47 Cordes, Orfeu
C1
La sala està profusament il·luminada. S'hi va congriant una multitud. Tret
dels habituals no suposava que hi assistís tanta gent desconeguda. Eren
d'esperar certs personatges del seu entorn polític - tot just acaben d'entrar-hi
dos consellers i un grup de diputats - però aquesta gentada anònima m'intriga,
no en conec els rostres, els noms, els càrrecs o les dedicacions.
Decididament a partir d'ara caldrà
que dedique més temps a estudiar els setmanaris econòmics, els reportatges
socials, el who is who del món financer on m'haig de cabussar de grat o
per força. Probablement seran
consellers d'empreses de segona, constructors, gent de les finances, de la borsa,
se'ls veu de lluny, però només en reconec quatre o cinc, la resta no sé d'on
prové ni què els relacionava amb l'oncle com per assistir-hi al seu funeral, perquè han vingut per ésser vistos, això no es pot posar en dubte.
Crec que tothom esperava la seva mort, em consta que la desitjaven més de quatre, la tia la primera, això és evident. Jo mateix estic sorprès per aquest nus a la gola, aquest atordiment que m'atreviria a qualificar de tristesa. Una buidor davant la mort que no em sé explicar. Potser encomanat per l'ambient m'han sortit unes quantes llàgrimetes, seria difícil manifestar com eren de sinceres i encara que ningú em cregués. M'estaré tornant un sentimental? Tant dies al costat del moribund... Com la síndrome d'Estocolm eixa.
No m'explique aquesta sensació d'immobilitat, de desolació, que no podia prevenir ni imaginar. Estic en blanc, aclaparat com els dies que seguiren a la mort de Maluca, tot i que llavors la desesperació que em provocà l'accident no trobava via per calmar-se. Un cop superat allò semblava que el traspàs de l'ancià no seria més que un tràmit, el punt final desprès de mesos esperant la mort inevitable, seguir en directe, pausadament, la seva agonia. Cadascú de nosaltres al seu voltant com a l'aguait del moment per rebre el que només ell sabrà què ha promès a cadascú. Ara, no tinc la sensació de cop inesperat com llavors, ni em somou aquella ràbia que em provocava la mort de la meva germana. Tanmateix sent dins meu com un silenci, blanc, com de boira o fum. Com una anestèsia que em recorre les venes deixant-me foragitat de tot, en estat d'indiferència, com en una melodia que ens atordeix, adolorit i entumit com no podia suposar. Com fumat i begut, però sense alegria, ni ganes de pensar o dir res ja mai més. Em fa l'efecte com si recordés un dolor viscut en altra dimensió. Tanmateix què m'importava l'oncle?. Probablement m'ha ablanit el cervell el seguit de confidències que m'ha fet els darrers mesos, la sincera dedicació amb que reclamava la meua presència. Resultava patètica l'angoixa que mostrava pel que havia sigut la seua vida. Moments de penediment a conseqüència del repapieig.
(fragment de la novel.la inèdita: "47 Cordes, Orfeu")
Email
Dubtes? Alguna
proposta editorial? ... Fes un clic.
© Emília V. Talens Alberola. Prohibida la reproducció sense permís de l'autora.