Educar... Ensenyar.... ¿? Treball, formació i aptituds de professions com l’arquitectura, la música, l’enginyeria, la medicina.... i un fum més, semblen les més complicades i completes que es puguen abastar. Algunes encara tenen el prestigi que els atorga la pròpia dificultat i es poden mirar amb distància totes aqueixes habilitats capaces de superar unes dificultats que semblen extremadament complicades.... 

    Tanmateix, mares, pares i mestres donem per fet coses que ens deuríem mirar amb lupa... Que tothom fa sense pensar, i diu sense reflexionar.

    Hi hagué un temps en què els ignorants respectaven cegament les persones assenyades (també mestres i/o ensenyants), ara més aviat passa al contrari: són els ignorants els qui més menyspreen i desprestigien als qui els poden donar, com a mínim, lliçons de cultura i humanitat.....

    Educar i també ensenyar, és una tasca feixuga, delicada, desagraïda.... I ara també desprestigiada, sembla que tothom haja abandonat aqueixa tasca i alhora siga capaç de fer-la (o desmuntar-la) i sempre sense acceptar l’estat d’abandó o de deixadesa a què pot arribar. Comprovem que la immensa majoria oscil·la entre l’aviciament embafós (i la sobreprotecció anorreant) o bé cau a l’extrem oposat: l’abandó i la no-intervenció. Enmig gairebé el buit.

    És ben cert que la societat actual s’ha complicat fins a punts demencials però els recursos (humans, emocionals i psicològics) de familiars i educadors segueixen sent els mateixos de principi de segle..... del segle passat!

    Per altra banda no ensenyem a afavorir els sentiments positius ni a controlar i reflexionar els negatius. Ho intentem, alguns, ho intentem entre el cansament i el desànim quan procurem anar contra corrent "contra viento i marea" que diu l’expressió castellana.... Però hom es queda en la superfície, en la superficialitat (que no és ni molt menys en la pell) de les coses.

    Les modes recurrents triomfen per ser les més populars, per obtenir el màxim d’audiència, comprenem que no són les més adequades per fomentar una societat civil i solidària, però els responsables de crear les eines no estan interessats en trencar certes inèrcies perquè els convé....

    Són modes, costums.... en gran part importades dels USA, on les lleis de l’èxit a qualsevol preu fan la gent infeliç i barroera i s'empelten als hàbits més superficials i també més íntims... Ens estan fent sortir dels nostres "valors mediterranis", per adoptar uns estereotips d’infantilisme conductual, emotius, i d’escala de valors, sovint fastigosos i a cops fins arribar a l’extrem d’exacerbar l’alarma social. La societat que funciona amb impostures i donant per bona qualsevol bramadissa no és més lliure (per tenir més informació) sinó més manipulada perquè qui controla segons quins media la condueix a segons quines actituds que resulten nefastes perquè la massa, no està educada per pensar, per respondre a impulsos emocionals i instints primaris.... així, sembla que hom adopta postures pseudo democràtiques sense haver tingut cap formació democràtica; és a dir que la ignorància sempre ha estat força atrevida. Qui més crida no té, necessariàment, més raó..., només sembla més crispat, amb motius o sense.

    Som així o ens han fet així? Jo no em vull incloure en certes conductes i estereotips, però com que sóc part i jutge d’aquesta mena de societat incívica i demencial que ens ha tocat habitar, doncs, m’haig d’incloure en aqueix plural tan desficaciat. És trist, però és així. Desprès s’ha desenvolupat un mimetisme social de no escoltar mai als altres, de no valorar mai als altres... es fomenta l’enveja (un mal nacional recorde que se'n deia en la meua infantesa) i una competivitat malsana, egoisme i confrontacions que  acaben sempre desenvolupant agressivitat i malestar.... Arreu no s'opina, és sentència i es condemna.

    Hom desenvolupa sentiments positius i negatius, però la capacitat de fomentar els primers i de controlar els segons farà que una persona puga ser més feliç o més desgraciada, més pacífica o més violenta, més intel·ligent i amable o més toixa i carronyera...

    Tot això els ho expliques a les mares, a algun pare, sempre conscient de que és una tasca summament difícil i que encara et comportarà problemes: per un costat hi ha qui t’entén però no sap com fer-s‘ho, desprès hi ha qui no t’entén (atenció quan algú se’n riu d’alguna cosa ensenya les dents de la seua pròpia ignorància) i qui t’entén però malgrat que els indiques pautes no té la solidesa de recursos, models i oportunitats d’aplicar-los. Hi ha excepcions, però com sempre, són la minoria, una minoria silenciada, que per a variar, marginaran els qui hi tenen interessos en negar les veus de la racionalitat i la consciència.

    L’educació. Una de les tasques més importants i fonamentals està abandonada, deixada en mans d’algunes televisions barroeres, o sota la tutela d’espectacles denigrants....

    L’educació, l’ensenyament, els hàbits, la convivència.... L’ensenyament, ara una professió absolutament desprestigiada, encara hi ha qui, quan dius tot açò, diu que "els manipules"..... Que absurda la societat que pot arribar a aquestos atzucacs sense sortida, suïcides.

    Trobe que és urgent i indispensable mirar enrera, a certes coses, a tot allò que era positiu en el passat i ara ha desaparegut, a tot allò que fou dolent en el passat i ara es reprodueix amb tremenda facilitat. Ser moderns no significa esborrar la història sinó ser més capaços d’aprofitar-la, per innovar, per millorar, per créixer, per no caure en les mateixes errades de sempre i amb evident freqüència.... 

    Estic plenament convençuda que si fórem capaços d’educar, entre altres coses, les emocions i els sentiments, tindríem un forat obert per recuperar la intel.ligència, l'empatia i les habilitats socials. Els estereotips de conducta són sempre imposats, rarament són els innats de les persones, aquells que els definiria millor, perquè la societat, per la seua natura, imposa i capola, destrueix i amoltona. El mimetisme tot i ser una qualitat intel·ligent per a la supervivència,  és una de les eines més perilloses en mans dels intolerants, per la inèrcia de la imitació social (la por a ser exclòs o rebutjat pel grup, entre altres) han aparegut decorativament enmig de tots els règims intolerants i feixistes del món i desprès s’han manifestat amb aital eficàcia...

    Quan arreu es produeixen matances esgarrifoses, un cop superada la fase de bloqueig que l’horror produeix arriba la reflexió i aquesta condueix sempre al mateix punt... quina mala educació emocional i sentimental han patit aqueixes persones "normals" per poder arribar a agafar un matxet i descarregar-lo contra altres éssers, un bat de beisbol, una pistola, un fusell, una llença míssils, signar una ordre de guerra..... Sempre arribe a les mateixes conclusions. 

    Per això quan mire l’evolució del meu alumnat, entre el cansament i els disgustos, entre els conflictes i els fracassos, em sento orgullosa i satisfeta perquè si mire d’on venim i com anem comprenc que tal i com estan les coses hem avançat; hem avançat extraordinàriament i positiva i per tant he de tenir la capacitat de valorar fins i tot el que jo he pogut intervenir en aqueix procés. Sóc humil, encara que no ho semble, perquè hem d’aprendre no sols a descobrir-nos les errades sinó també a veure els encerts que sovint per por a faltar a la modèstia no mirem. Sovint ens oblidem de felicitar-nos per un petit encert que ha costat mil vegades més d’obtenir que qualsevol errada, hem arribat a relacionar-nos, dins l’escola i fora, només amb retrets i senyalant les errades, acusant i denunciant....

    Sí, és important acusar i denunciar, però ho és molt més recolzar, felicitar i retornar a un camí on la valoració personal i el foment de les capacitats intrínseques substituiria la competivitat ferotge allà on només anul·lant als demés es vol trobar la sensació de "fer bé" alguna cosa...     

    Així deuríem tractar d'oblidar la societat de l'èxit per retornar a la de la convivència. Provar de trobar la satisfacció també en la satisfacció dels demés i no únicament en el melic de l'ego... 

+ Dietaris?