Província de Barcelona


Castell de Montbui
(Sant Margarida de Montbui, Anoia)

41º 33,311'N ; 1º 34,796'E     




La tradició ens diu que aquesta zona de l'Anoia va ser conquerit per Guifré el Pilós, i posseïts pels seus successors, tot i que inicialment va ser complicat repoblar la zona, degut a les poques fortificacions. No és fins l'època del comte Sunyer (911-947) quan es comença a establir una població més o menys estable.

Inicialment el castell de Montbui, també conegut com castell de la Tossa, tenia sota el seu control els castells d'Ocelló i de Tous. Les primeres notícies del castell daten de l'any 936, quan el prevere Guisenulf i Odelda van vendre a Brandoí  una parcel·la en el comtat de Manresa, dins del terme de Montbui. No era fàcil trobar nobles disposats a defensar i fortificar la zona. Per això el comte Borrell va infeudar el castell a la seu vigatana.

Durant el mandat del bisbe Fruià (972 - 993) es va començar la construcció d'un castell i una església. Una forta sequera a la zona va fer que els repobladors tornessin cap a Tolosa de Llenguadoc, d'on procedien. Aquest fet va provocar l'aturada de les obres, que no es van reprendre fins que Oliba va ser bisbe de Vic.


L'obsessió per l'organització del territori d'aquest bisbe, va contribuir a l'acabament de les dues construccions, així com l'inici de noves fortificacions i de nous temples, com l'inacabat Sant Pere de l'Erm.


Des de l'any 1139 es té notícia que els castlans de la fortalesa eren la família Montbui. A finals del segle XII els bisbe de Vic va infeudar el castell als vescomtes de Cardona. La puixança de la família Cardona va provocar algunes tibantors amb la mitra vigatana, doncs en diverses ocasions es van atribuir funcions o drets que no els corresponien com a castlans.

Cansat dels nombrosos problemes i conflictes que li representava un territori tant allunyat, el bisbe Berenguer de Guardia, va vendre al rei Jaume II aquest i altres castells de la zona, en l'any 1319. Tres anys més tard el monarca es venia els castells de Montbui, Ocelló, Òdena i Espelt als vescomtes de Cardona.

A partir d'aquest moment, els Cardona van tenir constants conflictes amb la vila reial d'Igualada, que pràcticament encerclaven.

Del castell només es conserva una construcció de planta rectangular però amb els angles arrodonits.

A mesura que els murs augmenten en alçada, es modifica l'aparell constructiu, corresponent a carreus més ben treballs i disposats en fileres més regulars. Això denota com a mínim dos moments constructius diferents: l'inferior d'època del bisbe Fruià (segle X) i el superior de l'època d'Oliba (principis del XI).


La disposició interior actual respon a les reformes realitzades durant la seva restauració i adaptació com a museu i centre d'interpretació.


L'accés original es realitzava per la porta que hi ha en el primer pis del mur est. En temps moderns es va obrir una altra porta a nivell de terra en aquest mateix mur.