A Foc de timbals
(Fragment)
De tant en tant, el viatger es despistava. Rumiava alguna idea, enfilava algun pensament, la sensació de que en cap altre lloc i moment es produïa aquell moviment, aquella paraula, l'herba que ara li oferia aquell home era única en l’espai i pensament. Cap fet que ocorregués fora d’aquell instant no era aprehensible, no era la seua vida....
............
D’alguna manera el lloc i els amics modificaven el caràcter vagarívol del foraster retenint-lo involuntàriament en indret tan singular. El nouvingut també exercia una inesperada influència sobre els seus habitants. Cada dia alguna cosa s’esmerçava a l’hostal, ara era donar calç a una paret, ara una nova planta al pati o cridar al fuster. El baró, que vivia en el seu aïllament aristocràtic, beatífic, còmode, luxós i encimbellat ara sortia amb més freqüència d’aquest per fer-se valedor d’alguna causa de difícil solució tot i que semblava que no volia implicacions ni sotracs. El mossèn es movia com una fura per tota la contrada buscant partidaris per als seus projectes i de tant en tant es desvetllava de la passió científica per arremangar-se i posar algun pedaç a la realitat maligna. Famílies mal alimentades, paludisme i ignorància. El foraster es mostrava insensible a tot allò que no fos la interpretació de gent i paisatges a traves dels seus carbonets i plomins. Tot ho observava amb una mirada intensa i un silenci que guardava més dubtes que certeses mentre defugia tot allò que pogués distraure'l del seu treball. De l'objectiu final que perseguia....
............
- Mai? Doncs avui m’heu farcit amb bones històries. Bé, ja prou! me’n vaig voldria aprofitar la llum que queda per dibuixar la cova que heu mencionat.
- Que et vaja bé, per cert, és pecat treballar en diumenge, et condenaràs el doble per no oïr missa i treballar en dia sagrat. ...
........
........... Conforme els peus alleugerien el pas, el seu cap es buidava. No es sentia gaire afectat per aquella història de crims i robatoris, no era cap novetat, llogarret per on passava el primer que escoltava contar als vilatans eren històries d’aqueix tipus. Totes solien descabdellar-se a la taverna i semblava quasi com si les narracions tingueren l'únic propòsit de fer un avís recelós al foraster, quelcom així com "procura que no passe res mentre estàs ací o sabrem d’immediat qui és el culpable". Potser de forma inconscient les seues estades eren tan curtes per no donar temps a que alguna persona ben considerada i coneguda pogués tramitar cap greuge per la via més ràpida i expeditiva mentre ell estigués a la població i així tenir un culpable ràpid i segur. Potser sense pretendre-ho la conversa havia estat ja un avís indeterminat, inconscient, de que calia plegar. De tota manera no hi havia trobat cap indici d’aquella dona, la qual probablement faria anys que hauria mort, si és que mai havia existit.
Tantes vegades com ho intentà perdé les referències per trobar la cova de les Meravelles. Desesmat ho deixà estar convençut de que mai la trobaria sense cap guia. S’assegué sota una carrasca en una diminuta clariana. El capvespre d’estiu ja es volia difuminar entre les capçades dels arbres. Les agulles d’uns pins, anàrquics mosaics vidrats i foscos, punxaven la llum tot provocant una pluja d’ombres i esclats daurats, conformant traus als núvos per on s'escapolia polsim lluminós com brodat amb resquills de colors, una incertesa, un lloc... Es sentia perdut, desorientat però tranquil. Un agradós recés de temps, d’oblit i de quimeres. Les xixarres desesperaven els seus cants abans no hagueren de competir amb els grills. Quiet, immòbil com formant part de l'arbre on recolzava l’esquena, ....