Província de Lleida


Santa Eulàlia d'Erill la Vall
(La Vall de Boí, Alta Ribagorça)

42º 31,490'N ; 0º 49,534'E   




Les primeres notícies d'Erill la Vall són de l'any 1064, quan els comtes del Pallars Sobirà, Artau i Llúcia, van intercanviar amb els comtes de Pallars Jussà, Ramon IV i Valença, un conjunt de bens i terres entre les que es trobava el castell d'Erill.


A finals del segle XI tenim constància de la presència dels senyors d'Erill, que sota les ordres del rei d'Aragó Alfons el Bataller, faran fortuna en diverses campanyes de reconquesta. Serà amb vona part d'aquest botí que començaran a aixecar els temples de la Vall de Boí, que actualment són Patrimoni de la Humanitat, per mostrar el seu poder i prestigi.
 

L'església de Santa Eulàlia d'Erill la Vall va passar a ser patrimoni del monestir de Lavaix en el segle XIII, tot i que com la resta d'esglésies de la vall, disposava d'un règim especial dins del bisbat d'Urgell des de l'any 1140.



Va ser edificada entre els segles XII i XII. Té una única nau molt allargada acabada en una capçalera trilobulada.


Inicialment la nau no era tan allargada. A jutjar pel gruix dels seus murs laterals, estava coberta amb un embigat de fusta i ja capçada per tres absis. El central estava decorat externament amb arcs cecs sota la teulada. En tots tres absis s'obrien tres finestres de mig punt i doble esqueixada.  En el del costat nord es conserven dues d'aquestes finestres. L'absidiola sud va ser reconstruïda, com ho demostra el perfil apuntat de la seva volta.

Absis nord   Absidiola sud

L'any 1907 l'absis central va ser enderrocat per construir una sagristia rectangular. Aquest tenia forma semicircular, però tampoc era l'original, segons s'ha pogut deduir de les excavacions realitzades durant la darrera restauració. Precisament durant aquestes obres es va enderrocar la sagristia per tornar a construir un absis semicircular.


S'accedia a aquesta primitiva església per una porta oberta en el mur oest. Aquest va ser enderrocat en el mateix segle XI per allargar la nau vers ponent. En aquest moment també es va tornar a construir el mur sud. Probablement aquestes obres tant properes en el temps es van haver de realitzar per l'ensorrament accidental d'aquest mur.


En aquesta moment es va construir una nova porta d'accés, situada en el mur nord. Està formada per un arc de mig punt  amb dovelles extradossades.


A l'intradós de l'arc de la porta encara es poden veure restes de pintura vermella, així com també es conserva part del forrellat original.


A l'interior del temple, just davant de la porta d'accés es va construir una pica baptismal romànica, feta amb carreus de pedra tosca i amb l'interior i l'exterior arrebossats. 


Ja en el segle XII es torna a reformar el temple dotant-lo de una coberta de pedra de perfil semicircular. Per poder sustentar el seu pes va ser necessari construir cinc arcs doblers, que es recolzaven en pilars semicirculars adossats als murs laterals i dels que encara es conserven les seves bases. Els dos pilars més orientals tenen planta rectangular.


Actualment, la nau està coberta per un embigat de fusta que va substituir a la volta canó.


En aquest mateix moment es va construir un campanar de torre adossat al mur nord.


Es va prendre com a model els de Taüll, tot i que la tècnica constructiva és molt més acurada.


Té una alçada de set plantes, la primera sense finestres. Les cinc darreres tenen la mateixa estructura: una finestra geminada a cada costat de la torre, emmarcada entre lesenes i un fris de dents de serra i un d'arcs cecs.

Campanar i porxo    Finestra del campanar    Torre campanar
 
O bé en el mateix moment que es va construir el campanar o just després es va aixecar un porxo que protegeix la porta d'accés al temple.

Porxo   Vista general

Està format per quatre grans arcs sostinguts per pilars columnes circulars.   En els dos carcanyols més occidentals podem veure un ull de bou i una finestra amb una arquivolta esculpida.


En el porxo es conserven dues piques. Totes dues són llises, si bé tenen dimensions diferents, el que fa pensar que una era beneitera i l'altra baptismal.

Pica baptismal  Pica beneitera

En alguns carreus del parament exterior podem veure carreus gravats amb motius geomètrics molt similars als que es troben en els temple de la Val d'Aran.

Carreu amb gravats    Carreu amb gravats

En l'absis principal podem veure una reproducció del conjunt escultòric del davallament.

Conjunt escultòric del Davallament


Aquest va ser descobert en l'expedició feta per l'Institut d'Estudis Catalans a la Ribagorça l'any 1907 i al capdavant de la qual estaven Josep Puig i Cadafalch i Josep Gudiol. A continuació podem veure la fotografia que en va fer Adolf Mas en aquell moment.


Està datat a la segona meitat del segle XII i és obra del conegut com a taller d'Erill. L'original es troba repartit entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya i al Museu Episcopal de Vic. En aquest segon trobem la majoria del conjunt, mentre que en el MNAC es conserven les imatges de Maria i de Sant Joan, que conserva alguns fragments de policromia.

Imatges del Davallament conservades en el MEV

 

Imatge de la Verge conservada en el MNAC   Imatge de Sant Joan conservada en el MNAC


Malauradament, el que ja no podem contemplar és l'antic frontal d'altar, doncs es desconeix on ha anat a parar. La darrera pista el situava en els Estats Units. Es tracta  d'un frontal del segle XIII, presidit per la imatge de la Maiestas Domini. L'acompanyaven dotze figures humanes situades dins d'un arc de mig punt. En l'arxiu Mas es conserva una fotografia d'aquest frontal on es veu que falta una d'aquestes figures. Deu d'aquestes imatges representen a apòstols, vestits amb túnica i mantell i amb un llibre a les mans. La figura situada en la cantonada inferior dreta és diferent a la resta. Està asseguda i porta corona. Es creu que representa a Herodes. Si aquesta afirmació és certa, és evident que aquesta figura originàriament no formava part del frontal i va ser afegida posteriorment.