ArtXiu peRsonA  L   d'emi talens      

                           Dietaris Novel.les  Relats  Poemaris  Aforismes Fotografia

 

Dietaris

 

Dissabte 29 gener 05

...... tota acció, ubicació, relació, etc. ens enriqueix el bagatge, però també alhora que ens pot fer més cultes i més humanament rics també ens pot fer més insensibles durs i intolerants, segons com, segons a qui. 

.......Davant la cara dura de certa gent un/a acaba desenvolupant (¿efecte espill?) la mateixa duresa com un acte reflex d’autodefensa. Per contra davant de persones sàvies, serenes, tolerants.... desenvolupem aquell centre de plaer que se’n podria dir convivència, complicitat, tolerància, gust per la conversa i/o intercanvi d’opinions, experiència, bagatges..... De sobte ens sentim feliços entre la gent afable com si fórem nadons bressolats pels braços càlids i segurs dels progenitors ...

    ........M’encanta observar a la gent agradable (aquella gent "culta desvetllada i feliç" que diria Espriu) i per contra, o de la mateixa manera, la gent burra, intolerant i egoista em causa un neguit molest i poc confortable.

Dimecres 2 febrer 05

Standby...

.... El compromís amb una novel·la és excessiu per compartir-lo amb les exigències i treballs de la realitat, Quants escriptors a jornada completa poden dir que poden ser-ho i fer realitat els seus objectius?, i anomene com a objectius allò que per a mi són només somnis.... Sempre hi ha algú més desfavorit que nosaltres com també més afavorit, no caldria dir-ho, com tampoc assenyalar la proporció inversa i poc objectiva dels mèrits....

    ....¿Debatre si la poesia és mentida...?. ¿O veritat a mitges, o artifici?. ¿Encara cal explicar que tota obra d’art és una creació, un producte, i que tot producte està fet amb una intencionalitat, clara o no?. Què és més mentida una novel·la o un poema?, ¿ O una peça teatral o una simfonia, o un quadre o una fotografia....? L’art sempre és una interpretació. Per tant què és mentida i què interpretació....? ¿Una persona vestida o nua es diferència de la mentida o de la veritat per la roba o la nuesa? ¿O més aviat en les paraules i en els gestos? ¿O tal vegada en la imatge que se sol difondre?, tot maquillatge és artifici, així doncs maquillatge i roba són mentida....?. Si la ficció és considera mentida: Per què un poema hauria de ser veritat per a ser bo?, si una fotografia ja no és veritat, si resulta tan sols un retall, una mirada parcial i subjectiva, manipulada per la sensibilitat dels ulls i de l’aparell transmissor, si és el resultat d’una impressió concreta, d’un instant, d’un tros que fou reflex d’una realitat, un moment i espai concrets, delimitats, o aigua passada: Heràclit i Parmènides.

    Un poema és música, com un sentiment és una variació del que ens provoca la música o el poema o bé l’entorn exterior en l’entorn interior. Una descripció d’un fet immaterial.

    Standby. Tot és una possibilitat, que anem fent impossible conforme avança el dia. Sovint tothom és culpable i hom n’és la víctima. Anote un somni: si vivim en standby, per què no desendollar totes les baixeses, egoismes, enveges, odis, guerres, mentides i ni tan sols deixar-les en standby.....

.....L’art no pot funcionar per decret, ni alimentar-se ni créixer en i des de les engrunes d’horaris acordats. Ni amb l’exactitud del qui creu que és qüestió de temps i dedicació o funcionariat. L’art emociona o deixa indiferents. Massa sovint és manllevat i transvestit per la publicitat. ¿Simbiosi o adulteració? ¿Mecanisme o professió?. Si l’art fos una professió ja no existiria l’art.

... la poesia fa la funció vital i la de manteniment, poemes com telegrames antics, com cartellets que ens situen/indiquen en una carretera secundària que no porta enlloc, una circumval·lació del propi melic, la mentida més bella i/o intensa de/o que du a/per totes les veritats.

Divendres 11 de març 05

    Les incongruències d’un guió, d’un llibre, d’una notícia.... diuen més del subconscient col·lectiu que altres intencionalitats. Recorde quan, encara que menuda, contemplava ja crítica l’obsessió agressiva/ d’atac/  defensiva dels americans es metaforitzava/conformava entorn uns essers verds i invasors que venien del planeta Mart que venien amb molt males intencions i sempre disparaven primer. La violència que es generava sempre concloïa amb la victòria més o menys pírrica dels terraquis, és a dir dels americans.

    Sempre he llegit i sentit dir que l’hospitalitat al desert és més que una llei, que mai ningú serà abandonat a la set i a la fam ni tan sols pels lladres, ni serenos, ni assassins (ho recordat, ai Hollywood! en veure "el vol del Fènix"). Aquesta teoria, com la possibilitat d’uns "invasors" pacífics, és absolutament desconeguda en el pensament americà, el pensament generalitzat vull dir, i fins i tot també en el ideari de les elits de diferents àmbits.... I com que estan convençuts de que qui primer dispara, dispara dues vegades i sempre té més raó, doncs ja tenim la guerra muntada. L’excusa sempre serà lícita per a qui s’imposa, per a qui considera les armes com una necessitat defensiva/ofensiva. La histèria col·lectiva és molt fàcil de provocar en aquest món occidental on els media generen tanta brama incongruent i tanta sensació d’enfrontament/confusió/agressivitat... El nostre "modus vivendi" ja està impregnat d’aquest sentiment/pensament, d’aquesta forma de vida tan absurda que ens arriba d’allà (formes de menjar, de divertir-se, de consumir...) Perquè sí que hi ha invasions "pacífiques" que poden precedir altres més agressives, i que són el bens culturals de tota mena, els quals imposen de manera molt suau i sagaç una forma de viure, conviure, d'opinar, de votar i combregar amb totes les manipulacions, mentides i corrupcions que el poder (ostentat o no) ens vulga imposar, sense ni que es note que ens imposen, vull dir impregnen... I tots a perdre el cul per entrar en el Star System de Hollywood i ser-hi premiat i reconegut...., un cop dins pots semblar dissident del sistema, crític i fins i tot honest...., però el sistema t'ho et permet (o no), de fet mai et deixarà que hi sigues si no ets jutge i part, consumidor i executor de la inèrcia/histèria col·lectiva. 

Sancho con Hollwyood hemos topado...

    I en el Hollywood diari ens consumim perquè alguns espavilats dirigents han sabut usar molt bé egos i star system per a perpetuar privilegis fins amb noms solidaris. Hom es preocupa per les criatures mentre siguen feina dels altres però ara bé quan els toca aguantar la vela del seu pal, llavors ja la protecció de les criatures no són la preocupació que s’ha de prioritzar sinó saltar-se la norma acordada o implícita, perquè feta la llei feta la trampa i segons m’interessi l’aplico. I no t’hi fiques en contra de tal o qual molí perquè t’ho faran pagar i no tot d’una sinó dia a dia, goteta a goteta fins que l’anima t’arribe al pou immens que et foraden cada dia amb estratègies tan hàbils com invisibles, com aquelles compreses de l’anunci que no es notaven, ni es movien... però ai bé que traspassen, calen finament en el pensament col·lectiu i individual i si algú encara no ho veu hi ha la por intuïtiva per saber què i com serà no sols la venjança sinó les aliances i tàctiques, l’estratègia dels covards, perquè a la fi els dirigents sempre es guarden les espatlles i es reserven tants asos a la mànega com a tu et deixen amb la boca oberta i el cul pelat.

    Al cinema tot és massa còmode o no és, o no existeix, però compte perquè tot allò que ens entreté ens modifica contra l’esforç i ens fa agradable acceptar les injustícies, és més: no veure-les. Si, clar, mai ha estat senzill ni rentable ser heroi. A l’escola podríem fer miracles enooooormeeeeeeeeees amb el sol pressupost d’una pel·lícula de Hollywood, .............. Siguem sincers/es fa falta més que un bon pressupost per regenerar el sistema educatiu, s’han de modificar massa, massa coses, persones, situacions, injustícies, polítiques, formes de viure, de transmetre, de pensar, d’actuar.... I tot això, com a Hollywood, no s’aconsegueix sols amb pressupost, ni que siga el millor, fa falta també molta intel·ligència, humanitat, saviesa i també cultura, cultura d’aquella que no es troba a les TVs (ho sento) sinó als llibres i altres formes de transmissió, totes elles gaire fàcils, camins més llargs i desèrtics del que ningú pot ni vol acceptar....

 

Index