Del
país
oN Som:
470.
Has vist mai el gris blanquinós del cel tapat
un migdia d’hivern mentre a taula
fumeja un plat d’arròs amb fessols i naps,
has vist mai darrere les cortinetes,
que el fred és distant quan la mare
és a tocar i potser planxa la roba.
Has vist mai el calor més enllà dels pàmpols
de la parra, entre calats de blau, les vespes
brunzint entre el raïm verd i l’olor d’alfàbega,
t’has tret mai el verdet de la pell humida i fresca
en la penombra d’una cambra polsosa
quan tornaves al reclam de la paella
des de les basses dels voltants en plena cridòria.
Has pensat mai que mai un record
pogués fer-se somni tèrbol i imprecís
que el futur fos més impossible que el passat,
T’han arrencat mai els arbres, les palmeres,
la parra, el gessamí, els geranis i els somnis?
Has fet mai harca per cridar l’atenció de les xiques
o mai has reunit un pom de flors per llençar-lo
en un racó abans que no et veieren en acte
d’infame tendresa, entallant l’amor en pedra de silenci. 7.7.01
449.
Caminar-hi de puntetes
amb el somrís llest
i la mà disposada
per descriure les línies
de l’espai de la calma
quan les llums reclouen
els pronoms que fan mal.
Mirar amb ulleres de lletres
els cucs de tinta, els vidres de colors;
les ungles et fan de pinzell
al mecanisme de les hores
grinyolen als llenços del silenci
els hi deixem d’herència l’aire,
oli d’oliva, farina de blat i vi antic. 2. 7. 01
………….
451.
….. i fer-me part de dins de la nostra memòria.
2. 7. 01
452.
Corba del cel
que subtil despropòsit
generar la llum, el glaç,
la matèria incombustible
de l’aire, la transparent
onada d’adjectius
dipositats com senyal
d’un futur sense passat,
mineral de vidre foc que devasta l'aigua
aire sense esperança ni sol pels caires
roure al sòl efímer del pensament
sé que sé més del que conec
perquè oblide tot el que ignore,
tebi múscul de son i somni,
pensar per difondre el dubte,
¿ Com és el líquid de les estrelles,
la corba del cel, el túmul dels morts
assassinats amb mentides?.
Jo creia en els déus, en els poetes
ara dubte de la por mentre t’estime. 3. 7. 01
453.
Res més,
exactament
i única
només em manté
en peu
la innocència. 3. 7. 01
455.
No em venç el silenci
ni la por ni el buit,
és fàcil menysprear
tot el que es té i el que no.
Em venç el cec instint
del poema entre els solcs
de la terra que es crema
dels rius que s’assequen
del plàstic que ens vesteix.
És fàcil ignorar l’aliment
quan no ens manca pa,
és difícil ignorar el record
quan els llavis de la lluna
han fet un petit solc de llum.
….
ni crosses ni déus ens servirien.
Incontinent infinit que s’assadolla de mort. 3. 7. 01
461.
Saps, és fàcil, estar entre les coses,
és senzill ordenar robes i papers,
insistir en l’alquímia de la cuina
o la repetició frenètica del sabó
els actes d’efectuar cada dia
l’activitat precisa de ser entre les coses;
no em pesa ni em cansa
escoltar els dies i mirar passar
l’aspecte de les coses, el vol
d’ocells, núvols, avions, dies i nits;
no és un acte imposat sinó instintiu
és el peatge de cada dia,
les parets, els mobles, les finestres...
Tot és dins o fora o al voltant de les coses.
Saps, vaig néixer entre les coses,
no em sap greu ni molt ni poc,
només de tant en tant se’n van,
les coses, i prenen camins diferents
clandestinament suggereixen el desordre,
el caos immaterial sense les coses
i no és senzill desposseir-les
de la meua protecció, hi ha tants camins,
però res m’allunya ni m’apropa
de cap turó inexplorat, on hi ha més coses.
Saps, sempre estaves entre les coses,
ara tenies un rostre i una veu, un nom,
sempre dubtava com decidir-te, et canviava
i més tard t’asseies ací o allí, sempre
on els meus ulls dipositaven la idea
i tot just desprès generaves unes respostes
unes accions i esperances,
en algun moment crec que et vaig creure
cert entre les coses i em vas somriure.
Tot eren idees entre les coses
que les feien diferents i fàcils.
Saps, un dia et vaig fer fora de les coses,
estaves entre arbres i paisatges
no fou senzill inventar-te amb mi
perquè les coses ja no eren necessàries
no era fàcil veure’t fora de les coses
i no poder parlar-te, escoltar-te.
Era impossible que fos possible,
havia oblidat les coses, fora i dins,
et feia responsable de la necessitat,
mai de les coses, de les imatges,
perquè a la fi no són més que paraules
les que m’allunyen de les coses
sense regenerar l’espai on no són.
No és senzill saber-te i no creure
que estàs entre les coses,
que més enllà de tot paisatge
només queden les coses que t’envolten. 5. 7. 01
© Copyright poemes, Emília V. Talens Alberola