La primera documentació escrita que trobem de l'existència d'un monestir en aquesta zona correspon a l'any 859. Les edificacions que avui en dia podem observar corresponen als segles XI i XII. Al segle XVIII va ser abandonat. La desamortització del 1835 suposà la desaparició del cenobi.

Es tracta d'un edifici molt interessant, ja que el temple tenia dos capçaleres. Aquesta circumstància només la podem observar a l'arquitectura catalana en l'església de Santa Maria d'Arles, al Vallespir. La capçalera principal està formada per tres absis semicirculars decorats externament amb arcuacions llombardes i lesenes. A cada absis lateral podem trobar una finestra de doble esqueixada, mentre que al principal en podem veure tres. Per sobre de la coberta de l'absis de la nau principal podem veure una finestra en forma de creu. Al seu damunt s'alça un petit campanar de cadireta d'un sol ull. Els absis i part del presbiteri s'han tancat per donar al recinte l'aspecte de capella.

El temple tenia tres naus, amb la principal de més alçada. Al costat nord encara es conserva el mur i els arcs formers que separaven la nau lateral de la principal. Pels vestigis que ens han quedat, es suposa que les naus eren cobertes amb un embigat de fusta.

L'altra capçalera, situada a l'oest, tenia un únic absis, encarat a la nau principal. Tenia dos nivells. L'inferior s'ha conservat perfectament i es pot observar l'arc presbiterià i la volta de quart d'esfera. En aquesta façana podem trobar la porta principal, que dóna accés a la nau del costat nord. En l'altra nau lateral s'observen restes d'altres dues portes que comunicaven amb les dependències monacals. Es poden definir els perímetres d'algunes d'aquestes dependències, però és impossible, ara mateix, poder obtenir més dades sobre la seva funcionalitat.

A l'absis principal podem trobar les reproduccions de les pintures que originàriament decoraven el temple.

Es tracta d'una còpia de les que es troben en el Museu Nacional d'Art de Catalunya i que van ser pintades a finals del segle XI o principis del XII. En elles podem observar una part de la mandorla on hi figurava Crist en Maiestas Domini. Només s'ha conservat el peu dret.

Al seu costat apareixen Ezequiel i Isaïes, adreçant-se a Déu i flanquejats pels arcàngels Sant Gabriel i Sant Miquel.

Just a sota, a l'alçada de les finestres, trobem a la Verge Maria acompanyada per Sant Pere, Sant Joan Baptista, Sant Pau, Sant Joan Evangelista i un altre apòstol sense determinar.

La decoració en el nivell inferior de l'absis està formada per una faixa on s'alternen el fons verd i el vermell, sobre els que es dibuixa una corona amb gemmes. El conjunt està emmarcat per una greca amb dibuixos amb perspectiva geomètrica de tipus clàssic. Sota aquest motiu trobem cortinatges.

En l'extrem dret de l'absis trobem una figura femenina que sosté un ciri. Gràcies a una inscripció podem saber que es tracta de la comtessa Llúcia del Pallars. Segurament va pagar la realització de les pintures i va voler immortalitzar la seva persona apareixent en l'absis. No és un fet gaire usual en el romànic i tant sols és comparable a les pintures se Sant Pere d'Esterri d'Àneu, també conservades en el MNAC.

A l'intradós de l'arc triomfal hi havia representats deu personatges masculins asseguts. Només dos d'ells conserven encara el seu cap.

Durant les obres de restauració i consolidació es va posar al descobert el paviment del temple, que en alguns sectors encara es conserva. Estava format per còdols, disposats de manera que traçaven dibuixos geomètrics a la nau central.