ArtXiu peRsonA  L   d'emi talens      

                           Dietaris Novel.les  Relats  Poemaris  Aforismes Fotografia

                                          

 

Corfa d'ou:

(Fragment)

"... No em donarà temps de comprar i he de preparar el dinar de Nadal i... Ho deixaria estar. Millor no pensar. Tampoc podia ni la deixaven.

    - Anem mal de canvi, avui tothom paga amb targeta o bitllets grans. Podries apropar-te al banc?

    - Amb molt de gust.

    Sortir de la tenda a qualsevol hora era un autèntic gaudi, un plaer que procurava allargassar amb allò de que arreu hi havia cues, a les que solia afegir un parell de minuts i caminar lentament, tot observant els rostres de la gent. S’hi ficà a la cua més llarga, la més nombrosa. Les mans a les butxaques, tractava de matar el temps que no tenia per si així es trobava algun indici de vida. Però mala sort! ara resultava que era la que avançava més ràpidament.    

      Com un mur la dona que la precedia ofegava tota visió de l'espai al seu davant. Un mur que es bellugava protegit per un abric de pells d’algun animal... Bufava fluixet tot jugant amb el lleuger ball dels pèls que provocava sabedora de l'aïllament que confegia a la propietària. De cop i volta s'imaginà llençant-li de dalt a baix un pot de laca d'ungles vermella. Ara bufava amb les narius, dos rius paral.lels que feien una cursa amunt i avall. Sentí al clatell la mirada divertida de l'avi del darrera seu i es sentí acompanyada d'una complicitat anònima com en una conversa sense paraules.  Recordà el reportatge que havia vist la nit anterior a la tele amb Miquel. Uns desaprensius mataven a cops un nadó de foca. Aquells ulls oberts amb la mirada d’innocència encara l’ennuegaven. Tractava d’oblidar-se d’aquella mena de boliquet de cotó-en-pèl amb ulls, quan es veié  davant del vidre i al darrera d'aquest l’empleat del banc que la guaitava expectant i amb un somrís dolç com de venedor antic o encara més de polític en campanya electoral. De bell nou sentí la torbació que li provocava aquella expressió que podia desmuntar amb facilitat una declaració de guerra o guarir un nen d’una malaltia incurable.

    - Hola.

    - Voldria vint mil pessetes en menuts...

    - Com?

    Se n’adonà que no s’escoltava la veu, ara no sabia si estava ennuegada pel nadó de foca o per la visió que tenia al davant. L’ocupant casat del banc del parc estava davant seu preguntant-li què volia. Repetí la sol·licitud amb el fil de veu que li quedava i sentí un terrible desfici, una gran preocupació per fer un encàrrec tan feixuc en un dia com aquell i amb aquella cua de gent. És sentí molesta per molestar l’empleat. Però ell no semblava amoïnat, ni per sort la reconeixia. Observava com movia les mans, àgils i segures amb destresa d’ofici, la mirada neutra de qui sap el què fa, mentre contava els paquetets amb les peces embotides. Ara preguntava si volia que els obrís i contar d’una en una les monedes. Ella s’espantà i negà amb el cap.

    - No, per favor, amb tanta gent sols faltaria una cosa així, ja va bé, ja.

    Procurava memoritzar aquella expressió amable, simpàtica, que de ben segur obtindria sense rèmores la confiança de tota la seua la clientela, adobant amb algun acudit la incondicionalitat d'àvies i mestreses de casa. Era quasi feridor veure’l allí tan amable, tan lleuger i fresc com una colònia de les darreres promocions, fet un somrís que res podia entrebancar.

© Emília V. Talens

Inici