El lloc de Viladecans apareix documentat ja en escrits del segle XI, quan formava part dels dominis comtals.

En 1148, Ramon Berenguer IV va hipotecar la senyoria del castell al bisbe de Barcelona, per tal de poder fer front a les despeses generades per la conquesta de Tortosa. Anys més tard el domini del castell tornava a la corona, fins que en 1265 Jaume I va concedir el terme de Viladecans a Guillem Burgués. Aquesta família va mantenir la possessió de la fortificació durant el següent segle, tot i els constants enfrontaments amb els senyors d'Eramprunyà.

A partir del segle XVI, el castell canvià de mans amb certa facilitat. A principis del segle XX es compartimenten les seves estances per allotjar-hi diverses famílies. En els anys setanta del passat segle el va adquirir l'ajuntament. Incomprensiblement aquesta compra no va beneficiar la conservació del monument, ja que va restar abandonat durant uns anys, fins que en 1980 es va començar la seva restauració, primer sota l'impuls del Ministeri de Cultura i posteriorment de la Diputació de Barcelona.

Durant la recerca arqueològica realitzada entre 1985 i 1987 es van descobrir els fonaments d'una estança, que es corresponien amb models constructius de finals del segle X o principis del XI. Aquestes són les úniques restes trobades de la primera construcció, ja que la resta corresponen bàsicament a les modificacions realitzades en els segles XII i XIV.

L'edifici del segle XII tenia un perímetre inferior a l'actual. Les cambres eren més grans que en la construcció anterior i fins i tot en una d'elles es va trobar la llar de foc. Les filades de carreus descobertes i corresponents a aquesta època  són més nombroses i fins i tot en algun punt visibles en els murs actuals. 

És en el segle XIV quan el castell adquireix una aparença similar a la que avui podem contemplar. Té planta gairebé quadrada, organitzada al voltant d'un pati central. En l'ala occidental es va construir una única estança, coberta per una volta de canó apuntada, que es recolza en dos arcs. Aquesta habitació es comunica amb el pati a través de dos arcs apuntats.  Aquest sector sembla que durant aquesta època només tenia un pis d'alçada, mentre que les altres ales en tenien dos. S'accedia a ells per una escala, de la que només queden tres graons.

La porta d'accés es situa en el mur sud, flanquejada per dues torres i protegida per un matracà.

En cadascuna de les torres trobem una interessant finestra, tot i que estan força restaurades

Entre els anys 1652 i 1660 es va reformar el castell per dotar-lo d'una aparença més de palau, que no pas de fortificació. D'aquesta manera desapareixen elements defensius i es redueixen les dimensions de les diferents cambres, per adaptar-los als gustos de l'època. També es remodela el pati, construint una nova escala i es reforma la porta d'accés. A la planta baixa s'habiliten diverses estances per a usos agrícoles. A principis del segle XIX es reforça el caràcter agrari de l'edifici, construint un  nou trull i tres sitges excavades al terra.

Actualment acull dependències municipals.