El temple està documentat per primera vegada el 17 de gener de 1040, en l'acta de consagració de Sant Serni de Tavèrnoles, ja que era una de les possessions del monestir.  

Es va enfonsar totalment vers l'any 1950, quedant només en peu algunes filades de l'absis i dels murs laterals. El 24 de Juliol de 1992 es va consagrar un nou temple, edificat sobre les runes de l'antiga església, que es van deixar a la vista.

Gràcies a les filades de pedres que s'han conservat i a les imatges de l'Arxiu Mas, podem saber que el temple estava format per una sola nau, acabada en un absis semicircular. En un moment indeterminat es va allargar la nau per ponent, obrint una nova porta en el mur sud d'aquest nou tram i es va tapiar l'original, també en el mur sud. 

L'església tenia una torre de campanar, que tenia finestres geminades en el darrer pis. S'alçava sobre l'angle sud-est de la nau. Per aquest fet la paret de ponent del campanar descarregava la seva força en un arc de mig punt, que es va haver de reforçar posteriorment amb un arc apuntat. Es creu que en el mur nord  es repetia aquesta situació, però no tenim cap indici que ens permeti afirmar-ho. L'excessiu pes del campanar sobre aquests arcs va fer que aquest s'inclinés perillosament cap al centre de la nau, tal i com s'observa clarament en fotografies de principis del segle XX.