realitat social en què la gent es deixava manipular per la por, i coses així. Sembla que tothom coneix algú que es deixa manipular menys jo.
Quina peça falla, em preguntava abans. ¿Què té l'opinió pública que no tingui el sentit comú? Doncs té les paraules, els conceptes que manllevem dels mitjans de comunicació. Així duem un sociòleg incrustat al cervell i per això la vida, la realitat, sembla més preocupant del que acaba sent. De coses no en passen gaires i les poques que passen no tenen remei. D'això socialment se'n diu cinisme, a la pràctica només és seny.
©Francesc Orteu. Diari AVUI. 16 de març de 2007
De surrealismes i altres ismes.
Fa anys i panys que a França s’hi coïa la millor literatura del món (o així la sabien mostrar), un dels darrers moviments escrividors (totes les llengües en tenen) que em venen ara a la memòria és el surrealisme, aquell absurd sublimat de denuncia que hom podia interpretar segons li anés la fira, aquella grandeur feta ironia i cinisme que de cop i volta seduïa i entollava de textos llibreries, aules i cenacles de tota mida. Pagava la pena llegir-los.
Una altre isme saborós que ens cuinaren els francesos, l’existencialisme, ens enfornava al seient de butaques, llibre en mà, mostrant-nos el pou desolador i filosòfic del nus gordià de la humanitat: Sísif i Prometeu fets un ciutadà anònim i de volta de tot.... Pagava la pena llegir-los ni que ens deixaren l’anima feta pols i assadollats d’escepticisme.
Acabàvem de nàixer com aquell qui diu quan aquestos moviments triomfaven al país veí i els nostres veïns d’ací anaven a fer d’estrangers mal pagats al país culte i lliure que no érem. Potser ara som un país que es diu lliure, i fins i tot culte sobretot en eufemisme que ala fi acaba en isme encara que no sigui un moviment, i ens fa l’efecte que ara el surrealisme no hi és als llibres sinó incrustat a en el fer quotidià de la societat, de la política, dels serveis públics, dels fastos privats, de .....
INDEX