Situada dins del recinte fortificat de Llordà trobem les restes del que va ser una església dedicada a Sant Sadurní. Les primeres notícies del castell daten del segle X. L'església va ser consagrada per primera vegada l'any 1040.

A principis del segle XI, els comtes d'Urgell, Eremengol II i Constança, van vendre a Arnau Mir de Tost una sèrie de bens, entre els que es trobava el castell de Llordà i l'església de Sant Sadurní. A la mort d'aquest, el castell i el temple van  tornar a mans dels comtes, que en cediren el control al bisbe d'Urgell. La canònica de Sant Pere d'Àger va reclamar la possessió del temple, doncs així constava en el testament d'Arnau Mir de Tost.

Cap a  finals d'aquest mateix segle, una comunitat de canonges es va instal·lar en el temple de Sant Sadurní, per fundar-hi una canònica. Probablement, és en aquest moment que es reforma o basteix un nou temple, consagrat pel bisbe d'Urgell, Bernat Guillem, el 6 de juliol de 1085. Els canonges, afins al bisbe d'Urgell, van intentar retornar el control del temple al bisbat, al que es va negar la comunitat d'Àger. La disputa va acabar amb la intervenció papal, que en 1092 va confirmar la dependència de Sant Sadurní respecte a Sant Pere d'Àger. Per aquest motiu la comunitat de monjos va deixar Llordà i es va traslladar a la propera església de Santa Maria de Covet, que estava sota la jurisdicció de la Seu d'Urgell.

L'església era la parròquia del poble de Llordà, fins que el castell va perdre el seu valor estratègic i el nucli de població es va desplaçar cap al sud-oest de la fortalesa. En abandonar-se el castell també es va anar abandonant el temple, fins que l'abandonament fou definitiu arran de la desamortització de l'antiga canònica.

De les restes conservades d'aquest temple, podem deduir que es tractava d'una església amb planta basilical i tres naus, capçades a l'est per tres absis semicirculars. Les naus laterals eren més curtes que la central, un model força primitiu i característic del segle X.

La separació entre naus es feia mitjançant arcs formers de mig punt, que acabaven en pilars rectangulars. D'aquests se n'han conservat els que separaven la nau central de la de migjorn.

La nau de tramuntana ha desaparegut gairebé per complert, només conservant-se el seu perímetre i la base dels pilars dels arcs que la separaven de la nau central.

Encara podem veure l'arrencada de la volta de mig punt que cobria la nau central i que estava reforçada per dos arcs doblers de mig punt. Aquests es recolzaven en una fina pilastra adossada als pilars, que servien de separació de les naus.

Posteriorment, però dins del període romànic, es va adossar la torre campanar en l'angle sud-oest. Es tracta d'un campanar de tipus llombard, característic del segle XI, decorat externament amb lesenes i arcs cecs.

Es comunicava amb la nau sud mitjançant una petita porta de mig punt, sobre la que trobem un finestra en forma de creu.

També estava decorat internament amb motius llombards a base d'arcs cecs i lesenes, com encara es pot veure en el que queda del mur nord i especialment en el  mur est.

En la darrera restauració, s'ha tornat a construir la volta, que ajuda a l'estabilitat del conjunt i evita l'entrada d'aigua i les filtracions, que puguin deteriorar la torre.

Al sud del temple, es conserven petits fragments de murs, que probablement van formar part de les dependències canonicals, doncs l'aparell constructiu és el mateix que el del temple.