En època medieval el temple era conegut amb el nom de Sant Vicenç de Cercèdol. La primera notícia que ens ha arribat de l'edifici data de l'any 986, quan el rei Lotari va confirmar-lo com una de les possessions del monestir de Sant Cugat del Vallés.

Era la parroquial de la vila de Cercèdol, població, que com el temple, no ha arribat fins als nostres dies.  Sembla ser que ja en l'any 1110 es va ensorrar la coberta, si bé es va reconstruir. La darrera notícia del temple encara en peus la trobem en el segle XVIII, tot i que ja amenaçava ruïna.

Del temple només es conserven els seus murs perimetrals, que amb prou feines superen el metre d'alçada. 

Darrerament s'ha buidat de runa i de bardissa l'interior del temple, podent observar perfectament la seva planta.

Ens trobem davant d'un temple de caire rural, format per una sola nau rectangular, acabada en un absis semicircular.

L'absis es era més estret que la nau i es comunicaven mitjançant un arc d'un sol plec. En el presbiteri, situat a un nivell superior de la nau, encara es conserva la base de l'altar.

L'interior dels murs nord i sud està recorregut per un banc d'obra.

L'accés es realitzava a través del mur oest, on s'obria la porta. Encara es conserven els quatre esglaons que permetien salvar el desnivell entre l'exterior i l'interior del temple.

Segons el plafó informatiu que hi ha davant les runes del temple, en ell es venerava una talla de fusta policromada de la Mare de Déu del segle XIV, que en 1911 fou lliurada al monestir de Sant Cugat. A partir d'aleshores restà a la rectoria, fins que en 1916 es traslladà al Museu Diocesà de Barcelona. No hem pogut contrastar aquesta informació, ja que ni tan sols en la mateixa recepció del museu van poder aclarir-ho i no tenen cap catàleg o publicació que permeti fer les comprovacions pertinents. Cal pensar que l'autor del rètol informatiu si ho va fer.