Província de Barcelona


Banys Jueus
(Barcelona, Barcelonès)

41º 23,220'N ; 2º 10,885'E




L’any 2002 mentre es feien unes obres de remodelació en els baixos de l’edifici situat en el número 10 del carrer dels Banys Nous, es van descobrir unes arcades, que els estudis posteriors han confirmat que formaven part d’uns banys jueus, és a dir, una joia que havia estat amagada durant molts anys sota capes de guix.

Interior dels banys jueus   Interior dels banys jueus

Es tracta d’uns banys jueus, o “miqwé”, suposadament del segle XII, que estan en perfecte estat de conservació. Estan situats al límit de la primera muralla de Barcelona i dins del Call molt a prop de la sinagoga.

Interior dels banys jueus    Interior dels banys jueus

És un conjunt de pedra dividit en dues parts, un pati central envoltat per sis arcs on hi havia una petita piscina. Els arcs són de mig punt i les voltes de canó, algunes de perfil rebaixat.

Interior dels banys jueus   Interior dels banys jueus

No es coneix amb certesa res al voltant d’aquests banys jueus. De fet molts autors els identifiquen amb els Banys Nous, que es van construir en aquesta zona a mitjans del segle XII, si bé aquests estan documentats en la intersecció dels carrers Boqueria i Banys Nous. Els dos indrets no estan gaire lluny, però no suficientment com per poder afirmar sense possibilitat d’error que formaven part d’un mateix complex.

Interior dels banys jueus   Interior dels banys jueus

Aquests Banys Nous es van construir l’any 1160 per ordre del comte Ramon Berenguer IV, que va cedir un hort de la seva propietat per a la construcció. Va encarregar la seva construcció i gestió al seu alfaquí Abraham Bonastruch. Les despeses i els guanys eren dividits en terços: dos parts seran pel comte i una per a Abraham.

En 1199, va morir l’alfaquí i la seva vídua i fills van vendre’s la seva part dels banys a Guillem Durfort per 3.000 sous barcelonins. En aquest mateix any, el rei Pere va cedir al mateix Guillem la seva part del negoci.

Aquest tipus de banys comença a fer-se popular a partir del segle XI, amb la construcció de banys públics d’estil oriental. Molts d’ells es van construir en estil romànic, tot i que amb una certa influència àrab. Aquesta proliferació es va produir pel retorn a la tradició romana de prendre els banys, però segons la tipologia àrab, on només hi ha una sala freda i una calenta. Els banys no eren per immersió, per tant no hi ha piscines, eren per vapor, alternats amb dutxes. Encara es conserven els de Girona i Palma.

La sala freda o de descans era la més interessant arquitectònicament. Estava formada per un templet central sobre columnes, que estava cobert per una cúpula amb lluernes per permetre el pas de la llum. En el cas del de Barcelona, els capitells de les columnes eren llisos, com podem veure en les quatre columnes que es conserven en el museu d’història de la ciutat. En aquest cas el templet estava format per dotze columnes de marbre blanc. A continuació podem veure un gravat del segle XVIII, que il·lustra la sala freda.


L’església cristiana no era gaire favorable a aquest tipus d’establiments, doncs no es limitaven a la pressa de banys, si no que també s’hi cantava, ballava i menjava. Per tant eren llocs de perversió i disbauxa i per tant poc recomanables. En canvi, els monarques els veien com una font d’ingressos molt profitosa, doncs li proporcionaven importants rendes i per tant els patrocinaven. Es per aquesta mala imatge que l’església cristiana els hi donava, que en molts casos els seus arrendataris eren jueus o bé cristians molt propers a la Corona, doncs estaven protegits pel mateix rei.

Però aquesta estança descoberta en el 2002 formava part d’aquests banys? Està clar que la comunitat jueva de Barcelona havia de disposar d’un bany o miqwé per celebrar els seus rituals. Normalment s’edificaven en el mateix call o bé a tocar. En el moment de la construcció dels Banys Nous, aquests no formaven part del call, si bé estaven molt propers. És a partir del segle XIII, que amb l’augment demogràfic de la comunitat, arribant a uns 4000 habitants en el segle XIV, aquesta s’estén pels voltants de la muralla.

Es tenen algunes referències escrites que a Barcelona, tocant al mur romà hi havia un miqwé, per la zona de l’actual carrer de l’Arc de Sant Ramon del Call. També sabem, gràcies a un dictamen del rabí Salomon ben Adret, que els jueus barcelonins utilitzaven els Banys Nous per realitzar els seus rituals, tot i ser propietat d’un cristià.

Malauradament els Banys Nous van ser enderrocats l’any 1835, tot i que havien quedat ocults i mig soterrats per la construcció d’un gran casal barroc, doncs des del segle XVI havien quedat en desús. Sense un estudi arqueològic complert de la zona és impossible afirmar amb certesa si realment aquest espai del carrer dels Banys Nous formava part dels banys que va fer construir Ramon Berenguer IV. Però seria estrany pensar que una comunitat, que en el segle XI formaven 70 famílies, va construir un segle més tard uns banys al costat d’uns ja existents i on, segons el dictamen d’un rabí de finals del segle XIII, anaven els jueus a celebrar el seu ritual de purificació. Sembla lògic pensar, que aquestes restes corresponien a una de les sales del complex dels Banys Nous, on es realitzaven les celebracions rituals jueves, que requerien la immersió del creient. Per aquest motiu, trobem una petita piscina envoltada de columnes en aquest espai.