El lloc dels Gorgs apareix documentat per primera vegada l'any 976. No és fins mig segle més tard, vers l'any 1024, que trobem la primera referència escrita de l'església de Sant Sebastià.

Ermengarda, filla del comte Borrell II de Barcelona, va establir en el seu testament, que al voltant del temple es creés una comunitat religiosa, amb 4 monjos. Mir Geribert va ser l'encarregat de fer complir les darreres voluntats de la seva mare.  En poc temps es va convertir en el cenobi més important de la zona. En 1052, el mateix Mir el va convertir en un priorat sota les ordres de Sant Víctor de Marsella, que era el principal focus d'irradiació de la reforma gregoriana. En el testament de Mir Geribert, es va establir que el priorat estaria sota la protecció de la seva família, els Santmartí.

Precisament el seu fill, Arnau Mir de Santmartí va cedir la parròquia de Sant Pau de l'Ordal al cenobi l'any 1095. Aquesta església es trobava dins del terme de castell de Subirats i aquest fet provocà diverses disputes entre el priorat i els castlans de Subirats pel control de la zona, fins que en 1147 fou reconegut, per escrit, el domini de la priorat sobre l'Ordal.

Després d'aquesta època d'esplendor, va arribar la decadència durant el segle XIV. La comunitat es va reduir considerablement i el prior Nicolau, el darrer elegit des de Sant Víctor de Marsella, ni tan sols va visitar el cenobi. La situació era tan crítica que el papa Benet XIII va posar l'església sota la tutela de l'abadia de Montserrat a partir de l'any 1409 i va desaparèixer la vida comunitària.

Al llarg dels segles, especialment en el XIV, es van fer algunes reformes en l'església i en el cenobi, però això no va evitar que a finals del segle XVI es considerés que es trobava en estat ruïnós.

En 1835 el priorat va ser adquirit per particulars, mentre que l'església passà a dependre de la parròquia d'Avinyonet, fins l'any 1851, en que es consolidà com a parròquia independent.

En la dècada dels setanta del segle XX es va procedir a restaurar el temple, tot i que encara va quedar molta feina per fer. En els darrers anys els treballs s'han centrat en el claustre i en la torre campanar.

L'església que podem contemplar actualment és el fruit de les importants reformes que es van realitzar vers l'any 1380. Aquestes van estar provocades en gran mesura pels efectes que va tenir en el monestir un terratrèmol, que va tenir lloc el 2 de març de 1373.

El temple està format per una sola nau, capçada a l'est per un absis gòtic. La nau està coberta amb una volta de rajola, que amaga l'original embigat de fusta, recolzat per arcs de diafragma apuntats, tant característic de les construccions de la Catalunya Nova.

En el mur sud encara es poden veure les mènsules en que es recolzava la teulada romànica.

L'absis actual va substituir a l'anterior romànic cap a l'any 1380. Té planta quadrada i està cobert amb una volta de creuria, que descarrega la seva força en contraforts en els angles

La clau de  volta està decorada amb la imatge de Sant Sebastià.

El mur sud encara conserva alguns elements del primitiu temple del segle XI com els cinc arcs formers cecs, de petites dimensions, que arrenquen de pilastres rectangulars i mènsules

El temple es perllongava molt més enllà que l'actual frontís cap a l'oest.  El tram més occidental es va esfondrar durant l'època de decadència. Quan els monjos de Montserrat van fer-se càrrec del temple, van decidir no reconstruir aquest sector, si no que van endarrerir la façana.

Així doncs la part de mur que veiem al costat dret de la façana, corresponia al mur sud del temple. Encara podem veure el punt on es situava la façana oest.

La porta d'entrada, situada en el mur oest, va ser desmuntada en el segle XVII i muntada de nou en l'actual emplaçament, quan es va suprimir el darrer tram de la nau. Això va provocar que quedés parcialment mutilada, doncs es van perdre alguns dels seus elements, com ara els capitells i les columnes.

El que més destaca és el timpà esculpit. En ell veiem a la Maiestas Domini acompanyada per dos àngels, que sostenen la mandorla mística.  Una sanefa de dues tiges amb tres fulles que s'entrellacen, recorre tot el contorn superior del timpà.

Aquest està sostingut per dues mènsules, on veiem a un atlant i a una àliga que ataca un lleó. 

Però sens dubte, l'element més característic de l'edifici és la seva gran torre campanar, de planta quadrada i visible des de ben lluny.  Va ser aixecada en el segle XI, seguint l'estil llombard.

S'accedeix al campanar per una porta practicada en el mur sud de l'absis.

En la planta baixa de la torre s'ubica actualment la sagristia. És un espai gairebé quadrat i cobert amb una volta canó de perfil apuntat.

Inicialment aquesta torre només tenia aquesta primera planta, d'una alçada similar al temple i concebuda més com una torre de guaita que no pas un campanar.

Cap a finals del segle XI, quan els mestres llombard reformen l'església, també amplien el campanar, dotant-lo gairebé de l'alçada actual.  Per a poder augmentar l'alçada va ser necessari reforçar l'amplada dels murs del pis inferior i crear uns grans arcs de descàrrega de mig punt sobre les portes d'accés. En època gòtica es van reomplir aquests espais per donar encara més solidesa a la torre.

El seu mur est va ser totalment remodelat en el segle XIV i també va ser coronat amb un pis més i una coberta a dos aigües.

En els altres murs podem observar tres lesenes, dues cantoneres i una central, que inicialment recorrien tot el campanar de dalt a baix, a partir del podi.

En el mur sud encara es conserva un fris d'arcuacions llombardes, parcialment mutilat per l'obertura d'una porta en època moderna.

En la part baixa d'aquest mur s'obre una petita finestra de mig punt i de doble esqueixada, corresponent al nivell de la sagristia.

En la part superior, en canvi trobem dues finestres geminades en el costat esquerre. Les del costat dret han esta eliminades. El capitell del seu mainell està esculpit amb fulles d'acant molt estilitzades.

En el mur oest encara es conserven les quatre finestres geminades, amb els seus capitells vegetals.

En el mur nord es van cegar parcialment les obertures per protegir el campanar de les inclemències meteorològiques.

El claustre ha patit moltíssims estralls al llarg dels anys. La construcció d'una casa va provocar la demolició del costat sud i gran part de l'oest i est.

També s'ha perdut l'embigat de fusta, que cobria les galeries. En la darrera restauració s'ha construït una nova coberta, per protegir el claustre. 

Els propietaris d'una de les cases que ocupen l'espai on anteriorment hi hagué les estances monàstiques, van cedir un espai de la casa, on es conserven algunes arcades més de l'antic claustre, tot i que cegades.

La galeria nord és la més antiga, probablement construïda a mitjans del segle XI. Està formada per quatre arcs de mig punt, recolzats en dos columnes, amb el fust molt curt i tres pilars. La galeria oest presenta una composició semblant amb la particularitat que els fusts de les columnes han estat reaprofitats. La galeria est va ser construïda en el segle i presenta una fàbrica més acurada. Només s'han conservat dos arcs i mig.

La decoració dels capitells és molt diversa, responent a les diferents etapes constructives i caracteritzada pel reaprofitament d'elements. En la galeria nord trobem un capitell de tipus vegetal i un amb quatre caps humans en els angles, molt erosionats, dels quals només se n'identifica un. Aquest capitell és molt posterior a aquesta galeria. Probablement es va col·locar aquí durant alguna restauració.

Aquests dos capitells presenten una característica diferent a la resta i es que al seu damunt hi ha un cimaci mensuliforme esculpit amb motius vegetals.

En la galeria oest trobem un capitell hispanoromà de marbre blanc reaprofitat.

Al seu costat hi ha un capitell vegetal de característiques similars als descrits en l'ala nord.

En la galeria est trobem els capitells més elaborats.  El capitell adossat a la pilastra de l'angle nord-est té una decoració geomètrica a base de dos files de ziga-zaga.

El següent capitell està decorat amb 4 parelles de grius enfrontats.. El cimaci està decorat amb un escacat.

El tercer capitell d'aquest sector està decorat amb dos personatges barbats, que són devorats per dos animals que cavalquen sobre les seves espatlles.

El darrer capitell està decorat amb botons florals en la part superior.

Aquesta mateixa decoració ressegueix els arcs de la galeria.

A l'entrada del temple es conserva un altre capitell, esculpit a base de volutes.

En l'interior de la sagristia es conserven dos dels tres sarcòfags que hi havia en aquesta estança. Junt a la porta d'accés trobem un sarcòfag sostingut per dues parelles de columnes. Els dos capitells davanters tenen capitells esculpits amb pinyes del segle XIV. En la part frontal es pot llegir una inscripció del segle XVIII que descriu com un prior va trobar diversos ossos humans i els va col·locar en l'interior d'aquest sepulcre.

L'altre sepulcre és molt més senzill, també d'època gòtica, protegit per un arcosoli apuntat.

Als seus peus es conserven alguns alguns elements trobats durant les campanyes arqueològiques. La més destacada és una cara humana.

Al seu costat  hi havia el sarcòfag més interessant del tot el conjunt. Per aquest motiu ja no es conserva in situ, si no que forma part del fons del Museu Diocesà de Barcelona. Es tracta d'un sepulcre de la primera meitat del segle XIII, que té l'escena de l'elevació de l'ànima del difunt esculpida en la cara frontal.